Totes les feines rutinàries desperten la imaginació, que les fa de més bon passar. Recordo, fa anys, haver imaginat relats mentre ensobrava circulars per proveïdors. És clar que hi ha feines i feines, i l'ofici més antic del mon que tu descrius, queda molt mal parat quan la crua realitat desfà la imatge idíl·lica amb la qual comença el relat.

Llegir és viure i escriure és fer viure als altres i a un mateix.
Després cada vida serà diferent, no es pot dir que una vida sigui millor o pitjor perquè hi passin més o menys coses. A l'escriptor "només" li cal una sensibilitat extrema, imaginació i saber-ho posar en lletres; l'experiència és secundaria. També és cert que quan la vida t'ha fotut quatre hòsties ben donades, s'escriu molt més fluidament. I si no s'escriu prou bé per fer viure als altres, doncs millor deixar-ho, si, perquè ningú escriu per ell només, tots volem ser llegits per algú o altre, o per tots.

És fotut tenir ganes d'escriure i no saber què. Encara que, si hi ha ganes, qualsevol tema pot servir. Voler és poder. I el teu relat n'és un exemple.

Jo també he anat a la Wiki a llegir la vida i obra d'aquest home. Està bé que un relat desperti les ganes de saber més, que intrigui i piqui la curiositat. Ben escrit com sempre.

Sí, som tots cuques, o rates, o formigues, o com li vulguis dir... Tots som al gran formiguer i anem fent la nostra, seguint la roda, no hi ha possibilitat de sortir. Bé, sí, pots saltar, però quedaràs a un costat del camí, com els gossos, els gats, les guineus... que de vegades veiem rebentats a les cunetes.

Tot esforç té la seva recompensa. El pare fa bé d'ensenyar-ho al fill i fer-li veure que sempre hi ha sacrificis per obtenir els objectius.

Un petit relat que, tot i el conte que té a dins, a mi m'ha semblat molt trist. Moltes vegades no venen les cuques de llum a desfer la foscor.

Els capellans se les han d'empescar com podem per aconseguir que els fidels vagin a missa. Al final, bona collita d'ànimes i de calers, què més es pot demanar?

Estimes aquest lloc que descrius, amb tots els sentits, i això, posat en paraules, té aquesta sensualitat tan marcada. I si ho sumes al crepuscle, les sensacions són molt més intenses, per qui ho viu i per qui ho llegeix.

Una història personal dins de la història de tot un país. Amb les seves diferències, és clar, que la majoria no menjava pollastre a l'ast tots els diumenges ni es podia permetre anar al cinema cada cap de setmana. Però de mica en mica, tots hi vam arribar, a la televisió, al cotxe... I dins d'aquest marc que tan bé descrius, la ment del noi, la seva imaginació, la manera d'evadir-se...
Jo també tenia uns homes i unes dones diminuts. En el meu cas els tenia dins una capsa de sabates, no arribaven a fer un pam, eren com els actors i les actrius de les pel·lícules dels anys cinquanta de Hollywood. De vegades discutien, de vegades es besaven... Ni menjaven, ni tenien mobles, ni volien sortir de la caixa... Eren allà dins i jo els observava...

(per cert, m'encanten aquests esquitxos d'ironia i humor que escampes com qui no vol la cosa pel text principal)

Hahaha no m'estranya, hi ha sons que repetits una vegada i una altra poden tornar boig al més tranquil, inclús als morts. Fins i tot els noms dels protagonistes són les mateixes paraules en diferent ordre, massa omnotonia hahaha. Divertit!

El balcó és una finestra a la vida, sobretot quan no es pot baixar al carrer pels motius que sigui. El balcó és el sol i la lluna, la pluja i l'escalfor, el goig dels sentis, la vida dels altres i també la nostra.
Molt maco el poema.
Bones festes!

Ostres, quina por. Molt ben escrit, la tensió va en augment, ja es veu a venir que alguna cosa estranya passa. Tant de bo els ciclistes que han mort injustament a la carretera poguessin tornar per venjar-se (ep, només dels que els han fet mal, no pas dels altres, que no em vull trobar amb aquest parell enlloc hahaha).

La infància és el període de la nostra vida on s'hi acumulen més records, per molt que d'adults haguem viscut grans experiències i emocions, res com el viscut quan érem nens, que es queda gravat a foc. Observat des de la perspectiva d'ara ens pot semblar que no n'hi havia per tant, que tot eren anècdotes senzilles, banals... Però ja ho portem al disc dur.
Gràcies per compartir.
Bones festes!

(al primer paràgraf hi posa "simpàtica" en comptes de "simpatia")

Quan arriben els temps difícils i s'ha de mantenir la família com sigui, tota feina és bona. I et dic una cosa, en un cas hipotètic, semblant al de la protagonista, jo també escolliria fer de marcolfa i guanyar diners, que no pas ser criada d'uns desgraciats que em matarien a feina i em donarien quatre calers. L'important és que l'Hortènsia va mantenir la família fins que les vinyes van ser productives. Conec uns quants casos en que la dona feia de prostituta i el marit no ho sabia o feia veure que no ho sabia.

Moltes gràcies SrGarcia per tots aquests relats. Molt bones festes!