No em sembla que calgui una fuia per perplexos: és un relat satíric on dos creients al Paradís viuen una escena d’intimitat plena d’humor i erotisme, criticant la repressió sexual i la hipocresia del clero.

Molt bona idea la de posa-ho en vers. Últimament els poetes no en fas gaire cas de la rima. Aquí té un papar dominant. Estrofes de quatre versos, tots amb rima consonant, dona una idea de poesia antiga. El to és graciós i irreverent, sona a les poesies de les cançons de carnaval o als balls parlats (potser aquí hi podries trobar un espai per a demostrar la teva creativitat).

Sobre el sentit de la poesia, cal recordar el que diuen els savis valencians: "Dels pecats del piu Nostre Senyor se'n riu". És veritat que hi ha pecats molt pitjors, com la supèrbia o l'avarícia, amb tota seguretat presents a l'auditori, però, mira, el sexe sempre ha tingut mala fama, sense cap dubte injustificada.

Molt ben descrita la relació entre sacralitat i sensualitat, el puritanisme, la censura, la hipocresia. Un relat satíric que combina erotisme, humor i crítica social, mostrant que l’amor i el desig no poden ser reprimits, ni tan sols al Paradís.

Els teus relats m'agraden especialment per dos motius:
1- La impecable tècnica narrativa.
2- L'ús de detalls casolans que donen veracitat al relat.

1 - El relat comença amb una escena esfereïdora: pensem que el gos pot haver ferit o fins i tot matat el nen. Continua amb un flashback que explica les coses que van passar abans. Segueix la narració fins al present i tot agafa sentit i acaba bé.

2 - La divorciada, el nou estimat, els regals, la mania de ventilar, el nen marejat pel licor, els forats fets i tapats, la mare que no entén res. Tot absolutament real.

Tinc entès que els gossos casolans solen ser molt protectors amb els nens petits, encara que no siguin de la mateixa família. El relat és realista i surrealista alhora.

Molt ben narrat i descrit tot amb humor i tendresa. He xalat molt llegint-lo.

Un relat estranyament llarg pel que és habitual en els teus.

Trobo que vol ser un homenatge al Quixot, una conversa entre Don Quijote i Sancho, feta en l'estil que es pot esperar d'ells.

És un relat experimental i dens, amb un estil gairebé poètic en la seva prosa. La combinació de somni, observació i diàleg intern és potent, Tot té un caràcter oníric; les ballarines, les nimfes, la doctora, la Fina (suposo que un altre nom de Dulcinea del Toboso)

El relat sembla una reflexió sobre la sensualitat, la percepció i l’experiència del somni. Ben agafat el to dels protagonistes: oníric i exaltat un, més senzill i realista l'altre.

Formalment, sembla un sonet sense rima. Molt ben triada aquesta forma clàssica de poesia que mai no passa de moda.

fas servir un llenguatge ric i expressiu; algun cop críptic: això de "l'abor" no sé que és no ho he trobat a cap diccionari.

El punt fort son les imatges: complexes, fortes. "brisa sense soledat", "ja que soc zèfir...", tots ells fan referència a la bellesa delicada de la rosa. Una unió molt ben trobada entre naturalesa i sentiment.

Aquest relat l'haurien de llegir alguns alcaldes...

Molt bona la personalització de l'arbre, amb idees, intencions i pensaments totalment humans.

La decisió de tallar-lo, pel que expliques, venen d'alguna explicació de fluxos energètics. Això de la pseudociència és una cosa que fa molt mal i cada vegada s'està estenent més.

El relat és un clam contra les decisions irracionals que prenem les persones, com si fóssim els amos de tot, sense tenir en compte altres formes de vida.

Un relat emotiu, poètic i amb una mirada crítica clara i penetrant.

Una bona troballa escriure en primera persona. es poden experimentar les sensacions del protagonista.

A més de la sàtira de l'addicció al telèfon portàtil, hi ha la teva reconeguda fòbia als tatuatges. Si necessites feina, m'hi presentaria; no porto cap tatuatge i el meu telèfon és dels antics, el faig servir com a rellotge, calendari, calculadora i prou.

Una bona sàtira de la vida laboral, sempre tant carregada de punyetes. Un humor subtil i una crítica sense dramatisme. Una ironia amable, que, per sort, acaba bé.

Hola llpages.

Deia Stendhal que la novel·la és un espill al llarg del camí. No tinc cap intenció de moralitzar ningú. Només mostrar el dolor per la pèrdua en un estat pur.

Autodestrucció, alcoholisme, manca de capacitat de reacció. Dos hòmens incapaços de sostenir el dolor que es deixen arrossegar com l’aigua arrossega coses.

