Un relat ben típic de la teva manera d'escriure, incloent l'amor pels trens i els escenaris ferroviaris.

El relat comença explicant coses quotidianes; la pèrdua del mòbil, el paisatge vist des de el tren, els companys de viatge. De bon començament s'intueix una tensió entre la Júlia i el Miquel, una tensió delicada que et fa agafar ganes de seguir llegint.
Després arriba el caos: l'accident, la veu de la megafonia, les protestes, l'egoisme, les complicacions logístiques.

Continua la tensió entre els protagonistes; la Júlia té una mica de por, però més fe en la bondat del Miquel. Li venen records que indiquen que el seu ànim és calmat.

I arriba la bastonada: un estel caient que li porta més records. Demanen un desig i ella revela la seva història amb els estels i el fuster anònim.

El final cau com una maça: un fantasma, una aparició, el desig que després de molts anys es veu complert. Després d'això es torna ràpidament a la rutina, però el bé ja està fet.

La part fantàstica del relat surt de cop i és molt curta. Crec que és millor; la presència màgica és només un moment, un moment que per ella potser serà etern.

Un relat molt bonic, amb bon ritme, que va mostrant les coses a poc a poc. La tensió que sospitàvem es mostra com molt més intensa de qualsevol cosa que poguéssim imaginar. Una barreja impressionant de màgia dins de la vida quotidiana.

Un humor negre, negríssim. Contrasta molt la lleugeresa del tractament amb la seriositat del contingut. Que et lamentis per no haver pogut anar al cine és un cop de geni; amb comparació amb el que podia passar, això és insignificant.

Trobo que hi tens molta tirada a explicar coses de la teva vida, per dramàtiques que siguin, cosa que la majoria evitem. També tens molta tirada a pujar relats molt sovint. M'agraden més els teus relats irònics on parles de coses inventades que els biogràfics, però ja se sap, cadascú fa el que li passa per l'escrot.

Ja d'entrada, no entenia el títol; pensava que podia ser un error, però ja es veu aviat que no.
Fas focs artificials distorsionant els noms, costa una mica entendre-ho.

Un relat molt agressiu, potser amb raó: el classisme és un mal molt estès a alguns països sud-americans.

Això del premi Nobel sí que és de traca; em va deixar garratibat

Un bon tema això del pis compartit. és veu que ara és molt comú, abans només era cosa d'estudiants.

Una bona manera de fer un drama calderonià amb una cosa tan corrent com lús de l'oli per a amanir.

M'agrada l'ús de frases fetes sobre l'oli; li donen vivesa al relat.

Un humor quotidià i irònic que les llatinades no dissimulen.

Un personatge amb un somriure constant que genera conflicte és divertida i interessant, amb un toc surrealista i còmic.

Un relat original, divertit i ben descrit, amb un humor subtil que et fa pensar que les coses millors es poden tornar dolentes al lloc inadequat.

El somriure com a motiu de conflicte i de consulta al psiquiatre: el món a l'inrevés.

La idea de retratar somriures, fins i tot en difunts, és creativa, sorprenent i lleugerament macabra.
Si s'ha de triar entre el photoshop i les descàrregues elèctriques, em sembla que la cosa és clara, però els principis son els principis.
Molt encertada la reflexió sobre el somriure primigeni.

El relat evoca nits de silenci, memòries juvenils i una ciutat idealitzada, plena de llum, carrers, arbres i una bellesa gairebé perfecta.

Combina nostàlgia, desig i estima. El narrador sent aquest lloc com una part profunda del seu ésser: el porta a la solapa “com una rosa” i el guarda “a l’ombra del seu ull”.

No es poden separar les emocions del lloc on s'han viscut, és cert.

Veig que segueixes amb el fetitxisme dels números. Potser ets un cabalista camuflat, un cabalista que parla sobre l'apocalipsi, un dels temes preferits.
Les línies inicials em semblen una mica pomposes; amb massa ganes d'escriure bé, el to surt una mica afectat.
Però després et poses a parlar del text, d'això se'n diu "trencar la quarta paret", fer que desaparegui la distància entre el text i el lector.
La veritat és que no sé que pretens amb aquest relat, tret de fer rabiar al pobre Tamarro.

