SrGarcia, suposo que coneixeràs l'acudit de Collons, quin fallo. Aquí el porto a col·lació per la badada de l'equinocci: efectivament, el 21 de desembre és el SOLSTICI d'hivern. Està vist que no es pot fer alhora dos haiku per al NipoRepte, cavil·lar de valent per al RepteClàssic convocat per XVC, començar rumiant per treure vint nanoocurrències sobre l'hivern i a l'endemà veure que la convocant del NanoRepte ha canviat de parer i vol que es facin sobre la mitja taronja, i a sobre anar atenent missatges de whatsapp...

Sobre el pobre Jaume Roig, et remeto al Diccionari d'Enciclopèdia Catalana, on a l'article "hibernar" hi posa
"Etimologia: del ll. hibernare, íd."
a l'article "hivernar" hi posa
"Etimologia: del ll. hibernare, íd. 1a font: 1460, Roig"
l'article "hibern" no existeix i a l'article "hivern" hi posa
"Etimologia: del ll. vg. hībĕrnum, íd., abreviació de tempus hibernum ‘temps hivernal’ 1a font: s. XIV, Llull"
Sembla que Ramon Llull va preferir "hivern" i un segle després Jaume Roig ho acabà de consagrar afegint-hi "hivernar". Si en lloc d'aixó hagués tingut la gosadia d'escriure "hibern" i "hibernar", ara tindríem la quadratura perfecta: "hibern", "hibernar", "hivern" i "hivernar".

Aquests dies de la rifa de La Grossa i d'El Nen, la tele ens ha mostrat amb escreix la histèria de la gent afortunada, on el número de malmetre una ampolla de bon cava, ruixant a la gent, ja s'ha convertit en tradició. El retrat que en fas, d'aquestes situacions, és clavat. Quant al poder dels mitjans, algú va dir que, si no surts a la tele, no existeixes.

Prenc nota, XVC, del nou àlies que has estrenat en el RepteClàssic DCCCXXI. Com que no hi ha votacions pel mig, és perfectament legítim que hi presentis dos relats, cadascun amb una autoria diferent, però recorda que en els altres reptes no s'hi val, perquè l'autor de dos textos presentats sota diferents àlies podria votar-se ell mateix.

Sobre "1939" has de tenir en compte que l'éxode massiu cap a França va començar amb la caiguda de Barcelona, el 26/01/1939, i si consultes la Viquipèdia veuràs que el camp de concentració d'Argelers no el van obrir fins el 03/02/1939. Si, cap al final, substitueixes "aquest gener no els estima" per "aquest febrer no els estima", ja encaixarà tot. Bé..., tot no, perquè la Segona Guerra Mundial no va començar fins l'01/09/1939 i els EUA no van entrar-hi fins dos anys més tard, els afusellaments al Camp de la Bota de Barcelona es van produir un cop acabada la Guerra Civil i el general Pétain no va ser cap d'estat de la França de Vichy fins a l'11/07/1940.

Pel que fa a "Per Sant Silvestre..." només hauries de substituir "un vol d’espessa llet calenta", cap al final, per "un bol d’espessa llet calenta".

Tens raó, Llpages: tant en aquestes vint nanoocurrències com les precedents, en comptes d'escriure "sobre LLATINADES" i "sobre NEOLOGISMES", hauria d'haver escrit "amb LLATINADES" i "amb NEOLOGISMES", d'acord amb les respectives convocatòries del Fòrum, les dels NanoReptes 1122 i 1123.

En el precedent, les llatinades eren: fellatio i cunnilingus, conditio sine qua non, carpe diem, opera prima, delirium tremens, deus ex machina, ego, ecce homo, cum laude, errare humanum est, in dubio pro reo, alter ego, honoris causa, ex aequo, modus vivendi, curriculum vitae, ad hoc, duplex, in situ i in fraganti.

En el present, els neologismes són: IA, videojocs, selfie, sexi, escàner, distopia i distòpica, kebab, dopar-se i dopatge, clon i clonessin (clonar), estressant, guai, friqui, tot terreny, pizzes, whatsapp, videotrucada, indepe, poliamor, en línia i bric.

