...se li acaba ser forta i nuosa i envellir més, més, més. El seu dret a pastar fang pels químics. Sempre la mateixa egoista merda!


Gran relat,

Lídia

Els recomanats són cap al racó menats. El racó dels d'aparador, els que són susceptibles de bona lectura. Umm...

Fa anys que no n'hi tinc. N'hi vaig tenir i algun cop dos i tot (amb tres avatars, què vols?).

Aiii, hahaha.

Mena

Des de temps immemorials, abans del monstre capitalista-consumista, l'ésser humà ha fet molt de mal als animals. Avui en dia, sabent que podem viure sense fer-los mal en cap àmbit...com pot la majoria de la gent encara continuar, amb la cuirassa del costum, la nutrició, la cultura, la religió, el 'sempre s'ha fet'...com pot continuar veient aquests camions continus cap a una mort terrible? Sense anar més lluny, en un escorxador de Riudellots maten 10.000 porcs per dia, 650 per hora, amb gas, cremant-los de dins cap a fora. Passejant per aquella zona se senten els esgüells. Els porcs, com tots els animals -i nosaltres som animals- són sers amb sintiència. Un porc té la intel.ligència d'un nen de tres anys, estudi que ha demostrat que és superior als gossos. I tant més, dels animals. Cercant evitar el mode 'debat', sempre convido a informar-se sobre veganisme. No m'eixamplaré. Crec que els porcs, vius i pasturant, són poesia pura. I no purina.

Lídia

Doncs això.

efervescència, hi és sense accent, perquè el Word deu ser castellà.
delicadement és delicadament
'amb gens impregnacions' seria 'amb les impregnacions'.

Au, ahhh, i que l'Elena Francis era un home.

Hahahah.

*...el xerric de rodes, el miol... _____faltaria la coma darrere 'rodes'

* he posat dos cops 'ferals'. Arreglar-ho.


Lídia

I mira que miro i remiro abans de publicar!
Hi tinc:

-qamb---hi sobra la 'q'
-que me'n demani---que em demani (perquè tot seguit ja hi ha un altre pronom 'en')

Apa, Lídia, he quedat descansada.

CANVIS QUE HI HE FET, ME L'HAN PUBLICAT TAAAANT RÀPID, MENTRE L'ESTAVA ARREGLANT...

"Sí, tiene pastón, esa señora de postín".

Aquell tros de paper, un tros de full solt d'una segurament obra de teatre perduda per aquests móns de Déu i de no Déu, va decidir que el conservaria. Li va fer gràcia allò de 'pastón' i allò altre de 'postín'. I la Rut, rotundament, va continuar fent el cor fort amb l'afligidora tasca d'haver de triar què marxava i què no de les minses pertinences d'una difunta tieta segona per part de mare a qui havia vist en vida gens regularment, una parenta força desconeguda.

I es va quedar amb, només, una altra cosa. La foto d'una gata -sabia que era gata pels tres tons del pèl- en marc daurat que l'anciana tenia en privilegiada posició a la tauleta de nit i, repetida, en cada cambra. Aquella dona havia adorat aquell animal, claríssimament. La Rut es mirà atentament la felina i l'esguard que des del més enllà li dedicava. Com si li fes una pregunta. 'M'estimes?'. Uns ulls d'un verd amb un matís fulgent que acaronava, com si somrigués, no havien perdut la llum. La Rut, commoguda, es posà a plorar, abraçant aquell retrat. Inundada d'una energia rutilant, la Rut sabé que, un dia o un altre, hauria d'escriure un llibre sobre la tieta i sobre la gata i tal volta sobre un amor gens teatral que anys ha hauria experimentat quan s'entretenia fent teatre amateur.

Ostres, reostres i recontraostres i recontrareostres!
Hhahhaha, un tímid que es carrega una escena de patriarcat.
Ai, els mals rotllos familiars. Els secrets, els caràcters,...
M'ha fet pensar en una novel.la de crim que vaig llegir fa uns mesos d'una autora crec que sueca -sembla ser que molt coneguda, actual- en què el mandamàs familiar els reuneix a tots per Nadal en una casassa que té un una illa i allà ell mor. I, és clar, qui ha estat, riquíssim com era i tenint, cadascú, motius per a una sucosa herència????

...volem que no molesti. Cal cercar estratègies contra això. I una que no seria mai detectada és, per ara, el poder de la ment. A veure si em concentro moooolt i demano que...hahahha.

Quan va de gats, no me'n puc estar.
I aquest era un altre GAT.
Podria ser un gat de mar si és HIDRAulic, hehehe.

Potser, potser, que trigués més a dir qui és en realitat. Allò que diu 'se us ha d'explicar tot' hi dóna fe.

Abraçada amb pinces de colors en un estenedor,

Lídia

...i en el cas d'aquest home, no ho té gens bé. Aquests sistemes de trobada, d'altra banda, són magnífics per a relats amb un toc humorístic, perquè dins la tragèdia hi ha la comèdia. La necessitat de compartir la vida amb algú o si més no moments és ben humana i no aconseguir-ho ha de ser fotut. Potser és que aquest home encara no sabia estar sol i ser ell.

Té un toc de 'Jumanji', hehehe. Bromes apart: hi ha una energia en les màscares que cal respectar. Tenen un poder. Tinc un llibre que en parla, l'ús terapèutic d'una màscara sota algú que sap com funciona, una màscara esdevé algú propi, ojuuuuu.

Cal entretenir-se i si per per a deixar amb un pam de nas al xafarderam, molt millor!

Trobades així, surant en el 'temps', contenen una màgia. Es queden verges, lluminoses. Potser no contenen cap promesa perquè el sol fet d'haver estat ja és TANT.


Una retrobada...on pot dur?...