Dos presoners

Moltes gràcies per la reflexió evident que l'extasi permanent per definició no existeix. Tants anys de vida i encara, cercant-lo.
Els ocells sempre lliures! Caldria que s'expliqués a les escoles.

Bona nit, Aleshores.
Gràcies per la teua amabilitat de llegir-me el meu poema "Abecedari", i donar-me la teua opinió. M'alegre que t'haja agradat.
Cordialment.

El teu poema ve a dir que els dos ocells volen volar necessàriament. Les persones també necessiten llibertat!
Tens un do especial per a fer un poema, que realça la llibertat.
Enhorabona: aleshores.

Cordialment.
Perla de vellut.

M'agrada molt observar moixons, potser per això també em fa cosa veure'ls engabiats.
És clar, però, que a la gàbia no et manquen vesses. Una bona metàfora, que ja no parla només d'aus, potser parla més de persones.
Una bona reflexió sobre la llibertat i la necessitat.

Un relat que m'ha emocionat...
I fer recordar una anècdota....Món avi com a represaliat de la guerra va estar engarjolat uns anys... Quan va tornar a la seva masia..., un any el va visitar un company de cel·la i en veure que de la façana de la casa penjava una gàbia i no sé li va acudir altra cosa que obrir la porteta i deixar anar l'ocell. L'avi meu meu exclamà: -que fas!, i l'home li va dir : -te'n recordes quan nosaltres estàvem entre reixes..

Sobretot la primera estrofa. Molt intensa, i ben estructurada.

Qui són aquests sers que no volen?
Per què tanquen els ocells en gàbies,
on les ales no tenen cap sentit,
ni els seus colors cap missatge?

Enhorabona aleshores.

Rosa.