Beneit tabac

A correcuita, tot preparant un sobre d’espaguetis per a microones amb una salsa d’una renaixent i llunyana ciutat italiana, per a poder apagar el soroll dels budells entretant anava i tornava de comprar tabac, ja que un altre cop m’havia quedat sense el maleït tabac. Eren quarts de dues i l’estanc de la plaça estava a punt de tancar, i a sobre plovia a bots i barrals. Finalment, després de remenar l’armariet dels trastos vaig ser capaç de trobar l’oblidat paraigua que no feia servir gairebé mai.

En posar el primer peu al replà de l’escala, de seguida m’envoltà un deliciós aroma, segurament, d’aquella meravellosa escudella que prepara la meva veïna. Plat de bon gust que està per llepar-se els bigotis, com suggerien els crits del meu baix ventre.

Amb la rialla de les cabòries d’un adolescent sòmines, em feia gràcia fins i tot, veure la gent amb les espatlles encongides per evitar que la pluja els hi aigualís el cervell, mentre jo netejava la pols del vell i florit paraigua que sempre havia cregut que em feia fer el ridícul. En aquell passeig fins a la botiga del fumador (nom que, per cert, deixa poc a la imaginació), els fums dels incívics conductors atropellaven els bassals de la vorera per xopar les sabates i els mitjons de tots aquells que només es preocupaven de no mullar-se per la incessant pluja.

Per fi, a la cua de l’estanc, un eixam d’empedreïts clients com jo, esperaven la seva tanda. Mentre les gotes d’aigua de les seves robes deixaven en el mosaic un fi fangueig que els dependents tardarien més a oblidar que a netejar.

De camí de tornada ja duia la cigarreta encesa, entre la boca i la mà que no subjectava la inútil andròmina, ja que només el reflex del sol a sobre els xolls recordava la tronada d’un ambient renovat.

Tot pujant per l’escala, de nou m'envaí aquell intens aroma. Acompanyant-me fins a la porta on, per darrer cop, el vaig inspirar profundament a la vegada que em queia la bava.

—No fumis!!, vaig pensar abans d’enfrontar-me a la realitat d’aquell plat reescalfat, que encara treia fum i no apagaria el mal gust de la boca.

Llavors, quan m’eixugava les mans, va sonar el timbre. I amb la mà encara humida al pom de la porta, aquell angelical aroma em va colpejar de ple. Era una safata de plata carregada d’escudella que acompanyava la meva veïna. Avergonyit pel rastre del meu alè, que ni de lluny podia correspondre l’obsequi de la seva rialla. Sense dubtar-ho ni un instant, vaig tancar-li la porta als morros per deixar de fumar. Oferint-li el foc, del meu encenedor, que ella havia pujat a buscar.