via telescòpiCa
la dolorosa (no 'el dolorosa'l

Entabanar mai és un bon negoci. Ai, el karma del venedor!


Mena

un camps---- un camp
caputxina bababa---caputxina badada


Au, ara sí.

...al film 'El chico en la burbuja de cristal' o quelcom així.
És clar que el final del relat trenca tota comparació. Quina tristesa la no comunicació de la 'veritat' per part dels pares, l'ocultació, el fer-lo delicat. D'aquesta manera s'aconsegueix, sovint, un efecte contrari, sobretot a l'adolescència. El desig és el desig, el desig és força, és voluntat, és foc. Foc sota l'aigua, també, que el va extinguir.
Però va aconseguir el que anhelava! Tot té un preu.

La famosa cuinera -que no segueixo- diu, em van dir, que els tomàquets s'han de consumir quan n'és temps i que fora temps són com plàstic i de molt mal menjar. El teu relat ho supercorrobora. Ja ens en farem un bon fart a l'estiu, si pot ser de proximitat i amb olives, ceba, orenga, ...

I pujo en el llistat de relats i em trobo amb el joc de mots del títol variat i molt significatiu. I la versió del SÍ. Millor així que estar-se preguntant tota la vida 'i si...?'. Haahaa, em fa pensar en una secció de la revista PRONTO, que la meva mare comprava setmanalment, dita 'Qué hubiera sido de mi vida si' .

Els protagonistes del relat han perdut tren i vagons, penso. I és que la vida va duent bifurcacions i de bifurcacions més bifurcacions i s'ha d'anar triant, decidint. El que ha de ser, és, el que no, no. Penso bastant que és així com funciona. Després, o ja llavors, afegeixi els caràcters.
És clar que no sempre és així. Hi ha casos i casos, reals i d'escrits.

:D

El meu fill gran s'ho diu. M'ha xocat llegir 'en Ot', no per jutjar, m'ha fet gràcia.
Un conegut, un cop, va trucar per demanar-li permís per posar Ot al seu gos.

La literatura no atura res. Sense 'ratura', o sigui, rates de biblioteca sense rotura, deixa'm jugar amb els mots un cop més.

Que postuli, la Creu, ai, Cruz, aquesta, bon postular. Epostular no és el text, ai, epistolar. Sense armes. Magnífic l'esclat de bombolles i el no poder plasmar-les totes, ho entenc. És l'energia quan és exagerada, la de la Noemí. Seria una gran sanadora (senadora, ho ignoro, tal volta aussi).

I no a mi, ai, Noemí, m'ho dic, sinó a ella. I segur que després de morta 'encarna', deixa'm ser un pèl esotèrica, en una altra, igual es diu Naomí.

Comentar textos no és gens fàcil. Allò de la coherència i la cohesió. És millor escriure'ls.

Per un bon any de lletres,

Mena

Trobo que cal que comenti als altres que van escriure amb mi aquest multihands o plusieurs hands relat i que aquí estem a la segona part i que, per tant, qui en vulgui ser lectora/lector ha d'anar a la primera ermitosa part.
Comento des de dins i com ho veig des de fora: hi va haver una manca de consens en la trama, aissss. Així que es queda en 'exercici', aquest cop, tot i comptar amb les magnífiques rebolítiques i bríniques il·lustracions. I, pel que fa a estil escripturil, tothom si ha lluït. És clar, repeteixo, que no es tracta d'açò.

Estima't i permete't l'emoció que et vingui, viu-la. Si no l'integres, apareixerà la malaltia. Fes una llista del que és positiu i del que és negatiu. De tu (interior), del món (exterior) i crida i balla i plora i canta amb les músiques que saps que necessites.

Jo he passat estat depressiu seguit uns quants anys i em va ajudar el ioga i la risoteràpia, escriure, el passejar per la platja i recollir pedres i mirar-les (em calen meditacions actives, per com sóc). Sobretot: estima qui ets. I, si vols, mira't al mirall amb un nas de clown i riu i no deixis que res et faci perdre l'amor a la vida i les ganes de gaudir. Sempre hi ha un tros de cel blau i el pots trobar SEGUR.

Mena (Lídia)

Estima't i permete't l'emoció que et vingui, viu-la. Si no l'integres, apareixerà la malaltia. Fes una llista del que és positiu i del que és negatiu. De tu (interior), del món (exterior) i crida i balla i plora i canta amb les músiques que saps que necessites.

Jo he passat estat depressiu seguit uns quants anys i em va ajudar el ioga i la risoteràpia, escriure, el passejar per la platja i recollir pedres i mirar-les (em calen meditacions actives, per com sóc). Sobretot: estima qui ets. I, si vols, mira't al mirall amb un nas de clown i riu i no deixis que res et faci perdre l'amor a la vida i les ganes de gaudir. Sempre hi ha un tros de cel blau i el pots trobar SEGUR.

Mena (Lídia)

Una ruta on qui sap mirar des de l'ànima hi troba tots els tresors, estació rere estació, dia rere dia i els abraça i anhela retrobar-los. Colors, olors, imatges des del més petit (una flor, un insecte) al més gran (camps de retalls de colors, l'horitzó muntanyós) conformen aquesta dimensió pròpia perquè cadascú la viu 'a la seva manera' i la teva és plena de poesia.

Abraçada,


Lídia

Aquestes figues, segur. Jo en menjo a l'hivern, les 'pajareres', emblanquinades amb farina d'arròs, molt energètiques. Em 'pirren'. Em ve al cap que una figuera és tan aventurera, tan agosarada, en pot créixer una com si res en una esberla de la torre d'un campanar, per dir un exemple.
El que està clar, al poema, és que el pare està ben enfigat de la seva dona. I ella li ho corrobora amb el desinhibit comentari final.

Gràcies pels teus comentaris a Mena, youchyourbottom o Tanganika.


Lídia

No hi ha culpa, perquè afegeix més dolor.

No hi ha culpa, perquè afegeix més dolor.