A RC de vegades passen coses estranyes. Fa tres dies que vaig enviar un relat, de menys d'un minut de temps de lectura estimat, que tot seguit reprodueixo:

Sense títol.

El primer ministre israelià Yitshaq Rabin, Nobel de la Pau 1994 junt amb Iàssir Arafat i Ximon Peres, morí assassinat per un ultra jueu en 1995.

L'actual primer ministre israelià Binyamín Netanyahu probablement viurà molts anys i morirà al llit.

Un relat que vaig enviar posteriorment, "Edward Copper (1882-1987)", ja ha estat publicat, però no pas encara el relat "Sense títol", que figura a la llista "Relats Pendents de Joan Colom".

Hem de sentir vergonya de pertanyer a l'espècie Sapiens.

En 1936, brigadistes de tot el món van venir a jugar-se la vida per una causa justa. Avui ningú no ha anat a Gaza a jugar-se la vida. Perdó, sí: un grapat de metges i periodistes.

Algunes hipercatalanades es basen en complicar innecessàriament i equivocadament algunes expressions, perquè semblin "més catalanes":

Les de "Concupiscència sacrílega" i "Santa paciència" consisteixen a complicar "comte" i "conte", respectivament, deixant-ho en "compte".

La d'"El vestir d'en Pasqual" consisteix a complicar "tan extravagant", deixant-ho en "tant extravagant".

I la de "No era l'únic" consisteix a complicar "entre altres honors", deixant-ho en "entre d'altres honors".

En "Imitador", l'afany d'allunyar-se del castellà "se moría de risa" du a desvirtuar el verb pronominal d'"es moria de riure", deixant-ho en "moria de riure".

En "Oblit", "no es va recordar que s'havia deixat el paraigua" (o "no va recordar-se que s'havia deixat el paraigua") es converteix en "no es va enrecordar que s'havia deixat el paraigua", versió defectuosa de "no se'n va recordar" (o de "no va recordar-se'n"), expressions que només haurien estat correctes si "s'havia deixat el paraigua" s'hagués explicitat prèviament, com en "s'havia deixat el paraigua i no se'n va recordar" (o "s'havia deixat el paraigua i no va recordar-se'n").

Pel que vaig veient, alguns dels nanorelats presentats al NanoRepte 1107 juguen més amb l'ús de sinònims enrevessats, antiquats i gairebé obsolets de les paraules corrents.

En realitat he escrit aquest relat per donar compliment a la promesa amb què acabava el comentari al relat presentat (fora de concurs) per SrGarcia al RepteClàssic DCCCIII: "Aprofito l'avinentesa per aclarir [...] I també per anunciar-te un relat autobiogràfic, ambientat a València, amb valencians, 'xinos' i paella".

Senzilles les set primeres estrofes, com set flaixos, set aspectes parcials.

La vuitena posa en evidència el sistema, l'estructura que les relliga. En si mateixa ja és un poema.

Tot i ser jo més de gossos que de gats, el teu relat m'ha emocionat. Suposo que és pel sentiment que hi poses, en les descripcions.

Aprofito per avisar-te que el teu relat "Reflexions post apagada", presentat al RepteClàssic DCCCIII: APAGADA 28/04/2025, té una extensió de 515 paraules, comptat amb els criteris habituals (nombre d'espais més u), o sigui que es passa de 15 paraules. Com que és molt poc, suposo que et serà fàcil arreglar-lo, però t'hauries d'espavilar perque només et queda avui i demà.

Un relat ben estructurat, punyent sense caure en la sensibleria.

Malauradament, això de viure al carrer i dormir en una caixa de cartró és una realitat tan estesa que n'estem insensibilitzats, com quan a les notícies de la nit, mentre sopem tranquilament, ens parlen de les decenes de civils morts aquell dia a la Franja de Gaza.

Intueixo que la narració s'ubica en una població propera a Barcelona. Si en lloc d'això transcorregués a la gran ciutat, més deshumanitzada, probablement ni s'haurien intercanviat el "bon dia".

Sí, per als no creients el casament és una fórmula burocràtica perfectament prescindible... fins que necessites algun tipus d'ajut econòmic justificat en una relació estable de parella, com la viudetat, o en la situació de ser el beneficiari d'una herència, sobretot si el difunt tenia familiars. Crec que, fins a cert punt, si vols acollir-te a alguna subvenció pública, que en última instància paga el contribuent, és lògic que hi hagi constància pública de la relació en què es fonamenta la prestació. Si no, amb la quantitat d'espavilats que hi ha al país, sortirien candidats a percebre-la de sota les pedres...

Una dona forta, la Maria. No només fa front amb filosofi a les xacres de l'edat (amb els anys, quan no és un accident és alguna part del cos, que es rovella) sinó que sap adaptar-se a la manera de veure les coses d'una altra generació.

