SrGarcia

35 Relats, 670 Comentaris
31322 Lectures
Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Lladre de tres mans.

Últims relats de SrGarcia

Últims comentaris de l'autor

  • SrGarcia | 21-07-2024

    Trobo que és molt bona la tècnica narrativa, començant pel final i posant el començament al mig de la narració. Explicar les coses seguint l'ordre cronològic, potser hauria resultat més avorrit.

    També trobo molt bona l'expressió: les frases fetes, la cançoneta, l'insult al metge, fan que el relat tingui molta vivesa i sigui molt proper al lector.

    Sobre el contingut: això de l'autoestima és una cosa que sempre està en equilibri precari. La frustració inicial obre camí a una desil·lusió encara pitjor. Aquí sí que podem dir que és pitjor el remei que la malaltia.

    Tot el relat està impregnat d'una ironia i d'un humor tirant a negre que el fan molt agradable de llegir.

    Per cert, m'has fet venir ganes de llegir la novel·la "Noruega". Fa poc vaig ser a València i vaig visitar, entre altres coses, l'església de Sant Nicolau de Bari; ja podeu presumir, ja.

  • SrGarcia | 19-07-2024

    Home, després vas dient que la poesia no és el teu fort, que no l'entens.
    Trobo que aquest és un relat profundament poètic sobre els temes de la solitud i la pèrdua, que estigui desenvolupat en una narració no li fa perdre gens ni mica de força, potser n'hi dona més.

    Sembla que el narrador se suïcidi, molts ho fan amb sobredosi de medicaments, però és un suïcidi portat, estranyament, per la plenitud que troba als somnis, l'únic lloc on es pot retrobar amb els avis, els pares, la Irene, la Natàlia i el Pompós.

    Un relat intens, emotiu: la necessitat de sentir-se estimat és una de les motivacions més fortes que podem tenir.

  • SrGarcia | 19-07-2024

    L'autor manifesta clarament un desig de protecció envers la innocència de les nenes. A elles els espera tota una vida, ell ja ho té tot fet.
    El relat és profundament emotiu, pot semblar que desesperançat, i així és per la part del narrador, però sempre que el desig de la protecció de la innocència, l'esperança.

    No coneixia el vers que cites al final, l'he buscat al Google i veig que és de B. Bretch.
    El que diu la poesia sencera s'adapta molt bé a la narració: "No estic bé al lloc d'on vinc, no estic bé al lloc on vaig."

  • SrGarcia | 19-07-2024

    Respecte a la forma, destaquen molt l'anàfora i les preguntes retòriques. La constant repetició crea un ritme hipnòtic, una manera de fer veure que ets a un lloc d'on no es pot sortir. Les preguntes demanen resposta, però són preguntes retòriques, es pot sospitar que aquesta resposta no arribarà.

    Sobre el contingut: el tema trobo que és tant el de l'amor com el de la traïció. Una poesia que transmet desesperació i confusió. No és tan dolent que et passin coses com el fet de no poder entendre i assimilar el que passa.

    Una poesia intensament emotiva, amb una intensitat fora del comú.

  • SrGarcia | 16-07-2024

    Una poesia plena de metàfores on res no es pot interpretar al peu de la lletra. Aquest és l'encant dels versos, enfront de la literalitat de l'assaig científic.
    La lluna i el mar són com dos personatges vius; l'amor, la tristesa i l'esperança són els principals sentiments que es mostren en aquesta relació. Una poesia bonica, com ho són les teves, que parla a un nivell que no és el de l'enteniment, sinó el de les emocions, expressades per imatges poderoses.

  • SrGarcia | 16-07-2024

    "Vistes" és un poema que combina una observació del món natural amb una reflexió sobre el canvi i la nostàlgia. A través d'imatges evocadores i una llengua poètica, l'autor/a expressa una pèrdua de connexió amb el mar per part de les gavines, creant un contrast entre el seu hàbitat natural i el seu nou entorn urbà.
    Anem a analitzar-ne els elements clau:

    1. Imatges i simbolisme
    El poema utilitza imatges poderoses per crear una atmosfera evocadora:

    Gavines amb ales argentades: La descripció de les gavines amb ales argentades transmet una sensació de bellesa i llibertat, però també de fragilitat. L'argentat evoca la llum del sol reflectida sobre l'aigua, suggerint una connexió amb el mar que les gavines han perdut.
    Gegants de ferro: Aquesta imatge suggereix els edificis o estructures industrials de la ciutat. Representa la modernitat i la civilització, en contrast amb la natura i el mar.
    Xemeneia antiga: Les gavines, en situar-se sobre la xemeneia, evoquen una idea de permanència i adaptació a un nou entorn, deixant enrere el seu hàbitat marí original.

    2. Contrastos i temàtica
    El poema explora el tema de la pèrdua i la desconnexió:

    Oblit del mar: La repetició d'aquesta idea reforça el sentiment de nostàlgia i pèrdua. El mar, símbol de llibertat i origen de les gavines, ara només és un record distant.
    Proximitat del mar: La ironia que el mar sigui "tan a prop" però, alhora, oblidat, subratlla la tragèdia de la desconnexió de les gavines amb el seu entorn natural.

    3. Ús del llenguatge i estil
    El llenguatge és poètic i evocador, ple de metàfores i símbols:

    "Roba estesa al sol / són veles a l’aire": Aquesta metàfora crea una connexió visual i conceptual entre la vida quotidiana i el món marí. Les veles són símbol de viatge i llibertat, però aquí estan fixes, igual que les gavines que han oblidat volar sobre el mar.
    "Despulles i fum": Aquestes paraules tenen connotacions negatives i transmeten una sensació de decadència i contaminació, contrastant amb el món pur i natural del mar.

