He tornat a llegir el relat, cosa que m'ha permès detectar dues curiositats: la semblança entre el nom d'un dels personatges, Rafel Buyol, i Rafelbunyol, que és un poble de l'Horta Nord (País Valencià), i que a SrGarcia no li deuen agradar les persones primes i morenes de cara, atès que dues de les considerade lletges comparteixen aquests atributs.

M'he estrenat amb el ChatGPT, a qui li he demanat què opinava del relat, i n'he tret una altra curiositat:

De primer he intentat fer un Copia+Enganxa de la resposta en castellà, com que no me n'he sortit he decit fer-ho manualment, traduint al català sobre la marxa, i m'ha sortit això:

La història de la Lurdes i l'Ignasi és una reflexió sobre la percepció i judici que fem dels altres, i també sobre com les apariències poden enganyar. A través de la seva relació, els vilatans es veuen obligants a afrontar els seus prejudicis i les idees preconcebudes sobre la bellesa i l'atractiu. La narrativa es desenvolupa en un to gairebé satíric, remarcant la hipocresia i la superficialitat dels judicis que la societat fa.

La figura de l'ermità, representa la saviesa que desafia les creences comunes i ens recorda que els veritables dimonis són aquells que habiten les nostres ments, que ens impedeixen veure la realitat tal com és. La seva solució, que acaba amb la seva pròpia vida, és una crítica a com sovint refusem la veritat a favor de les nostres creences i la nostra comoditat emocional.

El final, amb la desaparició de la parella i el silenci dels batlles, suggereix que les veritats incòmodes es poden amagar sota la superfície i que les comunitats prefereixen viure en la ignorància abans que fer front a allò que no comprenen. Auxò deixa una sensació de amarga ironia, ja que la ignorància dels vilatans els allibera de la incomoditat d'allò que es desconeix, però també els condemna a una vida de prejudicis i (falses) il·lusions.

Aquesta narració ens convida a reflexionar sobre les nostres percepcions i sobre com la societat sovint dicta el que és acceptable i el que no, deixant poc espai per a la diversitat d'experiències i apariències.

Després he repetit la pregunta, he descobert que hi havia un botó Copiar, l'he polsat i llavors m'ha sortit això, directament en català:

Aquesta narració és una crítica social subtil, que utilitza la figura dels dimonis per explorar les percepcions de la bellesa i l'atracció. La Lurdes, considerada "la noia més lletja del Priorat", i l'Ignasi, un jove guapo, desafien les expectatives de la comunitat, que no pot entendre la seva atracció mútua.

L'argument es desenvolupa a través de la ironia i la comèdia, ja que els pobles veïns jutgen les parelles que veuen segons els seus propis estàndards de bellesa, el que provoca tensions entre ells. Els quatre batlles, representants de l'autoritat, busquen una solució a aquesta incongruència, però acaben qüestionant la seva pròpia percepció de la veritat.

La figura de l'ermità aporta una reflexió filosòfica profunda sobre la naturalesa del judici i la percepció. El seu consell sobre els "dimonis del migdia" destaca com les idees preconcebudes poden distorsionar la realitat, i com és més fàcil dubtar de les nostres passions que dels nostres propis pensaments. Els batlles, en un gir inesperat, decideixen actuar contra l'ermità, que representa una veritat incòmoda, per reafirmar les seves pròpies conviccions.

El final és irònic i revela la hipocresia de la societat, que prefereix ignorar la realitat que ha de fer front a les seves pròpies limitacions i prejudicis. En última instància, la història ens convida a reflexionar sobre com les percepcions de bellesa i amor poden estar marcat per les normes socials, i com aquestes normes poden portar a l'autocensura i la negació de la diversitat humana.

Per arribar a aquestes conclusions, segueixo opinant que al relat li passa com a la majoria de pel·lícules d'ara: la major part estan hipertrofiades i excedeixen del metratge de una hora i mitja, abans considerat l'estàndard. Quatre parelles en quatre viles són massa, i a sobre els quatre batlles i l'ermità... Tot i que, amb menys de quatre batlles no hi hauria discussió prou forta ni quòrum per decidir la mort de l'ermità.