Volia mostrar la foscor i la inèrcia del dolor, deixar el lector en un espai incòmode.

Un relat que pinta un ambient d’angoixa i fatalitat.

Els tres presoners semblen penedits, però la seva culpabilitat és clara. Cadascú té un somni: un vol demanar perdó a la dona, l'altre vol fugir, l'altre vol tornar a la vida senzilla i quotidiana d'un diumenge al matí. Però són això: somnis; es barregen la culpa, la memòria i la violència i el desig d'evasió, sigui real o imaginària.

El final es precipita molt ràpidament: es mostra que son a una situació bèl·lica, una bomba els permet sortir de la presó. L'últim paràgraf em recorda coses que he llegit sobre els reclutadors a Ucraïna. Reclutats a la força i portats a morir, potser per un dron.
Moren sense poder parlar amb ningú. Potser un telèfon mòbil els hauria fet la vida més fàcil, però no tenen altre mòbil que el seu pensament i el destí que els espera és fatal.
Una bona combinació d’interioritat psicològica i acció narrativa, tot amanit amb detalls de claustrofòbia i desesperació.

Un relat ben curiós: ciència-ficció fosca, amb zombis per a acabar-ho d'amanir.

El relat te moments expositius, com quan descrius les coses que es deien sobre els telèfons portàtils i moments narratius amb extraterrestres i zombis. Aquesta última part trobo que és la millor.

Sembla que has trobat el teu tema. Això de la novel·la negre et queda molt bé.

trobo que donen per molt la del doble servei, la dels carteristes de segon grau i la del secret de confessió. Son com novel·les molt curtes.

Tampoc poden faltar les referències al cine, ja tan habituals en els teus relats curts.

Un relat sense narració. Aquí no hi plantejament, nus ni desenllaç.
El que hi ha és una paròdia de la poesia. Al meu poble diem d'alguns que "se'n fot del mort i de qui el vetlla". La poesia no és només mètrica, també hi ha rima i especialment ritme, com tu mateix reconeixes. Fins i tot en el vers lliure, el ritme ho és tot.

El que m'agrada més és el quart, trobo que té un ritme com de vals.

Un exercici formal que s'apropa molt a les teves estimades matemàtiques.

El relat comença quasi com una ègloga, un món idíl·lic.
Poc a poc anem passant a situacions més cruels. Dic a poc a poc, el ritme és molt ben portat i tot sembla seguir el to que has donat al començament. Es va descobrint la pobra situació econòmica de la parella, fent pensar que això ja no és tant bonic i poca cosa pot portar de bo.
Amb el gos drogat ja ens puja la mosca al nas.
En segrestar-lo ja veiem que la cosa va a mal borràs.

L'explicació sobre el que realment pretenen és bastant cruel. Son com segrestadors de persones, però sense tant risc. El relat acaba amb explicacions de comptable: no passa gran cosa, és una manera de sobreviure.

Un relat original, ben narrat, de molta crueltat, però tot explicat amb molta fredor, sense dramatisme; la supervivència és per damunt de tot.

Un relat amb explicacions tècniques i bona ambientació històrica, com és típic dels teus escrits.
També té un punt de crítica social, com quan parles de la violència de gènere.
Però el millor és que es tracta d'un típic conte de fantasmes, amb molta fantasia, ben entreverada amb les explicacions científiques. Un conte de fantasmes molt ben ambientat.
El foc de sant Elm acaba de donar el to esgarrifós que és propi de relats d'aquesta mena. Un peu a la fantasia i un altre a la realitat.
Un relat de fantasmes ben rodó; també destaca que els fantasmes, en realitat, siguin dos: el faroner i el mateix far.

Em sembla recordar que al repte vas dir que tenies una relació panteista amb el mar. En aquest relat ho mostres clarament. Encara que sigui un somni és una mostra viva de l'amor de la narradora pel mar.

Molt ben escrit el relat i les escenes mitològiques.

Les coses continuen sent com sempre, però el que és permanent és l'amor pel mar.

Un relat àgil, amb tensió narrativa. El que comença com una descripció idíl·lica avança ràpidament cap a un escenari d'estraperlo, molt perillós per a qui el veu, encara que sigui sense voler.

Un bon contrast entre la innocència del noi i la realitat tan tèrbola que descobreix.

Molt ben pensat que la fera del mar no sigui un monstre mitològic, sinó la llanxa dels contrabandistes.

Sembla que en Pere s'ha fet gran de cop, ja és capaç d'entendre que li pot suposar el que ha vist.