Si no li hagués estat per l'ensopegada amb la catifa, probablement encara aniria a passar els matins en aquella caleta menorquina...

Amb dos marits que mai no han deixat d'estar enamorats i amb una amistat sòlida, de tota la vida, no cal buscar llums al final del túnel: la llum és la real, la del finestral.

Com en moltes altres coses, la llum, encara que sigui artificial, només la trobem a faltar quan no en tenim: una bona lliçó, la del vint-i-vuit d'abril!

En què devia pensar Goethe, quan va exclamar "Llum, més llum!", abans de morir?

Com ja deus imaginar, en el comentari precedent ha de posar "... un pèl curt".

El fet d'haver ampliat l'extensió màxima, a la convocatòria, des de les habituals 400 paraules fins a 500, ha estat intencionat. La mínima, en canvi, es arbitrària: he posat 250 com hauria pogut posar 200 o no posar límit inferior. Però com que ho he fet s'ha de respectar, si no, qualsevol ho podría impugnar.

Si creus que afegir 21 paraules al relat l'espatllaria, sempre tens l'opció d'escriure un epíleg, en cursiva, per diferenciar-lo, que posi alguna cosa com aquesta:

Aquest relat és en part autobiogràfic i en part ficció. El xinès, la falsa japonesa i el valencià són personatges inventats. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

A la convocatòria del RepteClàssic DCCCIII (APAGADA 28/05/2025) tens un avís: el relat t'ha quedat un èl curt.

Molt ocurrent, aquesta versió nostrada de la llanterna d'Aladí. La llanterna ara és un porró, vull creure que un porró d'aquells gegantins que hi havia a dalt de tot de l'Ordal, abans d'arribar a Vilafranca (ignoro si encara hi són), i l'Aladí ara és un camioner forçut, capaç d'aixecar el porró amb un sol braç.

La seva decisió sembla la més encertada... tret que s'ha oblidat d'un petit detall: que, tornat a néixer, fins que no arribés a la majoria d'edat no podria actuar lliurement, i mentrestant serien el pares els qui remenarien les cireres, decidint com havien d'invertir l'estalvi.

Molt ben tractada la situació, fins a la sorpresa final. A mí em recorda una expreriència que vaig viure, un agost de fa molts anys, a Platja d'Aro. Estavem dinant a l'interior de un restaurant però enganxats a les vidrieres, de manera que vèiem unes quantes taules de fora. En una d'aquestes, un grup de gent jove i riallera, que parlava italià. Quan estaven prenent-se el cafè, tot d'una van apretar a córrer cap a la platja. En honor a la veritat, crec que havien demanat plats més aviat baratets, com amanida i carn arrebossada.

T'ho havia deixat escrit en la meva resposta a la teva intervenció, en el Fòrum, Resultats: Repte Clàssic DCCC-802. Però com que és probable que no treguis més el nas per allà, ho repeteixo aquí:

A veure si ara es posa vermell.

Per aconseguir aquest text acolorit, he escrit això:
(font color="red")A veure si ara es posa vermell.(/font)
on, en comptes del signe "obrir parèntesi", he usat el signe "més petit que", i, en comptes del signe "tancar parèntesi, he usat el signe "més gran que".

En resposta al teu comentari a "Trenta nanoocurrèncias sobre GRAPA", començaré reconeixent que l'espardenyada "quan es baixava de l'escenari", de la nanoocurrència "Cantant famós", és d'aquells pecats que en deien "contra l'Esperit Sant", que mai vaig arribar a entendre ben bé de què anaven però que devien ser molt grossos. Si no hagués passat la Pascua, encara hauria anat de flagel·lant en alguna processó.

Dius que en alguna nanoocurrència no veus clara la relació amb els diferents significats de "grapa". La meva idea és que la polisèmia de la paraula s'obrís a signficats mes amplis, com ara els citats a "Exercici": atractiu, autoritat, carisma, ganxo, gràcia, magnetisme, poder de seducció, sex-appeal o simpatia, però admeto que, si no s'explicita incloent-hi la paraula, no sempre queda clara la relació.

Opino, com tu, que tothom qui escriu a RC fa literatura, sigui en un gènere o altre. De fet, en incloure el gèneres Assaig d'una banda i Poesia de l'altra es trenquen els límits que estrictament identifiquen la paraula Relat amb Narració: relació d'uns fets, a càrrec d'uns personatges, que se succeeixen al llarg del temps. Però, com et deia fa un parell de dies, en resposta a un altre comentari, anant al Fòrum i entrant en la intervenció "Per a Relataires.Validadores, a propòsit d'un relat no publicat" (24/04/2025), ja es veu que no tots a RC ho veuen així.