ChatGPT hi ha vist més coses que jo. Serà que és mes intel·ligent? O que l'han dissenyat perquè en els seus judicis sigui més aviat complaent?

... al teu comentari a "Vint nanoocurrències sobre PEL FORAT DEL PANY", en què m'aconselles que posi a ChatGPT "El dimoni del migdia", t'haig de confessar, tant si t'ho creus com si no, que encara no he utilitzat mai aquest programa i que ni tan sols me l'he descarregat. En el fons em fa mandra, perquè intueixo que quan m'hi posi em farà perdre molt de temps. O potser és mandra però també respecte.

En qualsevol cas, com que suposo que, si m'aconselles això és que ja ho has fet tu abans i el resultat ha estat sorprenent, fes-me'n cinc cèntims. Igual m'animarà a donar el pas.

Potser perquè havia tingut uns dies accidentats (a València em van pispar la cartera, en una mani contra Mazón, més el trasbals que em suposa anar cada tres mesos a Barcelona), fins ahir, al cap de dues setmanes, no em vaig assabentar que SrGarcia havia tret un nou relat. I potser perquè m'he tornat a emmerdar amb el nombre e, estic una mica espès i no l'he acabat d'entendre.

Trobo que, amb totes les combinacions binaries possibles de bellesa i lletjor,
A Vilella Baixa: guapo/lletja
A Vilella Alta: lleig/guapa
A El Lloar: guapo/guapa
A Gratallops: lleig/lletja,
amb els alcaldes d'aquestes quatre poblacions i amb un ermità malparit, de propina, són molts boixets i poques puntes.

D'aquí a uns dies me'l tornaré a llegir i potser estaré més receptiu.

Segueixes deixant-nos bocadadats, als teus assidus. Et teníem pel mestre consumat de la sàtira i ens demostres que no ets un autor unidimensional sinó que també ets capaç de veure-te-les amb la poesia. I ara ens sorprens amb una rondalla tardorenca en què et posiciones clarament a favor de les tradicions nostrades, convidant la mainada a rebel·lar-se contra influències forànies.

Comparteixo aquest posicionament, però voldria afegir alguns matisos: el declivi dels panellets i les castanyes no s'ha produït només per la competència de costums importats sinó per l'encariment desorbitat del producte. Els panellets sempre han estat cars, sobretot els de pinyons, els més emblemátics, però fa temps que es mantenen els preus elevats amb una baixada de qualitat: a la massa, cada cop menys ametlla i més moniato, i costa veure pinyons del país, perquè a la major part de pastisseries (ja no parlo dels panellets industrials) són xineso, insípids; pel que fa a les castanyes, recordo que fa anys a la meva dona se li va ocórrer preguntar-ne el preu a una de los poques castanyeres que quedaven a Barcelona, no lluny de casa, i en va sortir amb la cua entre cames, dient que eren tan cares com els marron-glacés.

A RC no els agraden els autocomentaris, però és la via més directa.

Jo també he après a escriure català de gran, però segurament sóc més gran que tú i aquestes coses de la sintaxi (castellana), subjecte, verb i complements, encara les tinc més llunyanes.

No em facis dir per què, però n'estic segur, que "Senyora, m'he confós" va amb coma. El subjecte de l'oració és la serventa, en primera persona. "Senyora" és el vocatiu. Consulta l'article "Cas vocatiu" a la Viquipèdia i veuràs com du coma.

Pel que fa a "—A mi, no em qüestionis i respon", no et sabria justificar la raó però en fa mal a la vista. Es podria dir "—No em qüestionis i respon" perquè "A mi" és una redundància, com molt bé dius, però no no veig per què s'ha d'afegir la coma. Crec que és "—A mi no em qüestionis i respon" o, com a molt, "—A mi no em qüestionis, i respon".

