El segon més llarg

 Dilluns
“Bon dia des de ràdio Empordà, són les 6 del matí i plou a Figueres. Repassem els titulars més importants del matí començant pel tancament del Cap de Creus degut a un incendi que s’ha declarat aquesta matinada...”
Apago l’aparell ràdio despertador al temps que començo a obrir els ulls, no pot ser que ja siguin les 6, tinc la sensació d’haver-me posat al llit fa 10 minuts.
“Bon dia, estimat. Avui és el gran dia”, la Mònica em fa un petó i m’aixeco del llit en direcció al lavabo, crec que estic força neguitós.
Arribo a la cambra de bany i em miro al mirall, directament als ulls i penso, endinsant-me en el reflex de la meva pròpia mirada, “Avui és el gran dia, en unes hores estaré presentant el meu projecte davant de tota la cúpula de la NASA”.
Mentre m’afaito el meu cap vola d’un pensament a un altre, de fet m’he causat un petit tall que ha estat segur per badar. Una dutxa i començo a vestir-me repassant mentalment que l’equipatge conté tot allò necessari per la meva aventura americana, i també per la presentació del projecte.
Una vegada preparat i després d’esmorzar, m’acomiado de la Mònica al temps que sento arribar al taxi que he demanat per telèfon. A partir d’ara no hi ha marxa enrere, el meu viatge comença a la porta de casa i qui sap a on acabarà.
“Tot anirà bé. Ens veiem en uns dies”, les seves paraules tranquil·litzadores i el seu petó de comiat m’acaben d’impulsar fins al taxi.
En 10 minuts arribem a l’estació Figueres-Vilafant i després d’un petit canvi de tren arribo a l’aeroport de Barcelona. El meu vol a Houston surt en dues hores i mitja.
Una vegada a l’avió, he de reconèixer que he aconseguit relaxar-me. És normal tenir dubtes a l’últim moment, però el treball és sòlid i tant el meu equip com jo portem molt temps desenvolupant el nostre model de motor de curvatura espacial que a diferència del model d’Alcubierre, podrem provar a finals d’aquesta setmana.
Finalment, arribo a l’aeroport George Bush, després de 15 llargues hores de vol, i tot just baixem de l’avió, recupero les meves maletes per dirigir-me a la sortida de la zona d’arribada. Durant el desenvolupament del projecte he visitat ja vàries vegades Houston, però aquesta és diferent. Tinc una sensació molt positiva, crec que ara ho deixarem finalitzat i que la fase de proves serà un èxit. No puc fer més que entusiasmar-me.
Mentre vaig rumiant tot això i quasi sense adonar-me arribo a la porta de sortida i com ja és habitual, el coronel Jackson m’espera per acompanyar-me al Centre Espacial Johnson, on hem realitzat totes les fases del projecte.
Tot just després de saludar-nos, el coronel Jackson m’informa que en aquesta ocasió coneixeré a la directora del Centre Espacial Johnson, la Vanessa E. Wyche. Diu que està molt interessada en el nostre projecte i que ha fet el seguiment de la seva evolució des de l’aprovació del mateix. Aquesta és una veritable injecció de moral per a mi. Tanmateix, tot això serà per demà. Tinc ganes d’arribar a la residència del centre espacial per descansar una mica. Estic esgotat.

 
Dimarts
Acabo de rebre la trucada del servei despertador de la residència militar on m’allotjo i obro els ulls amb sensació d’incredulitat. És possible que ja sigui l’hora d’aixecar-me? Ahir vaig caure al llit tan cansat que no recordo ni tan sols haver desfet l’equipatge.
Faig via cap a la dutxa pensant que els americans són ben curiosos en aquest sentit. Al meu pis a Figueres, dins la meva vida quotidiana, tinc el costum d’aixecar-me al matí amb el temps just per fer una dutxa, un cafè i sortir de casa, almenys, amb els pantalons posats.
Tot i això, aquí és ben diferent. Als americans els hi agrada, fins a cert punt, matinar. La meva agenda prevista per avui inclou esmorzar amb part de l’equip del projecte a la cafeteria de la residència a les 6h del matí i desplaçar-nos al laboratori a les 7:30h. Espero que l’esmorzar m’ajudi a desfer-me’n del “ jet lag” o, si més no, a que ho sembli.
Són les 6h i puntualment faig la meva entrada al menjador. Com ja imaginava, la majoria del meu equip científic ja ha arribat. Després de les salutacions comencem a esmorzar comentant entre nosaltres la prova que, en aquesta trobada, posarà fi a la fase experimental per poder donar inici a la fase de producció.
