Amb ofici, un pot escriure sobre experiències alienes i resultar convincent, però aquest memorial tan descarnat respon inequívocament a vivències pròpies, que espero hagis deixat enrere. Tot i així, reviure-les per fixar-les en el paper deu ser un exercici catàrtic però dolorós. Enhorabona pel resultat.

No és la primera vegada que les teves idees corren la sort (o dissort) de ser adoptades per emprenedors. En el cas present, rai, que aixó de persuadir la gent perquè deixi el cotxet a casa i agafi transport públic per anar a treballar és una causa justa, però qualsevol dia donaràs idees a malfactors i veuràs els teus relats reflectits a la pàgina de successos dels diaris. Confiem que entre els lectors de RC no hi hagi aquesta mena de gent.

Em provoquen enyorança, aquests versos tan reixits. Jo mai no hauria sabut escriure amb aquesta precisió unes experiències tan properes a les teves, però que queden molt lluny i sé del cert que ja no es repetiran. Potser per això els teus versos em transmeten joia i dolor, alhora.

No sé si em dones més enveja per aquestes vacances estivals, que tan acuradament descrius, o per la riquesa de lèxic que et brolla com qui no vol la cosa: esterniada, colrar, mormol...

Jo potser canviaria "mantes hores són passades" per "manta hores són passades".

... de per on va el teu relat, el NanoRepte 1083 ja s'ha tancat i ningú no hi podrà veure cap intenció d'influir en el recompte, t'informo que fa cinc dies que em van publicar el relat "Diàleg fictici amb Versaleta", que trobaràs a la meva pàgina.

La cosa va anar així: això de Versaleta em sonava a tipus de lletra, ho vaig trobar a la Viquipèdia, vaig veure que era un estil aplicable a qualsevol tipus de lletra, igual que la cursiva, la negreta, la subratllada, la ratllada, la supraratllada i alguna altra més que em dec estar deixant, i em va fer gràcia inventar-me un diàleg on una de les parts fossis tu i les teves intervencions estiguessin escrites en versaleta. No hi ha cap altre nivell de lectura.

... el protagonista de la història és un guant o un clauer.

Suposo que els cursets d'escriptura creativa mai no fan mal, però si un no té fusta d'escriptor...

Que per molts anys puguis seguir brindant, amb vi de la vostra collita, amb els dos amors de la teva vida.

Pel que fa al teu comentari a "Diàleg fictici amb Versaleta", no queda clar si creus que he donat el pas de la bogeria a la genialitat o de la genialitat a la bogeria. Genialitat ho trobo una exageració. Boig no és la primera vegada que m'ho diuen.

Mira, Eloi: m'ha passat el mateix que a Rosa. Tot el relat és de una riquesa descriptiva que tomba, fins i tot excessiva en detalls, però amb l'últim paràgraf no he pogut. No serà que la frase "Sense dubtar-ho ni un instant, vaig tancar-li la porta als morros per deixar de fumar" l'havies d'esborrar i te n'has descuidat?

I aixó t'ho diu un expert en tabac: fa trenta-sis anys que ho vaig deixar, però abans fumava diàriament cinquanta "Celtas cortos". Per cert, ja sé que, si el protagonista no s'hagués quedat sense tabac, no hi hauria relat, però a mi això no m'havia passat mai: a l'estanc comprava mitja dotzena de paquets, i quan només me'n quedaven dos tornava a comprar-ne.

M'he quedat de pedra, tan rodona i alhora tan simple i fàcil de recordar, com li escau a una cançó infantil. Pensa't una tonada i abans d'un any se sentirà a tots els centres de primària.

Posats a afinar una mica la mètrica, jo allargaria "l’aigua cau a raig", fent "i l’aigua cau a raig" (no crec que entri en contradicció amb la conjunció del vers final "i el sol torna a brillar"), i escurçaria "El vent escampa la nuvolada", fent "S'escampa la nuvolada".