Si fas un autocomentari amb aquest text, per exemple,

(a href="https://.........")Fent clic aquí(/a), us sortirà l'àudio amb la música de la cançó.

on, en lloc de "(" has de posar el caràcter "més petit que", en lloc de ")" has de posar el caràcter "més gran que" i en lloc dels punts suspensius "........." has d'escriure l'adreça URL de l'àudio o vídeo amb la cançó, els relataires podrem escoltar-la. Segur que serà una experiència encara més gratificant.

Per cert, el vers "Tothom enlaire els braços," o el poses en la forma "Tothom braços enlaire," o, si no, com que la tercera persona singular "enlaire" no existeix, o hi poses "enlaira" (present d'indicatiu) o millor "enlairi" (present de subjuntiu o imperatiu).

Jo diria que la negreta de l'anunci no és cap esclava i que, si ho ha estat, ara és una esclava emancipada: no són grillets, el que du a canells i turmells, sinó braçalets daurats. Una altra cosa és el seu precari equilibri: si el botellot de la safata és ple de rom, la pobra noia, amb aquells peus tan petitons, no podrà evitar caure endavant.

L'anunci m'ha recordat uns anys en què el meu desdejuni consistia en un got petit de llet, per fer de coixí, i tot seguit un carajillo de rom (em resisteixo a dir cigaló o rebentat: si es tolera el castellanisme cubalibre, no veig perquè no es pot fer el mateix amb carajillo). Tenint present que ja no prenia res fins a l'hora de dinar i que dinava cap a les quatre, no es pot dir que portés una vida massa saludable

Ens quedem amb les ganes de saber el mòbil del crim: si és un suïcidi vicari, com suposa Prou bé, una venjança o qualsevol altra raó, si ha alguna raó que justifiqui un assassinat.

Aprofito per informar-te que disposes d'un dia per votar el NanoRepte 1092: EMPATIA.

Imatges molt vívides i situacions molt properes que tots, de poble o de ciutat, hem viscut en algun moment. Un poema descriptiu com la bona prosa, rematat per una reflexió senzilla, de sentit comú.

I sí, senyor: brindem amb cava semisec, i no amb aquest coi de brut nature que m'ha costat un ou i no té gust de res!

No coneixia aquest vessant de la teva producció literària. M'has deixat de pedra, amb la difícil simplicitat del poema: dues estrofes amb la mateixa estructura, els mateixos personatges, pare i fill, però separades per cinquanta anys.

No et prives de res, ja fas com Balzac o Galdós, amb personatges que surten a diverses narracions. Ves per on, un avantpassat meu va arribar a General de Brigada a la Guerra del Francès i va acabar de Tinent General, destinat a Lleida com a Governador Militar i Civil, i exercint també les funcions d'Alcalde... sota el regnat d'aquell cabró anomenat Ferran VII. La polifacètica Ermessenda, que havia estat manobre, paleta i arquitecta abans de fer la carrera militar, on va progressar fins a quedar encallada en el generalat més baix, va seguir amb la carrera diplomàtica i va acabar a Reus. El que no em queda clar és si la Ciutat del Sol (simplement la Ciutat, a "La conversió de l'arquitecta") és Tarragona, Barcelona, Carcassona o la ciutat utòpica de Tomasso Campanella. Jo em decanto per Tarragona, per la proverbial rivalitat entre tarragonins i reusencs: això de definir, no Tortosa sinó Reus, com a "ciutat molt industriosa del país dels valencians" suposo que és el pitjor insult que se li pot proferir a un reusenc.

Per acabar, un avís: tens de temps fins demà, dijous 10 d'octubre, a les 22 h., per votar el NanoRepte 1091: ESPIELL.

No m'havia fixat que una de les tres categories del relat era Humor, i l'arribada a l'últim vers ha estat com una ensopegada, una metafòrica fotuda de cap.