L’ampolla de plàstic que volia ser SOStenible i el debut de Lamine Yamal

L’ampolla de plàstic que volia ser SOStenible i el debut de Lamine Yamal

Estiu de l’any 1986, estic molt ben col·locada al mig d’una estanteria d’una petita botiga de poble, bella i lluent ampolla de plàstic de litre i mig, plena fins dalt d’aigua. Entren un grup de joves cantant la cançó “The Final Countdown” de Europe i com si fos una premonició, és el compte enrere per marxar d’allà per que un d’ells m’agafa, com el tentacle d’un pop, obrint la mà com si anés a treure la mateixa espasa Excàlibur de la roca.
Estic contenta per que em sento útil i per que d’entre totes les ampolles m’han triat a mi com si haguessin tingut un amor a primera vista per la meva brillantor i també per que podré ser el remei per combatre la seva set i calor.
Aquell grup d’adolescents van anar a la Rectoria Vella, una espectacular casa d’estil gòtic català del segle XV, feta tota de pedra i de forma rectangular, que s’aixecava majestuosa enmig d’un preciós jardí a prop de la Plaça de la Vila del bonic poble de Sant Celoni. Mentre parlaven del Barça, contents per la consecució de la lliga, van deixar a terra un radiocasset i van posar música a tot volum, cantaven eufòrics mentre mastegaven xiclet, sobretot un d’ells que semblava un cavall menjant bales de fenc d’herbes. Entre la suor ocasionada per l’estació de l’any i pels fogots pel creixement corporal de la pubertat, que una noia em va agafar i va desenroscar ben fort el meu tap que va girar com un frisbee, va fer-me un tastet xarrupant amb els seus llavis carnosos i em va passar a un noi que em va inclinar tota, com en un petó de pel·lícula, tot fent un xopet de la fórmula química H2O, tot i que era evident que entre ells i elles ja hi havia química i segur que buscarien la fórmula d’intercanviar fluids d’una altra manera. Se’m van començar a passar com una baldufa i em van deixar seca, sense ni una gota. Vaig sentir la sensació de lleugeresa física i també d’haver realitzat la tasca per la qual havia estat creada, cadascuna d’aquelles persones em volien pel que els hi podia oferir, aquell compost químic transparent insípid però tan valuós per hidratar-se. Al cap i a la fi jo també estava formada per hidrogen i oxigen, és clar que també per àtoms de carboni i clor, nitrogen... bé jo era un sòlid amorf sintètic però estava orgullosa de qui era i podia tenir el cap ben alt, aquell que em tapava el barret blau marí en forma de tap i encaixava amb la meva testerola de polietilè. El meu líquid provenia d’aigües del Montseny i jo també havia viscut allà i dic viscut per que ara ja volia descansar en pau i retornar als meus orígens, a una fàbrica on em tornessin a donar forma amb un bon bufat i com en una reencarnació, tornés a tenir una vida útil. De fet el mot plàstic provenia del grec i volia dir mal·leabilitat perquè es pot modelar com es vulgui i jo volia tornar a ser, ja fos una ampolla o una altra cosa però que seguís fent servei.
Mentre divagava un d’ells em va llençar a terra i amb una bota, que semblava la roda d’un tractor, va aixafar-me l’esquena i quan em tenia rebregada i oprimida, amb la punta del calçat, em va acabar d’esclafar i després va fer un fort xut que em va ressonar a dins meu i vaig anar a parar contra la paret. Van començar a jugar a futbol amb mi, cada coça era dolorosa per que m’abonyegava i em feia cruixir tota. Van fer un últim remat i vaig sortir disparada per l’aire caient a un precipici, anant a parar just a sota d’aquell casal, en una mena de mur i allà em vaig quedar amb l’esperança que algú m’agafés i pogués tornar a ser útil, aquell desig, aquell ànim, va anar decaient per que anaven passant les nits, que cada vegada es feien més llargues, em distreia escoltant un grill que feia ric-ric i feia broma amb mi mateixa sobre si aquell insecte feia aquell so per que era milionari o per que era feliç i reia molt. Contemplava una paperera que semblava el R2-P2 de Star Wars i desitjava poder estar dins seu, jo no volia embrutar aquell idíl·lic espai, no volia sentir rebuig si no que volia anar al rebuig per girar pàgina i començar de nou. Somiava tenir un propòsit a la vida, pensava que en això consistia estar a aquest món, un lloc on tothom i tota cosa hi estava de pas i era important tenir projectes o ser un projecte en sí mateix i contribuir a deixar una bona empremta i jo no volia ser una empremta de brutícia, si no d’ajuda a la humanitat. Jo anava fent les meves càbales sobre quin seria el meu nou destí, volia tenir confiança que es refermava amb la llum del dia però semblava passar desapercebuda, ignorada, ja ningú volia saber res de mi, em preguntava si hi havia humans a qui també els hi passava. Un dia que s’aixecava amb un sol espaterrant semblava que la meva sort anava a canviar quan passava un home per allà passejant el seu gos. Quan creia que m’agafaria i em posaria a dins del meu amic robot imaginari, veig que la seva cama s’aixeca per agafar embranzida i em colpeja amb ràbia, enviant-me a l’altra banda d’aquell parc d’alts arbres, a un marge de la Riera del Pertegàs, un afluent de la Tordera que naixia als vessants meridionals del Turó de l’Home i allà en un racó em vaig quedar, tremolant per l’impacte, tirada i enfangada.