Sense arribar a l'extrem de Pere Joiós, que el pobret tenia un somriure de caricatura, pel que expliques, a mi, de jove, també m'ho havien dit: que sempre tenia una mitja rialla a la cara, fins i tot quan explicava coses tristes que m'havien passat. En el meu cas no era cap contractura muscular, sinó una màscara per amagar la meva inseguretat i timidesa.

No sols els designis del Senyor són inescrutables, sinó els de molts relataires, per exemple els qui decideixen canviar-se el nom X.V.C. per un àlies com Matulan. Per cert que, mirant a Internet si hi havia algun personatge o lloc amb aquest nom, m'he trobat que és una marca de vi menorquí, Tot quadra: sospitava que eres illenc des d'un comentari en què vas escriure "sent" en lloc de "sento", o alguna cosa semblant.

Suposo que el procediment per canviar el perfil i que, en tots els relats, comentaris o intervencions en el Fòrum, l'antic nom quedi substituït pel nou deu ser relativament senzill. Si en algun moment m'interessés fer el mateix, ja et preguntaria com es fa, pero em sembla que, quan arribi a 500 relats de Joan Colom, el que faré serà obrir el nou perfil Juan Palomo i esperar que el recompte de lectures sigui correcte i no pas com ara, que, quan li dona la gana, per cada nova lectura me n'apunta cent.

En un autocomentari a "Relat per commemorar les 250000 lectures" contesto al teu comentari "Els descendents", per aclarir que aquest relat meu és tant de ficció com aquest teu "Els expulsats", i que el teu error d'interpretació crec que es deu a haver utilitzat un narrador en primera persona.

ja sé que els autocomentaris no són del gust de RelatairesValidadors, però per desfer l'embolic sobre aquest relat crec sincerament que és la menys dolenta de les solucions.

I ara, contesto a SrGarcia:

En primer lloc, a mi no em motiva fer rabiar a ningú. Ara bé, si hi ha qui s'enrabia per qualsevol cosa, s'ho hauria de fer mirar. No per això m'abstindré de fer el que duia entre mans. I ara vaig al tema que m'interessa.

Al primer paràgraf del penúltim relat, "Dos i dues", hi posava: "La principal prioritat, quan escric, no és la qualitat sinó estar permanentment ocupat. RC és bàsicament per a mi una teràpia ocupacional; recordo haver-ho deixat caure més d'una vegada en els meus relats. Fa uns tres anys, quan vaig descobrir el Fòrum i vaig començar a concursar en alguns reptes, creia haver trobat la solució, però no vaig trigar a adonar-me que la majoria de convocants hi participaven amb força més parsimònia, i els espais de temps entre convocatòria i convocatòria els vaig acabar emplenant amb relats extra a la meva pàgina".

Un bon exemple d'aquesta parsimònia (que és ben legítima: només faltaria!) és el NipoRepte: el dia 11 es va donar el resultat de les votacions del NipoRepte 431, proclamant guanyador/a LaGePe; LaGePe es va donar per assabentat/da el dia 12, i fins avui 15 no ha convocat el NipoRepte 432. I, com que el NanoRepte 1122 i el RepteClàssic DCCCXIX també seguien el seu curs, el resultat d'aquests quatre dies han estat "La zona de confort", relat concursant en aquest últim repte, i el relat extra "Relat per commemorar les 250000 lectures" a la meva pàgina.

Al començament del relat s'indica que és la continuació de "Relat per commemorar les 234567 lectures" (28/11/25), indicació que potser no hauria d'haver escrit en lletra menuda. Aquest relat previ també era un relat de farciment per omplir els compassos d'espera dels reptes en què participava a finals de novembre. I, potser per desgana, no vaig aconseguir traslladar al text allò que volia escriure. La prova és que tu, que tens el cap força ben moblat, has entès una cosa diferent.

El relat que jo volia escriure estava protagonitzat per un senyor que escrivia una novel·la de ciència-ficció, sense saber massa per on anirien els trets i esforçant-se a arrencar-la en un to tòpicament apocalíptic. En el teu comentari "Rabiar" dius que les línies inicials et semblen una mica pomposes, amb massa ganes d'escriure bé i que el to surt una mica afectat. O sigui que jo havia aconseguit un objectiu secundari, l'estil de l'escriptor protagonista, però no el principal: que s'entengués la història.

