És clar, que és discriminació de gènere!

El que dic és que la plena equiparació de sexes en el món laboral només es podrà donar fora del sistema capitalista, no que s’hagi de donar automàticament: el nou sistema podria haver heretat una visió purament economicista de la producció, i encara poden subsistir prejudicis masclistes. En altres paraules, la superació del capitalisme no és condició suficient per a la plena equiparació de sexes en el món laboral, però sí condició necessària.

Quant al desastre mediambiental, no cal anar massa lluny: la portada de La Vanguardia d’avui (21-03-2023) du aquest titular: "Els experts de l’ONU veuen irreversible l’efecte del canvi climàtic. Els científics consideren insuficients els plans de xoc actuals i demanen que es prenguin decisions urgents per evitar més estralls."

En l'últim paràgraf, en negreta i cursiva, hi sobra l'especificació "fora de concurs". Inconveniències d'aprofitar textos similars, copiant-los i adaptant-los sense tenir cura suficient.

Els ratpenats són criaturetes del Senyor que apareixen a l'escut de diverses poblacions, com València. Insectívors nocturns, són beneficiosos per a l'agricultura.

El comte Dràcula era un discret aficionat, si el comparem amb els nois de la 2ª Waffen-SS Panzerdivision "Das Reich", responsables de les massacres de Tulle (9 de juny, 112 civils morts) i Oradour-sur-Glane (10 de juny, 642 civils morts), en 1944. Fer referència a fets com aquests em semblava de mal gust. Amb la referència a les massacres de Lídice i Lezáky, com a represàlia de l'atemptat contra Heydrich, a "Vint NanoRelats sobre Culpable" (11-01-2023), ja n'hi va haver prou.

Aprofito aquest autocomentari per acabar amb una petita fe d'errates:
- En el nano "Els Segadors", on posa 1650 (Corpus de Sang i inici de la Guerra dels Segadors) ha de posar 1640.
- Els tres nanos "Concili de Trento: transsubstanciació (I, II i III)" haurien d'ocupar el tercer, quart i cinquè lloc, perquè l'aplec estigués ben ordenat alfabèticament. Passa que inicialment els títols eren "Transsubstanciació (I, II i III)", i quan vaig decidir ampliar-los a "Concili de Trento" se'm va oblidar reubicar-los.

He presentat aquest relat, que havia escrit fa un mes i que efectivament és del gènere assaig, quan ja tenia preparat el d’abril, "El foc purificador", per al subtema "Malastrugança".

Ahir, u de març, vau penjar al Fòrum un comentari, amb dues imatges de la deesa Fortuna, que volia ser un aclariment o concreció respecte al succint "Març 2023: La fortuna", amb f minúscula, que figurava a l’apartat cinquè de las bases del concurs. Com que trobo inadmissible aquesta concreció d’última hora, perquè si ho teníeu clar des del principi no us costava res haver-hi posat "Març 2023: La deesa Fortuna", l’he enviat tal com va rajar; tampoc m’importa tant quedar fora de concurs.

Cordialment.

La descripció del primer paràgraf és, com sempre, d’una consistència gairebé cinematogràfica. Però a partir d’aquí m’ho he hagut de llegir dues vegades més, i és que hi havia dues coses que grinyolaven:

En lloc de "vianants" no era més exacte dir "passatgers drets"?

En lloc d’"el mòbil des d’on s’emetien les provocadores imatges" no era més exacte dir "el mòbil on es rebien les provocadores imatges"?

Com que en una tertúlia de cine en què participo s’havia parlat de fer un dia comentaris comparatius entre "Sissi" (Ernst Marischka, 1955), que és a Youtube, i "L’emperadriu rebel" (Marie Kreutzer, 2022), estrenada no fa massa, a cavall de la redacció se’m va ocórrer utilitzar els noms d’aquells personatges. Potser Elisabet i Helena no provocarien cap reacció però confiava que Francesc Josep, tan poc usual a casa nostra, sí que ho faria. Però veig que ningú no s’ha adonat de la broma, i que no ha servit de res incloure en el tercer paràgraf referències a Rommy Schneider i als films "Sissi" i "Sissi emperadriu", estrenats a finals dels cinquanta, que és l’època on situo l’acció per allò dels tramvies.

