Diuen que posar la vida en risc, passar situacions perilloses i sortir-se'n, estimula la libido. I així sembla que els hi passa als del teu relat. Ser conscients de que la vida es pot acabar qualsevol dia fa que visquin el dia a dia més apassionadament. Com hauríem de fer tots, però la majoria no tenim professions tan arriscades (en teoria) que ens recordin que hem de viure cada dia com si fos el darrer.
Gràcies per una paraula nova que he après: enjòlit!

Qualsevol cosa ens pot fer por i espatllar un dia tranquil. La majoria de pors sons dins el nostre cap i la imaginació les engrandeix i ens fa sentir tot l'horror de situacions que la majoria de vegades només existeixen al cervell. Però està bé que estiguem alertes perquè de tant en tant el terror es passeja pels carrers, com està passant aquest any.
Ben escrit i amb bones descripcions.

Hahahahaha em sap greu però a mi m'ha fet riure, és que m'imagino l'escena, el moment en que s'adona que el bolígraf és el que és, que jo també l'havia vist a la boca del Marquena hahaha, i m'ha fet molt fàstic i molta gràcia a la vegada. Qui pot signar condemnes de mort com qui firma un autògraf, potser mereix una mort així. Aiii em ploren els ulls hahaha.

He començat a llegir el teu relat i m'has fet somriure com sempre. Després ha vingut la intriga per saber què és el que t'has empescat aquesta vegada per enganxar-nos a la pantalla i finalment la resolució, que no per coneguda (en el meu cas) és menys sorprenent. Com tu dius, la realitat supera la ficció i, a la vegada, la ficció prediu moltes vegades la futura realitat.

Un conte molt real, emotiu, bonic i emocionant. Tant de bo hi hagi molts contes com aquest el proper Nadal i cada dia de l'any.

Buf, sembla mentida que tan poques lletres puguin fer plorar, però aquest "mai més", que tard o d'hora tots hem de dir, trenca el cor, és tan rotund que no hi ha consol ni res més a afegir.

Déu n'hi do quin ensurt!
I el cervell fent de les seves per la nit, suposo que estava alerta i intentant advertir de que alguna cosa no anava bé.

Oh, què preciós és aquest conte, no l'havia llegit fins ara. M'ha encantant, amb les descripcions tan riques, la tendresa que desprèn, la vida senzilla i a la vegada envejable, per tan perfectes com són alguns dels moments que viuen els quatre protagonistes (el gos també li compto). I jo patia que al final no s'espatllés, però no. Una bona lectura per aquests dies en que calen llaminadures com aquesta per passar les hores. Gràcies!

Sí, aquest virus està fent un doble mal. Primer, i el més evident, tots aquests símptomes que menciones i la mort al final per milers de persones. I després hi ha el mal soterrat, tan terrible o més que les xacres físiques, i és la soledat a que ens condemna, la manca d'abraçades, els somriures amagats sota mascaretes, l'isolament cruel.

Doncs si ens posem a filar tan prim que inclús les vides exemplars dels sants donen per establir els pecats capitals, aquí no es salvarà ningú. Vaja, que a l'infern no s'hi cabrà.
Humor, capacitat d'inventiva, ganes de jugar i potser un màster en hagiografia hahaha.

Tant de bo no perdéssim mai la nostra mirada d'infant i la màgia i la fantasia fossin sempre presents a la nostra vida. Al teu relat es fa evident la diferència entre l'adult i l'infant. L'adult, en aquest cas la mare, amb explicacions racionals. I el Jon que ho veu amb els seus ulls, afortunat ell. Un relat que tot i estar ple de l'alegria de les primeres experiències i l'amor d'una mare ensenyant un fill, el que més m'ha deixat a mi és la nostàlgia de l'infant que, cada vegada més, queda ofegat dins nostre sota capes i capes de responsabilitat, temors...
Gràcies per la imatge de la falguera enrotllant-se i desenrotllant-se mentre el nen canta, l'he vist perfectament i m'ha fet somriure.

...tan bé que comença i tan malament que acaba. M'ha agradat l'acurada descripció de tot el procés, llàstima de la copa solitària.

Un cop més, un relat ple de desig, on la naturalesa hi té una part important, però el protagonisme és pels petons i la passió desfermada. Bona manera de passar la tardor, que de vegades mossega per inocular tristesa, vet aquí l'antídot.

És cert que de vegades, en despertar, els darrers rastres d'un somni encara volten pel nostre cap i se'ns fa difícil discernir si ja som desperts o encara dormim. Faria por saber que hi ha la possibilitat del que els somnis es materialitzin al voltant del llit en obrir els ulls.

...i introduïnt alguna maquineta també pot participar en el de ciència ficció...