Un peix que es mossega la cua.

Abans d'ahir, quan em vaig permetre usar el títol del teu relat per a una de les vint nanoocurrències sobre el tema "sí o no?", després d'una lectura ràpida, no em vaig adonar que, pràcticament a totes les oracions hi ha una frase feta. Tot un exercici d'estil: paradoxalment, es necessita un gran domini del llenguatge per construir un relat amb frases fetes.

Jo diria que la primera accepció de "partir peres" sempre ha estat renyir, trencar una relació. Un relat, per la seva concisió, molt del gust de TerricheT.

Un conte moral molt reixit. I documentat. Em sembla correcte l'ús que fas del substantiu "aguaitador", tot i que, per a algú que una vegada em va dir que passava del que era o no normatiu, esperava el recurs al castellanisme "caçatalents", sense complexos.

M'he preguntat com podria ser una faula, complementària d'aquesta, referida a un noi baixet i esquifit que aconsegueix superar amb escreix les seves limitacions, però no me'n surto.

Estic plenament d'acord amb el teu comentari crític a les meves últimes "Vint nanoocurrències...". Efectivament, allò que va començar com una gracieta a l'hora de concórrer als NanoReptes del Fòrum, escriure vint nanos pel mateix preu de dos i a sobre fer-ho abans de passades dotze hores de la convocatòria, és un parany en què he caigut jo mateix: fer-ne vint sigui com sigui, quan seria millor, per a mi i per als meus lectors, limitar-me als decents, sobretot si no estic massa inspirat. Per cert, parlant del NanoRepte 1079 (PRIMERENC/NOVELL), et convido a llegir en el Fòrum la meva intervenció d'ahir "Per a Kefas, cordialment"; no sé si estaràs d'acord sobre la meva teoria sobre els temes no recomanables per no estar a l'abast de tothom.

En la línia continguda de l'últim relat, amb una estètica més apol·línia que dionisíaca, com diuen tots t'ha sortin un relat ben rodó.

En els antípodes d'aquesta publicitat amb eslògans tan sofisticats que moltes vegades no te n'assabentes fins al final de l'espot, de quina és la marca o el producte anunciats, hi ha una publicitat barroera que sovint frega els límits de l'engany i que té com a destinatari consumidors compulsius o gent molt crèdula i amb un nivell cultural justet. El paradigma d'aquesta publicitat quasi delictiva són uns espots televisius, que ocupen gairebé la totalitat de les llargues falques publicitàries de canals privats com Antena 3, Paramount o La Trece, i que es presenten com a "Galería del Coleccionista", on una parella molt fotogènica canta les excel·lències i la barator d'uns productes que van des de matalassos a bijuteria.

Se m'havia acudit un relat d'humor parodiant aquests anuncis, però haig de reconèixer que en aquest camp el mestre indiscutible ets tu. Així que et regalo la idea.

Estava cantat, benvolgut Llpages, que algun dia sentiries la necessitat d'aparcar provisionalment el sarcasme i aquells finals que eren una una apoteosi de la disbauxa, per permetre't una reflexió més seriosa, amb presa de consciència i happy end.

Però ara no et passis, que als lectors devots dels teus relats ens cal almenys una ració quinzenal dels teus còctels amanits amb una petita dosi d'slapstick.

... per recuperar un paràgraf que havia de figurar en el relat, entre el tercer i el quart de la versió publicada, i que a hores d'ara no recordo per què vaig decidir excloure'l. L'he trobat avui, mentre remenava l'arxiu .doc on tinc els esborranys de molts relats, acompanyat d'una nota que posa "Aquest paràgraf no figura a RC":

Fotos i fotogrames perviuen més que fotografiats i filmats. En les fotos familiars antigues els morts se'ns mostren en un instant congelat, però sabem que són morts. En les pel·lícules antigues que veiem a la tele la ficció és tan convincent que ens n'oblidem, que aquells personatges són actors i que aquells actors fa anys que són morts.

Feia temps que no publicaves prosa, però ens has ben resarcit. Un conte que podria competir amb els relats estrafolaris de l'amic Llpages. A RC hi falta més humor.

Potser jo hagués afegit que el conferenciant anava passant diapositives que il·lustraven les seves descripcions. Això podria justificar que els esbufecs s'estenguessin a l'aula tan ràpidament. A més, lligaria amb la teva acotació "completament enlluernat pels focus".

Se't dóna bé, la vena humorística, i espero que ens la deixis fruir més sovint.