Durant la meva absència als EUA, el meu equip científic ha creat i s’ha encarregat de la construcció del prototip segons els nostres dissenys previs i l’equip militar s’ha responsabilitzat de confeccionar el que anomenem “the vault”, que en realitat és un sistema de seguretat per poder monitoritzar l’experiment des d’un refugi que, segons ens asseguren, pot suportar una explosió nuclear de 50 megatons. Aquest punt és molt important, ja que per poder engegar el nostre prototip de motor de curvatura necessitem tota la energia que ens subministrarà una petita central de fusió nuclear ubicada a l’interior del propi laboratori.
Aquesta és la gran fortalesa del nostre projecte. Gràcies a un treball anterior en què buscàvem un material que suportés altes temperatures per poder enviar una sonda espacial a orbitar el Sol, vam aconseguir una combinació de grafè amb 2 elements més -que no explicaré- i que suporta temperatures superiors a cent milions de graus (100.000.000º C).
Lògicament el projecte de la sonda solar va ser un èxit però, a més a més, ens va obrir les portes per solucionar un dels problemes bàsics per aconseguir la fusió nuclear, que s’havia resistit per la falta dels materials capaços de mantenir les altes temperatures del nucli. Això ja havia quedat, d’una vegada per totes, solucionat.
Després de compartir l’esmorzar i actualitzar les diferents dades d’última hora ens dirigim al “meeting point” per tal que el servei de bus intern del centre espacial ens porti a tot l’equip a “the vault” per finalitzar els preparatius de la prova.
Com no podia ser d’una altra manera, a les 7:25 arriba el petit bus que ens portarà a la nostra zona d’investigació i treball. De dintre del vehicle surt el coronel Jackson i he d’admetre que és difícil de creure que un home tan estricte i seriós, estigui tan content.
Una vegada fetes totes les salutacions i amb el bus en marxa, ens dirigim al nostre laboratori. Alguns xerren entre ells però jo vaig en silenci. No hi crec pas en els fets sobrenaturals ni religiosos, però m’agradaria. Intento imaginar la tranquil·litat d’aquells que posen la seva confiança en Déu i saben -o creuen saber- que tot anirà rodat, que no s’han de preocupar. Jo tinc por. S’ha fet molta feina per arribar al moment en què ens trobem i tot i la seguretat dels càlculs, és impossible no sentir la pressió de pensar que quelcom podria sortir malament.
Abans que me’n pugui adonar, arribem a un hangar enorme i fortament protegit. A la mateixa porta del bus i sense deixar-nos baixar fins acabar, comproven les nostres acreditacions i ens realitzen un escorcoll superficial. Poc després accedim a “the vault” a través d’una porta blindada que sembla la de les pel·lícules de Hollywood. Una vegada dintre quedo meravellat del fantàstic treball que ha realitzat l’equip militar del projecte i no puc fer més que abraçar al coronel Jackson. Ell, sense abandonar el seu rictus habitual, no pot amagar un petit somriure. És conscient que han fet una bona feina i segurament tenia ganes que li donés la meva aprovació.
És impressionant. D’una banda tenim tot el tauler de control per configurar i controlar la petita central de fusió nuclear a la dreta, amb els panells de telemetria i els ordinadors que s’encarreguen del sistema de temperatura, refrigeració i sondeig del nucli. De l’altra, al costat esquerra del centre de comandament, tenim tot el sistema de control i telemetria del motor de curvatura. A la part central hi ha un petit lloc de comandament amb diferents pantalles on podem triar la informació que volem mostrar dels dos taulers de control.
Per si tot això no fos suficient, han cobert tota la paret frontal amb una pantalla plana gegant que ens mostra en temps real el que passa a la part subterrània del nostre laboratori, que és on es troba ubicat físicament el nostre prototip del motor de curvatura i la central de fusió nuclear.
No us vull espantar, però tractant-se d’un prototip de motor de curvatura sense floritures, d’una central de fusió nuclear de mida ridícula i d’un centre de control similar al d’un centre de vigilància de qualsevol superfície comercial, necessitem aproximadament unes instal·lacions de la mida d’un camp de futbol. No en va, aquest projecte ha necessitat del treball de 161 persones entre científics, tècnics i militars.
Entre avui i demà, hem d’acabar de comprovar que tots els sistemes funcionen correctament, que no hi ha error a les lectures dels sensors i que tots els dispositius funcionen de la manera que hem previst. Seguidament, el dijous o el divendres, quan tot això estigui revisat, ens atrevirem a fer la prova que portem somiant els últims 4 anys. Engegar el nostre motor de curvatura espacial i si tot va bé comprovar com, en un segon, el nostre motor apareix a una distància inferior a noranta mil kilòmetres de la lluna. El prototip viatjarà a la velocitat de la llum avançant tres-cent mil kilòmetres en direcció a la lluna que està a tres-cents noranta mil aproximadament.

