Sembla que t'estiguis fotent un fart de rabiar. Et recomano una mica d'escepticisme i moderació, tot i que ja sé que no són recomanacions adequades per a un poeta èpic, que amb escepticisme i humor deixaries de ser tu.
Això no vol dir que no tinguis raó, crec que la tens i l'expresses amb força.

M'agrada molt el tema triat, una part important de la història que se sol tenir poc en compte, la ciència i especialment el paper de les dones en els seus orígens.
La vida de l'Ada devia ser molt trista, no devia ser fàcil ser la filla de Lord Byron i les matemàtiques deien ser un del pocs refugis que podia trobar.
La vida d'en Babbage també donaria per algun relat; els dos amics i companys no van tenir vides precisament fàcils
Enhorabona pel tema i per la manera de portar el relat, concisa i directa.

No és només la narració, els personatges, l'acció. El canvi d'opinió del miquelet i el desertor el podria tenir qualsevol.
És molt poderosa la imatge de la dona vella defensant-se de l'enemic amb l'únic que li queda de la casa on havia viscut tota la vida. Un exemple de resistència fins al final; potser l'únic que va fallar va ser santa Eulàlia.

De vegades penso en Berenguer d'Entença, megaduc bizantí, cunyat de Roger Llúria i fill de la Galbors, heroïna local de Móra d'Ebre, que no és poca cosa; però això és com mirar una pel·lícula de romans.
Una vegada vaig anar a Paüls i vaig conèixer un home que em va dir que havia sigut capador de tossinos. A hores d'ara no sé que és millor, ser un megaduc o un tossino capat. Les coses van així.

Aquesta mètrica japonesa dóna a les poesies un ritme molt especial, un ritme que resulta molt diferent del que estem acostumats la nostra tradició.
Potser un gran espectacle de la naturalesa és un dels millors temes per aquest ritme pausat i sincopat.
Una poesia molt bonica, Perla de Vellut.

Una bona interpretació del mite d'Ariadna i Teseu. El "Karma" suposo que es refereix al que li va passar a l'ingrat Teseu després d'abandonar Ariadna a l'illa de Naxos.

El que més m'agrada de la teva poesia, aquesta afinitat amb les coses materials, tangibles.
Sembla que tinguis un sentit panteista del món, sembla que vegis el déu que viu a cada cosa i per això la fa sagrada, única, immortal.
Una afinitat que comparteixo, encara que jo no sigui capaç d'expressar-la; per això m'agrada llegir els teus versos.

Un relat que comença amb coses que ens són ben conegudes i acaba amb un estrany sentit de la humanitat del comandant.
A la división azul hi van lluitar persones que no t'ho hauries esperat mai, per exemple l'humorista Álvaro de la Iglesia. El final és sorprenent, en el sentit que no t'ho esperes, però no és inversemblant.
Ara, això dels "buriatos"... em sembla que la divisió no va arribar a Sibèria ni de lluny. (Ho he mirat a la Viquipèdia, sí)

Un magnífic relat, una magnífica tècnica narrativa; això de tenir tres veus que narren en un relat tan curt, és francament bo.
La primera veu és la del narrador omniscient, necessari per explicar les circumstàncies. Sembla que el marraco es desperti de la hibernació.
La segona veu és la del Marraco, els seus dubtes, la seva por i la seva esperança.
La tercera veu és la de la nena que es fa gran, la part més tendra del relat; perfectament lligada amb les altres veus i la que li acaba de donar sentit a tot pegat.
Un relat esplèndid, enhorabona.

Havia sentit parlar de la llegenda de "la cameta coixa" (fins i tot a Miravet fan una cursa amb aquest nom). La cameta coixa era una cabra que vivia a les ruines del castell i es menjava els nens curiosos, però en aquesta llegenda no hi havia referència als templers.
Trobo que has fet una bona síntesi, barrejant l'animal llegendari, la història del setge i extermini dels frares guerrers, la bruixeria del grimori alquimista i les cites de Sòfocles.
Trobo que l'has encertat de ple, tant en el to, com en l'articulació de la llegenda. Així es fan els mites.
Per cert, fantàstic això del "Zeus de les oliveres".

Vostè perdoni, mestre, però el seu trobar clus m’ha fet ballar el cap.
He pensat que es podia referir a un difunt mal enterrat, o a una pastanaga arrencada i posada al forn a fer companyia a un pollastre, però no consonava gaire.
Després de molt meditar, he arribat a la conclusió que potser es referia a l’acte de la fecundació entre mamífers (probablement lleons); si és així, potser hauria calgut alguna pista més clara, que els curts de gambals ens hi hem de trencar el cap. També hi ha coses que despisten, com que la protagonista parli en femení.
Si les meves cabòries són certes, trobo que és un relat bonic i enginyós; si no és així, ja hauré tornat a fer el ridícul amb comentaris sense solta ni volta. Per si de cas, ja veu que em curo en salut i ho deixo tot en condicional.

Un relat ple de fantasia i d'ironia. Com sempre, tu vas a la teva en qüestions gramaticals, això d'escriure en infinitiu uns verbs que haurien de ser en forma personal, crida bastant l'atenció.
Potser sí que els catalans som uns bons camàlics per a dur llòbregues càrregues. Potser sí que som dimonis escuats, potser sí que som incapaços de fer mal a ningú, però tot això ho sou els de Barcelona; els que som de lluny de la ciutat devem ser dimoniets de segona categoria (Excepte els de Reus, aquests sí que són uns demoniassos de veritat)

Això dels capellans libidinosos sempre dóna molt joc. Fàcilment s'hagués pogut convertir en fantasma i turmentar el bisbe Amalric.
El que més m'ha agradat són les cavil·lacions del pobre capellà. Em sembla que va ser Borges qui va dir que la teologia era una rama de la literatura fantàstica. Els pensaments de mossèn Drachs ho mostren molt bé.
També m'agrada l'ambigüitat de la frase "va intentar cobrir-la", suposo que es refereix a fer-ho amb la capa, no en el sentit de l'accepció 3 del diccionari IEC.

Més que una mala còpia de Kafka, jo en diria un "Remake", com fan a les pel·lícules.
En qualsevol cas, la còpia seria qualsevol cosa menys dolenta.
El teu relat em sembla més lluminós i optimista que el de Kafka, com a mínim la protagonista troba l'amistat de les paneroles; bé, dir-ne optimisme a això, és ser molt optimista, ja ho sé, però sempre li queda una nova vida per descobrir.
El fons del relat és ben trist i la paròdia molt encertada.

Molt original l'argument i molt ben portada la narració. Malgrat els intents de perfecció sempre n'hi ha que rebordoneixen i els defectes ancestrals sempre tornen.