El protagonista no era jo, sinó un narrador en primera persona: un narrador-escriptor que començava a escriure també en primera persona i que rectificava en veure que això es contradeia amb el punt de partença d'una humanitat extingida, passant a utilitzar un narrador omniscient en tercera persona. En canvi, tu has interpretat que era jo, qui protagonitzava el relat, i fins i tot parles de "trencar la quarta paret".

La veritat és que les dues lectures són possibles i això és una fallada meva garrafal: no pretenia deixar la interpretació oberta i que el lector decidís, no; volia deixar clar que el protagonista no era jo i no ho he aconseguit. I tampoc, quan vaig escriure el relat, no pensava en cap continuació. Va ser en veure que acabaves el comentari dient "La veritat és que no sé que pretens amb aquest relat", que vaig pensar que potser tenies raó i que "Relat per commemorar les 234567 lectures" no tenia massa entitat si no li donava continuïtat. I la continuació, "Relat per commemorar les 250000 lectures", que al seu torn sembla prometre una continuació, només ha servit per embolicar més la troca. Així que dono per acabada aquesta història d'un escriptor escrivint una novel·la de ciència-ficció dolentota.

Agraeixo el teu comentari a "Dos i dues".

Això de la soletat ja ho sabia des de ben menut. Era fill únic i l'afició al dibuix va ser el que em va salvar... o no, perquè si no hagués trobat aquesta distracció potser m'hauria esforçat més a fer amiguets. I, ves per on, de gran no m'ha donat per tornar a dibuixar i pintar, que és el que els amics pronosticaven que faria quan em jubilés, sinó per escriure.

Agraeixo els teus consells, però, com que són de manual, ja fa temps que els havia posat en pràctica: sóc d'un club de lectura de narrativa en català, que ens reunim un cop al mes per comentar l'obra llegida; d'un altre club de lectura, en què ho fem cada tres dissabtes; un de cinema, en què també cada tres dissabtes comentem una pel·lícula de la cartellera de València; un altre de cinema, no presencial, en què ens connectem un diumenge de cada tres i comentem pel·lícules més o menys antigues, que, si no trobem a YouTube, trobem en una web on hi és tot i que he citat a RC més d'un cop: d'acord.ru (com que l'adreça no és ben bé aquesta, si t'interessés, te la puc enviar via e-mai). Per acabar, també em relaciono amb una colla que ens veiem els divendres per dinar plegats.

Així que, donades les circumstàncies, em sé cuidar prou bé, Quan a la salut, estic pagant els meus excessos de juventut: tabac i alcohol.

No sento cap simpatia per Nicolás Maduro, però menys encara per l'autoanomenada oposició democràtica d'aquell malaurat país, i moltíssim menys per la lideresa que ha rebut el Nobel de la Pau i que és tan patriota que celebra la ingerència militar del Gendarme d'Occident.

En relació a la pel·lícula de l'Anthny Quinn que esmentes en el teu comentari a "Els expulsats", de SrGarcia, és "Los dientes del diablo" (Nicholas Ray, 1960) i n'hi ha una japonesa, "La balada de Narayama" (Shôei Imamura, 1983), que també tracta d'una tradició implacable amb els vells.

Que el relat és de ficció, basat en vivències barrejades de diversos pobles (d'aquí ve la doble categoria Històrica i Fantàstica) és fàcilment comprovable: a Google no trobareu cap Xasven; sí que existeixen una Galina Reznikov, personatge de ficció, i una família de llengues tungús (no tongús). Jo ja ho sabia, perquè m'ho havies dit en un comentari a "Dos i dues".

Pavel Reznikov podria estar entre l'antropòleg Claude Levi-Strauss i l'explorador Vladimir Arseniev, en les memòrias del qual es basa "Dersu Uzala" (Akira Kurosawa, 1975), on el solitari caçador que dóna nom a la pel·lícula podria ser un expulsat supervivent.

Anant al teu relat, passaria per resum d'un treball científic, per la seva estructura, però et delata el pas del distanciament inicial a la progresiva implicació i emoció. T'ha sortit rodó. No ho acostumo a fer, però és el segon cop que em sento obligat a posar-te un 10.