 
Dimecres
Sona el telèfon. És la trucada del servei despertador de la residència militar. Encara em costa adaptar-me al canvi horari però admeto que ho vaig superant.
Avanço fins a la dutxa pensant que ahir va ser un bon dia. Després que ens mostressin totes les instal·lacions finalitzades vam treballar amb l’equip tècnic i la satisfacció que comporta haver testejat tots els sistemes de la central de fusió sense haver detectat més que una errada, de fàcil solució, al sistema d’escalfament del nucli és, si més no, un estímul per a continuar treballant en la mateixa línia.
A més a més, els responsables del desenvolupament tècnic del prototip, el coronel Jackson i jo, vam dinar amb la directora del Centre Espacial Johnson, la Vanessa E. Wyche. Aquesta dona és un referent per a mi i que mostrés tant interès en el projecte va fer-me sentir important.
Segurament sigui la propera directora de la NASA i ja em va comentar mentre dinàvem que comptaria amb part del meu equip i amb mi mateix per futures investigacions que ja tenen previstes. Quan al vespre vaig trucar a la Mònica per explicar-li és va posar a cridar de felicitat, no s’ho podia creure. La veritat és que ara mateix em sento orgullós de tot el que hem aconseguit.
M’acabo de vestir, recullo el meu portàtil i baixo al menjador per esmorzar. De vegades penso que tinc els desitjos d’un nen petit però quan estava al llit, tenia ganes d’aixecar-me, ja què no he parat de pensar en tota la nit que avui esmorzaria uns ous ferrats amb bacó. Aquest estil d’esmorzar americà comença a resultar-me molt atractiu.
Després de donar curs a la meva golosia ens desplacem com ja és habitual al nostre laboratori, i una vegada passades totes les mesures de seguretat i controls militars, ens posem a treballar.
Tenint en compte les comprovacions exitoses d’ahir, i una vegada solucionat el petit problema detectat a l’interruptor de desconnexió del sistema d’escalfament del nucli, ens dediquem durant tot el matí a comprovar tots i cadascun dels sistemes del nostre prototip de motor de curvatura. Alguns dels components han estat construïts per empreses d’arreu del món però s’ha encaixat tot aquí, al búnquer de formigó sota el nostre laboratori dintre d’un hangar al sud dels EUA. És emocionant pensar tota la gent que ha contribuït en la construcció de tot el projecte i saber també que després de les comprovacions necessàries per assegurar-nos que tot rutlla correctament, donarem inici a una fase de proves que pot suposar una revolució tecnològica similar a la descoberta del foc.
Revisem peça per peça, component per component, i finalitzem un dia de molta tensió completament exhausts malgrat que satisfets.
De tornada a la residència del Centre Espacial Johnson, al meu seient del bus, em sento neguitós com quan era un infant que marxava de colònies. Tinc ganes que arribi demà i puguem fer la prova de temperatura i la d’engegada de la central de fusió nuclear.
Una vegada comprovat el correcte funcionament, no tindrem cap excusa per fer la prova que culminarà el nostre projecte.

 
Dijous
Una vegada més, sona el telèfon del servei de despertador de la residència militar. Avui no m’ha fet falta rebre la trucada. Fa hores que estic despert. Aquest matí començarem la prova d’engegada de la nostra central de fusió nuclear. Ja hem fet altres proves amb centrals exactes a la que provarem demà, amb una petita diferència. La central nuclear del nostre projecte és diminuta en comparació amb la mida d’una central habitual. Hem ajustat tots els càlculs i hem comprovat totes les mesures de seguretat mil i una vegades però, suposo que és normal que se m’acceleri el pols pensant en què farem una prova d’engegada i de subministrament d’energia.
Vaig cap a la dutxa i a preparar-me per un dia molt emocionant i ple de reptes. Mentre obro l’aigua calenta em sorprenc a mi mateix pensant què em ve de gust avui per esmorzar...
Una vegada finalitzat el petit trajecte en bus fins al laboratori i superades les proves de seguretat, repassem amb l’equip tècnic de la central tot el procediment d’engegada i, sobretot, els procediments de seguretat que caldrà seguir en cas que algun procés falli o no segueixi les passes establertes.
Quan a mig matí ho tenim tot clar i ens considerem preparats per iniciar la prova, aviso al coronel Jackson, ja que està sempre pendent de les nostres necessitats. Em diu que en mitja hora un destacament del seu equip militar introduirà el triti al nucli de la nostra central de fusió. Aquesta tasca és molt delicada i s’ha de realitzar amb els equips de protecció, ja que el triti és radioactiu.