Parlant de tramvies, als qui no freqüenten el Fòrum els vull aclarir que Atlantis, que és qui va proposar aquest RepteClàssic DCCXLII, el va plantejar de manera que el títol del relat fos "Començament", i que a l'inici es copiessin tres frases d'un text de Mercè Rodoreda i al final una més.

El relat s'havia de llegir en clau d'humor. Com que això potser no era massa evident, hi havia afegit dues senyals: el professor Franz en realitat pretenia evocar la figura del professor Franz de Copenhague y los grandes inventos del TBO, i el Centre Penitenciari Arians 2 era una referència al Centre Penitenciari Brians 2.

Sóc perfectament conscient que disposo de més temps que molts relataires, perquè, encara que tingui altres aficions que m’ocupen temps, tinc poques obligacions. Però diria que quatre dies per a un o dos relats de 20 paraules i cinc dies i mig per a relats de 300 a 500 paraules són temps molt raonables. En qualsevol cas, aquestes normes només son una proposta per a qui la vulgui seguir.

El que pretenc és imprimir al NanoRepte i al RepteClàssic un ritme una mica més viu, convençut que, amb allargar els terminis imprevisiblement, sobretot a causa dels temps morts, l’únic que es treu és fomentar la pèrdua d’interès. Si la convocatòria dels nou reptes no es limités a indicar fins quan hi ha temps per enviar els treballs sinó que inclogués un calendari amb resta de fites —fins quan es pot votar o quan se sabrà qui ha resultat guanyador, encara que aquest calendari no coincideixi amb el de la meva proposta—, tots els participants ens espavilaríem per concòrrer-hi quan toca i no caldria entrar al Fòrum cada x hores per veure si aquell repte ja s’ha desencallat i torna a rodar. El nanorelat "La puntualitat és la cortesia dels reis", que acabo d’enviar a Relats junt amb dinou més i que espero que demà s’hagi publicat, tracta de reflectir irònicament aquesta situació.

Quant a animar la participació als reptes del Fòrum, ja pensaré si trobo alguna fórmila màgica per engrescar a la gent.

Com sempre, tens la virtut d'explicar situacions inversemblants d'una manera tan gràfica que és com si veiés una pel·lícula. No sé si tu també hauràs sentit parlar d'un bar anomenat "A lo loco", a la Barcelona dels anys cinquanta, on passava precisament el que expliques en el teu relat: si demanaves una cervesa amb patates fregides et podien dur un vermut amb anchoves, sols que no era cap equivocació sinó la marca de la casa, i la gent ja hi anava sabent quin pa s'hi donava. No sé si va existir realment o és una llegenda urbana.

He fet un autocomentari a "Vint nanorelats sobre REGGAETON", en resposta al teu comentari inquisitiu.

De fa temps que notava que la música ambiental a molts locals tipus cafeteria era una cosa ni rítmica ni melòdica, cantada en espanyol llatí, que cada cop em resultava més enutjosa, però no sabia que d’aquest gènere en deien reggaeton. Va ser amb motiu del reggaeton com a tema proposat per Ivan Bonache per al NanoRepte 1043, que vaig voler assabentar-me de què coi era això, vaig buscar a Google "reggaeton youtube" i, en sentir els audios, em vaig adonar que el reggaeton era precisament aquella musiqueta que tant detestava.

Si volia seguir amb la tònica dels vint nanorelats fora de concurs, se’m feia una muntanya escriure’ls sobre el reggaeton, perquè inevitablement diria coses ofensives, no només per a Ivan Bonache sinó per a una majoria de participants habituals, que, pel que havia pogut veure, compartien amb ell l’afició per aquest gènere musical. Així que vaig decidir fer-li la consulta següent:

"Cal referir-se necessàriament al reggaeton o els nanos poden parlar, en general, dels canvis de gustos musicals generacionals i, en concret, entre pares i fills? Pels dos que ha enviat TerricheT dedueixo que no cal centrar-se en el reggaeton, pero quedaria mes tranquil si m'ho confirmessis, Ivan Bonache."