Un peix que es mossega la cua.

Abans d'ahir, quan em vaig permetre usar el títol del teu relat per a una de les vint nanoocurrències sobre el tema "sí o no?", després d'una lectura ràpida, no em vaig adonar que, pràcticament a totes les oracions hi ha una frase feta. Tot un exercici d'estil: paradoxalment, es necessita un gran domini del llenguatge per construir un relat amb frases fetes.

Jo diria que la primera accepció de "partir peres" sempre ha estat renyir, trencar una relació. Un relat, per la seva concisió, molt del gust de TerricheT.

Un conte moral molt reixit. I documentat. Em sembla correcte l'ús que fas del substantiu "aguaitador", tot i que, per a algú que una vegada em va dir que passava del que era o no normatiu, esperava el recurs al castellanisme "caçatalents", sense complexos.

M'he preguntat com podria ser una faula, complementària d'aquesta, referida a un noi baixet i esquifit que aconsegueix superar amb escreix les seves limitacions, però no me'n surto.

Estic plenament d'acord amb el teu comentari crític a les meves últimes "Vint nanoocurrències...". Efectivament, allò que va començar com una gracieta a l'hora de concórrer als NanoReptes del Fòrum, escriure vint nanos pel mateix preu de dos i a sobre fer-ho abans de passades dotze hores de la convocatòria, és un parany en què he caigut jo mateix: fer-ne vint sigui com sigui, quan seria millor, per a mi i per als meus lectors, limitar-me als decents, sobretot si no estic massa inspirat. Per cert, parlant del NanoRepte 1079 (PRIMERENC/NOVELL), et convido a llegir en el Fòrum la meva intervenció d'ahir "Per a Kefas, cordialment"; no sé si estaràs d'acord sobre la meva teoria sobre els temes no recomanables per no estar a l'abast de tothom.

En la línia continguda de l'últim relat, amb una estètica més apol·línia que dionisíaca, com diuen tots t'ha sortin un relat ben rodó.

En els antípodes d'aquesta publicitat amb eslògans tan sofisticats que moltes vegades no te n'assabentes fins al final de l'espot, de quina és la marca o el producte anunciats, hi ha una publicitat barroera que sovint frega els límits de l'engany i que té com a destinatari consumidors compulsius o gent molt crèdula i amb un nivell cultural justet. El paradigma d'aquesta publicitat quasi delictiva són uns espots televisius, que ocupen gairebé la totalitat de les llargues falques publicitàries de canals privats com Antena 3, Paramount o La Trece, i que es presenten com a "Galería del Coleccionista", on una parella molt fotogènica canta les excel·lències i la barator d'uns productes que van des de matalassos a bijuteria.

Se m'havia acudit un relat d'humor parodiant aquests anuncis, però haig de reconèixer que en aquest camp el mestre indiscutible ets tu. Així que et regalo la idea.

Estava cantat, benvolgut Llpages, que algun dia sentiries la necessitat d'aparcar provisionalment el sarcasme i aquells finals que eren una una apoteosi de la disbauxa, per permetre't una reflexió més seriosa, amb presa de consciència i happy end.

Però ara no et passis, que als lectors devots dels teus relats ens cal almenys una ració quinzenal dels teus còctels amanits amb una petita dosi d'slapstick.

... per recuperar un paràgraf que havia de figurar en el relat, entre el tercer i el quart de la versió publicada, i que a hores d'ara no recordo per què vaig decidir excloure'l. L'he trobat avui, mentre remenava l'arxiu .doc on tinc els esborranys de molts relats, acompanyat d'una nota que posa "Aquest paràgraf no figura a RC":

Fotos i fotogrames perviuen més que fotografiats i filmats. En les fotos familiars antigues els morts se'ns mostren en un instant congelat, però sabem que són morts. En les pel·lícules antigues que veiem a la tele la ficció és tan convincent que ens n'oblidem, que aquells personatges són actors i que aquells actors fa anys que són morts.