Entre poc i massa.

hauria d'haver estat el cervell, quina història més inversemblant! Però està molt ben estructurada i fa riure, del que en resulta una estona molt agradable. Gràcies per la teva originalitat, Joan !

Trobo que és molt bona la tècnica narrativa, començant pel final i posant el començament al mig de la narració. Explicar les coses seguint l'ordre cronològic, potser hauria resultat més avorrit.

També trobo molt bona l'expressió: les frases fetes, la cançoneta, l'insult al metge, fan que el relat tingui molta vivesa i sigui molt proper al lector.

Sobre el contingut: això de l'autoestima és una cosa que sempre està en equilibri precari. La frustració inicial obre camí a una desil·lusió encara pitjor. Aquí sí que podem dir que és pitjor el remei que la malaltia.

Tot el relat està impregnat d'una ironia i d'un humor tirant a negre que el fan molt agradable de llegir.

Per cert, m'has fet venir ganes de llegir la novel·la "Noruega". Fa poc vaig ser a València i vaig visitar, entre altres coses, l'església de Sant Nicolau de Bari; ja podeu presumir, ja.

Quin mal pot fer una mala fotografia. Gairebé tant, com el d'una mala cirurgia, desencadenant en un gran relat.
Quins grats records la cançó de: "Ton pare no té nas...". Records d'un plaer tan alt com el d'aquest relat.
Enhorabona!!!

A banda del meu comentari anterior, s'ha de reconèixer que la cirurgia estètica té els riscos, i de vegades són irreversibles.

i sense esma, hahaha. Quina estona més bona he passat llegint aquest relat, distret, amb sentit de l'humor i amb sorpresa final.
Tot el contrari del meu últim relat, dolor, angoixa i decepció.
Molt bo Joan Colom.
Bon cap de setmana.

Rosa.