Hi ha moments a la vida que són únics, especials, inoblidables. Solen ser moments íntims, petites coses que es viuen amb tota l'ànima. Potser hi haurà qui no se n'adoni, o no li doni importància, i d'altres en faran un record etern. Com passa al teu preciós poema, fred per fora, bullint per dins. Preciós, Aleix. Bon any!

Podria semblar una exageració el relat, però després de veure tot el que està passant al mon, sento que podria ser real, que potser en algun moment ha estat real. L'ésser humà és un animal més en aquest mon esporgat de sentiments, en el que la vida ja no val res. M'ha agradat el bon ritme de la història, com la crueltat va pujant d'intensitat, tant que, quan la destral mata al protagonista, m'ha agradat, cosa que, potser, m'apropa una mica més a tots aquests malparits.

Bon Nadal també per a tu, Atlantis.
Un bell poema on es barregen la realitat, els records, el que és la teoria i el que passa a la pràctica.

Un lèxic ric i variat per vestir una poesia on els sentiments i les sensacions s'amaguen rere les metàfores.
Bones festes, Perla!

El poder dels xamans, que poden decidir a qui expulsen i a qui no. Se suposa que serà expulsat per la seva semblança amb un re, però qui sap si hi ha objectivitat en la decisió. Com sempre, supersticions i manipulació agafats de la ma i unes pobres víctimes que sense haver fet res patiran per sobreviure.

De moment, la protagonista s'està enfonsant en l'autocompassió i sense ganes de sortir-ne, són moments durs en que només vol estar tancada, sola amb ella mateixa, massa dolor per obrir-se a algú. És una dona forta, ferida ara, però segur que aconseguirà anar endavant.

Un poema que és la pura realitat del que passa als pessebres d'arreu del territori. Sempre hi ha merders, algú que mou les figures del seu lloc original, gallines que són més altes que els pastors, a alguns els hi falta un braç, a d'altres l'equilibri... Així que m'hi he trobat amb el teu poema, com si passés al meu pessebre. Quan era petita, imaginava que de nit el pessebre s'omplia de vida, aparellava la dona que porta aigua amb un dels patges dels reis. Aques conflicte que tan bé expliques, segur que està passant ara mateix a algun pessebre hahaha. El que no imaginava és que hagués estat el nen Jesús el de la tifa. M'ha encantat tot el vocabulari i les dites que fas servir.

Apreciada Rosa,
Jo, com a bona llaminera que soc, t'agraeixo aquest dolç poema, tant pels ingredients que hi poses, com pels sentiments que traspua.
Bones festes i tant de bo el 2026 et porti la solució definitiva al teu problema a la vista.

El diferent sempre ha de rebre, sigui un pobre desgraciat, sigui el benefactor del poble. En aquest cas sembla que no va servir de res tenir el poble instruït, al primer entrebanc, ja surt la ignorància innata, la por arrossegada als gens, la injustícia... Que tampoc sabem si l'Ernest era culpable, perquè de més verdes se n'han madurat, però el més greu és que a la gent no li importi tornar a caure en la misèria econòmica i humana, amb tal de no ser diferents.
M'ha encantat com expliques tot el que l'Ernest va fer, la bona organització, els resultats... Però ja em temia que s'espatllaria.

Llegint-te, em crida l'atenció el contrast entre dos mons, que es donen la ma, però tan diferents a la vegada. El que passa als banys, un mon de lascívia, de desenfreno, de llibertat fins i tot. I el que passa per damunt dels banys, el passeig on hi ha un altre mon, el de la contenció, el "seriós", el del dia a dia. Atreu el de sota, però també fa por passar de certs límits. Amb observar n'hi ha prou, com fas tu, encara que deixar-se portar seria la repera...
Gràcies per les paraules (gavinot, esprimatxat, esquitllentes...) i per compartir els teus records.

anta lucidesa fa mal, de vegades envejo els curts de gambals que són feliços en la seva ignorància.
Gràcies per posar-ho en lletres, no ha d'haver estat fàcil, escriure el que sents, el que "veus" quan les sensacions, els sentiments, són així. I, un cop que hem vist com va tot, ja no hi ha volta enrere.

Doncs sí, de vegades, sortir al carrer, és com anar a la guerra (sense voler frivolitzar amb una cosa tan greu). Ho expliques molt bé i més d'un i una, han caigut al camp de batalla i s'han trencat algun os. Va bé una mica de bon humor del teu a aquestes hores de la tarda.

Sobre el meu darrer relat, fixa't que dic "així que demano diversos pecats"... Segur que el xuixo era entre ells...

Al carrer només hi ha mirades, però el protagonista és el cec, testimoni privilegiat, dins el seu refugi, de l'aigua que cau, dels trons... Fas que ens hi trobem, voldria ser allà, amb el meu paraigües, segur que em ficaria de peus al bassal, per maldestre, i potser compraria un número al cec, per trencar la soledat, per viure un moment únic que ens transmets amb la teva mestria habitual.

Bon relat que, a través de la mitologia, reivindica el paper de les dones al llarg de la història i demana més protagonisme per a elles, perquè hi van ser, encara que les cròniques, escrites per homes, les mencionin com a personatges secundaris.

La informació, falsa o veritable, com a instrument de manipulació del poble, s'ha fet servir des d'antic i fins als nostres dies. Sabem el que volen que sapiguem, molts cops no és la veritat. Només cal mirar els noticiaris d'una cadena o d'una altra per veure com un fet és d'una manera o d'una altra segons la ideologia dels que maneguen la cadena. La informació és poder i ara, a través de les xarxes, més que mai corren les mentides i es fa malbé una reputació en segons. Ara tenim internet, en els temps de la revolució francesa hi havia els escrits que el poble, els que sabien llegir, esperava amb ànsia, l'art de la manipulació és antic. M'encanta el teu relat, ha estat com viatjar en el temps.