Cercador
Frases per pensar
Un relat de: Joan_S- Compartir:
Des de fa ja molts anys vaig arroplegant frases que per algun motiu em fan pensar. Aquí va una que he llegit fa molt pocs dies: “No veiem les coses com són, veiem les coses com som”. La va pronunciar Anaïs Nin escriptora nascuda a França a començaments del segle XX i que va marxar d’aquest món des de Los Angeles a finals de la mateixa centúria.
La primera cosa que ja crida l’atenció és com una sola lletra en la llengua catalana pot fer canviar el significat d’una frase. Ara resulta que les coses no son d’una determinada manera sinó que les mateixes coses son de moltes maneres determinades, tantes maneres com persones som ja que cadascú, cadascuna de nosaltres com a persona som una individualitat i com a individualitat som diferents de tota la resta de persones del món. I mira que al món hi ha persones! Per tant, si les coses no les veiem tal com son sinó que les coses les veiem tal com som, com ens posarem d’acord, si tots i totes som diferents? Si aquesta idea la portem a l’extrem podem pensar que no hi haurà mai cap possibilitat d’acord ja que tots i totes els “som” som, diferents.
I què hem de fer davant d’aquesta condemna aparent? Renunciem a posar-nos d’acord en res? Renunciem a trobar punts comuns de viure? Com juguem amb aquesta frustrant realitat que sembla que ens condemna a la solitud existencial vivint vides paral·leles (o perpendiculars), que si son palal·leles no es poden trobar mail i que si son perpendiculars només es poden trobar per pura casualitat en un sol punt que ves a saber on està?
Pot ser podem provar de jugar a fer conjunts, com fa la gent que es dedica a les matemàtiques. I si fem conjunts, pot ser trobarem interseccions, pot ser trobarem maneres de que tot i que veiem les coses com “som”, també veiem algunes coses com “son” per als i les altres “soms”. Per portar-ho al terreny del córrer, que és el fil conductor de molts d’aquests escrits, si correm amb una colla, compartim sensacions, compartim la bona companyia, compartim les paraules, compartim l’aire, la temperatura i sobretot, compartim, les ganes de trobar-nos per fer una cosa que ens agrada: córrer, per córrer juntes, per fer que molts i moltes “som” veiem les coses com “son”. I si pel que fos no hi hagués “son”, almenys per a que molts “som” junts, puguem fer un nou “son” que sorgeixi d’ajuntar i creixi ajuntant aquests “som” a cada passa compartida.
La primera cosa que ja crida l’atenció és com una sola lletra en la llengua catalana pot fer canviar el significat d’una frase. Ara resulta que les coses no son d’una determinada manera sinó que les mateixes coses son de moltes maneres determinades, tantes maneres com persones som ja que cadascú, cadascuna de nosaltres com a persona som una individualitat i com a individualitat som diferents de tota la resta de persones del món. I mira que al món hi ha persones! Per tant, si les coses no les veiem tal com son sinó que les coses les veiem tal com som, com ens posarem d’acord, si tots i totes som diferents? Si aquesta idea la portem a l’extrem podem pensar que no hi haurà mai cap possibilitat d’acord ja que tots i totes els “som” som, diferents.
I què hem de fer davant d’aquesta condemna aparent? Renunciem a posar-nos d’acord en res? Renunciem a trobar punts comuns de viure? Com juguem amb aquesta frustrant realitat que sembla que ens condemna a la solitud existencial vivint vides paral·leles (o perpendiculars), que si son palal·leles no es poden trobar mail i que si son perpendiculars només es poden trobar per pura casualitat en un sol punt que ves a saber on està?
Pot ser podem provar de jugar a fer conjunts, com fa la gent que es dedica a les matemàtiques. I si fem conjunts, pot ser trobarem interseccions, pot ser trobarem maneres de que tot i que veiem les coses com “som”, també veiem algunes coses com “son” per als i les altres “soms”. Per portar-ho al terreny del córrer, que és el fil conductor de molts d’aquests escrits, si correm amb una colla, compartim sensacions, compartim la bona companyia, compartim les paraules, compartim l’aire, la temperatura i sobretot, compartim, les ganes de trobar-nos per fer una cosa que ens agrada: córrer, per córrer juntes, per fer que molts i moltes “som” veiem les coses com “son”. I si pel que fos no hi hagués “son”, almenys per a que molts “som” junts, puguem fer un nou “son” que sorgeixi d’ajuntar i creixi ajuntant aquests “som” a cada passa compartida.