El funcionament de la central és en realitat força senzill si disposem de l’equip i els materials correctes. Nosaltres ja hem dipositat al nucli la quantitat de deuteri que els nostres càlculs han previst. Quan l’equip del coronel introdueixi el triti, engegarem el sistema d’escalfament del nucli de la central i quan arribi als cent milions de graus els àtoms de deuteri i de triti començaran a moure’s sense control. Mitjançant una corrent magnètica molt elevada controlarem els àtoms de deuteri i de triti per a què aürtin entre sí i aquesta reacció alliberarà l’energia mentre controlem magnèticament el plasma d’hidrogen que és genera dintre del nucli. Per a simplificar podríem dir que crearem un petit Sol a l’interior del nucli de la central.
Sona el telèfon de la taula del coronel. L’equip encarregat del subministrament de triti ho té tot preparat. Quan el coronel Jackson, sense expressar cap emoció, dona l’ordre d’inici, es fa un silenci solemne al laboratori. Tothom calla i mira la pantalla central que ens mostra el soterrani on el nostre prototip i la central nuclear esperen, també en silenci, la arribada de l’equip militar encarregat.
En un moment donat, comença a girar la manovella de la pesadíssima porta que clausura el soterrani. Quan la porta comença a moure’s en el seu recorregut angular d’apertura, puc sentir una gota de suor baixant per la meva front i el batec del cor dintre del meu pit. Apareixen a la pantalla un equip de sis homes vestits de manera similar a uns astronautes però de color groc, creuant la porta amb una mena de taüt també groc. La imatge és al mateix temps emocionant i aterradora. Com ja és habitual en els militars que formen part de l’equip del coronel, els seus moviments estan completament sincronitzats, fa una mica d’impressió perquè semblen robots executant una estranya dansa. En un moment s’han situat a l’escotilla del nucli i una vegada oberta, dos dels soldats obren el cofre. Tot seguit extreuen unes barres de triti d’uns 20 centímetres amb el típic resplendor verd característic i les dipositen, amb una precisió mecànica a l’interior del nucli de la central.
Tan bon punt han introduït el combustible a l’interior, tanquen l’escotilla i poc després el cofre en forma de taüt. De manera pausada i una vegada més totalment sincronitzada, abandonen la sala tornant a tancar la porta que l’aïlla totalment de l’exterior.
Quan aquest equip abandona la zona de neteja i desallotgen totalment el recinte, torna a sonar el telèfon del coronel. Després de penjar, el coronel dirigeix la seva mirada cap a mi i diu: “It’s all done. Now you can go on” (“Ja està fet. Podeu començar”).
Com a director del projecte, tothom centra la seva atenció en mi. Em situo a la part central dels controls i començo a donar instruccions als responsables dels equips tècnics al mateix temps que els equips científics prenen les senyals i el registre de totes les dades de telemetria.
“Start core heating!” (“Iniciem escalfament del nucli!”), ordeno dirigint-me a la taula de l’esquerra. Mentre els operadors gestionen els controls, el coronel Jackson s’aixeca de la seva taula i es situa dret al meu costat en una clara senyal de suport i d’ajuda carregant amb la responsabilitat que recau sobre mi en aquests moments. Puc notar també per la seva expressió que aquell home dur i seriós, està commogut al adonar-se’n del camí que hem iniciat i que no admet marxa enrere. Ell no té coneixements científics però ningú pensaria que no se n’adona del que estem fent. Sap que farem història i que a partir del moment en què acabem les proves, la humanitat i la seva manera de desplaçar-se per l’espai hauran canviat per sempre.
“We’ve reached plasma temperature, Dr. Roure” (“Hem arribat a la temperatura de plasma Dr. Roure”). Una vegada m’informen que hem arribat a la temperatura correcta, veiem com el plasma comença a formar-se a l’interior del nucli amb una llum que enlluerna com la del sol al migdia i dono l’ordre d’engegar els potents imants que optimitzaran el moviment del plasma per aconseguir la fusió dels àtoms de deuteri i triti i l’alliberament d’energia.
Després d’un procés d’augment gradual de la velocitat del plasma mitjançant les bobines magnètiques, arribem al punt desitjat de la prova: posar la central al 80% de la seva capacitat per generar vuit mil megawatts.
Aconseguim l’èxit de la prova i mentre realitzem el procés invers, refredant el nucli per finalment apagar totalment la central nuclear, el coronel es dirigeix a la seva taula i truca per telèfon. Pel seu to de veu puc deduir que està molt excitat. No sento tot el que diu pel xivarri propi de l’alegria del moment, però està parlant amb la directora segur. La prova ha estat un èxit rotund i donem a tot l’equip la tarda lliure.
Fa uns quatre o cinc anys que conec al coronel Jackson i sempre m’havia semblat que tenia un tarannà similar al que acostuma a mostrar en Clint Eastwood a les seves pel·lícules. És un home que, si no fos per algun esternut, podria pensar perfectament que és un robot. Tanmateix, avui l’he trobat content, emocionat. Bromejant amb altres membres de l’equip comento que només per aquest fet, ja ha valgut la pena arribar fins aquí.