El teu relat m'ha remogut records llunyans, de quan, sortint de l'escola o l'institut, anava a dibuixar a l'Escola d'Arts i Oficis, primer al centre que tenien a Hostafrancs, a l'inici del carrer Consell de Cent, i després a la seu central, a l'edifici de La Llotja. Uns anys dibuixant reproducions en guix d'escultures clàssiques, després del natural. A La Llotja vaig dibuixar la Pepa Melendres, que havia estat model de Josep Clarà (la Deessa de la Plaça Catalunya i la Maternitat a l'entrada de la seu de l'ICS, a Gran Via amb Balmes). Abans de deixar-ho córrer perquè els estudis d'arquitectura apretaven massa, havia anat els dissabtes a la tarda al Cercle Artístic de Sant Lluc, quan encara estava al carrer del Pi, per fer apunts de models que posaven deu minuts, al llarg de dues hores, amb un descans intermedi. Dues models, posant nues, alternaven els dissabtes: a una, prima, li deien "l'alemanya", i l'altra era "la grossa". Només en dues ocasions van posar models masculins: un era un gitanet i l'altra un home ja gran, de seixanta o setanta anys però amb un cos fibrós que revelava que havia estat un atleta; tots dos amb pantalonets curts. Cal dir que eren els anys seixanta-quatre i seixanta-cinc.

No sé com t'ho fas, per ser tan exhaustiu i aplegar en un relat una quantitat tan gran d'anècdotes que tots hem viscut en un moment o un altre però que havíem oblidat. T'imagino com aquells novel·listes que porten sempre al damunt un petit bloc i llapis per escriure coses viscudes o observades susceptibles de ser material literari.

L'especialització de les gestories posant ordre en el munt d'ofertes i bonificacions que els beneficiaris grans són incapaços de gestionar ja és la cirereta del pastís. Et superes de relat en relat.

... volia dir que has guanyat el NanoRepte 1078 (esglaons i graons) i que estem esperant que convoquis el 1079?

Jo he tingut més sort que Rosa i a la segona lectura ja he pescat que la narradora en primera persona és la nina, que havia estat de l'avia, hem d'interpretar per l'el·lipsi que la mare no li feia massa cas i la neta... Admeto que el relat respira tendresa però l'últim paràgraf, en comptes d'aclarir, confon.

Parlant d'una altra cosa, Eloi, ja saps que has guanyat el NanoRepte 1079 (esglaons i graons) i que estem esperant que convoquis el 1080?

No sé si hauria de donar-me per al·ludit, jo i els qui com jo no sabem copsar el sentit de les metàfores i que, interpretant literalment aquest poema, només sabríem veure-hi una professió de fe animista.

Suposo que la interpel·lació reiterativa és un recurs retòric que et serveix per imprimir-li un to discursiu reptador, i un ritme i una mètrica marcats que impulsen a seguir. Ara recordo que el més semblant que he fet jo a un poema és el relat "Per què" (07-09-2021), que també era reiteratiu, tot i que l'escurçament progressiu negava tota possibilitat de ritme.

Em pregunto què passaria si, en comptes de "Qui diu...", hi posessis "Qui és qui diu...".

El títol, en suggerir que el relat és un remake del film "Helga", probablement una paròdia tipus Mel Brooks però més subtil, tractant-se de SrGarcia, m'ha despistat. Jo no havia vist "Helga", però deien que era un documental d'educació sexual i que hi sortia un part, cosa fortíssima per a l'època.

Què hi fa, aquesta suïssa maníaca de la neteja però convençuda de ser una femella fogosa, una devoradora d'homes, a Sicília? La descripció de la nit d'amor, magistral. Com també l'últim paràgraf, amb la nostàlgia de la joventut perduda. Els successos només són coherents en el record, en la distància.

De debò que no sé si expliques una vivència personal, i realment has preguntat a Copilot el que el que dius haver-li preguntat i el que t'ha contestat és una fidel transcripció de les respostes que n'has obtingut, o tot és producte de la teva inventiva. No t'ha d'estranyar la meva perplexitat perquè ara per ara no he volgut utilitzar cap d'aquestes joguines: em conec massa i sé que, si provés de jugar-hi, correria el risc de quedar maravellat i probablement hi dedicaria tot el lleure, deixant de banda llegir, escriure a RC i anar al cine.

El que sí sé és que, si realment has mantingut un diàleg amb aquest sistema d'IA, ningú et pot treure el mèrit d'idear o seleccionar aquestes preguntes enginyoses, posant contra les cordes el teu interlocutor. I si tot és inventat, tens el mèrit de posar un fre a la teva imaginació, de vegades massa desbordant, i aconseguir que les respostes de Copilot resultin versemblants. En qualsevol d'ambós casos et mereixes un 10.

Concísa però sucosa, aquesta història d'un suïcida compulsiu que fins i tot a l'altre barri (així la interpreto jo) busca la manera de tornar-se a matar.

Només una objecció: dubto que cap suïcida se n'hagi sortit, amb aquest sistema d'auto-ofegar-se amb el coixí, tret que hagi aconseguit la col·laboració d'una altra persona.