Sobre el que dius en el comentari abans esmentat, ja sé que RC no és un confessionari, però no puc evitar, mentre escric un dels meus relats terapèutics, que allò va adreçat a algú. Potser no se'l llegirà ningú, però posar negre sobre blanc coses de les que no em sento orgullós em proporciona cert alleujament. Alguna vegada m'han dit que sóc un pèl masoquista.



A Aleshores: la pel·lícula de l'Anthny Quinn és "Los dientes del diablo" (Nicholas Ray, 1960) i n'hi ha una japonesa, "La balada de Narayama" (Shôei Imamura, 1983), que també tracta d'una tradició implacable amb els vells.

Darrerament ens descobreixes una nova faceta a cada relat: en aquest, la de poeta popular, escatològic i irreverent.

Dotze quartets on vas alternant els dos tipus de rima. Amb tres més, hauries pogut al·ludir satíricament a la virginitat de Maria, a les banyes de Josep i al cagatió.

Mira per on, cercant a Google els atributs de consistència, color i olor de la caca d'un nadó, he trobat que, de les primeres defecacions, se'n diu meconi i gairebé no fan pudor. O sigui que, a més de fer-nos riure, promous la cultura.

Si el poema l'hagués escrit jo tindria poc de simbòlic, perquè els nadals acostumo a passar-los sol com un mussol. Però crec que els trets no van per aquí.

En realitat, jo sóc un negat per a la poesia; si m'atreveixo a participar en els NipoReptes, és perquè els redueixo a una qüestió de mètrica, i si m'he atrevit a venir aquí és per avisar-te que has guanyat el RepteClàssic DCCCXVIII i has de convocar el DCCCXVIII, diumenge 14 com a molt tard. Si demà no has donat senyals de vida, dissabte penjaré un recordatori al Fòrum.

Estava començant a escriure un relat que durà per títol "En alemany o en anglès?", quan m'he adonat que el primer paràgraf del present era manifestament millorable: en lloc de
"Els designis del Senyor són inescrutables però escrotables: vull dir que sovint toquen l'escrot; els ous, vaja."
hauria de posar
"Els designis del Senyor són inescrutables però escrotables: vull dir que sovint toquen l'escrot; el forro dels ous, vaja."

Un relat molt ben documentat (lloc i època) i que desprèn un aroma de realitat que fas que sigui compatible amb un toc nostàlgic. El text alterna descripcions detallistes amb expressions abarrocades i metàfores d'alta volada. Una d'aquestes, per cert, "l’arc de Cupido dels seus llavis", m'ha fet adonar d'una semblança que mai havia notat: el perfil d'uns llavis ben dibuixats està format per dos arcs (parlo d'armes, no pas d'arcs arquitectònics); el superior és un arc compost i l'inferior un de simple.

L'he llegit com si veiés una pel·lícula, amb subratllats musicals i tot que fan volar l'ànima.

L'objectiu de primer sembrar la confusió i acabar amb el cop d'efecte resolutiu, arrencant un somriure del lector, està plenament aconseguit. Ara bé, posats a filar prim jo afinaria dues coses:
- En lloc de piconadora manual hi posaria martell pneumàtic, per allò de la punta d'acer.
- En lloc de monopatí parlaria de patinet elèctric, per allò de passar-li a frec de maluc.

De moment, el relat més rodó d'aquesta tetralogia sobre la calúmnia i la maledicència, amb alguna concomitància amb "El dimoni del migdia".

Allò que no es comprèn, per força ha de ser dolent. És xenofòbia en sentit ampli: fòbia a allò diferent. Tal com la presentes, no és filla de la ignorància, perquè qui la sent és una població instruïda, precisament gràcies al seu atípic benefactor, així que deu ser una tendència força arrelada a la naturalesa humana.

Quan alguna cosa no rutlla, cal trobar algú a qui fer-ne responsable, poder-lo linxar i tancar l'expedient. Que sigui o no el verdader culpable, és cosa secundària.

En definitiva, l'home és l'únic animal capaç de mossegar la mà que li dóna menjar.