Una cop em trobo ja descansant a la meva habitació de la residència, després de dinar amb l’equip tècnic i científic, rebo la trucada de la directora. Les seves paraules de felicitació i d’alegria per la finalització de la prova amb el resultat promès son l’autèntica recompensa per l’esforç d’aquests anys. Una vegada finalitza la trucada, em quedo estirat al llit amb una sensació de felicitat extrema però, al mateix temps, tinc ganes de plorar. La tensió acumulada durant tant de temps, els viatges a Houston, trobar a faltar la Mònica,... Tot comença a sortir de sobte i penso que ja queda molt poc per poder descansar de veritat. Començo a pensar que aviat passejaré per la rambla amb la meva estimada tot fent un cafè a la plaça de les patates. Tot acabarà aviat.

 
Divendres
Com cada dia ha passat i, una vegada més amb puntualitat militar, sona el telèfon del servei de despertador de la residència, que m’enxampa ben adormit. Tantes emocions durant el dia d’ahir ens haurien d’haver complicat la nit amb un més que merescut insomni però la tensió acumulada per la prova d’ahir ens va acabar de consumir la poca energia que ens quedava.
És el gran dia. Segons el protocol que vam establir al seu moment i una vegada finalitzades -i amb èxit- totes les proves, avui divendres posarem en marxa el nostre prototip i activarem el satèl·lit que ens comunicarà si hem aconseguit el seu desplaçament a un lloc indeterminat a uns noranta mil quilòmetres de la superfície de la Lluna. Aquesta ubicació és a on arribarà el nostre prototip després de viatjar un segon a la velocitat de la llum. Però això no és el millor de tot. Com que el prototip que hem dissenyat crea una curvatura a l’espai, es desplaça a aquest nou emplaçament sense recórrer la distància de manera lineal, és a dir, no travessarà la paret del soterrani amb gruix de tres metres de formigó a on s’hi troba.
Per tal que m’enteneu millor, imaginem que dibuixem el nostre planeta, el nostre motor i la lluna a un llençol i després agafem el llençol i el dobleguem per a aconseguir que la lluna i el nostre motor estiguin a un mil·límetre de distància. Si la tela ens ho permetés, estiraríem el llençol entre el nostre motor i Houston. D’aquesta manera, el nostre prototip semblaria dibuixat al costat de la lluna, s’hauria desplaçat. Això, més o menys, és el que fa el nostre motor experimental. En realitat el que fa és contraure l’espai davant del motor i expandir-ho al darrera.
Ja entenc que són conceptes complexos però, confieu en nosaltres, portem molt temps teoritzant-ho abans de posar-ho en marxa. De fet, aquesta idea la va tenir un col·lega meu mexicà anomenat Miguel Alcubierre. La nostra aportació ha estat la central nuclear de fusió que subministra l’enorme quantitat d’energia necessària per a posar el motor en marxa i un sistema molt sofisticat que permet fer la contracció de l’espai al davant del motor mitjançant la conversió d’aquesta energia en negativa.
Una vegada explicat això i just quan acabo el meu ritual de cada matí, vaig volant a la cafeteria de la residència. A més a més de l’esmorzar, avui ens prepararan un pícnic. Tenim molta feina pel davant i ja tenim clar que no pararem a dinar. Avui farem història!
Fins i tot els militars que ens transporten en bus fins al laboratori i els que s’encarreguen de les tasques de seguretat i identificació denoten cert neguit. L’aire té una densitat, una textura diferent. Sabeu què vull dir? És com quan passa alguna de grossa i tothom intenta que no es noti la diferència amb un dia qualsevol. He de reconèixer que jo mateix estic força tens, neguitós. Segur del resultat del projecte però amb el sistema d’alerta del cervell a tota potència. Mentre accedim al laboratori puc observar la cara dels operadors tècnics i de la resta del cos científic amb expressions similars.
Repassem una vegada més -l’ultima- les passes a seguir i quan considerem que tot ha quedat suficientment clar, cadascú pren la seva posició i donem instruccions al coronel Jackson perquè intervingui l’equip militar que subministra el combustible al reactor nuclear.
Jackson, amb el seu tarannà habitual però sense poder amagar tampoc els seus nervis, realitza una breu trucada telefònica. En poc més d’un minut entren dos militars vestits d’uniforme amb un carret similar a una tauleta amb rodes. Són els encarregats de subministrar el deuteri -no radioactiu- a l’interior del reactor. Aquesta vegada, no es tracta d’una prova i la quantitat de deuteri que introdueixen al reactor és molt gran.
Després de tancar el bagant abandonen la instal·lació deixant la porta tancada a la seva sortida.
