RETORN AL NO RES

Estigui núvol o faci sol, aquest mati ja no el tornaré a viure’l mai més...

És curiós això dels matins. Ho dic perquè pot donar-se la casualitat, si ets una persona un pèl depressiva, que sense donar-te’n compte et fotis de cap al pou de les “introspeccions profundes” -paraules exactes d’un neuropsicòleg amic meu- i t’envolti l’espessa boirina sempiterna dels records que, en molts casos insòlitament, solen començar pels de la infància...

Aquells tendres anys en què la innocència no estava del tot renyida amb la ignorància i d’uns caparrons que començàvem a veure certes coses que no enteníem, ni falta que ens feia perquè eren coses dels grans...

Altrament, aleshores en aquell món tan ple de fantasies no existien per nosaltres els problemes com la pobresa, el treball, els patiments, els diners, les malalties, la mort o d’on venien els nens, res, res de tot això no ens calia entendre-ho; perquè de no ser així aquella idíl·lica infància potser hauria sigut com la d’altres companys on molts eren immigrants i en aquells grisos i pobres anys cinquanta la infantesa per a ells era d’un altre color...

Curiosament, però tot recordant aquells màgics anys he descobert el que passa; ara m’adono del munt de records viscuts on molts per no dir quasi tots no tenien gens ni mica d’interès en cap sentit, d’altres no vull ni recordar-los i els que potser valien la pena senzillament deixaré que es dilueixin en la incertesa del temps...

Aprofitant que he caigut en aquest pou imaginari, voldria fer al·lusió d’un aforisme que sempre m’ha fet ballar el cap i cada vegada que hi penso l’interpreto d’una manera diferent –cal que tot canviï perquè tot quedi igual o com abans... (ho era al revés?) Bé, m’explicaré; és tant el que vaig viure i els records que tinc d’aquella infància, que voldria tornar-hi, sí, i que seguís tot igual, viure-ho i veure-ho amb els meus ullets de napbuf tot exactament com era, on tots i tothom hi fossin tal com cada un d’ells eren, que res hagués canviat, ni cap endavant ni cap enrere, que el temps encara fos aquell, quiet i estàtic per sempre més...

Sovint, em motiva molt mirar enrere hi recordar els encerts i malencerts que la vida m’ha brindat i que, possiblement si visc uns quants anys més, temo que aniré descobrint amb certa tristesa el que sempre he sospitat sobre “el sense sentit de la vida” que fins i tot encara que això que ara diré no vingui al cas, recordo haver llegit que els morts que tot ho saben, passen olímpicament d’aquesta xorrada de dita i de totes les que puguin existir... ells el que volen és mofar-se dels vius i vacil·lar que la superioritat numèrica la tenen ells, els morts!...

Ara que al·ludit a la parca; penso que inevitablement quan vingui a cercar-me l’acceptaré força acollonit, però també amb certa emoció i discretament seguiré la mateixa drecera amb silenci, tal com han fet tots els que ja han deixat aquest pobre món, ple de merda i ferit de mort tot gràcies a l’estupidesa humana...

A partir d’aquí només prevaldrà l’imparable desfeta de les meves velaritzades restes que, potser duraran més que les petjades deixades durant el meu brevíssim pas per aquestes contrades...

Arribats aquí, voldria que tot el que hagi sigut material o immaterial es dissolgui irremissiblement amb tots els meus records d’aquell passat tan llunyà, on tothom pensava, parlava, estimava i renegava en català, mentre nosaltres tot eixugant-nos els mocs amb els punys d’aquelles bates als Jesuïtes del carrer de Casp ens feien cantar el “Cara al sol...” i “Isabel y Fernando...” “Cristo Vence, Cristo Impera, Cristo Rey...” i “Toma Virgen Pura, Venid y vamos todos...*

Però tornant al tema que ens ocupa; res ni ningú podrà mai fer-me oblidar l’enyor màgic d’aquella casa de la meva infància on encara veig el germà discapacitat malalt, la mama, les historietes del TBO, la pulmonia, l’olor dels joguets de llauna, la boira gebradora, la remor de la calefacció, el tren de vapor, l’avi que l’hi rodava el cap, la iaia alta guapa i germànica, el papa, la fàbrica, les màquines, els treballadors, els diners, els problemes, la joventut, la universitat, la política, els botxins de Via Laietana, l’amor, els fills, el treball i a partir d’aquí la voràgine ondulant i imparable de la vida fins avui aquest matí, on uns núvols negres i amenaçadors a penes m’han deixat veure el sol.




*HAN passat quasi setanta anys i sols fa quatre dies del 155, que ja es pot parlar en català al Congrés dels Diputats i amb sort potser a Europa; d’acord que l’excepció posa a prova la regla, però l’odi visceral que ens tenen va en augment, tant, que per un cantò les “castes togades” tenen els sants collons de tractar-nos de terroristes i per l’altre son tantíssims els que se’ls hi rebenten els cervells quan veuen que encara tenim el maleit vici de pensar i parlar en català que... bé, val més deixar-ho córrer que no ens en sortirem pas. Només cal fer una ullada general del que passa a Catalunya a dia d’avui i recordar (l’oblidat) Lluis M. Xirinacs.