Tenia el cos tot adolorit, sabia que era de plàstic i que de fet realment no era ni un material o bé n’era un d’artificial, però jo em sentia un corpori lleuger i ben animat, era transparent però no només d’aspecte, si no que no enganyava mai a ningú, jo era autèntica i tenia sentiments, encara que molts humans no ho veien. Patia en la meva carn, bé en el meu plàstic, com potser a alguns d’ells i elles els hi havia passat, el menyspreu d’aquell home, que em feia més mal que el fet que m’hagués tirat uns quants metres més enllà. Jo volia viure el present, tot i que pensar que en el futur podia estar allà molt de temps i que podia fer mal a la Mare Terra sense jo voler em terroritzava, jo no havia volgut allò, els mateixos que m’havien creat, m’havien menystingut i abandonat quan ja no els hi servia. Que trist els homes i dones que també han de passar per això, hauria d’estar prohibit per alguna llei universal. Tot ésser s’hauria de sentir estimat, valorat i amb algú sempre al seu costat, a les bones i a les males, bé allò era l’amistat. Calia un amor global i calia començar pel local.
Allà entre herbes, bardisses i canyes em vaig quedar un dia i un altre, una setmana i una altra, un any i un altre, arribant al canvi de dècada. M’havia convertit en espectadora d’aquella zona, gent caminant, amb bicicleta, que anaven amunt i avall d’aquell passeig, persones treballant, famílies que anaven a passar-hi el dia... Arribà l’any 1992, un vespre davant meu hi passaren un estol de nois i noies amb samarretes blaugranes celebrant amb gatzara la primera copa d’Europa del Barça i parlant de les olimpíades; jo ho mirava amb goig però em sentia sola, estava desolada, tota bruta enyorava els anys que lluïa com un diamant, i allà si no em trobaven sabia que una ampolla com jo podia trigar entre 100 i 1000 anys a descompondre’m, però d’altra banda tampoc volia desaparèixer així per que sabia que podia ser molt nociva per les plantes, pels insectes, pels animals i que si anava a parar a l’aigua de la riera aniria a La Tordera i d’allà al seu delta entre Blanes i Malgrat de Mar i desembocant al mar Mediterrani no volia contaminar l’aigua que ja era plena de microplàstics que mataven als pobres peixets, tortugues, meduses que es confonien amb el seu menjar...d’aquí poc hi hauria més plàstics que peixos, a part que quan els humans menjaven peix també menjaven plàstic, de fet vaig escoltar que era com si ingerissin una targeta de crèdit a la setmana. Els plàstics eren el 80% de les escombraries marines i la majoria eren d’un sol ús per que ampolles com jo per exemple, no anaven bé per que soc una font, no d’aigua, si no de bacteris, tant que deien que era com si un humà llepés la tassa del vàter si em reomplien i bevien, a part que es va desprenent el meu material que és un autèntic verí. Jo no vull causar malalties a ningú, jo vull que em fonguin per tornar a ser utilitzada o que em transformin en una altra cosa. Si em vaig quedant aquí aniré deixant productes nocius tòxics i jo estimo la flora i la fauna; veure els verns, oms i els salzes m’encanta i gaudeixo veient volar els ocells. Jo no vull alterar els ecosistemes ni la cadena alimentària. A mi m’agrada ser qui soc, però per utilitzar per quan cal i si no hi ha alternativa, però si no prefereixo desaparèixer.
Però no desapareixia i ningú em veia, estava mig colgada sota el fang pel pas del temps i alguns invertebrats m’encerclaven però jo no era invisible, jo existia. Enmig de la monotonia, vivia en el dia de la marmota, canviaven algunes cares, d’altres envellien, es feien construccions noves però en el fons tot seguia igual, bé pitjor. L’any 2009 vaig tornar a observar una concentració de gent desfermada entonant l’himne del Barça celebrant la fita històrica del sextet de títols, saltaven fent càntics amb gaudi, a mi aquella cridòria em generava optimisme ja que em donava l’alegria necessària per sobreviure.
