Retrobar-se.

no li aportessin ganes de viure. Sovint ajuden a suportar la solitud més pregona, però no és el cas del nostre protagonista. Una pena, però cal respectar la voluntat de cadascú sempre que no perjudiqui el proïsme. Agraït per fer-nos reflexionar de nou!

Un bon relat, verídic del tot o no, però molt versemblant. Quina sort que el protagonista somiï amb els essers estimats que li falten i que siguin somnis bonics.
Amb el què es refereix a mi, també penso molt amb els què em falten, però malauradament no sempre son somnis agradables. Un del que tinc sovint, és que els busco i no els trobo. Això algú m’ha dit...que no els he acabat de deixar anar.

Volia comentar-te el què deies que el repte clàssic ha de ser poètic, crec que arrel del comentari que et vaig fer sobre el relat “d’aquella tarda”
No crec que hagi de ser així,( el contrari un relat descriptiu massa poètic, crec que no entra en el format) sinó que sigui una història, explicada tal com has fet ara , que has contraposat amb l’altre relat, ple de dades i ben explicat, que sí que el considero més periodístic i que suposo que has escrit especialment per diferenciar-lo. No em sé explicar millor. Només volia dir-te que aquest relat m’ha agradat molt i que tens tot el mèrit de ser el proper convocant.

Malgrat la mala vida, hi ha la lluita de seguir endavant per millorar fins a l'últim somriure.
Un molt bon relat que neutralitza l'efecte de qualsevol somnífer.
Enhorabona!!

Qui ho sap això? Costa molt de creure! Diuen que cal Fe!
Un bon relat per explicar "el plegar perquè ja n'hi ha prou"
Després d'una etapa, llarga, disbauxada arriba l'avorriment i la necessitat compulsiva de fer i fer més i més coses. No serveix.
Els records es fiquen als somnis i potser no sempre són bons...
I va plegant de mica en mica fins que plega del tot!
Amb total cordialitat

Home, després vas dient que la poesia no és el teu fort, que no l'entens.
Trobo que aquest és un relat profundament poètic sobre els temes de la solitud i la pèrdua, que estigui desenvolupat en una narració no li fa perdre gens ni mica de força, potser n'hi dona més.

Sembla que el narrador se suïcidi, molts ho fan amb sobredosi de medicaments, però és un suïcidi portat, estranyament, per la plenitud que troba als somnis, l'únic lloc on es pot retrobar amb els avis, els pares, la Irene, la Natàlia i el Pompós.

Un relat intens, emotiu: la necessitat de sentir-se estimat és una de les motivacions més fortes que podem tenir.

d'amor, crea angoixa i solitud, i la vida enyora aquest ineludible sentiment. Fins que els somnis que no recordava l'han vingut a cercar.

Un relat profund i commovedor.

Salutacions Joan Colom, i gràcies pels teus sincers comentaris als meus relats.

Bon estiu.