Hahaha m'has portat ben enganyada fins a la frase final. Bé, quan el protagonista diu que ho fa al matí, al migdia i al vespre ja he sospitat que hi havia alguna cosa, tot i així està molt ben escrit, amb molts detalls que, al final, t'adones que poden servir tant per una situació com per una altra. Molt bé, divertit!

La unió fa la força, el Ramon en té prou amb ser treballador i bona persona i ser conscient de que el cervell li han de posar els altres, en aquests cas dues dones. Es deixen de ximpleries com la gelosia o el què diran, tots van a una i prosperen. No sé si el tema del guàrdia civil portarà cua... Ja ho veurem...
Relat molt entretingut i amb bon ritme.

Això ja no hi ha qui ho aturi, és la bola de neu que ja roda sola i cada vegada més gran. Però està bé posar-li humor i donar idees. Pensa que, tenint en compte el nivell dels que manen al mon, encara els hi podria semblar una bona mesura. Les desgràcies, amb somriures, son menys desgràcies. Gràcies!

M'agrada aquesta manera teva d'escriure, feia temps que no et llegia, aquesta barreja que fas, que el relat és tot seriós i, com si res, hi insereixes un humor càustic aquí i allà, de forma que qui et llegeix, com jo, que estava amb els llavis premuts i l'ànima en suspens, no he pogut evitar el somriure (i això, encara que no ho sembli, treu un pes de sobre). A molta gent li està tocant viure moments durs, de vegades per culpa dels de fora, en altres ocasions per culpa dels de dins, aquí hauria de ser el fill qui mantingués a la mare, però si les coses ja estan prou merdoses i pel treball nosaltres ens hi repengem...
Gràcies, per les reflexions i pels somriures.

Doncs com ja t'han dit tots els companys, gràcies per aquesta bona estona de lectura, pel somriure que em dibuixes als llavis mentre faig anar el vano amunt i avall (i no només per la calor que fa aquí casa hahaha).

Doncs sí que de vegades venen ganes de fer això. Encongir-nos, tancar la paradeta, per intentar ressorgir. Un poema que diu i suggereix molt amb poques paraules.

Si la primera vegada a una nudista ja costa, imagina't si ets capellà hahaha. El relat explica amb humor aquesta divertida situació i ens deixa amb ganes de més...

La bellesa de la muntanya observada des de la distància, imatge que al poema s'extrapola a la relació amorosa entre dues persones. Existeix el temor de que si es redueix la distància no hi pugui haver marxa enrere. Un amor impossible.

Doncs mira, jo tinc hort i també jardí, i algunes d'aquestes expressions, o semblants, s'escampen per l'aire i, de vegades, penso en la gent que passa pel carrer i ho sent. Però també m'he adonat que la gent està com "apagada" i no sol captar els doble sentits, si no és que ja saben de què va el tema.
Com ja t'han dit, m'ha fet somriure i moure el cap afirmativament.
Sobre el teu comentari al meu darrer relat, hi ha gent per tot, jo vaig néixer al juliol i la calor m'encén fins a la combustió espontània hahaha.

M'ha agradat el relat, un cop el comences ja no el pots deixar, vols veure què passarà amb el carter, la noia i l'absent. La història pot anar per molts camins, n'has triat un, o potser els personatges l'han triat. La vida és llarga, potser hi haurà un altre relat que ens expliqui com acaben aquest parell.

De vegades, agafo un bus que també agafen els estudiants per anar a la universitat. Me'ls miro, asseguts davant meu, distrets amb el mòbil. I no puc deixar d'admirar la pell llissa i tibant, que sembla il·luminada per dins, els seus cabells (aquí n'hi ha que els porten arrissats, o llargs...) que brillen, els ulls grans, les mirades concentrades en les pantalletes. I els trobo preciosos. I ells com indiferents, com ignorants del cos que estrenen, de tot el que els hi vindrà, que jo sé que tot bo no serà, però ells encara no estan erosionats. En resum, el teu relat ho expressa perfectament, nosaltres cada vegada més fotuts i temorosos, admirant, i recordant amb nostàlgia, aquells anys en que tot semblava possible. Sempre he dit que la pèrdua de la innocència no té res a veure amb el sexe. La pèrdua de la innocència ve quan ens adonem de la nostra fragilitat i de que la mort és aquí amb nosaltres esperant el moment adequat mentre va posant obstacles. Quan som conscients d'això, ja no hi ha volta enrere.

Rere cada un de nosaltres hi ha una història. D'històries n'hi ha de tots els colors, unes més curulles de fets, d'altres gairebé planes. Rere les persones que han hagut de deixar el seu lloc d'origen per buscar un futur millor, les històries solen ser tristes, esgarrifoses. La Sílvia no guanyarà, però gent que pateix, entre nosaltres, n'hi continuarà havent, tot i que vull creure que la gent bona supera als fills de la gran puta.

Com ja han mencionat, el relat té dues parts, dues temàtiques diferents, però que van unides, una porta a l'altra. Primer la compra, amb la gran varietat de productes, sembla que és un acte que li agrada al protagonista. I després es recorda un altre acte que sembla ser que encara li va agradar més, que no s'ha esborrat tot i el pas de mig segle. Qui ho havia de dir que després de compartir aquella intimitat, vindria un dia que ni es saludarien. La vida... M'agrada el relat perquè descriu una escena quotidiana i a la vegada hi ha una mena de melangia, de nostàlgia, que fa la sensació que el que s'explica no és tan fútil...

Entenc la teva reflexió. I encara no has tocat un tema inquietant. Sembla ser que totes les mares de Déu que hi ha pel mon són la mateixa, o sigui, la mare de Jesucrist. Com es digereix això d'aquesta múltiple personalitat? Perquè a una se la invoca per guarir malalties, a l'altra perquè ens salvi de les tempestes, una te al seu càrrec els impossibles... I tot és una. Diria que potser és resa més, en total, a la mare de Déu, que sembla més propera, que al pare i al fill. 
Llavors, sí, ella va tenir un paper secundari, l'instrument necessari perquè és fes carn el fill de Déu (lo del colom val més que un deixem de banda aquí). És cert, com bé dius, que ningú s'ha preocupat per saber qui era aquella noia abans de que quedés embarassada, què li agradava, quines eren les seves il·lusions. Però, un cop mare, com totes les mares, el seu fill serà la prioritat.

El clavell, vehicle i essència, del teu poema, per transmetre tant el pas del temps com aquest amor etern.