A quant va la passió?

Era un dia preciós d’hivern, un dia en què el sol escalfava tímidament aquell matí fred de febrer. La Maria va sortir de casa amb el cistell, com feia cada dimarts des que es va prejubilar. Només havia d’anar a la feina tres dies a la setmana. Gràcies a Déu ja podia anar a plaça, per comprar menjar fresc i de pagès per cuinar les receptes de l’àvia Margarida: aquest era un dels dos plaers de la Maria. L’altre, més amagat: la luxúria romàntica —sincerament que tiri la primera pedra qui no tingui aquest plaer.
—Xandri, a quant van els tomacons avui? —va preguntar en Josep tot buscant una rebaixeta.
En Xandri estava embadalit, veia venir de lluny a la Maria. Ella estava a la parada de l’Enric pagant-li una dotzena d’ous. La paradeta de l’Enric no era ni de bon tros tan exuberant com la d’en Xandri: quatre pèsols primerencs, ceba tendra, escarola arrissada i ous de les gallines del mas de la sogra, això sí, tot d’aquí, ara en diuen quilòmetre zero, queda més cosmopolita. En canvi, en Xandri tenia una parada de les que s’en diuen de revenedor, de les que hi ha un munt de fruita i verdura del Mercabarna, i tan sols quatre productes del mas.
Era el dia de mercat setmanal del poble, un mercat dels més ben assortits de la comarca. Marxants de tot tipus d’articles: roba d’home, de dona, de nens, interior, de casa, de boutique, de xino, de segona ma; fruites i verdures de totes les contrades properes, embotits, formatges, herbes, caramels, salaons, parament de la llar, abaloris hippies, perfums, xurros i xuixos… i moltes olors que es barregen i que sedueixen els visitants. Tots acaben firant-se, i se sent un guirigall continu de gent amunt i avall, i de tant en tant algun crit de reclam d’algun marxant que vol vendre més que ningú. I enmig de tot aquest microcosmos, en Xandri es va permetre somiar despert durant uns instants: fantasiejava que anava traient aquell abric de gavardina negra tan elegant, aquell vestit d’estampat de floretes primaverenques tan suggerent i tan prudent alhora, aquells sostenidors de blonda negra que l’escot deixava entreveure tímidament.
La Maria encara lluïa —era alta, esvelta, amb una cabellera tenyida de ros cendra, impecablement pentinada i amb un maquillatge discretíssim, tenia un vestir elegant iun aire cosmopolita que la distingia. Els seus anys a la universitat i les pràctiques a Lyon la van convertir en una dona de món, tot i que es va acabar establint al poble — en el fons enyorava la vida de vil·la, els pares, els amics i amigues de tota la vida. Per més inri en Martínez li va oferir el lloc de coordinadora d’administració econòmica de l’empresa naviliera Gascons SA, una empresa d’aquestes en què l’avi de la Maria ja feia de camàlic.
—Ep, noi, em fas preu o què? —insistia en Josep, sempre regatejant. Això sí, en el seu restaurant no esperessis un xupito de regal. Era un garrepa de cap a peus, però un dels millors clients d’en Xandri.
—Eh?Ah, sí… si et quedes el cistell, t’ho deixo a dos euros el quilo.
La Maria s’apropava i ell va cordar-se el botó del pit de la camisa de quadres. Volia que el veiés com un home de ciutat, no com un home de camp; no sabia com empolainar-se per despertar-li la luxúria.
—Hola, Xandri. Tens enciam francès avui? —li va demanar la Maria amb veu dolça.
—Hola, Maria. Sí, sí que en tinc —amb alè seductor.
Els ulls de la Maria desprenien desig, igual que aquell dia de primavera de feia dos anys. En Xandri estava fet un sac de nervis, suava. “Que no se’m vegin les aixelles mullades”. No endevinava per on començar el joc de la seducció. Era un home fet i rústec. Tot i així, tenia un aire de granger nord-americà. De fet, feia girar totes les noies de la contrada, encara que era una mica tímid. Era un pagès per llinatge, no per devoció. Anhelava conèixer món, viure altres cultures, però l’hereu havia d’ocupar-se del mas. El van casar amb la pubilla de Can Freixa; la pubilla no era precisament la seva mitja taronja encara que no tenia altra sortida que fer contents els pares, era el que tocava.
La Maria observava amb precisió i escrupolositat l’enciam, no fos cas que hi hagués algun mosquit del vinagre o alguna cuca verda, tot i que ella sabia que si hi hagués un cuc verd seria un bon senyal, que es tractava d’un enciam acabat de collir sense gairebé cap additiu. I entre enciam i enciam, amb la mirada distreta al passat, sentia com un dia en una cafeteria del barri vell de Girona —envoltats de l’aroma càlid de cafè i de croissant de mantega, del murmuri de converses secretes indesxifrables—, un home nerviós, ella també, es miraven i es tocaven les mans com aquell que no vol o no sap, i unes papallonetes als respectius estómacs es bellugaven més i més de pressa, a mesura que les tasses de cafè amb llet anaven buidant-se.