    4. Estructura i ritme
    El poema és lliure en la seva estructura, sense una rima fixa ni mètrica, la qual cosa permet una fluïdesa que reflecteix el moviment de les gavines i el vent. Aquesta llibertat estructural contribueix a una sensació de contemplació i reflexió.

    5. Tonalitat i emoció
    El to del poema és melancòlic i reflexiu. La repetició de la idea que les gavines han oblidat el mar, juntament amb les descripcions de la vida urbana, crea una sensació d'enyorança per un passat més simple i connectat amb la natura.

    Conclusió
    "Vistes" és un poema que, a través de les seves imatges evocadores i el seu llenguatge poètic, reflexiona sobre la pèrdua de connexió amb la natura en un món cada vegada més urbà i industrialitzat. Les gavines esdevenen un símbol de la nostàlgia i de la tràgica adaptació a un entorn que, tot i ser proper al seu origen, ha transformat radicalment les seves vides. La peça convida a una contemplació sobre el canvi i la proximitat de la natura que sovint passem per alt en el nostre dia a dia.


    Vostè perdoni. Aquest comentari no l'he fet jo, l'ha fet Chatgpt, el programa d'intel·ligència artificial. Hi estic d'acord en tot, trobo que la crítica és prou bona, jo només puc assentir.






  • SrGarcia | 15-07-2024

    No paro d'admirar la teva fecunditat, Joan Colom. Ets fecund com una conilla i potser més.
    Això del "darling" no sé què és, al Google parla d'un tractament afectuós, una casa de putes virtual i d'una crema hidratant amb sorprenents propietats.
    He llegit "En Joan Colom quan balla", m'ha semblat divertit, també trobo divertit plagiar un plagi.
    Això dels compassos no ho entenc gaire bé.
    D'acord amb el teu avi.
    Aquests ninotets es deien llufes, és cert; qualsevol broma també.
    Els nens solen ser porcs i cruels, són així, no cal patir gaire.
    Això de la primera comunió... millor que ho deixem córrer o encara prendrem mal.
    A més de porcs i cruels, de vegades són bastant pesats.
    Bona mostra d'humor negre amb això del "Kapo".
    Sobre l'últim acudit; al meu poble, en aquestes circumstàncies diem: "La cabra pels seus pecats, porta els genolls pelats".



  • SrGarcia | 14-07-2024

    Una poesia escrita amb el ritme d'un romanç. Un escrit a la manera antiga, i trobo que això és un elogi, ritme i rima, com s'ha fet tota la vida.
    Una cosa em crida l'atenció: jo parlo català occidental, en aquest dialecte "acompanyada" i "saludar-me" no rimen, en català oriental, sí. Són coses que passen i tenen poca importància.

  • SrGarcia | 14-07-2024

    La diferència entre fins i mitjans és clàssica i molt clara.
    Per més que rumio no entenc la diferència entre objectius i finalitats, trobo que són sinònims. Segurament és que no ho entenc prou bé.

  • SrGarcia | 12-07-2024

    Caram, Prou bé, quin vocabulari et gastes. M'has fet tirar d'Alcover-Moll sense parar.
    Una bona sàtira, massa sovint no som conscients del perill de l'excés de sol. He sentit dir que ara hi ha una moda de prendre el sol sense protecció i sense límit, els dermatòlegs es posen les mans al cap.

  • SrGarcia | 11-07-2024

    Somniar és de franc, realitzar els somnis, no. Això que som violents i perillosos, sí que és un somni. Potser sí que seria hora de deixar el lliri i posar els collons damunt de la taula, però ho veig fotut.
    Molt bo el final, això del terrorisme oníric és tota una troballa, a l'alçada del terrorisme onanista i del terrorisme sodomita. La cosa del jutge sí que és fotuda del tot: "quin jutge em toqui", ja pots estar segur que et tocarà el pitjor.

  • SrGarcia | 10-07-2024

    Una poesia del tot estiuenca, amb la dosi justa de sensualitat. És cert que a l'estiu, a les vores de la Mediterrània, la matinada és l'única hora en què pots fruir d'una temperatura suportable. No m'agrada anar a la platja, però entenc perfectament els teus desitjos, tant de fresca, com de solitud.

  • SrGarcia | 10-07-2024

    Sentir-te estranger a casa teva no ha de ser fàcil de pair. Ho sento explicar molt de Barcelona, on fan coses molt estrambòtiques: copes de vela, espectacles de cotxes en plena zona de baixes emissions, desfilades de moda i coses així, tot sigui per agafar nom i atreure encara més turistes. Mentrestant, és impossible llogar un pis, els autòctons se n'han d'anar.
    Molt bona paròdia, Aleix, també molt justa.

  • SrGarcia | 08-07-2024

    Home, aquest relat em recorda Les mil i una nits, on Xahrazad sempre deixa el conte per acabar. Hi ha tècniques de màrqueting que fa molt de temps que estan inventades, però els espavilats promotors del transport públic fan molt bé d'actualitzar-les.
    Bona ocurrència això de fer servir actors per animar la monotonia del viatge, encara que de vegades sents unes coses que cap guionista ha pogut inventar.
    Un relat molt ocurrent i divertit, com és normal en tu.

  • SrGarcia | 08-07-2024

    Aquest relat sembla un tros d'una novel·la picaresca. Tot molt ben retratat: les aspiracions, el desig de lluir, els cunyats paletes, la desesperació de l'arquitecte.
    És com un escrit d'en Sebastià Juan Arbó o bé una pel·lícula de Berlanga, l'autèntica Espanya profunda.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor