Cercador
Què no és, l'arquitectura.
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Podria haver escrit un relat sobre "La casita blanca", el més conegut meublé barceloní entre 1912 i 2011, però ja n'havia fet un, de 3 minuts, a més d'un nanorelat. També podria haver parlat del Santuari de Bellmunt, casalot blanc més que caseta, visible al nord des de tota la Plana de Vic, però també n'havia dedicat relats i comentaris. Així que, deixant-me d'originalitats, us explicaré una història que vaig viure força vegades, fa anys, quan treballava d'arquitecte.
Quan venien al despatx, a encarregar-me un projecte de xalet, els calava de seguida: una petita parcel·la en qualsevol urbanització, a la quinta forca, amb carrers sense serveis mínims; la caseta molt ajustada, de superfície, però que no hi faltés la llar de foc; l'anirien fent de mica en mica, ells mateixos, amb la participació d'algun cunyat que assegurava ser paleta però que amb prou feina arribava a manobre, etc. Llavors t'adonaves que, un cop aquella pobra gent s'havia deixat entabanar, comprant un terreny allà on Cristo va perdre les espardenyes, sentia la necessitat de construir-s'hi la segona residència, per demostrar que havia estat una decisió encertada. Però, havent-se quedat sense quartos, no quedava més sortida que posar-s'hi a treballar, aprofitant caps de setmana i vacances. Ells suarien la cansalada però els quedava el consol de saber que els fills i néts en fruirien, cosa que gairebé mai succeïa.
El projecte no acostumaven a discutir-lo, i et quedaves amb el dubte de si entenien o no els plànols, si els agradava o bé se'ls en fotia perquè, a l'hora de la veritat, pensaven fer el que els convingués. I, efectivament, tot i haver concebut una caseta senzilla i fàcil de construir, sense filigranes innecessàries, ignoraven l'acotament dels plànols i tiraven pel dret, normalment amb uns metres quadrats de més. Les visites d'obra entre setmana, amb els propietaris/constructors absents, només servien per prendre nota d'avenços i esgarriades. Era inútil cursar instruccions mitjançant el llibre d'ordres i assistències, guardat en algun amagatall convingut; tard o d'hora calia anar-hi algun dissabte per tenir un cara a cara.
Quant al color, intentar convèncer-los de pintar l'arrebossat amb un color terrós, per afavorir la integració ambiental, era una batalla perduda: ells volien precisament destacar amb un blanc rabiós, que d'altra banda era el que havien vist sempre. I em deia que mai més ho tornaria a fer, allò d'acceptar l'encàrrec d'una obra en règim d'autoconstrucció. Mai més...
Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCLXXXI (tema: AQUELLA CASETA BLANCA), acaba amb "mai més" i consta de 400 paraules, cap d'elles un color diferent de "blanc", segons el comptador de Microsoft Word.
Quan venien al despatx, a encarregar-me un projecte de xalet, els calava de seguida: una petita parcel·la en qualsevol urbanització, a la quinta forca, amb carrers sense serveis mínims; la caseta molt ajustada, de superfície, però que no hi faltés la llar de foc; l'anirien fent de mica en mica, ells mateixos, amb la participació d'algun cunyat que assegurava ser paleta però que amb prou feina arribava a manobre, etc. Llavors t'adonaves que, un cop aquella pobra gent s'havia deixat entabanar, comprant un terreny allà on Cristo va perdre les espardenyes, sentia la necessitat de construir-s'hi la segona residència, per demostrar que havia estat una decisió encertada. Però, havent-se quedat sense quartos, no quedava més sortida que posar-s'hi a treballar, aprofitant caps de setmana i vacances. Ells suarien la cansalada però els quedava el consol de saber que els fills i néts en fruirien, cosa que gairebé mai succeïa.
El projecte no acostumaven a discutir-lo, i et quedaves amb el dubte de si entenien o no els plànols, si els agradava o bé se'ls en fotia perquè, a l'hora de la veritat, pensaven fer el que els convingués. I, efectivament, tot i haver concebut una caseta senzilla i fàcil de construir, sense filigranes innecessàries, ignoraven l'acotament dels plànols i tiraven pel dret, normalment amb uns metres quadrats de més. Les visites d'obra entre setmana, amb els propietaris/constructors absents, només servien per prendre nota d'avenços i esgarriades. Era inútil cursar instruccions mitjançant el llibre d'ordres i assistències, guardat en algun amagatall convingut; tard o d'hora calia anar-hi algun dissabte per tenir un cara a cara.
Quant al color, intentar convèncer-los de pintar l'arrebossat amb un color terrós, per afavorir la integració ambiental, era una batalla perduda: ells volien precisament destacar amb un blanc rabiós, que d'altra banda era el que havien vist sempre. I em deia que mai més ho tornaria a fer, allò d'acceptar l'encàrrec d'una obra en règim d'autoconstrucció. Mai més...
Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCLXXXI (tema: AQUELLA CASETA BLANCA), acaba amb "mai més" i consta de 400 paraules, cap d'elles un color diferent de "blanc", segons el comptador de Microsoft Word.
Comentaris
-
Retrat[Ofensiu]Prou bé | 14-07-2024
D'una realitat viscuda pels qui en pròpia pell O d'una pell propera, han lluitat i patit pel fet de l'autoconstrucció.
En podríem dir-ne un dret? Per pensar- hi molt perquè moltes coses hi influeixen.
Bon relat.
Amb total cordialitat -
Picaresca[Ofensiu]SrGarcia | 08-07-2024
Aquest relat sembla un tros d'una novel·la picaresca. Tot molt ben retratat: les aspiracions, el desig de lluir, els cunyats paletes, la desesperació de l'arquitecte.
És com un escrit d'en Sebastià Juan Arbó o bé una pel·lícula de Berlanga, l'autèntica Espanya profunda. -
Picaresca[Ofensiu]SrGarcia | 08-07-2024
Aquest relat sembla un tros d'una novel·la picaresca. Tot molt ben retratat: les aspiracions, el desig de lluir, els cunyats paletes, la desesperació de l'arquitecte.
És com un escrit d'en Sebastià Juan Arbó o bé una pel·lícula de Berlanga, l'autèntica Espanya profunda.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències de TEMA LLIURE, AMB CASTELLANADES O HIPERCATALANADES.
- El restaurant "Mena Rojas".
- Habemus papam et mamam!
- Girar-se com un mitjó o com un guant?
- Dels ocellets a la inquietud.
- "Parenostre" (Manuel Huerga, 2025).
- Impressió, sol de tarda.
- Trenta nanoocurrències sobre GRAPA.
- Teràpia i morositat.
- Gossos.
- Comptant morts.
- Si Rnbonet m'ho confirma,
- Reflexions pasquals d'un descregut.
- Tal faràs, tal trobaràs.
- Costa amunt.