“Tu ho desitges”, “jo ho anhelo”, “sí, estem lligats”, “però som adults”, “de vida només en tenim una”, “no podem reprimir aquesta passió”: paraules i expressions per justificar que desitjaven sadollar-se.
“Estic avorrit de les mateixes converses, de dormir amb una dona que em fa girar cap al costat contrari del llit”, es queixava en Xandri.
“Xandri, la teva dona és un tros de pa beneït, el meu home també ho és, no sé molt bé què fem aquí”, va baixar la mirada al cafè, avergonyida, potser penedida.
“Maria, no! No! T’equivoques. Diga’m, què sents? No te n’adones que en el fons el que ens uneix és el desig de l’un per l’altre.”
En aquell moment, la Maria va aixecar la mirada i la va fixar en els ulls d’en Xandri.“Desitjo amanyagar-te, desitjo sentir l’escalf de la teva pell”, va sospirar la Maria.
La Pepita, la veïna dels pares de la Maria, va interrompre aquell record entre enciams.
—Hola, Maria! Feia dies que no ens vèiem.
—Ai, hola, Pepita, sí, com va anar la intervenció?
—Bé, estic ja ben recuperada, avui és el primer dia que surto. Què no et decideixes amb els enciams? —va dir la Pepita mirant d’esbrinar el que hi havia en aquell caparró.
La Maria estava encara amb la ment enterbolida, més en aquella cafeteria de Girona que no pas en el dia d’avui. “Aquesta Pepita, què n’és de tafanera. Més li val que vigili el faldiller del seu home”. Va triar per fi l’enciam i va mirar en Xandri, semblava que li estigués reclamant un dia com aquell.
I en Xandri potser ho va entendre, què carai! Segur que sí: la coneixia de cap a peus, coneixia d’ella els seus secrets més íntims, secrets que mai havia explicat ni a la seva millor amiga.
Tot d’una li va aparèixer a la ment la imatge d’aquell dia en el passadís de moqueta taronja amb parets grises de l’Ambassador, un hotel per hores, un hotel on ningú vol saludar-se ni preguntar, de codis, ascensors i llums tènues. La Maria estava somrient a cau d’orella d’en Xandri mentre intentava introduir el codi a la porta, el codi que els portaria a un món de plaer i luxúria, de passió.
—Xandri, què et passa noi, estàs a Babilònia, o què? —va cridar la Pepita mentre li donava quatre carabassons.
—No, no, dona… Vols aquests carabassons? Prova’ls a la brasa, són boníssims
—va respondre per sortir de la pillada.
La Maria estava triant cebes, les volia mitjanetes i ben fortes. En Xandri mirava com les mans tan arreglades i de pell de vellut amanyagaven les cebes; les d’ell, en canvi, eren seques i rústegues. Ell evocava les mans d’ella jugant amb el pèl del seu pit, i resseguint l’estómac, la panxa, el pubis, i com el masturbava com mai ho havia fet cap dona, amb una passió difícil de superar.
Quantes tardes havien passat junts! Entre llençols i suors, entre petons i paraules de desig en la intimitat d’una habitació d’hotel.
Moltes tardes, tardes de dijous, a l’Ambassador, al Continental, al Peninsular, al Ciutadella i molts d’altres dels quals ni recorden el nom, sempre en habitacions d’hotel massa formals, massa funcionals, massa poc romàntiques, totes iguals.
La Maria haguera volgut sentir-se més com la Mila de Solitud, la dona que descobreix l’home de la seva vida, l’home que l’escolta, que li parla, que la desitja, que l’estima. Havia anhelat un Gaietà, el pastor de Solitud, amb qui acabés la resta dels seus dies al seu costat, lluny del seu Matias, el mandrós del marit de la Mila.
Tot i que el marit de la Maria no era un Matias, sinó que una mena d’amic agermanat, un home sense passió.
I va arribar el dia en què la Maria ja no tenia el desig ni la passió ni les ganes de gaudir d’una tarda més amb un home que sí que l’escoltava, que sí li parlava, que sí la desitjava, encara que mai pretendria una relació que anés més enllà de la maleïda porta de l’habitació d’un hotel. En Xandri era un home visual, un covard que mai trencaria la seva vida matrimonial per romandre la resta de la seva vida amb una dona tan passional com la Maria.
La Maria, decebuda, resignada y trista, va començar a ajornar cada dijous: “avui tinc visita al metge amb el pare”, “avui tinc una reunió de teatre”, “avui tinc mal de cap”. Excuses. Excuses per trencar amb una relació que havia acabat essent tant o més avorrida i rutinària que la que vivia amb el seu marit.
I en Xandri, encara desitjós del cos d’aquella dona, es resistia a perdre qualsevol oportunitat de fer-s’ho amb algú.
—T’agradaria recordar vells temps? —va xiuxiuejar a cau d’orella a la Maria.
—Mira’m, Xandri: prefereixo viure nous temps. —“La passió es fugaç, si no l’acompanyes d’amor”, va pensar—. Pots guardar-me un parell de quilos d’albergínia per dijous, sisplau?
—Sí, com sempre. Adéu, preciosa.
—Fins dijous!