CANT A LA LLUNA

CANT A LA LLUNA



El mar ja no pot ocultar
aqueixes ones de sentiments,
doncs algú es para a observar-la
i admirar-la, a acariciar la seua brisa:
Ama a la lluna.

Els caragols guarden laments
perquè acompanyen al mar,
en la seua immensa tristesa.
Doncs, no assoleix a la lluna abastar
i se suma en aquest cant de melangia.

Estrelles fugaces acompanyen
llum de nous desitjos,
el mar continuarà anhelant
al seu estimat amor, la lluna.

Aquesta, alguna nit
es deixarà caure en la seua alcova
i serà abrigada pel mar.
Aquest apaivagarà la seua fúria
i aquesta nit s'abraçaran.

No és pecat amar l'inabastable,
però és falsa esperança melangia,
soledat trista i amarga
i una ànima a la fi buida:
Ama a la lluna.