Comentaris i veredicte RepteClàssic DCCLXXXIII: D'UN TEMPS ENÇÀ.

Versaleta

L'enyor dels grisos

Paisatges de colors llampants, retrats de colors llampants, natures mortes de colors llampants… Fos el que fos que pintava, els meravellava.
Els millors representants, les millors galeries, les millors escoles d’art… fins i tot els crítics més crítics: tots se’m rifaven.
Però jo ja estava cansat de tot aquest món multicolor en què em trobava immers. Ni aquells colors em representaven, ni em definien i, molt menys, tenien cap similitud ni amb el meu món interior ni amb el meu aspecte exterior. Fart de disfressar-me d’aquells colors, també llampants, per als actes d'inauguració de les meves pròpies exposicions. Havia anat massa lluny i semblava que no hi pogués haver marxa enrere.
Canviaria de vida, canviaria de professió, però tampoc veia el moment ni la manera de fer-ho. Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapat en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa.
No deixava de pensar, de fer la mirada enrere per recordar el moment exacte en què tot havia canviat, en què vaig caure en aquesta trampa cromàtica. Perquè estava segur que m’havien parat una trampa. Jo només somiava en blanc i negre, em vestia dels colors en escala de grisos, de conjunt amb les quatre parets de casa meva i el blanc impolut del meu cotxe. I d’un dia per l’altre em vaig trobar, com qui arriba a un país desconegut, veient nous colors per primera vegada.
D’un temps ençà dedico molt més temps a mi mateix. M’agrada llevar-me d’hora, igualment, i aprofitar els matins. Esmorzo a la cafeteria de la cantonada del carrer on visc, mentre llegeixo la premsa diària, i després faig un passeig, de ritme i distància moderades. En aquesta nova etapa, ja jubilat, vull trobar aquell punt d’equilibri entre allò que més m’agrada i allò que em convé.
Em truca una amiga que vaig fer a la galeria que em va donar renom per anar a dinar la setmana que ve. Tinc tots els dies lliures, llevat de dijous que vaig a una visita de revisió a l’oftalmòleg. Estic content perquè em diu que les operacions de cataractes em van anar molt bé.

Comentari:

Això de treure els colors llampants des del primer moment i d'insistir-hi tant, fa que el lector s'ensumi de seguida el quid de la qüestió. Potser ho fa que gairebé tothom té algun conegut operat de cataractes i coneix aquesta reacció d'obrir-se-li a algú tot un món nou de colors.

El context on s'insereix el text obligat està ben elaborat i jugues prou bé amb uns McGuffins més o menys arbitraris per anar conduint l'acció cap on t'interessa. Com que gairebé te'n vas a l'extensió màxima, omplint el relat amb faramalla, això provoca que en algunes coses et contradiguis, com quan dius de primer "jo ja estava cansat de tot aquest món multicolor en què em trobava immers" i després "estic content perquè em diu que les operacions de cataractes em van anar molt bé". Però, com que ningú està lliure de contradiccions, tampoc passa res si el nostre narrador en primera persona va donant batzegades i no s'acaba de definir.



Kefas

Tot allò que he viscut, ja era en els llibres (Ponç Pons - El rastre blau de les formigues)

Estava dret, sobre la taula, des d'on dominava tot l'auditori. Va agafar el micròfon i se'l va posar a un centímetre dels llavis. "Germans", cridà amb el to autoritari d'un predicador de Novenari, "llegiu, llegiu que el món s'acaba" "Ooooh!" va deixar anar l'audiència al mateix temps que aixecava els braços amb un llibre a cada mà. "Ooooh!" va repetir el predicador i va continuar "Endinseu els vostres dits viciosos entre les fulles de paper, impregneu-los del polsim de les lletres, llepeu-los per girar pàgina i manteniu les pàgines eixarrancades perquè la mirada hi pugui penetrar a la recerca dels antics plaers solitaris" "Oooooh!", va gemegar l'audiència. El predicador va girar la mirada cap a un dels presents. "Rafa", va dir, "llegeix el primer paràgraf del paper que us he donat". Una veu potent i serena es va sentir, "Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapat en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa." Va continuar "i com me n'he sortit? Doncs molt senzill, llegint llibres".

El predicador va aixecar els braços i l'audiència va esclatar "Llegim, llegim, que el món s'acaba!!!" Com si fos un mecanisme de rellotgeria es varen situar en una espiral, es varen treure la túnica i varen començar a llegir, en ordre, concèntricament, de fora cap endins. Cada assistent portava gravada a l'esquena una pàgina del Llibre, i el darrer lector seria el predicador, situat al mig, on la lectura convergia. Després de la lectura de cada pàgina el lector cridava, "No ens destruiran mai, nosaltres som el llibre!"

Al final del dia, quan va acabar la lectura, el predicador va aixecar la veu. "D'un temps ençà la debilitat d'alguns germans els fa abandonar el Llibre. He decidit que la llibertat no pot posar en perill la nostra missió. Qui vulgui marxar podrà fer-ho, sempre que deixi la pàgina, la pell de l'esquena, entre nosaltres", i va aixecar els braços amb un llibre a cada mà. "Oooooh!", van cridar tots, "Llegim, llegim, que el món s'acaba!"

