Poc puc afegir que ja no ho hagin posat als comentaris anteriors. L'amor, el tema principal de gairebé tots els teus poemes, un motor de vida i una manera de fer poesia.

Sí, no crec que falti gaire perquè això que expliques al teu relat sigui una realitat. Hi ha carnets i permisos per a tot. Tot regulat i tots controlats. Has posat el relat a la categoria d'Humor, i sí, és divertit, però també fa pensar i esborronar...

Mira, d'un mal se'n por treure un bé. Sí que es pateix quan es té febre i el cervell es posa creatiu, però aquesta creativitat es pot aprofitar després per escriure relats com el teu, molt divertit.

Val més no ficar el nas en les converses dels altres, parant l'orella ja és suficient per després fer-ne un relat divertit i amè com aquest teu.

M'hi he trobat, el relat té un ritme tan àgil que t'atrapa i et situa al lloc dels fets en segons. M'hagués agradat que els tres haguessin pogut marxar a Anglaterra, però la Història mana.

Per un moment he temut que els de la serra anirien a buscar la protagonista al llit per tallar-la a trossos i enterrar-la en aquesta selva. Sort que tot era producte d'un cervell alterat pels medicaments, quin descans!

Saps que la tardor em fa mal, com a d'altres el mes d'abril, però és impossible no estimar-la. I tu fas una barreja prou evocadora d'imatges, aromes i sensacions. Mira per on, només hi ha una cosa que no m'ha agradat, la darrera rima, que sortís la paraula espanya, no em lliga amb tot l'altre, més íntim, més de cada persona.
Avisa'm si el Fidel et ve a banyar, que ho vull veure hahaha.

Un relat imaginatiu, divertit, amb tocs surrealistes, gairebé un conte d'aquells que s'explica a la canalla.

Buf, jo no em puc treure del cap que li serraran les potes i la pintaran de vermell. Lo del color, encara, però amputar-li els membres...
Però s'ha salvat, sí, tot té un preu i podrà continuar vivint amb el que queda de la família que, potser més endavant, podria créixer i tot.

He llegit alguns escrits teus, de records, que m'han posat la pell de gallina, he empassat saliva amb els ulls plens de llàgrimes, perquè els teus records n'han despertat de meus i m'han fet assentir amb el cap i un inici de somriure als llavis.
La manca de temps ha fet que no et deixi els comentaris que mereixes.
Ara he vist al fòrum que demanaves comentaris per aquest poema.
Sincerament, la meva humil opinió, és que amb un "cada nit" al principi o al final, o si vols un al principi i un al final, seria millor, perquè els que hi expresses, com sempre, arriba i fa sentir, però els "cada nit" a mi m'han amoïnat, perquè els passava ràpid, volia arribar a la següent frase, així que me'ls he saltat i el poema ha estat molt millor.
Ja et dic que és la meva opinió i que de poesia no hi entenc, només et parlo del que jo he sentit.
Gràcies per compartir tant.

El dolor de recordar quan són molts els records acumulats i poc el temps (i les ganes) que queda per davant per fer-ne de nous. El mal que fa la vida quan ja ha passat. Potser hi haurà qui s'ho agafi amb serenor i pau... També és cert que hi ha una cosa que encara fa més mal, recordar cada vegada menys...

Curt però amb les paraules justes i suficients per inquietar a qui el llegeix. M'ha recordat molt als malsons que tinc de vegades. La sensació de que passa alguna cosa terrible i definitiva.

Preciós relat trenat amb records d'infància i adolescència. Uns temps en que no hi havia tanta informació com ara i hi havia molt més per descobrir i meravellar-se. En aquell temps la innocència (i/o el desconeixement) ens durava molt més. Tot això s'ha perdut, també els jocs que menciones. Gràcies per compartir tant, m'ha portat molts records (l'estiu més feliç de la meva vida va ser al 1972, ho vaig saber en el moment de viure'l i no em vaig equivocar quan ho vaig sentir així).

Quan som joves, en general, no ens adonem que el riu ens porta, no veiem que les passes s'esborren a la sorra. Quan tenim tota la vida per davant, ni tan sols en som conscients, bevem el temps a glopades golafres. Però els anys van fent sediment i van obrint la consciència, per desgràcia. I quan ja ho veus clar no hi ha marxa enrere, no hi ha aturador ni manera de tornar a viure com abans. És l'ara i la consciència de que cada vegada hi ha menys temps i només podem anar a pitjor. No som res.
(Enhorabona per les més de 100.000 lectures!)

Em sap greu que fins ara, cap dels que t'ha comentat hagi llegit bé el relat. Sí que és de terror, sobretot per la frase final. I saps què he pensat? Massa tard, tant de bo això se li hagués pogut fer a aquest desgraciat mentre encara era viu. Però bé, si al protagonista li serveix encara, doncs endavant.
Aquesta vegada no hi ha humor al teu relat o, si de cas, un humor negríssim. Curt i esfereïdor. I molt real. Fem escarafalls per les descripcions de quatre talls mal fets i passem per sobre del que veritablement posa la pell de gallina.