Divagacions macabres. [temps real de lectura: 1 minut]

... per recuperar un paràgraf que havia de figurar en el relat, entre el tercer i el quart de la versió publicada, i que a hores d'ara no recordo per què vaig decidir excloure'l. L'he trobat avui, mentre remenava l'arxiu .doc on tinc els esborranys de molts relats, acompanyat d'una nota que posa "Aquest paràgraf no figura a RC":

Fotos i fotogrames perviuen més que fotografiats i filmats. En les fotos familiars antigues els morts se'ns mostren en un instant congelat, però sabem que són morts. En les pel·lícules antigues que veiem a la tele la ficció és tan convincent que ens n'oblidem, que aquells personatges són actors i que aquells actors fa anys que són morts.

Home, les reflexions sí que ho són una mica macabres, una mica trivials també. Especialment, aquesta reflexió que les cèl·lules del nostre cos van canviant cada tants anys, és cert, però la nostra identitat no canvia, és pel damunt d'allò que forma la matèria del nostre cos.

És ben cert tot el que dius. Disfressem la realitat per por, per interès, per tenir la consciència tranquil.la, per qüestió de costums... Beure el got mig plé, sempre és més positiu, però potser tapar-se els ulls, tampoc és el més encertat.
Rosa.