Què romandrà?

Pietat, la que sento, pels que restaran aquí, innocents. Em fan riure, la gran és a la vora i la petita encara pot estirar-se a la meva falda, mentre mirem vídeos d’animals que fan coses humanes, al contrari dels humans que fem coses inhumanes. Un gos s’apropa a la vella i li porta el cistell. Fa fora al jove del seient i li du a la mestressa, vella, com hem dit. S’hi asseu. Els hi agrada. Les fa riure aquell corb que passa en vol rasant i s’endú l’entrepa de berenar del pompós distret senyor. Riuen i riem. Això és el temps i és l’avuí. Els he dit que res de Netflix que no en tinc i que això ja ho veuran amb els pares. La gran em pregunta si sé què fan en aquests moments els seus pares i jo li dic que no ho pregunto pas això, jo. Ja m’ho diran si volen. I ella m’ho explica fil per randa.

Segueixo apuntalant l'avuí perquè el demà pot ser molt i molt dur. Vull dir més que el nostre, perquè vèiem llums o una guspira o el que fos (uns trens de cara) al final del túnel.

Repassen el telèfon vell que ja no té línia com si fos el tresor millor. El carreguen d’amagat i el guarden al calaix per al pròxim dia. Posen filtres a les fotos que fan.

Ho tinc fet tot. Però encara vull explicar-les-hi què és el llorer, perquè té aquesta pàtina greixosa i grumolls per sota de la fulla i com treure'ls-hi . Ho tinc tot fet, però vull assajar la Tarantel·la de Gioachino Rossini que sona bé però no mola tant com el boogie, boogie, simple i efectiu.

Ja ho tinc tot fet, ja soc més enllà. No, encara no he pujat al tren, sóc a l’estació sol, la meva companya ha agafat un tren anterior. I jo com sempre no sé que fer, si sortir a prendre l’aire o estar-me allà mirant com passen els minuts i si porta retard el següent tren. Potser riuran, si ho poden llegir, molt temps més tard, en recordar-ho, aquestes nenes. O sentiran nostàlgia.

Com diu el poeta: “per quė miro el canvi de roda amb impaciència”.