Jo diria que el foc continua sent aquí, dins teu, i que escrius poemes meravellosament. Com corre el temps, tan ràpid es construeix el passat, que quan mirem enrere ens cau com una llossa al damunt, del que ja mai més podrà ser, per molt que ho recordem. Això és el que m'has transmès

No se pas si jo triaria la segona opció, perquè em seria difícil recordar resultats de partits, loteries, etc. Com diu el SrGarcia, només triaria la segona opció si pogués tornar a néixer amb unes notes al calaix.
Molt ocurrent i divertit el relat, tots hi volem jugar i escollir, sense ni tan sols aixecar el porró!

Doncs va tenir una vida ben llarga el Corneli, primer més aventurera i després més casolana. Gairebé sempre viure aventures té un preu, però ell se'n va sortir prou bé. I descansa a un bosc, prop d'alzines, potser aquest és el seu cel. Un relat ple de sentiment.

Un poema que crea una atmosfera onírica i en el que un misteriós perfum transporta al protagonista, i a nosaltres amb ell, a un mon de somni i sensualitat.

Bé, un cop llegida la teva crònica, hi veig dues parts clarament diferenciades. Per un cantó, el turisme pur i dur, Nova York és una ciutat que atrapa, recordo quan hi vaig estar, jo ja portava feta una agenda de visites des de casa, per no perdre'ns res, nosaltres encara vam pujar a una de les torres bessones. I per un altre cantó hi ha els sentiments, aquesta trobada familiar única i, qui sap, potser irrepetible. Valents per organitzar-la i afortunats per poder-la fer. Enhorabona pel relat, pel viatge i, sobretot, per l'estima entre tots vosaltres.

Un relat preciós sobre l'amistat a través de tota una vida, de dues vides que s'han anat entrecreuant, tant pel bo com pel dolent, com és el cas d'ara. La veritable llum, per a l'amiga, és la mirada del seu home i l'amistat per a sempre.

Encara que la lectura del teu poema ha estat relaxant, com si les lletres m'agafessin i em dipositessin a un lloc de calma, no he pogut evitar sentir la nostàlgia del temps viscut, la melangia dels qui ja han arribat a port i, tot i la satisfacció per haver fet la travessia, no poden evitar mirar enrere. Calma, sí, però perquè no hi ha més remei.

El sol, les ombres, el jardí, el so de l'aigua a la font, la joventut... Amb un còctel així era inevitable que passés el que va passar. Fas bé d'atresorar els teus records, són petites joies, més valuoses que les maragdes o l'or, perquè han estat pura vida per a tu. A mi, curiosament, em passa el contrari, si poso per escrit els meus records, és com si els hi disminuís la intensitat dins meu.

Sr. Garcia, em pregunto si vostè, quan escriu els seus relats, també somriu com somric jo quan els llegeixo. Aquest d'ara, quan he arribat a la signatura del Cap dels Serveis de la Diplomàcia i he vist "Robert de les Cabres" no he pogut evitar riure i ja he vist que el relat seria esbojarrat en grau "Mestre". Gràcies per la seva imaginació i per gosar posar-ho per escrit, un plaer llegir-lo.

Encara com va ser capaç de mantenir certa cordura el teu protagonista. Qualsevol de nosaltres, encarat amb unes situacions com les que va viure ell, hauríem embogit. Ell va sobreviure a la visió de tant dolor, a les misèries de l'ésser humà. I va haver de matar, cosa que no volia fer. Prou bé que va acabar al final, d'enterramorts i estimat pels nens. Això darrer no té preu i ha de ser sanador per força.

Les nits aquestes, plenes de complicitat i confiança, acabin en sexe o no, són d'envejar. No ens adonem del que tenim fins que algun terrabastall ens desfà la quotidianitat en la que vivim sense ser conscients de la sort que tenim.

Gràcies pel teu comentari al meu relat del Nadal. I tant que t'agraeixo les teves paraules, encara més quan ja han passat tres mesos i no m'ho esperava. Són els comentaris els que fan que escriure aquí valgui la pena. M'alegra que t'hagi agradat el relat. En aquest cas hi vaig esmerçar força temps i em vaig haver de fer un esquema i tot per no embolicar-me.

Per a mi tot és vida, tant la que compartim amb els altres com la que gaudim nosaltres sols en la imaginació i en els somnis. Tota és valuosa, però m'ha agradat que la protagonista, per fi, pugui viure la seva pròpia i real història d'amor.

És un plaer llegir-te, amb aquesta riquesa de vocabulari i aquest recrear-te en cada instant, atent a tots els detalls i les sensacions d'aquelles hores que vas passar treballant a la casa ocupada. Em sorprèn com podien estar tots tan tranquils si aquella casa no era seva, però ja es veu que tenien previst estar-s'hi força temps, havent buscat jardiner i tot.

No sé si has llegit el meu relat "El do". Com el protagonista del meu relat, jo desitjo la mort d'aquest "artista" del teu poema. Ja la vaig desitjar amb totes les forces en el seu primer mandat i no entenc com ningú el va eliminar i ara ja és urgent, molt urgent.

Doncs l'he llegit dues vegades i no he estat capaç de deduir què li passava a la noia.
M'encanta tot el vocabulari que fas servir, algunes paraules no les coneixia. Potser hi haurà segona part?
La meva teoria: La noia s'ha de casar amb un desconegut, per un arranjament familiar. Va caminant cap el poble, va vestida de blanc com una núvia, però com que fa fresca s'ha posat un anorac vermell. No ha volgut que ningú de la família l'acompanyi i abans d'arribar al seu destí no ha pogut evitar desfer-se en plors davant la incertesa del que l'espera, a més, les sabates noves li feien mal i se les ha tret. El passavolant és el nuvi, les sabates vermelles les hi va fer arribar ell amb un missatger. Quan les ha vist ho ha entès tot i ara van cap el poble a casar-se.