RE: Repte Clàssic DCCLXXXII. El més enllà

"El més enllà" (Masaki Kobayashi, 1964). (fora de concurs)

"Kwaidan", títol del film en japonès, consta de quatre històries de fantasmes, de l'orientalista i escriptor grecobritànic Lafcadio Hearn (1850-1904). En "El nen que dibuixava guerrers amb armadura", el meu cinqué relat a RC (17/08/2017), el comento de passada perquè l'atenció se centra en "Harakiri" (títol en japonès, "Seppuku"), rodat per Kobayashi dos anys abans en blanc i negre. D'aquest, destacava el fort contrast entre el ritme cerimoniós, gairebé pompós, de les primeres dues hores, i els set minuts següents, d'acció trepidant a ritme frenètic i sincopat. Tornant a "El més enllà", l'episodi més representatiu per a mi és el tercer, "Hoichi el desorellat", no sols per ser el més llarg dels quatre sinó perquè fa referència a un fet històric: la batalla naval de Dan-no-ura (1185) entre els clans Gengi i Heiké, última i decisiva en les guerres Genpei.

L'acció de la pel·lícula se situa al segle XIX, en un santuari budista proper al lloc on set segles abans s'havia esdevingut la batalla, on un noi cec, Oichi, excel·leix cantant romanços èpics i tocant el biwa. Una nit, un misteriós personatge se l'endú perquè canti en el palau dels seus senyors. El que Oichi no sap és que el lloc és un cementiri on els esperits dels membres del clan Heiké perdedor, morts a Dan-no-ura, troben consol sentint Oichi interpretar fragments de l'Epopeia de Heiké. Aixó dura diverses nits, fins que se n'assabenta el sacerdot responsable del santuari i, temorós que els espectres acabin destruint Hoichi, ordena que li pintin tot el cos amb una sutra, per tal que els fantasmes no puguin veure'l. Una distracció fa que els pavellons auriculars de Hoichi es quedin sense cobrir i, quan arriba l'emissari per endur-se'l, no el troba però acaba veient dues orelles, s'imagina la jugada i les hi arrenca. Amb això, la fama d'Oichi encara augmenta i acaba sent un home ric.

Hi ha dues escenes antològiques: la introducció històrica, amb il·lustracions d'època i dramatització, que es van alternant sobre una paleta de colors que s'enfosqueix progressivament i acaba presentant un cel groc amb grumolls rojos, una mar lletosa, les barquetes que s'aborden, la lluita cos a cos, tot mentre sona la veu de Hoichi i el biwa, i l'escenografia del recital davant dels fantasmes, amb una espessa boira ran de terra, estendards rojos del clan Heiké volant, esquinçats, i flames voladores a mig camí entre guspires i focs follets.


Retrobar-se.

Malgrat una joventut força irresponsable, en què l'afició al mam i el tabaquisme l'havien dominat molts anys, arribà al llindar dels vuitanta, deixant pel camí familiars, amistats i amors amb hàbits més saludables. Els sobrevisqué. A tots. Galdosa victòria: viu, però completament sol.

En el seu present no hi quedava ni una guspira d'afecte. Hauria bescanviat la meitat dels anys que li quedessin, pocs o molts, per creure en un més enllà on retrobar-se amb els éssers volguts i sentir-se estimat. Sobretot això: sentir-se estimat. Dissortadament, la tossuda raó s'hi interposava. Diuen que la fe és un do que Déu sols concedeix als escollits i ell no hi figurava, entre els escollits. Era massa lúcid com per deixar-se entabanar: sabia que mai més no els tornaria a veure i que aquesta amarga certesa li aniria encongint el cor fins que ell mateix també s'absentés.

No volia perdre l'autoestima autocompadint-se. I, per evitar introspeccions estèrils, no se li ocorregué res millor que farcir l'agenda amb tota mena d'activitats lúdiques: participar en clubs i tertúlies, i acabar d'ocupar el lleure escrivint articles d'opinió i narracions curtes. Com a la caminadeta diària, s'entregava amb disciplina a aquestes activitats, vinguessin o no de gust. Així, al cap de la jornada aflorava la fatiga i els ansiolítics aportaven la resta per obrar el miracle de la son.

Sempre li havia passat el mateix: devia somiar, com tothom, però, tret que es despertés sobtadament, en llevar-se ja no recordava res. En els darrers temps, però, les pautes del son havien canviat per alguna estranya raó, i cada cop era més freqüent despertar-se amb el record vívid del que somiava. La sorpresa fou que gairebé sempre el somni era plaent, i no trigà a descobrir per què: individualment o col·lectiva, simultàniament o successiva, els éssers estimats, ressuscitats, hi campaven emanant una quotidianitat entranyable. Una nit o una altra, tots acabaven desfilant: els quatre avis, els pares, la Irene i la Natàlia; fins i tot Pompós, el cocker que havia sigut, per a ell, com un germanet petit. Com que aquest caliu era el que havia estat cercant, decidí reduir les vigílies i prolongar les dormides, augmentant gradualment la dosi de benzodiazepines. Què li podia passar: morir-se? I què?

El trobaren al llit, arraulit en posició fetal. A la boca entreoberta s'endevinava un últim somriure. En el got de la tauleta de nit, un solatge blanquinós sense grumolls.