Doncs sí, el Serafí té el paper que en aquest món nostre han tingut (i tenen) moltes dones. "Persona-objecte", importa el seu cos però no es vol que pensi, que raoni. Al Serafí l'utilitzen com a tantes altres persones, per una o altra raó. Ens ho presentes amb un to humorístic i irònic, amb imaginació i riquesa de vocabulari. I quin reguitzell de noms catalans antics més macos!

L'altre dia, mentre feia el dinar i escoltava la tele, vaig sentir que el suïcidi és la primera causa de mort (a Catalunya) del grup de població comprès entre les edats de 18 a 40 (més o menys, no ho recordo exacte), per sobre fins i tot dels accidents de transit. I pel treball, amb la pandèmia, encara ha augmentat més. I com que no se'n parla...
Tot i que em vaig esgarrifar quan vaig escoltar la noticia, el teu relat m'ha fet somriure. El teu enginy, la teva imaginació, la capacitat d'analitzar el moment i treure'n suc, són inesgotables. La teva ment brillant il·lumina per una estona el dia de qui et llegeix.

El millor és dir "una d'aquestes" senyalant amb el dit índex. De vegades hi ha tanta varietat i el forner pot ser tan creatiu, que val més no embolicar-se com el pobre protagonista. T'ho diu una experimentada "demanadora" de xuixos i altres variants hahaha.

Està clar que batusses d'aquestes n'hi ha hagut sempre. Primer els que no fan res i roben als que treballen. I després els que s'aprofiten de la força per sotmetre, una vegada més, als que treballen. Sempre reben els mateixos, ara i abans. Un relat interessant, divertit, àgil, com una faula.

És una mica com si haguessis barrejat dos relats, un de negre i un de fantasmes. Per un cantó tenim la mort de la Patricia. I per l'altre els boscos i les carreteretes dels voltants dels pobles, sembla que amb presències inquietants.

Un relat magníficament escrit, negre és poc. En poques paraules ens fas arribar tot el cinisme i depravació de qui ostenta el poder en una teranyina poblada de múltiples aranyes que s'ajuden i comparteixen preses des de fa segles. Res de nou per desgràcia.

El teu relat és una mirada al trist món de la vida al carrer, dels sense sostre, persones i animals, que viuen una existència precària al marge de la nostra realitat.

Ei, quin relat més bo! M'ha encantat. Tota la descripció del procés d'estudi, el cansament, m'hi he trobat, fa venir son de veritat. I després l'aventura, l'escalada d'accions, cada vegada més increïbles, que m'han llevat l'alè en quatre línies, fins l'alleujament del despertar. Enhorabona!

En quin moment prenem consciència de que no som res? Quan ens adonem de la nostra extrema fragilitat? Jo diria que si tot va bé, si la infància transcorre amb "normalitat", si la joventut i els primers anys d'adult són més o menys plàcids, si anem fent, no és fins que els pares es fan grans, fins que les malalties comencen a trucar a la porta, fins que alguna desgràcia ens colpeja de ple. Maleït moment en que es fa la llum, la més fosca de les llums, i ja no té marxa enrere. Un cop prenem consciència del que som i el que pot passar en qualsevol moment, la vida és una lluita per intentar gaudir d'aquests camins que no van enlloc, per fruir de les més petites coses que ens envolten i oblidar que inclús el més invisible dels virus ens pot destrossar la vida. M'ho vas dir un dia, és impossible refugiar-se de la intempèrie quan aquesta és dins nostre.

S'ha de ser infant per trobar aventures on els adults només hi veurien una activitat avorrida o fins i tot un perill. Petites aventures com les del relat que es viuen amb tanta intensitat que queden gravades per sempre dins nostre. I quina sort si el cervell de tant en tant ens les presenta en somnis!
Gràcies per aquests records i que per molts anys puguis anar celebrant aniversaris amb salut i relats!

Diuen que un poema pot transmetre coses molt diferents segons qui el llegeixi, que aquesta és la màgia de la poesia, viva i canviant i oberta a diferents interpretacions. Perquè jo, en llegir les teves lletres, el que percebo és el desig de tancar-se en un mateix, de recloure's, de trobar la seguretat i la calma dins un mateix, a esquenes d'un mon que ens fa mal, ja no sols "el gran mon" sinó també el petit mon en el que vivim cadascun, ple de temors i dolors que es van acumulant a la motxilla. M'ha encantat, gràcies.

Molt bona composició. Intel·ligent, irònica i molt real. Som així, els humans, com ovelles que anem seguint-nos els uns als altres, en tenim exemples a diari i tu, amb el teu poema, ho has plasmat molt bé.
Força i endavant!

Un conte que atrapa des de les primeres paraules, amb la bona descripció del jardí i tots els seus complements, incloent un pobre desgraciat. Després ve l'enveja, la ràbia, la crueltat i l'engany. Així és la vida moltes vegades.

Ostres, què trist i què maco. Un autèntic conte de Nadal que toca el cor. Molt ben escrit, Ravegal, unes descripcions boníssimes (com sempre) i una sensibilitat que mereixeria moltes més lectures, no per tu (que també), sinó pel bé dels qui et llegissin. Gràcies.

Un relat que a mi, que somio de vegades que el mar m'arrossega, m'ha fet patir de valent. Sort que acaba bé tot i la reacció de la mare, més fruit dels nervis passats que d'un veritable enuig, segur que després ve l'abraçada.