Entre poc i massa.

Un relat de: Joan Colom
Després d'allò, tot va ser un encadenament de disbarats. Hauria d'haver trencat amb la vida que portava, amb les amistats; canviar de barri; també de feina, si n'hagués tingut. Però era més fàcil donar llum verda a l'autocompassió i instal·lar-me en aquella terra de ningú del qui dia passa any empeny, anar tirant, fer la viu-viu o altres dites per l'estil. Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapat en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa.

Tot va començar amb la foto del meu primer DNI, que en aquella època no era frontal sinó de tres quarts. La sèrie d'un fotomaton, que incloïa els dos perfils, va confirmar les meves sospites. Des de llavors, la vida en societat va ser un infern per a mi: si l'interlocutor em mirava a la cara, malament; però si abaixava la mirada, encara pitjor. Aixi que vaig anar a un especialista que em va comprendre des del primer moment i em va assegurar que seria arribar i moldre. Però el cabró es va passar retallant i, des de llavors, els nens del barri em canten allò de "Ton pare no té nas, ton pare no té nas, ta mare és xata...".

Em va deixar pràcticament sense nas: talment com Lon Chaney caracteritzat per a "El fantasma de l'Òpera". Una altra vegada que decideixi sotmetre'm a una intervenció de cirurgia plàstica, m'ho pensaré dos cops.


Aquest relat ha estat presentat, fora de concurs, al RepteClàssic DCCLXXXIII (tema: D'UN TEMPS ENÇÀ), inclou el text "Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapat en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa" i consta de 250 paraules, segons el comptador de Microsoft Word.

Comentaris

  • Tècnica, expressió i contingut[Ofensiu]
    SrGarcia | 21-07-2024

    Trobo que és molt bona la tècnica narrativa, començant pel final i posant el començament al mig de la narració. Explicar les coses seguint l'ordre cronològic, potser hauria resultat més avorrit.

    També trobo molt bona l'expressió: les frases fetes, la cançoneta, l'insult al metge, fan que el relat tingui molta vivesa i sigui molt proper al lector.

    Sobre el contingut: això de l'autoestima és una cosa que sempre està en equilibri precari. La frustració inicial obre camí a una desil·lusió encara pitjor. Aquí sí que podem dir que és pitjor el remei que la malaltia.

    Tot el relat està impregnat d'una ironia i d'un humor tirant a negre que el fan molt agradable de llegir.

    Per cert, m'has fet venir ganes de llegir la novel·la "Noruega". Fa poc vaig ser a València i vaig visitar, entre altres coses, l'església de Sant Nicolau de Bari; ja podeu presumir, ja.

  • Una més [Ofensiu]
    Prou bé | 21-07-2024

    Sempre espero trobar una referència cinèfila i mai em deceps. Des que vas ser l'únic que va endevinar que darrere d'un relat meu s'hi amagava "atrapa a un lladre" vaig saber que teníem una afició compartida. En el meu cas és afició, en el teu és un pou de coneixements.
    La millora de la pròpia imatge pot esdevenir obsessió. Paranoia que afecta a cada vegades més joves nois i noies. I no tots troben el resultat buscat... Que , a vegades, veus fotografies de "reparacions" que posen els pèls de punta. Professionals maldestres i oportunistes n'hi ha en tots els camps.
    Un bon relat.
    Amb total cordialitat

  • Records [Ofensiu]
    Eloi Peri | 20-07-2024

    Quin mal pot fer una mala fotografia. Gairebé tant, com el d'una mala cirurgia, desencadenant en un gran relat.
    Quins grats records la cançó de: "Ton pare no té nas...". Records d'un plaer tan alt com el d'aquest relat.
    Enhorabona!!!

  • Oblit[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 20-07-2024

    A banda del meu comentari anterior, s'ha de reconèixer que la cirurgia estètica té els riscos, i de vegades són irreversibles.

  • Sense nas...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 20-07-2024

    i sense esma, hahaha. Quina estona més bona he passat llegint aquest relat, distret, amb sentit de l'humor i amb sorpresa final.
    Tot el contrari del meu últim relat, dolor, angoixa i decepció.
    Molt bo Joan Colom.
    Bon cap de setmana.

    Rosa.