Aquesta poesia juga amb la metàfora del mirall per descriure la bellesa canviant i la profunditat del mar.
Les descripcions son vives, visuals i emotives.
L'anàfora, repetició de "ets con un mirall", li dona molt ritme.
El vers final li dona un sentit personal, en vincular l’experiència del narrador amb la natura descrita.

En una primera lectura no veia la diferència entre els marcats amb un asterisc i dos, encara bo que al fòrum ho aclareixes.
Com sempre fas amb les ocurrències, una bona mostra d'humor, creativitat i una varietat de temes impressionant.
En alguns m'ha costat veure la castellanada; és un mal de morir, però tenim tan apropiades algunes espardenyades que ja ens sonen naturals.
Veig que aquesta del cantant famós, l'has reciclat. Una bona pensada.
Amb això del comte, compte i conte sempre hi ha hagut problemes, la cosa és que en pronunciar les paraules sonen pràcticament igual.
La del morós, jo la diria ral com és escrita, tiro molt al solecisme.
Jo també n'he escrit un de relat, però no el puc pujar. Diu així:
"El coño de la Bernarda",´és "El cul d'en Jaumet". Ho va establir un mestre en gay saber..
L'espardenyada és feta expressament.

Dones el que promets: valencians, "xinos" i paella, i de propina una meravellós arròs al forn. Un amic meu, de la Font d'en Carròs, em va dir que menjaven paella cada dia, excepte els diumenges que menjaven "putxero" i els dilluns que feien arròs al forn amb el que havia sobrat.
Dels xinesos es pot dir qualsevol cosa excepte que no siguin treballadors, últimament ho fan molt això de fer una cuina "de fusió", que en diuen ara i es poden veure bars amb bastanta tirada al sincretisme gastronòmic.
És cert el que diu llpages sobre que ens agrada escoltar la vida dels altres. Ell diu que som "xafarots", jo en diria "xafarderots", som així, no ho podem evitar.
Molt bonica l'explicació, les diverses circumstàncies culturals no pesen tant, sí es vol.

Potser el fill temia que l'alcohol te'l beguessis en comptes de cremar-lo, no ho sé, però aquesta admonició "compte amb l'alcohol" fa sospitar una mica.
Descrius una situació de caos amb ironia i tendresa, aquest és el millor aspecte del relat, que el fa molt entranyable.
Un bon us del català i especialment d'expressions col·loquials.

Una poesia que es presta a diverses interpretacions, tal com han fet els il·lustres col·legues.
La pluja descriu un ambient pesat, fred i humit. El motorista brut una persona sense miraments, identificar-lo com un voltor, insisteix en aquesta imatge de brutícia, d'egoisme, de pensar només en el propi profit. L'home es presentat com a indiferent a tot, només amb una obligació que ha de fer complir, li agradi o no. Se'n torna tal com ha vingut, amb la moto, el casc i la indiferència de quan havia arribat.
Pot ser la mort o un empleat d'un fons voltor, també pot ser algú que simplement porta una mala notícia, però vol enllestir com més aviat millor, no li importa el que diu, li importa acabar la feina i omplir la paperassa.
Una poesia inquietant, carregada de simbolisme, difícil d'interpretar (però és poesia, no un assaig). Destaca la fredor i impersonalitat del motorista-voltor, en contrast amb el profund sentiment de qui ha de firmar. Els voltors, d'empatia poca, només volen aprofitar les deixalles.

Em va sobtar molt el nom, una mica estrany de Lleó XIV, em vaig preguntar el motiu i aviat el vaig trobar: "Rerum novarum", l'encíclica de Lleó XIII que va originar l'anomenada "doctrina social de l'església". Aquest papa pretenia allunyar els treballadors del comunisme i l'ateisme, però les circumstàncies els empenyien cap aquest camí. Va veure clar que únicament es podrien conservar els treballadors al si de l'església si els tractaven millor.
Ara una cosa semblant torna a ser necessària, amb tots els plutòcrates d'última fornada, les condicions dels treballadors aviat seran tan dolentes com a la primera revolució industrial.
Em sembla que és d'això de què parla. Alguns tenen els sants collons de dir-ne comunisme, quan la pretensió és exactament la contrària.

Està molt bé que sàpiga matemàtiques, això el farà entendre millor la nova revolució tecnològica, d'informàtica i AI.
També ha de saber matemàtiques el pontífex (el que construeix ponts).. Això últim és una broma, però mostrar les inquietuds científics del bon home no em sembla que fos una cosa dolenta.

Una dona atrapada entre una vida aparentment ideal i una insatisfacció profunda, ha patit massa, ha vist morir persones estimades i potser es troba amb la síndrome del niu buit. L'engany del marit no l'ajuda, precisament. Una vida buida i a sobre donant consells als altres, tot per l'aparença. Una tensió interna insuportable.
De la seva relació amb els paquistanesos, s'insinua més que es diu, l'únic lloc on pot trobar una mica d'emoció, un perill que la faci sentir viva. L'atracció cap als germans no és només física, principalment és espiritual, un desig de fugir de la rutina.
Un final obert on no es diu que passarà, però es dona entendre.
Un bon relat, una bona descripció d'aquesta vida de rutina i buidor, una bona presentació del desig de fugir, de trobar al·licients, de viure.