I, naturalment, ja que sempre s'acaba vivint allò que està escrit en els llibres, el món finí.
Comentari:

Em pensava que la font d'inspiracio era aquell llunyà "Folleu, folleu, que el món s'acaba", però en voler verificar-ho m'he trobat que, de la variant "Llegiu, llegiu...", Internet n'és ple. No hi fa res, però: ho tindríem ben fotut si totes les idees haguessin de ser rigorosament originals.

L'escena del líder i els fidels és ben gràfica, i la manera d'inserir el text obligat és tan enginyosa com senzilla: en comptes d'integrar-lo sibil·linament en el discurs, el presentes com un text diferenciat que es llegeix.

La mecánica de com la filera de fidels, cadascun amb una pàgina del llibre escrita a l'esquena, es va enroscant en espiral per tal que cadascun pugui llegir-les totes seqüencialment, no m'acaba de funcionar. Potser, filmada en picat zenital, recordaria vagament aquelles coreografies geomètriques de Busby Berkeley.

El final abrupte, que ens posa en contacte amb el títol, potser és l'única manera de tancar un relat tan surrealista.



Prou bé

Fusta d'artista

Vivíem a prop i durant anys la vaig anar seguint…

Sempre havia trobat gust a cantar. Fet i fet li sortia sol, espontàniament, la boca vessava i vessava la música que niava al seu magí.
De ben petita cantussejava tot el dia les cançonetes que li ensenyava l’àvia quan la gronxava a la falda.
I quan no cantava voltava amunt i avall amb un “ai aiaiai” que feia somriure tothom.
Aviat els pares, idea de la mare, la van fer concursar, de primer a la ràdio i més tard a la televisió. Passava les proves contenta i riallera, sense pensar en què s’hi jugava. Ella només feia allò que li agradava i a poc a poc va descobrir els aplaudiments de més gent que dels de casa. Va guanyar premis i trofeus i els pares, idea d’ambdós, van pensar que per sobre l'espontaneïtat calia l’aprenentatge i la noieta va anar a parar a una escola de cant i interpretació.
Aquí no tot era gaudi. Aquí hi havia disciplina, entrenament de la veu, monòtones repeticions i ordres i més ordres que calia obeir.
Amb tot, aquest camí la va dur a la professionalitat i amb només divuit anys ja era damunt dels escenaris participant en musicals. Papers petits, però reeixits la van conduir, pas a pas, amb estudi, esforç i perseverança, a ser protagonista de moltes produccions musicals.
Han passat uns anys i avui reflexiona que d’un temps ençà…
“Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapada en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa”
– Ai aiaiai! Què és això? De quina indiferència parlo? No pas del públic que m’és fidel i em segueix ben entregat!
– Cal espolsar-me la peresa i sortir de la comoditat on soc instal·lada.
– Tal com diuen ara… m’haig de reinventar! Em calen nous estímuls, noves il·lusions!
I com de saber en sabia de música, i en tenia molta de guardada al seu dedins, va decidir compondre i presentar-se en solitari iniciant una nova faceta, per ella, de cantautora.
Hi va triomfar? Li va agradar? Va fer-hi una llarga carrera?

No ho sé. En aquells temps, li havia perdut la pista.

Comentari:

Una biografia tan ben travada que sembla real. No hi ha sorpreses ni estirabots, tot flueix de forma natural i traspua serenor. L'encaix del text obligat, fins i tot jugant amb el tema "d'un temps ençà", és modèlic. La resolució de l'atzucac professional, ampliant la condició d'intèrpret amb la d'autora, és presentat com una sortida lògica.

Tot és tan versemblant que el final obert grinyola una mica. Potser era l'única manera de posar-hi un punt final.



Atlantis

L'honestetat de l'escriptor

D’un temps ençà el torno a somiar cada nit. No són somnis alegres ni plàcids, sinó moments de distanciament i discussions. Sempre sobre el mateix tema. Per això em llevo amb mal gust de boca cada matí i em fa basarda anar-me’n a dormir.

Quan el vaig conèixer ja havia triomfat en el món de l’escriptura, se sabia afalagat pels mitjans de comunicació i la propaganda, però començava a tenir dubtes de la seva vàlua, no es creia honest sinó que se sentia manipulat pels seus editors que volia que escrivís el que els lectors li demanaven.

Jo que l’admirava, però era crítica amb les seves obres, vaig iniciar la primera conversa sobre el tema.

-És veritat el què dius - va contestar-me.

-I aleshores, per què no fas un canvi? Per què no escrius sobre allò que realment vols?

- Hi he pensat mantes vegades i vaig estar apunt de deixar-ho del tot, peròvaig seguir, malgrat la indiferència, atrapat en la remor fronterera de la melancolia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava mi, però sí la comoditat i la peresa.

De tots els anys que vam viure plegats, aquest era un tema de controvèrsia. I no perquè per a mi fos el tema més important, sinó perquè la incoherència amb ell mateix li creava un gran malestar i li avinagrava el caràcter. Com més temps passava pitjor. I això afectava les nostres relacions, al començament tan plenes de passió i tendresa.