I ell em va contestar:

"Totes les interpretacions que en fas em semblen correctes. No amagaré que m'agradaria llegir alguna bona sàtira reggaetonera, però, al final, decidirà la votació popular."

A partir d’aquí ha sortit elque ha sortit, amb només un relat explícit sobre el reggaeton —el penúltim—, uns que fan referència a gustos musicals i la majoria que no he pogut evitar que responguessin a les meves preferències. I encara rai que, a més de manifestar la meva debilitat per la música cubana i brasilera, no n’hagués fet cap d’homenatge a l’argentí Astor Piazzolla.

Música funcional.
Gairebé tots preferim un tipus de música per escoltar, un de diferent per al cine i un altre per ballar.

Si treiem la intervenció d'extraterrestres, almenys en la imaginació del cunyat, us puc assegurar que la història és real com la vida mateixa: entre els anys 1977 i 1981, en què vaig abandonar la professió d'arquitecte per dedicar-me a l'ensenyament, vaig projectar unes quantes barraquetes i dirigir les obres, bé que en la meitat dels casos vaig haver de presentar la renúncia a la direcció perquè em prenien pel pito del sereno, tot i que en el projecte ja sabia que allò ho farien en règim d'autoconstrucció i procurava deixar-me de vel·leïtats artístiques i fer plànols senzills d'interpretar i de construir.

La patètica història era la de gent treballadora que es deixava entabanar comprant una parcel·la a la quinta forca, en una urbanització sense urbanitzar, i un cop la tenia s'adonava que, o es comprava una caravana o edificava un xalet, si no allò no tenia sentit. Molts, com que en la parcel·la se'ls havien anat els estalvis, construïen la barraqueta ells mateixos, els caps de setmana i les vacances d'estiu i pasqua, la majoria de les vegades amb l'ajut d'algú de la família o d'algun veí que deia que hi entenia. Jo hi anava els dissabtes i era quan veia que havien recorregut a un arquitecte perquè l'Ajuntament els exigia un projecte visat, per obtenir la llicència d'obres, però que els plànols eren una cosa i el que ells volien fer una altra.

En cadascun d'aquests dos nanorelats hi havia una falta d'ortografia. Aquí en teniu la versió correcta:

Com "El fantasma de Canterville".
Era una ànima en pena tan infeliç que no sabia infondre por als qui s’apareixia. Ni amb llençol ni sense.

El judici satànic.
Consegüentment et declaro culpable de no ser culpable, condemnant-te a anar de cap al Cel, a avorrir-te per tota l’eternitat.

He estat a punt de penjar aquesta resposta conjunta al Fòrum, però al final m'he deixat d'històries i més m'estimo fer un autocomentari en el seu lloc natural, encara que hi hagi qui digui que no és gens elegant.

En primer lloc us agraeixo les vostres lloances. Quant a la gènesi del relat, hi ha dos temes a comentar:

La idea de la medalla de Sant Cristòfol em va venir de recordar haver-la vist en diversos autmòbils, sobretot taxis. Va ser a l'hora de confirmar el seu patronatge que em vaig assabentar que en 1969 havia estat retirat del santoral catòlic, amb altres sants "legendaris" (poc o gens documentats històricament), i llavors se'm va ocórrer incorporar aquesta circumstància al relat, jugant amb la seva caducitat miraculosa.

Quant a l'accident, és autobiogràfic en un 90%. Era l'any 1972 i em va passar entre Torelló i Manlleu (Osona). No va ser només el fanguet sinó que, amb el meu Seat 600, havia pres el revolt massa tancat i, segons em van fer veure altres conductors que es van aturar, els dos pneumàtics del darrere gairebé no tenien dibuix, de desgastats com eren. El 10% restant és que el camió que venia en sentit contrari estava prou lluny i va poder parar a temps. Aquell dia vaig néixer per segona vegada.

L'última paraula de l'últim nanorelat és "companya", i no "company".