Hola, Montseblanc. Moltes gràcies pels teus comentaris, sempre agraïts i benvinguts.
Al Baix Camp hi ha un poble que es diu Pratdip; la llegenda explica que això vol dir “El prat dels Dips” o gossos fantasma, aquests són representats a l’escut del poble i els retaules de l’església I de l’ermita de santa Marina. El que va mitificar i va donar a conèixer la llegenda va ser en Joan Perucho a la seva novel·la“Les històries naturals” on un savi naturalista busca a Onofre de Dip, un vampir.
Els soldats es tornen gossos per la seva devoció a sant Guinefort, que, com ells, ha patit el foc amic, però ells no són innocents com el sant gos, ells també l’han exercit, matant oficials, per això es tornen gossos vampir, no mereixen la justícia que reclamen.
La història dels dips la donava per sabuda; posar tres relats en un de sol, potser seria excessiu.
Et torno a agrair el comentari.

He llegit els comentaris de la convocant i el teu mateix, cal documentar-se abans de dir bestieses.
Potser la teva intenció era la d'il·lustrar la frase d'André Gide: "amb bons sentiments es fa mala literatura", però he de dir que la literatura del començament del relat no la trobo tan dolenta. Em sembla una prosa poètica bastant més que acceptable. Potser tot ve d'allò que has dit tantes vegades, que no tens capacitat per a la poesia; això ho dius tu, però ves a saber si és veritat. En qualsevol cas, no és mal camí per explorar
Saber on es troba la qualitat literària és tot un misteri.

Una fantasia bastant corrent; és la fantasia d'allò que els valencians en diuen: "si t'agarre, t'espatarre".
Pel que expliques em sembla que tot va quedar en fantasia i el frustrat narrador la projecta sobre la brasilera tan massissa i el protestant esgarrapacristos. Trobo que és molt projectar, aquests protestants solen tenir molt poc "sex appeal" i les massisses poca paciència.

Una poesia molt bonica i un títol molt encertat. És ben cert que tots som un i que no hi ha res que agermani més que el sofriment.
Qualsevol es podria veure en aquestes tristes circumstàncies, moltes vegades ens hi hem vist.

Una poesia amb ritme solemne, un ritme que es va fent i desfent, allargant i escurçant, com correspon a una obra musical.
No m'estranya gens que t'agradi J.S. Bach, potser el compositor més espiritual, el que acosta Déu amb la seva música.

Qui estigui lliure de pecat...
Molt ben explicat l'amor del Manel per la història que el porta a aquest dilema tan ben resolt per la seva dona. L'amor ja les té aquestes coses: de sobte es pot convertir en desig de possessió.
Ben explicats també els dubtes dels mitgers i propietaris. És ben veritat que als pobles tot se sap, jo mateix he sentit parlar de jaciments arqueològics tornats a tapar per por que els arqueòlegs fessin malbé una finca.
Molt bo el final: el Manel queda amb la consciència tranquil·la, però també es queda alguna moneda, complint així també el seu desig de possessió.

Trobo que aquest relat té envergadura de novel·la, de fet, en sembla un embrió. Molt ben explicats els paisatges, edificis i productes. S'hi respira amor per la terra. La manera de ser de la família francesa sembla que només està esbossada, es podria desenvolupar molt més, per això dic el de la novel·la.
Com a proposta meva, suggereixo que els protagonistes viatgin una mica més lluny i visitin els cellers de Gandesa i molt especialment el del Pinell de Brai, una autèntica meravella.
Un relat llarg, un tema que dona per a molt, molt ben escrit.

Tenen un perill els records: les coses han canviat. Potser voldríem que tot restés congelat, tal com ho vam conèixer, però això encara seria pitjor. Sempre estarem en dubte sobre el desig de canvi i les ganes de veure les coses tal com eren, però les coses comencen i acaben.
Un relat molt bonic, senzill i emotiu.

Tenen un perill els records: les coses han canviat. Potser voldríem que tot restés congelat, tal com ho vam conèixer, però això encara seria pitjor. Sempre estarem en dubte sobre el desig de canvi i les ganes de veure les coses tal com eren, però les coses comencen i acaben.
Un relat molt bonic, senzill i emotiu.

Molt divertit i ben escrit. Bona trobada això d'usar frases fetes.
És ben veritat que han acabat sent tots dos coixos. Encara bo que la cosa no s'ha acabat com el rosari de l'aurora, o com la fira de Flix, o com la comèdia de Falset.

Ei, que és una transmutació? La veritat és que no ho entenc,

Qui et va parir, Joan Colom! (això ho diuen els teus alumnes)
Moltes gràcies per la dedicatòria, la veritat és que m'ho he llegit molt per damunt i Déu me'n guard d'assenyalar cap error, que suposo que no hi és.
Sobre això d'introduir els nens a les belleses del capitalisme, potser millor que ho faci un professor que aquests que ara en diuen "criptobro" i que no són altra cosa que una colla d'estafadors.
Per cert, he escrit un relat sobre el noi baixet, prim i escanyolit que vas proposar, com que no m'has dit ni ase ni bèstia, el pujaré algun any d'aquests.

Relat i poesia pel mateix preu.
Tot molt bonic, la dona que t'inspira i el moment curt però intens de trobada entre les dues.
Molt ben descrits aquests moments eterns on es presenta tota la vida en un curtíssim instant.

M'ha agradat molt l'acudit del gallec, l'epítet "reconsagrat" molt ben trobat. M'ha fet pensar en M. Rajoy i tots els dubtes de si és ell o no.

Tot el relat traspua sensualitat i calor. Molt ben descrits l'ambient, mol ben expressats el desig del narrador i la picardia del noi. Una obra com d'en Tennessee Williams.