Fins que un matí en llevar-se va dir-me: vull que llegeixis això.
Era un manuscrit diferent de tots els altres. Sense afectació ni tòpics. Lleuger, irònic i enginyós. Ple de pensaments profunds presentats de manera planera però plens de saviesa.

L’abraçada d’aquell dia va ser tan autèntica, com la novel·la que m’havia entregat.

És l’abraçada que em va donar, dos dies abans que un accident de cotxe se l’emportés per sempre.

Comentari:

El relat està ben escrit però em provoca un "déjà vu", com si fos l'esquema argumental comú a diverses pel·lícules on el coprotagonista és un escriptor, com aquí, o un pintor, un músic...

I no sé per què (es fàcil dir això m'agrada i això no, però justificar-ho amb arguments objectius ja és més pelut), l'última frase, que és on rau el cop d'efecte final, el trobo impostat.

Una curiositat: no fa massa, en un comentari al poema "Quines vacances" de Prou bé, li deia que potser canviaria "mantes hores són passades" per "manta hores són passades" i ara tu em surts amb "hi he pensat mantes vegades". Com que no sé per què em sona millor "hi he pensat manta vegades", he anat als diccionaris normatius, he cercat a Internet i finalment he arribat a la conclusió que totes dues formes són correctes: "manta" i "mantes". Si la primera em sona millor que la segona segurament deu ser perquè l'he llegida més vegades. En qualsevol cas, és una apreciació purament subjectiva.



Mena Guiga

Imògen, la Guapa

-De jove, devia ser preciosa!- exclamà el monitor que els repartia magdalenes.

La Imogen va fer veure que no ho sentia, aprofitant un inici de sordesa. Va tancar els ulls, també, pretenent adormir-se a causa de la xafogor canicular malgrat ser força a la fresca en aquella plaça amb tantes palmeres que semblava treta d'ultramar on els havien dut a esmorzar. La xerrameca d'una munió de cotorretes semblaven veïnes que, contant-se xafarderies, competissin per la impecabilitat de les bugades. Allò la va traslladar a llavors i allà. Aquell blanc en aquella roba que la Imogen va rentar i que atorgava un extra a la innata elegància d'en Laurent. Amb aquella exquisida muda s'havia casat amb ella, bella minyona, que mai va tenir pèls a la llengua per cantar-li veritats que el feien reflexionar. Per això esdevingué un patró -i artista- just i pacífic. No van tenir descendència... sí la van tenir: consideraven, ambdós, cada obra pictòrica, poemari o novel.la que ell creava, inspirat per la musa Imogen, un plançó de la seva amorosa unió.

La diferència d'edat, no obstant, no tardà en passar factura. En Laurent envellí i emmalaltí. Enllitat i deprimit, en instants de coratge escrigué:

"Vaig seguir, malgrat la indiferència, atrapat en la remor fronterera de la melanconia artística. No vaig trencar amarres de manera definitiva. El món ja no tirava de mi, però sí la comoditat i la peresa."

Per això, abans de fer el traspàs, demanà a la seva companya que prengués no el seu lloc, el d'ell, sinó que es fes el seu, propi i grandiós.

-Imogen, ets un diamant en brut farcit de valuosa expressivitat.

"No em vols sota les teves ales ni a la teva ombra", es titulà el seu primer i impactant quadre. Imogen, la Guapa, així signava. Esdevingué conegudíssima en aquelles terres i més enllà, unes dècades.

Cada nit, quan es recollia, la Imogen es mirava al mirall, lloc de cita amb uns mots d'en Laurent que treia d'un cofret i rellegia, serenament.

Oh! La magdalena aparcada a la falda l i un colom agosarat directe a picotejar-la van desencisar la cara poblada d'arrugues, joiosa pansa seca. La Imogen somrigué.
I, de cop, li vingué un buf, després d'allargar la mà a una altra d'invisible, amb una veu que li xiuxiuejava: "Ets bella per dins i per fora".

Comentari:

En aquest cas no és la magdalena proustiana sinó unes iaies fent safareig el desencadenant de les evocacions, via vestit de núvia casada amb nuvi artista polifacètic: pintor, poeta, narrador... A la mort d'ell, esclata el talent artístic d'ella. Un amor que perviu més enllà de la mort i que cerca el retrobament.

Amb diferències de contingut i de forma, el relat té alguna concomitància amb el d'Atlantis.



Veredicte:

He anat deixant caure les impressions que m'ha causat cadascun dels relats. Si fos un entès, un teòric de les lletres o un crític literari, sabria argumentar el veredicte a partir d'aquests comentaris, però com no és el cas em limitaré a dir que m'ha agradat més el relat "Fusta d'artista", per la seva difícil senzillesa. De tant en tant ja toca primar les narracions lineals i planeres, ben escrites i sense pretensions.

Així que, Prou bé, ja pots començar a esprémer-te el magí per convocar un RepteClàssic DCCLXXXIV ben original.