Una ruta on qui sap mirar des de l'ànima hi troba tots els tresors, estació rere estació, dia rere dia i els abraça i anhela retrobar-los. Colors, olors, imatges des del més petit (una flor, un insecte) al més gran (camps de retalls de colors, l'horitzó muntanyós) conformen aquesta dimensió pròpia perquè cadascú la viu 'a la seva manera' i la teva és plena de poesia.

Abraçada,


Lídia

Aquestes figues, segur. Jo en menjo a l'hivern, les 'pajareres', emblanquinades amb farina d'arròs, molt energètiques. Em 'pirren'. Em ve al cap que una figuera és tan aventurera, tan agosarada, en pot créixer una com si res en una esberla de la torre d'un campanar, per dir un exemple.
El que està clar, al poema, és que el pare està ben enfigat de la seva dona. I ella li ho corrobora amb el desinhibit comentari final.

Gràcies pels teus comentaris a Mena, youchyourbottom o Tanganika.


Lídia

No hi ha culpa, perquè afegeix més dolor.

No hi ha culpa, perquè afegeix més dolor.

Ei, però...t'abraço, germaneta!

:)

La Provença em fa pensar en aquest llibre de relats tan de bon llegir de tant en tant. I és que comprar un molí abandonat per endinsar-hi el goig de viure en el camp i en la solitud de l'escriptor-poeta deuria ser, per a Alphonse (bé, no deuria, va ser, com bé diu, vull dir deia): sublim.
Quan els llocs no estaven bigarrats de globalització turística en masses la poesia no necessitava sobreviure.


Atzur, sembla el nom d'un personatge ple de blau, el color de les emocions sense versos de censura o cessura o no sé.

Mena (entre cessió i sessió em queda el cap ara voltanat amb jocs de vocables, aiiiiiiiiiii, cap al frenopàtic sense frenar)

El títol està bé. M'agrada que siguin 'contes'. Els contes són per llegir i per contar i, també, per interpretar (parlo de teatre).
Havent llegit el comentari de la Montse, he pensat en un quadre que la meva àvia materna i la seva cunyada, una tia àvia soltera i cèlibe, que dormien en dos llits en una cambra humida on hi havia hagut la comuna, tenien a la paret. Jo em tancava en aquella habitació per estudiar (repetir com un lloro els verbs, els rius, les preposicions, el que fos...després sortia perquè m'ho preguntessin i si fallava molt tornava al 'cuarto de les àvies'). El quadre era una pintura anònima en què s'hi veia un pont i dos infants que patien per haver-lo de creuar enmig d'una tempesta. Un gran àngel adult (d'aire Rubens, molt femení, rosat, tovet, cabells llargs i ondulats) es manifestava com a protector, el gest era de no patiu, no prendreu mal.
Però també, en llegir el relat, he pensat en d'altres teus en què el protagonista es troba en una fase vital angoixant i que ha d'escollir, ha de triar. Hi ha risc, hi ha el sospesar.-ho, tot, hi ha la part fluixa i la part forta i per quina es decantarà.
I també m'ha vingut al cap un conte d'uns bocs malgeni, tres en concret, el gran, el mitjà i el petit. Vivien en una veta sorrenca on l'herba escassejava i estaven tips de llepar rocs. Anhelaven travessar el pont més avall que conduïa a un prat d'herba fresca i tastívola que no s'acabava a la vista. Però sota el pont hi vivia un terrible troll. No podien passar nedant el riu perquè no sabien nedar i, a més, era d'aigües ràpides i pregones. Van envalentir-se. Per torns van anar creuant. I va començar el més petit, amb una veueta ridícula, amb un so de trepig de peülles insignificant, amb el cap sense ni banyes apuntant encara...
No continuo. És un conte que sempre m'ha agradat per totes les lectures que té, pels dibuixos que té i perquè es pot dramatitzar en grups infantils i no infantils.
Hi haurà algun conte de portes estelar??? :)

Mena xerrameca comme d'habitude

El tu i jo d'aquest relat són tants tu i jo de tants relats així, tots importants, tots vívids per tots els tu i tots els jo que els han viscut. Del personal a l'universal, això conté.