Els jardins napolitans, la cabellera morena, les roses a l’ampit de la finestra, i el vent nocturn són imatges que evoquen una atmosfera romàntica i atemporal.
Parles de tots els sentits del cos, això li dona un profunda sensualitat a la poesia. Destaca el sentit de l'olfacte, que et fa descobrir tot un nou món.

Una poesia que destaca per la seva sensibilitat i capacitat de capturar un instant d’intensitat emocional., la sensualitat, s'agermana amb la sensibilitat.

Hola, Jomagi; espero que et trobis bé; de moment es pot veure que la teva inspiració i creativitat no han decaigut.

Quin personatge la Tilda. Els ambients on es mou estan mol ben descrits: tot dona una imatge de decadència: "El Topaz feia olor de nostàlgia i derrota."
La seva vida resulta molt inquietant, sense envellir, sempre eternament jove. Aquesta característica tan inusual fa que ens preguntem pel motiu de la seva eterna joventut, això fa que el relat tingui molt de suspens i volem arribar al final per aclarir les coses.
Poc a poc anem veiem que la Tilda és un vampir, la seva joventut prové de robar la vida dels altres.
Un autèntic relat de terror, amb molt suspens on la veritat es va mostrant a un ritme que fa que no puguis deixar de llegir.
Un personatge misteriós i fascinant, el relat no és explícit del tot sobre la seva naturalesa, i deixa una intriga encara més forta.

Quines cabòries , Joan Colom; no pares mai de cavil·lar o com va això?
La "simetria planar" m'ha arribat al cor, no ho sabia que la simetria dels guants tenia un nom.
El senyor Romeu li dona un toc humorístic al relat, una persona previsora i entesa en simetria planar.
No hi ha cap dubte, hem de dir "girar-se com un guant" i de cap altra manera. Els mitjons no respecten la simetria, això és una pega molt grossa.

Per cert, m'he entretingut a escriure una nova versió del relat del repte. En l'improbable cas que guanyés, no podria fer-me càrrec del següent.

Els quatre relats formen un conjunt cohesionat. L'estructura no podria ser més clara: relat cronològic.
Molt ben combinats els aspectes objectius i les sensacions que provoquen. Un viatge tan físic com emocional, especialment per la part de la família i la celebració de la vida.
El to és sincer i molt proper.
El cor del relat és l'epíleg, dona sentit a tot el relat.
Molt ben descrit l'ambient de la ciutat i la seva grandiositat. Jo no hi he estat mai, i no en tinc ganes, soc més de pobles petits.

Un contrast molt fort entre la primera i la segona part. De la descripció bucòlica a l'estranyesa.
Una narració casolana d'un fets que ens van afectar a tots.

És molt habitual en els teus relats el diàleg entre dones, normalment dones fortes i amb empenta. Un relat molt bonic, narrat amb molta senzillesa.
És veu una emoció autèntica en les descripcions i els diàlegs, molt ben reflectida la gratitud per la vida.
Malgrat que l'accident ha estat molt greu, el relat deixa un regust d'esperança. L'amor de l'amiga i el marit faran que se'n pugui sortir.

L'única declaració on em passen coses com les que descriu la teva poesia és la declaració de renda. Perdona la broma, no me'n puc estar de dir collonades.

Una poesia intensa i reflexiva. Molt ben descrit aquest moment crucial, on es barregen la por i l'esperança. Un moment que ens mostra els nostres límits i la nostra vulnerabilitat. Un ús molt evocador del llenguatge per a descriure sentiments complexos.

"El geni del porró", això sí que és començar bé un relat, sembla que ja és ben definit el to de tot el text.
Les alternatives que ofereix el geni et faran dubtar molt. Ja agafaria la segona si pogués portar uns apunts de les coses que van passar, moltes ja no les recordaria, però es fa difícil l'elecció, sí.
Genial la segona part, un noi que ha triat la segona de les ofertes del geni, però es veu decebut per la ignorància de son pare i lamenta el seu destí. L'únic que li podria dir és que treballés de qualsevol cosa a l'estiu, els diners, pocs, que podria arreplegar, ja serien molt, veient com ha anat això del bitcoin.

M'agraden molt algunes expressions: "banya de marrà", al meu poble en diem "mardà", un dialectalisme ben acceptat. També això que diu que trobaran carquinyolis al seu compte corrent. M'agrada que usis un català viu, pintoresc, de carrer, però sense barbarismes. Això és molt d'agrair.

Un relat ple d'enginy, de gràcia i d'ironia, el millor que es pot llegir.