Em sembla que hi ha una peresa muscular, a la que tenen molta tirada els individus astènics, i una peresa mental, bastant més corrent. Tu vas demostrar no tenir mai aquesta segona.
Això del no fer res tampoc és tan dolent com sembla; de ser frare o monja en dirien que tens una actitud contemplativa, uns altres en dirien meditació. En qualsevol cas, una cosa molt recomanable per a l'esperit.
Un bon assaig.

Un relat molt bonic i senzill. Ja en solen passar de coses així. Sempre estem fent cabòries i potser no arribem a veure la veritat si no és per una circumstància casual.

Una poesia molt bonica, unes imatges molt expressives. Descriure l'interior a partir de coses exteriors sempre és una bona cosa.

Un relat bonic i entretingut d'aprenentatge. Em sorprèn que la pilota no rebotés; en aquest cas se li hauria de dir bola, però ja se sap que hi ha molta confusió entre boles i pilotes.

Un vers lliure amb ritme lent i solemne, molt adient al tema de l'engany sofert.
Una poesia que mostra perfectament l'enuig, tant en el fons com en la forma.

Dues observacions sobre el vocabulari:
- Veig que escrius la paraula "farol" entre cometes, com sent conscient que estàs usant un barbarisme en lloc del correcte "catxa". No sé per què ho fas això, potser perquè "catxa" no s'entendria?
- La paraula "daia" no l'havia sentit mai, no surt al diccionari IEC, però al CVB el donem com a sinònim de "dalla". M'alegra saber-ho.

Mètrica i rima com de poesia clàssica, una cosa que ja no es veu sovint i que s'agraeix.
Una poesia molt delicada que expressa molt bé l'amor pels animals, sense caure en el sentimentalisme exagerat, més aviat amb una mica d'ironia i tot.

Ja es veu que la religió dona per molta sàtira i paròdia.
Tu sempre ho fas amb enginy i gràcia, encara que això de tractar de barrut a tot un profeta sigui poc usual; però em sembla que la Bíblia n'està plena de barruts.
Estem condemnats, sense cap dubte.

La poesia és en el teu to habitual, èpic i altisonant.
Trobo que el tema és molt per davall del to.
Per aquest tema no calia escriure així.
Pobre Faraday, una manera genial d'escriure el seu nom.

Sí que n`hi han d'agulles que en cusen el pensament, sí.
La pitjor forma de fer-nos callar és fer-nos pensar que diem coses per iniciativa pròpia, quan se sap que no és així..
Una poesia bonica . S'entén el sentit, tot i que agafades les coses al peu de la lletra, potser no hi estiguis d'acord. Però la poesia no es pot agafar al peu de la lletra, és el sentit allò que compta.

Parles d'un nus que és molt corrent. La majoria el desfan amorrant-se a l'ampolla d'aiguardent o consumint substàncies de dubtosa legalitat.
Trobo molt imaginatiu això de canviar els estats d'ànim amb un simple botonet. Tot el relat és ple d'emocions, sentiments; la seva descripció potser és el millor.
Un gran final, a tots ens caldria una màquina així que anés passant de generació en generació.

Dius que "els bancs sempre volen guanyar", la part dolenta és que sempre ho aconsegueixen.
Trobo que és una bona sàtira; tens raó, tot està a la venda i sovint no són coses materials, només cal veure alguns periodistes...

Ja veig que l'enveja ha arribat al món de les pilotes. Una mala decisió; la rivalitat hauria de ser entre boles i pilotes, començant per una bona definició de sentit de cada paraula.
Ara hi ha molts eixerits que diuen "boles" a les de futbol o tenis. També diuen que els que les diferencia és la capacitat de rebotar, però les boles de billar bé que reboten i ningú els diu pilotes.
Mentre les pilotes tinguin tantes diferències d'estatus entre elles i tantes enveges, mai podran fer res contra el seu enemic natural que són les boles.

Tu, tan elegant com sempre. Això em recorda una cançó popular russa del mateix títol i mateix esperit.

Una bona sàtira, estil Juvenal.
Dius unes coses molt justes.

Parlo de mi:
Sóc descendent de dues nissagues de terratinents; sóc conservador de mena.
Deixo de parlar de mi:
A hores d'ara potser millor que hi haguessin molts progres; potser millor.

Escales, sol, neu, tabac (suposo), ossos, barcasses, cafè. M'agrada molt la manera de pintar en coses exteriors tot un món intern de sentiments de tristesa compartida.