Mena

Cadascuna amb el que destil·la i el que els altres perceben. I l'habitatge on s'ha estat també 'retrata', diu, confegeix històries o parts d'històries. Tafaneria de safareig i xafarderia de les emocions. Tot hi és. I no s'acabaria...tantes cortines com cases, com pisos, el pes de cada pis, el pas del pes...vides que canvien o s'acaben, trams de vida acabats...Hi ha de tot en aquest relat en què la gran cortina és la de la vida de la que s'entreté amb les vides dels altres, també.

Qui no té (el verb 'tenir' té un no sé què de possessiu que no em fa el pes), comparteix o gaudeix d'un gat(a) com a mínim un període de la vida...sempre li mancarà quelcom, una certa feli(ç)nitat.

Mena

A vegades em ve a la memòria quan, a l'inici de ser jo a Relats, em comentaves. I ja han passat sis anys. No sé pas qui ets. Però no deixis d'escriure.
Perquè és també, el fet de deixar envolar-se els mots, obrir un llibre. I tan ample i amb tantes possibilitats com, en el cas d'aquest relat, de mots d'amor, de gestos i jocs.

Bon 2019!
Per molts sons lliures, ben lliures, ben sonors, harmònicament lliures!

Mena

És aixó. És un normalitzar, en aquest cas, un consumisme extrem fill genuí del mercantilisme o capitalisme. Si no compres regals, a més, aquest patró gravat, et fa com sentir malament, com si no estiméssis si no en fas. I s'ha extès (alhora que els problemes de sostenibilitat del planeta) i no és el tió, el dels regals, hi ha qui fa igualment l'intrús Santa aquell, després els Reis. I passa pels àpats, que en són uns quants i han de ser de 'gastar', de taula plena, d'agafar quilos i no trobar-te bé i després paga dieta. Un desastre cada cop més gran. Jo tinc tres fills i els Reis em costava fer-los agafar il·lusió, perquè era mirar uns catàlegs de productes 'de ramat' i tria. I que hi haguessin molts regals al plat i tota la pesca. A mi no m'agrada, això. Segurament el goig de fer el pessebre genuïament és l'esperit creatiu del Nadal, aquella obra que mirada al costat del foc dóna caliu, no pas tot aquest muntatge i fal·làcies que cada cop són més exagerades, en nom del déu diners.

Bon esperit de les ganes de crear cada dia, lluny del que imposin o diguin que s'ha de fer!

Ho aniràs descobrint perquè, pel que et llegeixo, duus un bon ritme.
Mai res és per 'més endavant'. S'ha de viure i viure implica estar present en el 'no temps', la rendició a l'ara. Sigui com sigui, aquest 'ara'. Això ajuda a ser més savi, enforteix i fa créixer i també fa desaprendre molt del que ens han codificat.

Endavant, que la gent que llegeix i escriu i fa rutes i escoltisme són genials!


Mena

Per allò del mirall, perquè un escrit ja fa visualitzar.
He volgut comentar perquè, en veure la foto anònima del teu perfil, i la data que h posa...és el mes i dia -no pas any- que André Gidé va néixer. el de 'Els falsificadors de monedes', quina enrevessada obra, Premi Nòbel i autor els llibres dels qual van ser prohibits per la puritana església, no fos cas!

I són segments, limitats, amb extrems. L'abans és l'abans. El després, el després.

Aquest relat conta un segment. Un de passió i de necessitat carnal. Un poder permetre-s'ho per part dels protagonistes deixa una obertura que, malgrat tot, la dona tanca. I ben fet. Primer la llibertat i la protecció. Allò de gat escaldat amb aigua tèbia fuig. Bé, gata, i amb un somriure.

I a viure segments, siguin místics, síguin libidinosos, siguin gastronòmics, siguin onírics, siguin fruit de barreges com ara, per exemple, onírico-libidinós, o místico-literari, hehehee. El cas és que hi hagui xocs, flashos, segments.

I qui els viu, tot això que s'emporta!