N'hi ha que diuen que la terra és plana, que la gravetat no existeix, que els moixons són drons que envia el govern per a espiar-nos... Els que diuen això volen fer passar ruc per bèstia grossa, és a dir, presentar com a ciència el que no ho és.

Però la poesia és una altra cosa, no pretén fer la competència a la ciència; té el seu propi llenguatge i la seva lògica. Aquest sentiment d'unitat, d'identificació amb la naturalesa, té un sentit molt profund que escapa a la pura raó i el coneixement científic.
Especialment m'agrada el vers sobre l'escriptura dels rius: una sola línia, el camí dels rius és com el camí de la nostra vida, com han dit ja tants poetes i ningú podrà dir que no tenien raó.

M'ha agradat això que odiaves la paraula "tendresa" fins que et vas fer gran. Suposo que a certa edat un és un milhomes i després se n'adona de com van les coses. El fet de ser avi et pot fer canviar molt.
Una història precisa la que et va passar amb l'Àngel, un nen que no parla amb la veu, però que es comunica perfectament. Potser ell també prefereix la tendresa i sap on trobar-la.

Enhorabona pel premi, encara que no sé què vol dir això de "districte administratiu".
Amb poques paraules parles d'una realitat que fa esfereir. Potser sí que el català minvarà tant que només es parlarà als poblets; espero que en aquestes circumstàncies ens subvencionin, ens deixin posar casinos o ens donin algun benefici quan els turistes vinguin a veure'ns i tirar-nos cacauets.

Sembla que entenguis la poesia com una mena de teràpia per allunyar els mostres que diuen davall del nostre llit, que no són pocs, precisament.
Alimentar els monstres amb versos, amansir-los amb poesia.
La poesia és plena d'ironia, sembla com si juguessis amb les paraules i les idees. M'agrada que usis paraules com "malparit", tan poc corrents als versos sentimentals.
La forma és impressionant, tota la poesia és plena de ritme i de rima que li donen una sonoritat molt especial.
M'agrada molt, ets una de les poetes amb més originalitat.

Bona narració. Al començament hi ha el final de la història i només al final sabem que hi feia a Can Brians.
Un professor amb uns mètodes expeditius, partidari de fer entrar la lletra amb sang. Avui en dia tant els faria que els diguessin pecadors, però hi havia èpoques que això era molt seriós.

Potser és un homenatge a la novel·la i pel·lícula "Sostiene Pereira" on un bon Jan es veu empès a la política sense pensar-s'ho.
Unes històries molt tèrboles d'uns anys de plom a Barcelona; jo no les vaig viure, però un cosí meu me les explicava.
Va tenir bona sort, en Pereira, altres, no tanta. La presó model i la comissaria de la Via Laietana en poden donar fe.

Ja s'ha de cavil·lar, ja per a fer tantes ocurrències sobre esglaons, un tema escassament poètic.
Ja que m'has citat en l'ocurrència sobre Scala Dei, et diré que un amic meu del Lloar em va explicar que si al priorat hi ha tants rossos, és perquè els frares eren alemanys.
També hi havia una destil·leria de charteuse a Tarragona, on és un licor molt apreciat; avui en dia és l'escola oficial d'idiomes.
També m'agraden les precisions en les mesures. Són coses en què només pensen els arquitectes i constructors, però és bo saber-les.

Un laberint d'imatges. M'impressiona la que diu: "s'han fos el símbols" i el final sobre "redimir al déu que els desempara". Això d'un déu necessitat de redempció en altre temps no sé com t'hauria anat, però sí, fins i tot els déus poden caure en l'oblit i la desesperació.
Una poesia molt pessimista, però un clam que no es vol quedar en l'angoixa, un clam sobre la necessitat de redempció, apartar els botxins, qui els atia, i el déu que ho té tot desemparat.

Collons, noi; això és gra fort. Sospito que a la majoria ens passarà com a en Jomagi.
Una manera certament pintoresca de celebrar Sant Jordi.

Sobre la forma:
la poesia no té rima ni ritme que es pugui copsar.
En té de ritme, sí; un ritme mot lent, tan lent que és inapreciable..
Sembla més un relat escrit en prosa poètica, una prosa molt rítmica, més semblant a un vers: Jo no dono per mes, vostè perdoni si l'he ofès.

Sobre el contingut: Si una persona t'agrada qualsevol cosa et pot semblar un moment etern, una cosa tan senzilla com fer un cafè Fins i tot et pot fotre calent una bicicleta plegable, i mira que ja és dir
Una poesia molt bonica. Espero que el senyor Valentí i vós os ho passésssiu mot bé.

He buscat al Google el quadre "El passeig" i l'he trobat francament bonic. Chagall ho feia molt sovint això de pintar persones volant, diuen que representa l'amor.
Trobo que has fet una bona interpretació del quadre; el que ell diu en pintura, tu ho dius en paraules. El fons és el mateix: l'amor ens fa volar.

Sou un poeta, mestre, malgrat no ser de Reus. La cuina i els assassinats ja fa temps que es consideren belles arts, només faltava la poesia per a fer-ne una obra d'art total.
Aprofito l'avinentesa per a felicitar-vos per l'enorme quantitat de lectors devots que teniu últimament.

Aquest relat m'ha recordat la poesia de Rubén Dario "Los motivos del lobo" on el llop parla amb sant Francesc (hermano lobo) i li exposa els motius per a ser com és. El sant l'amanseix, però al cap de poc torna a ser qui era i també exposa els seus motius; les persones són pitjors.
Ben bé cadascú té la naturalesa que té i sempre la nostra mirada és parcial i interessada.
Un bon relat on es manifesta tot el sentit tan sols al final.

La paraula "gràcia" sempre m'ha fet gràcia.
Suposo que ve del llatí "gratus", agradable i és la mateixa paraula que en castellà gratis, en català de franc.
També em sembla que són les disputes teològiques les que la van fer famosa: el pelagianisme, sant Agustí, el jansenisme, el calvinisme; mai han deixat de tirar-se els plats pel cap, d'una manera que ens deixa bocabadats a qui ens ho mirem des de fora.
També són moltes les frases fetes que en surten: donar el tret de gràcia (que en fa ben poca), el dret de gràcia de qui mana, donar les gràcies a Déu, tenir la gràcia al cul. Abans, quan una dona et donava les gràcies, els senyors responien: totes són seves, una cortesia una mica passada de moda, però que sembla a l'origen de la manera habitual d'agrair una cosa. La meva frase preferida és: "millor caure en gràcia que ser graciós".
La gràcia i les gràcies sempre són benvingudes.

Un assassí en calent pot matar un nombre limitat de persones. Un planificador militar en pot matar milers i milers. És ben veritat que la distància alleugera molt la culpa, típicament eren els franctiradors, ara els pilots de drons també actuen així.
El relat mostra molt bé com el soldat pren consciència dels seus actes en veure les seves víctimes de prop.
Molt dura la venjança de foc amic, al Vietnam en deien "fragging" per usar granades de fragmentació. Aquests canvis de perspectiva trobo que han de ser normals en un soldat en guerra, el que és tractat com una màquina de matar, acaba prenent-s'ho seriosament i ja tant li fa qui sigui la seva víctima. Una mica de justícia, barrejada amb un molt de venjança solen fer un bon còctel.