Jo mateix

Mai vaig imaginar que escriure sobre mi fos tan complex. Però ara, aquí, a l’escriptori, en aquesta cadira on soc assegut, mentre el tupí recorre totes i cadascuna de les paraules del diccionari, m’estimaria més no revelar en aquestes línies, el nerviosisme i la inquietud que el meu tarannà vehement no sap amagar en les distàncies curtes en tots els passatges de ma vida.

Com deia la iaia: —“ets el xic més guapo, més fort, més alt…”, i jo, evidentment la vaig creure. Fins que els anys, a menor velocitat que l’augment dels quilos, han aconseguit que entrés en raó. I d’aquell vailet fort com un roure, a qui tan sols li queda l’arrugada escorça, del mateix color que les grenyes embolicades com les branques al que li cauen les fulles agitades per l'intens cerç que flagel·la el petit poble on tinc les arrels. De pell blanca i fina, folrada per una barba cada dia més cendrosa que em protegeix de les cremades de l’implacable sol d’estiu i n’encripta la timidesa de l’ànima.

Actualment, duc una vida molt casolana i tranquil·la, massa hores a soles, esperant impacientment l'arribada dels meus dos grans amors: la Mare i l’Imma, la meva Princesa. Llavors, poder brindar amb una bona copa de vi, que és la professió a la qual he dedicat gran part dels anys.

Soc com el temps em deixa ser i els vostres sentiments desitgin saber; però tan sols semblo el què els teus ulls vulguin jutjar; en definitiva; de mi, per a vós, jo mateix.