Un minut després torna a obrir-se la porta de seguretat que segella l’estança. Aquesta vegada són els encarregats d’omplir la reserva de triti. De la mateixa manera que amb el deuteri, aquesta vegada s’ha de carregar molta més quantitat d’aquest isòtop i enlloc dels sis militars de l’altra vegada, han vingut deu. En aquest cas també s’acompanyen d’una tauleta amb rodes on porten el cofre amb el triti. A més a més dels seus vestits grocs, la seva precisió és la mateixa que ahir. Els seus moviment perfectament coordinats i la manera en què es comporten arriba a ser hipnòtica.
En pocs minuts finalitzen el proveïment de triti i abans de marxar realitzen una revisió visual de què totes les comportes del reactor han quedat fermament clausurades.
Finalment, la porta de seguretat queda tancada i una vegada més el telèfon de la taula del coronel Jackson pren el protagonisme del moment.
Despenja i es manté en silenci. Un parell de segons després penja i dirigint-se a mi, diu: “Ok, let’s go” (“D’acord, som-hi”).
Des del meu lloc a la part central dels controls, començo a donar instruccions als responsables dels equips tècnics. Els científics comencen amb el registre de totes les dades de telemetria.
“Start core heating!” (“Iniciem escalfament del nucli!”), dirigint-me a la taula de l’esquerra. Aquesta vegada, tot transcorre acompanyat de certa solemnitat, el coronel Jackson roman a la seva taula. No és que hagi perdut el suport que ahir m’oferia, és que aquell home d’uns cinquanta-cinc o cinquanta-sis anys i àmplia experiència militar havia vist moltes coses a la seva vida. Però, cap com aquesta. Dintre del nostre laboratori, a un emplaçament secret i a on ningú sap que està a punt de passar, nosaltres ens sentim com aquells que van viure i van prendre part en el moment de l’allunatge de l’Apol·lo 11.
“We’ve reached plasma temperature, Dr. Roure” (“Hem arribat a la temperatura de plasma Dr. Roure”). La veu del cap d’enginyers atura els meus pensament i em torna a la meva taula de control.
Connectem les bobines magnètiques i fem fluir el plasma d’hidrogen al 100% de la velocitat que ens permet el sistema. Quan el subministrament d’energia es troba al 90%, dono l’ordre d’engegar el motor de curvatura que es manté a l’espera que li transferim l’energia necessària per desplaçar-se.
Quan la central pugui subministrar el màxim de la energia possible, deu mil megawatts, en un únic segon, polsarem el botó que enviarà tota la energia de cop al motor, aquest generarà una bombolla d’espai comprimit de la mida d’un segon llum i al mateix temps expandirà l’espai al seu darrera en la mateixa quantitat.
“Power supply at 92%!” (“Subministrament de potència al 92%!”)
Sento a les temples el batec del meu cor.
“Power supply at 95%!” (“Subministrament de potència al 95%!”)
Una gota de suor recorre el meu front, intentant despenjar-se pel meu nas.
“Power supply at 97%!” (“Subministrament de potència al 97%!”)
Noto, fins i tot, com perdo agudesa visual. La tensió i el silenci, a excepció dels avisos del cap d’enginyers, són sepulcrals.
“We’ve reached max power supply!” (“Hem arribat a la potència màxima!”)
Ha arribat el moment. Giro el meu cap a la dreta, mirant per damunt de la meva espatlla, per fer coincidir la meva mirada amb la del coronel. Tots dos en silenci ens mirem, sabem que ha arribat l’hora i sense que mogui un sol múscul de la seva cara, percebo perfectament la seva aprovació.
Acte seguit dirigeixo la meva mirada al cap d’enginyers situat una mica davant meu a la dreta i quan els nostres ulls es creuen, veig el seu somriure donant la seva aprovació.
Per acabar, faig el mateix amb el cap de telemetria situat a la meva esquerra. Aquesta vegada no rebo la resposta d’uns ulls clavats en els meus. Matías, el cap de telemetria està clavat al seu monitor. Soc capaç de veure com devora les dades que van arribant a la seva pantalla i entenc que aquesta voracitat de dades és una senyal més de que hem de fer la passa següent.
Miro al meu portàtil i amb la fletxa del ratolí em situo al damunt del boto que transferirà l’energia al prototip. Ni tan sols soc conscient de polsar el botó del dispositiu però les ganes que en tinc s’encarreguen de fer-ho per mi.
Tot succeeix en un segon però, quan aixequem tots el cap alhora per mirar el monitor que ens mostra el soterrani, esclatem en un crit d’alegria impropi de la solemnitat anterior. El nostre prototip de motor de curvatura ha desaparegut de la imatge! Només es veu el lloc buit que ha deixat a l’esquerra del reactor nuclear!