La normalitat diària retornava, jo em sentia molt vella, adolorida, deteriorada i afligida però va arribar el 6 d’abril del 2022, un grup de persones anaven parlant. Destacaven la importància de cuidar el Medi Ambient i d’estalviar aigua, deien que cada vegada escassejava més per culpa del canvi climàtic. El Carles Planas, el Pere, l’Ismael, la Nina i l’Ana anaven fent passades amb una pilota, un mal control va desviar la bimba al marge de la riera, el Pere s’hi atansà i va albirar una petita cosa brillant, era un tros del meu cos sepultat entre la sorra, va descolgar-me i agafar, els altres es van posar les mans al cap, van determinar que era un envàs molt antic, mentre comentaven com podia ser que hi hagués gent tant bruta, van seguir caminant. Afirmaven que s’esforçarien al màxim per un partit solidari en el Dia Internacional de l’Esport per al Desenvolupament i la Pau, també parlaven de l’equip femení del Barça que estava imparable amb jugadores com l’Aitana i l’Alexia i de les categories del futbol base del club culer a les que pertanyien. Uns metres més avall, molt a prop dels camps esportius, vam passar pel davant una bonica escultura d’acer rovellat molt alta de tres arcs entrellaçats, i allà per fi em van dipositar a un contenidor groc. Quan em van deixar allà dins vaig sentir pau i benestar, de no contaminar ni ser brutícia i per esperar un nou demà.
Van passar uns mesos i finalment vaig ser reciclada. L’any 2023, com si fos fruit del destí, vaig passar a formar part de la samarreta de la marca Nike del F.C.Barcelona, que confeccionava la seva equipació amb unes 16 ampolles de plàstic, que com jo, eren foses per aconseguir un fil molt fi. Estava tant orgullosa d’haver estat reciclada i de ser sostenible, era el meu somni poder tornar a ser útil i ara ho seria, ho seríem i la gent no ens miraria amb fàstic renegant del nostre material, ni amb indiferència, ni diria que embrutem i contaminem, si no que ara seríem admirades.
Un 29 d’abril, en el Dia Internacional de la Dansa, al Spotify Camp Nou, vam debutar amb gran emoció al primer equip masculí i se’ns van posar els cracs d’aquella temporada. A mi em portava ajustada a la perfecció al seu cos, un noi que curiosament també debutava aquell dia i es convertia en el més jove en fer-ho amb només 15 anys, es deia Lamine Yamal i tenia molta energia i gran talent. Com si fos en sintonia amb aquell dia semblava destinat a dansar amb gran habilitat amb la pilota pels camps de futbol i jo estava tota cofoia de formar part d’aquell moment històric, va ser tot un honor. Sortir a la gespa, després de substituir a Gavi, en aquell majestuós estadi, amb aquell magnífic noi, essent integrant de la samarreta, amb la seva bella conjunció de colors blaus i grana i amb l’escut al cor d’aquell que era més que un club em feia sentir invencible i hi ajudava la connexió amb l’esplèndida afició, totalment animada, que ens donava coratge, entre salts, onades i coreografies improvisades feia la sensació que amb l’aliança d’aquell dia i de la publicitat de Spotify els càntics de seguidores i seguidors i el seu crit valent, com deia l’himne, fossin música de victòria.
Aquell jugador revolucionava el partit, a més a més a part d’una immensa i meravellosa destresa amb l’esfera transmetia bons valors. Escoltava la retransmissió que en feia el Jordi Costa i comentava que aquell xiquet quan era un nadó havia sortit a un calendari solidari per UNICEF amb el llegendari Leo Messi. Resulta que va ser gràcies a un sorteig el que va fer que fos justament ell qui sortís amb l’astre argentí a una foto banyant-lo; era com si estigués escrit per una alineació d’estrelles que el millor futbolista de tots els temps li hagués fet el seu bateig futbolístic, essent tocat així per la vareta màgica dels genis a l’Olimp de l’esport rei. Aquell periodista de veu agradable i de dicció impecable narrava amb coneixement i mestratge i parlava de la gran pedrera del club culer i també va fer l’apunt que aquell mateix any un noi del Baix Montseny, com jo, el Marc Guiu, havia sigut el jugador en fer el gol més ràpid amb el Barça i en el dia de la seva estrena, amb només 34 segons.
Tothom ens aclamava i aplaudia, aquella samarreta blaugrana era estimada, fins i tot ens feien petons al marcar un gol i ens mostraven amb orgull. Vam guanyar el partit al Betis per 4-0, nosaltres havíem sortit al minut 83 pulveritzant tots els rècords i aquells 7 minuts van ser els millors de la meva existència. Jo, juntament amb les altres ampolles integrants d’aquella equipació, per que la unió fa la força; vam anar a parar al museu del Barça. Ara em fan fotos i em diuen coses bones, boniques i positives i així hauria de ser sempre per tothom.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que aquesta ampolla ja s’ha fos.