Doncs si ens posem a filar tan prim que inclús les vides exemplars dels sants donen per establir els pecats capitals, aquí no es salvarà ningú. Vaja, que a l'infern no s'hi cabrà.
Humor, capacitat d'inventiva, ganes de jugar i potser un màster en hagiografia hahaha.

Tant de bo no perdéssim mai la nostra mirada d'infant i la màgia i la fantasia fossin sempre presents a la nostra vida. Al teu relat es fa evident la diferència entre l'adult i l'infant. L'adult, en aquest cas la mare, amb explicacions racionals. I el Jon que ho veu amb els seus ulls, afortunat ell. Un relat que tot i estar ple de l'alegria de les primeres experiències i l'amor d'una mare ensenyant un fill, el que més m'ha deixat a mi és la nostàlgia de l'infant que, cada vegada més, queda ofegat dins nostre sota capes i capes de responsabilitat, temors...
Gràcies per la imatge de la falguera enrotllant-se i desenrotllant-se mentre el nen canta, l'he vist perfectament i m'ha fet somriure.

...tan bé que comença i tan malament que acaba. M'ha agradat l'acurada descripció de tot el procés, llàstima de la copa solitària.

Un cop més, un relat ple de desig, on la naturalesa hi té una part important, però el protagonisme és pels petons i la passió desfermada. Bona manera de passar la tardor, que de vegades mossega per inocular tristesa, vet aquí l'antídot.

És cert que de vegades, en despertar, els darrers rastres d'un somni encara volten pel nostre cap i se'ns fa difícil discernir si ja som desperts o encara dormim. Faria por saber que hi ha la possibilitat del que els somnis es materialitzin al voltant del llit en obrir els ulls.

...i introduïnt alguna maquineta també pot participar en el de ciència ficció...

Doncs no sé pas què hi fa un extraterrestre aturat en aquest planeta habitat per una raça fastigosa que a mig termini deixarà l'esfera com una bola de billar. Suposo que és la fascinació de lo grotesc. Per cert, vaig entrar una vegada a Forocoches buscant la solució a un problema de bricolatge, eren altes hores de la nit, em vaig trobar una guineu dissecada i la paraula "demigrante", mai més m'ho trauré del cap...

Un pobre desgraciat que no se sent estimat. Si encara hi havia una possibilitat de que tornés a la "normalitat", la mare la fa miques demostrant un cop més la predilecció pel germà. Així que fa de la mina la seva llar i la seva tomba.

Hahaha, a mesura que llegia la descripció d'un cos perfecte ja ho veia a venir que passaria alguna cosa, però tan grossa... No pot ser que una dona que té cura de la seva persona i és tan maca, tingui concentrat en deu centímetres quadrats tanta repulssió hahaha. Em fa gràcia imaginar l'escena, perquè potser més d'una s'ha produït de veritat, no tan exagerada com al teu relat, però és cert que la mascareta tapa lletjors i estimula la imaginació, i ja se sap que la imaginació sempre ens oferirà les coses millor del que són en realitat. Com sempre, t'agraeixo el teu sentit de l'humor que em fa somriure quan encara no ha sortit el sol.
(per cert, CREMA CATALANA???!!!, això no es fa...)

Emotiu i sentit record per tots els que ja no hi són. A mesura que anem fent anys, la llista dels que falten augmenta. Records i paraules com les teves, consol, no hi podem fer més.

A la gent ja li surt la informació per les orelles en comptes d’entrar-li, i sempre el mateix, ja ho sabem. Així que, per què no? Oblidar per una estona la realitat, tal com ho dius en el relat, com es feia en el passat amb les ràdio novel·les o es fa avui amb els programes escombraries (que potser són pitjor per l’ànima que no pas la realitat actual, però aquest ja és un altre tema). Necessitem amor, aventures que acabin bé, necessitem esperança enmig de tantes corbes indoblegables i fórmules matemàtiques. Un relat amb amor i humor per escampar una mica la boira. Ben fet!

Ostres, així que amb aquest poema vols transmetre la percepció de la inexistència de la dualitat cos-ànima. Suposo que ho deus aconseguir, no ho sé, en el meu cas no ho he captat, però també és cert que amb la poesia m’hi perdo. El darrer vers em desconcerta. En conjunt m'ha deixat bon sabor de boca

Tens tota la raó del món. A l'antiguitat, quan encara hi havia dracs, les dones, verges o no, es delien per aparellar-se amb ells. Ho tinc clar des que de joveneta havia vist les portades i dibuixos interiors de CIMOC, on les heroïnes s'aliaven amb dracs que les satisfeien molt més que alguns homenets malèvols. En el que no estic d'acord és en les dones draconianes però no tinc temps per entrar en terrenys pantanosos.

...la capacitat de treure benefici de les coses més negatives. Hi ha qui s'ha llevat la vida per la difusió d'imatges íntimes seves. Però el teu protagonista ho veu com una oportunitat de negoci. Un relat breu, interessant, que fa somriure.

...de lucidesa, ironia, humor... A mi, el que més m'ha agradat és "El despertar", que el mateix títol ja és fina ironia per relatar la mort d'un pobre sense-sostre, és demolidor.