Ens regales un dia sencer de vida, i d'estiu, com a mi m'agrada. Totes les descripcions tenen moviment, fan que, a mesura que es llegeix el text, el temps avanci i el dia d'agost evolucioni. Serà igual que l'anterior, potser igual que el de demà i, per a mi, això és perfecte, m'agradaria un estiu etern (que sembla que hi anem de cap). Molt ben escrit, donant tot el protagonisme a la dansa indeturable del planeta i el sol.

Ostres, quina polèmica amb el nom del poble i, el més fotut, sembla que continuarà, que això no s'acaba aquí. Fas que vinguin ganes de visitar-lo amb la llista dels monuments. Bona informació, Perla!

Fins fa pocs anys, tot s'anava reparant una vegada i una altra. Els electrodomèstics duraven i hi havia bons mecànics. Ara, hi ha bons venedors, a la mínima averia, el millor és un de nou. No lliga gaire amb la sostenibilitat i el reciclatge, però és així, tal com ho expliques al teu relat.

No fa pas tants anys que anar a missa el diumenge era l'únic "divertiment" de tota la setmana, retrobar-se amb els veïns del poble, escoltar el sermó del capellà i passar una estona xerrant a la sortida. Si hi faltaves, ja eres criticat. Això de la "apropiació" dels bancs i els espais a l'ombra, m'ho trobo a la piscina i a la platja, es veu que vaig a espais "de gen gran" i segons on posi la tovallola, en arribar primer i no haver-hi ningú, al cap d'una estona ja estic rodejada d'avis i, de vegades, els néts. Ells tenen el seu lloc determinat i els hi és igual si jo estic allà. Al final, per un que miri des de fora, sembla que jo sigui una més de la família.

Aiii aquestes coses de l'amor, els mals tràngols que ens fan passar i com de feliços ens fan quan surten bé. Molt ben explicat tot el procés. M'ha agradat especialment llegir les paraules petricó, esterrossar, traguejar, besllumar... Gràcies!

Jo tinc la sensació de que tot ja va sol. El mon i la seva organització/desorganització són com una joguina d'aquelles d'abans que se'ls hi donava corda i al principi, amb tota la corda, es movien ràpid fins que el ritme anava baixant, arribant a aturar-se. Doncs igual el món que tenim muntat, som com un trasto vell que ens van donar corda fa temps i anem fent fins que ens aturarem del tot. No cal trencar-s'hi el cap. Ballem mentre hi hagi música, encara que cada vegada sigui més lent el ritme, potser millor i tot, així podrem ballar abraçats.

Per cert, jo no porto serrell.

Vius amb la sensibilitat a flor de pell, tots els teus sentits transmeten informació, pendent a la vegada del vol de la gavina, de la silueta de la ciutat i, sobretot, del contacte humà. Un conjunt que et commou i ens commou als que et llegim. És, potser, enamorament? Jo diria que sí, quan percebem la bellesa al nostre voltant d'aquesta manera que descrius, només pot ser amor.

Sobre el teu poema "Flor d'Hibiscus", ja l'havia llegit i comentat en el seu moment. Penso que és un dels més bells que tens, perquè la comparació d'aquesta flor amb els llavis d'una persona negra és molt encertada. En el seu moment vaig pensar que parlaves d'una noia i després em vas aclarir que era un noi, però tant se val. I, també, ho tornaré a repetir, la frase "a una hora punta on tothom es recolza damunt el batec del cor de qui te més a la vora" és tan descriptiva, tan real, tan certa i tan bella a la vegada...

Acabo de llegir les quatre parts d'aquest poema, em queda un gust dolç als sentits. La delicadesa, el risc, la sensualitat, les ganes de jugar, fins i tot la ingenuïtat de qui es veu sorprès pel desig on menys s'ho espera; es barregen aquí, conferint un conjunt que deixa al lector amb un somriure als llavis. De vegades és millor que les coses no vagin a més, així, els detalls del poc que ha passat, es fan grans, especials, i són suficients per atresorar un record inesborrable.

Recordo quan jo era joveneta, que anava a casa d'algú i veia que tenia tot de fotografies de familiars, vius i morts, posades a sobre els mobles i pensava que no m'agradava, que feia antic. I ara també tinc fotografies per tot arreu. M'acompanyen, em porten records que vull que estiguin presents cada dia. Vivim amb les persones físiques que encara són aquí, però també vivim amb els que ja no hi són físicament, són fantasmes de colors, com dius al teu preciós poema.

Hola, Nil, quant de temps, espero que estiguis bé.
Al teu poema descrius uns fets inquietants, que vesteixes, com sempre, amb el teu ric vocabulari, fent que vegi el que dius que va passar. Saps que soc sincera i se'm fa difícil de creure, però respecto a cada persona i si tu dius que ho has viscut, ho accepto i me'n faig creus. A la vegada fa por i és excitant. Una experiència com aquesta ha de marcar i molt. Ha estat com veure l'escena d'una pel·lícula de fets paranormals, m'he espantat i a la vegada en volia més.
Gràcies pel teu comentari al meu relat "La vida sexual del romaní". No, no hi ha res d'autobiogràfic, és només que a l'entrar a Barcelona amb el tren (R3), a l'estació de Montcada Bifurcació, mirant al cantó esquerra, vaig veure el turó que descric al relat i vaig inventar tota la història per poder fer la descripció d'aquest lloc. De la mateixa manera que vaig introduir l'escena del romaní perquè li volia posar aquest títol.

Sempre penso, en entrar a un bosc, que desenes d'ulls ens observen i calculen les seves possibilitats, d'obtenir aliment, de que fem de transport per les seves larves... De la mateixa manera que la majoria de les plantes que trobem intentaran enganxar-nos la seva llavor. El bosc, la natura, va per feina. I el teu poema ho expressa molt bé, l'excursionista és un intrús i, a la vegada, la natura l'aprofita.
Bon estiu, Aleix!

Són valents, els protagonistes. Si el foc s'apaga, val més anar cadascú pel seu cantó, cosa que molts no fan per la por de la incertessa i del reconeixement del fracàs.
Fas unes descripcions boníssimes, m'he trobat mirant al carrer mentre la pluja anava caient, afegint tristessa al moment. Encara que, ara mateix, fa tanta calor, que l'escena de la pluja l'he fruit amb plaer.
Bona descripció d'un final i d'un nou principi.

El teu poema té moviment, potser de els onades del mar, potser dels talers que no paren de teixir; però en llegir-lo és com si el cos m'anés suaument d'un cantó a l'altre, amb ritme, lent, dolç i salat a la vegada.

La tecnologia, per si mateixa, no és bona ni dolenta, tot depèn de les mans en les que caigui. Som nosaltres els responsables de fer un bon o mal ús de les màquines. Com sempre, ens solem passar de la ratlla, però de vegades reconeixem els erros i rectifiquem. Que tothom faci el que vulgui mentre no faci mal als demés, i si es fan mal ells mateixos, via marcolfa de goma, és el seu problema. A gaudir que són quatre dies, no sé si ja haurà sortit el model masculí...

Aquesta vegada són els estels i les seves agrupacions els que et fan de musa i t'inspiren un text ple d'admiració i joia.