De sobte, el telèfon de la taula del coronel Jackson, interromp l’escena. La trucada és de l’alt comandament de la NASA. L’observatori astrofísic de “Roque de los Muchachos” a La Palma, confirma l’observació del nostre prototip a una distància de vuitanta-quatre mil kilòmetres de la lluna i el satèl·lit de la NASA que va ser posat en òrbita de manera paral·lela a aquesta prova, ha establert contacte amb el nostre motor.
El nostre experiment ha estat un èxit. Ara, sense deixar-nos vèncer per l’eufòria del moment, encara queden algunes tasques per fer. Des del meu lloc de comandament ordeno l’apagada de les bobines magnètiques del reactor i la baixada gradual de la seva temperatura.
Quan tot ha finalitzat, ara sí, ens abracem entre tots i parlem a crits entre nosaltres. L’home pot viatjar a la velocitat de la llum! Els viatges interplanetaris són ja una realitat!
Sona el telèfon de la meva taula i abans que pugui contestar, el coronel Jackson em diu des de la seva posició: “Pick up the phone on hands-free mode. It’s Vanessa” (“Despengi en mode mans lliures. És la Vanessa”). Així ho faig. La Vanessa E. Wyche em saluda i després d’assegurar-se que, efectivament, s’hi troba en mode altaveu, comença a felicitar un a un i pel seu nom als membres del meu equip. Segurament a nivell professional, sigui el moment més important de la nostra vida. Una vegada acaba la seva ronda de felicitacions, s’acomiada clarament emocionada i finalitza la trucada.
Es fa el silenci, com si cadascun de nosaltres rumiés per a si mateix el que acaba de passar.
Una vegada baixat el moment d’excitació, passem a comprovar que totes les dades son segures abans d’abandonar el laboratori.
L’Owen, cap d’enginyers m’informa que la central ha quedat totalment desconnectada i que els àtoms de deuteri i triti de l’interior del nucli són perfectament estables.
Matías em demana si puc aproximar-me a la seva taula. En Matías és doctor en física per Arlington i té un currículum impressionant per la seva joventut. És mexicà i hem treballat anys colze amb colze en aquest projecte, tenim molta confiança l’un en l’altre. Precisament per això, no m’agrada gens la cara que fa quan mira el seu monitor.
“¿Qué pasa Matías?” Li parlo en espanyol perquè entre nosaltres sempre hem parlat en aquesta llengua. Tot i que a les reunions que fem tothom parla en anglès, dirigir-me a ell en un idioma més privat em sembla que ens dona una intimitat més propicia per tal que m’expliqui allò que l’amoïna.
“Dr. Roure, los datos de las sondas nos indican que hay una pequeña desviación entre el espacio contraído por delante del prototipo y el expandido por detrás”. El miro amb cara de sorprès. Segons m’està dient, l’espai recorregut cap a endavant no és el mateix que el que hem deixat enrere amb el nostre motor de curvatura. M’està dient això?
“¡Explíquese bien doctor! ¿Qué quiere decir?” interromp el coronel. Als EUA en general però, a Texas en particular, no és d’estranyar que tothom parli una mica d’espanyol.
En Matías continua la seva explicació, aquesta vegada en anglès. Segons ens diu. Hem comprimit més espai al davant que el que hem estirat al darrera del nostre prototip, i això ha generat una ruptura a l’espai a l’inici d’aquest viatge, és a dir, al soterrani del nostre laboratori.
Afanyant-se a donar explicacions quasi sense que li arribem a fer les preguntes, continua dient que la diferència en els recorreguts és molt petita, de l’ordre de cent unitats de la longitud de Planck, però que no sabem quines repercussions pot tenir.
Per què enteneu de què es tracta, us en faré cinc cèntims. Segons diu la telemetria, hem creat un forat a l’espai de la mida de cent unitats de la mesura més petita que existeix per mesurar l’espai, la longitud de Planck. Això ha passat perquè amb la tècnica que us vaig explicar que utilitzem per moure el nostre motor, hem comprimit l’espai tres cents mil kilòmetres per davant del motor i l’hem expandit quasi tres cent mil kilòmetres pel darrera. Aquest “quasi” és una distància molt petita però... quines implicacions comportarà?
Ràpidament els científics ens agrupem a la meva taula realitzant els càlculs per esbrinar què ha pogut passar al mateix temps que el coronel rep una trucada telefònica.
En el moment en què introduïm unes dades a l’ordinador de la meva taula per realitzar el càlcul d’una equació, un dels operadors de la telemetria fa un crit que ens fa girar el cap a tots els presents al laboratori.
“It’s bigger! The hole is bigger!” (“És més gran! El forat és més gran!”)