De poesies molt curtes a relats molt llargs, no és pot dir que no siguis una autora versàtil. no.
aquest relat Agafa una cosa tan bàsica i gratuïta com respirar i la converteix en el producte definitiu del capitalisme tardà: un bé de luxe, una identitat de classe, una religió i un mecanisme de control.
No havia llegit mai un relat amb tanta densitat de sàtira, t'agafen ganes de subratllar cada ocurrència i deixaries el text ple de línies. En destaco algunes del començament:
- Li baixava pel nas com un esquirol obedient.
-El cervell com un magatzem d’excuses.
-una mena de revelació entre mística de tercera i insight financer
-Pronunciava frases que semblaven profundes
-addictes reciclats
- masturbar-se amb consciència de gènere..
I podríem seguir així per tot el relat, és un no acabar.
M'agraden els noms en anglès, com a mostra d'esnobisme.
De fet, potser l'esnobisme és el tema central: aquí no deixes canya dreta; pseudo-ciència, publicitat enganyosa, desig d'imitar el que fan els altres, de semblar-se a la gent més rica, coneguda o moderna, falsa religió, falsa tecnologia, capitalisme emocional. Tot és fals i objecte d'una sàtira molt ben trobada. Aquest gurú de pacotilla és molt ben retratat. l'ambient esnob i decadent que l'envolten, encara més.

Mare de Déu senyor; me'n faig creus: tot això ho has fet en menys de vint-i-quatre hores. No només ets fecund, també tens una velocitat envejable a l'hora d'escriure.
Com és habitual, presentes una combinació d' història, cinema, gastronomia, cultura popular i anècdotes personals en breus píndoles narratives.

En comentaré algunes: Una profanació divertida al primer relat.
Segueixen els dos relat per al repte; ben triats.
Un caníbal i un panarra exagerats.
Jo també soc conservador en quasi tot; en gastronomia especialment.
La sèrie de IA, amb uns programes que al·lucinen, és molt satírica; ja es veu que et fa poca gràcia el tema.
Josep Coll: inoblidables els seus personatges estilitzats i els seus exploradors a l'olla. En aquells temps del TBO també hi havia un personatges obsessionat amb el menjar: Carpanta, d'un altre dibuixant.
Et tornes a passar molt amb en Ferran Adrià i l'esferificació dels collons.

No l'havies pujat ja aquest relat? Aquí o a un repte. Em sembla recordar haver-lo llegit o un de molt semblant.
El text juga constantment amb la frontera entre la por imaginada i la realitat, i això el fa especialment eficaç.
Les versions contradictòries donen un bona ambientació, tot molt propi de la mentalitat infantil.
Un conte de terror i misteri que acaba molt bé, com si no hagués passat res.

El relat té una mirada tendra sobre el pas del temps, la memòria i l’esperança d’un futur millor..
Hi ha tres moments ben diferenciats: la infantessa de l'avi, la seva maduresa i la vellesa, ja amb un net.
Molt ben descrita la transformació del paisatge, del propi de la societat rural al de la industrialització.
L'esperança del vell radica en una nova manera d'entendre l'economia , no com la que va conèixer quan era petit, però tampoc amb la brutícia que vingué després.
Aquest nou món és un desig per al seu net, ell, probablement, ja no el veurà.
Molt ben descrits els aspectes sensorials de l'hort: la llum, els colors, les olors.

La veritat és que m'agradava més la versió anterior. En aquella hi havia un joc entre el que el lector sap i el que s'explicava al relat; es jugava amb els coneixements del lector. En aquesta versió això no hi és.
Encara és interessant el contrast entre les mirades dels mariners i els habitants de Liliput, encara que el nom no s'esmenti. Aquí la gracia és a que tampoc nomenes la mida petita dels habitants, la pots intuir, per la referència als que venen en vaixell.

Amb invents d'època, aquest relat juga entre la fascinació per la tecnologia i la distància emocional entre els personatges.

El noi obsessionat amb els invents; la noia, cansada i amb un toc de gelosia, més desitjosa d'apropament emocional que de tecnologia.

Al final els cobreix tots dos l'ombra del Zeppelin. No se sap qui ha guanyat.

A mi m'agraden Asterix i Obelix: Quan els celtes van arribar al que avui és la Bretanya, els dòlmens i menhirs ja estaven fets i van flipar igual que tothom. Aquí l'anacronisme és per a fer riure.