Matías fa una corredissa fins a la seva taula i confirma el pitjor dels nostres malsons. La petita bombolla de mida cent unitats de la longitud de Planck, ara en fa deu mil d’aquestes unitats.
Com pot ser! Què és el que està passant?
El coronel Jackson ens recorda que el reactor encara és ple de material radioactiu i també ens informa que el seu equip està preparat per entrar a recollir-lo. Li dic que s’esperin. No sabem encara què podria succeir si algú passa a través d’aquest, cada vegada menys petit, forat.
És possible que la pròpia resistència del cablejat hagi produït un petit desfasament entre l’energia del davant i la del darrera del motor de curvatura i això ha donat lloc a aquesta petita diferència.
Quan tot just afirmem la teoria de la resistència del cablejat, el panel de telemetria ens informa que aquesta bombolleta de no-espai ja té una mida de cent milions d’unitats.
Matías avisa que el seu creixement és exponencial i que en 3 minuts podria tenir aparença visible!
Ordeno al coronel Jackson que activi el protocol d’evacuació del laboratori. Està dissenyat per suportar i contenir una explosió nuclear però no cal que ens enxampi a dintre si això arriba a passar.
El coronel activa un polsador a la seva taula i immediatament comencen a sonar unes sirenes. Seguint el procediment que tots hem aprés, ens situem en fila a la porta de seguretat per ordre ascendent de rang. És a dir, primer els operadors, després els tècnics, els enginyers, els científics , els militars, el coronel Jackson i per últim, jo.
A poc a poc, amb tota la pressa possible però sense descuidar les mesures de seguretat, tothom puja al bus. L’última ullada al panel abans de sortir per la porta indicava ja un mida de 10-2 unitats. Això tenint en compte que la longitud de Planck està elevada a la 10-35.
Mentre el vehicle avança veiem com l’equip de seguretat del coronel comencen a soldar totes les juntes de l’hangar i pocs minuts després, quan ja som prou lluny per no poder veure l’hangar, ressona a la distància l’explosió del reactor nuclear sense que es vegi cap signe de què ha explotat.
El bus no es dirigeix cap a la residència. El coronel Jackson ens informa a tot l’equip que ens dirigim a unes instal·lacions d’alta seguretat on podrem gestionar la crisi sense interrupcions.
Quan el bus s’atura ens adonem que som al mig del desert i només hi ha una porta cuirassada a una construcció que sembla un traster. Uns dos metres de llarg per un i mig d’ample i potser un parell d’alçada. Un dels militars de l’equip de seguretat s’aproxima a la porta i passa una tarja per un lector. La llum es torna de color verd i automàticament comencem a baixar del vehicle i entrar per la porta. El primer que baixa és el coronel.
Quan arribem tots a la planta, que calculo estarà a uns trenta metres per sota del nivell del terra, trobem una recepció similar a la dels hotels grans amb militars darrera d’ordinadors treballant i ignorant-nos. El coronel ens indica que el seguim i comença a caminar per un dels passadissos etiquetat com a “Gate 3”. Encara no hem entrat tots al passadís quan marxa la llum i s’engeguen les d’emergència. Dos o tres segons després torna la llum però aquesta vegada, per la seva tonalitat més càlida, dedueixo que ha tornat gràcies a algun tipus de grup electrogen.
Arribem a la sala de reunions perfectament equipada amb ordinadors, comunicacions,... El coronel ens avisa que demanem tot allò que puguem necessitar quan de sobte torna a marxar la llum, aquesta vegada sense l’alternativa d’emergència.

 
Dilluns
“Bon dia des de ràdio Empordà, són les 6 del matí i plou a Figueres. Repassem els titulars més importants del matí començant pel tancament del Cap de Creus degut a un incendi que s’ha declarat aquesta matinada...”
Apago l’aparell ràdio despertador amb un cop de puny sobre la tauleta de nit.
“Bon dia, estimat. Avui és el gran dia”, la Mònica s’acosta per fer-me un petó i jo m’aixeco del llit d’un salt posant-me dret quasi sense saber com.
No estic segur de què ha passat exactament. Sé segur que no ha estat un somni. Més aviat crec que el nostre experiment ha descobert també una forma de crear forats a l’espai però, també al temps?
Tant bon punt acabo amb els meus pensaments, sona el telèfon a la tauleta de nit. A la pantalla veig, paralitzat, el nom d’un dels meus contactes... “Coronel Jackson CEJ”.
Despenjo la trucada i la veu del coronel, amb un to més seriós del que ja és habitual, només diu: “A car will pick you up in 10 minutes. We need an explanation and it had better be a good one.” (“Un cotxe et recollirà en 10 minuts. Necessitem una explicació i millor que sigui una de bona”).
El que no saben ells és que a mi, també em vindria molt bé una explicació.


- FI -