Ostres, l'home podia al menys haver acompanyat la protagonista fins a casa seva, no només utilitzar-la com si fos un forat amb cames i deixar-la allà, calia marxar tan ràpid? Però és una manera de d'acabar de trencar l'encís que la dona no pot evitar crear. Ella va per un camí i ell per un altre, com moltes vegades passa. Penso que buscar activament no és la solució, però si esperem que la vida ens faci la feina, tampoc.
M'ha encantat.

Tot te un preu i no hi ha ningú que s'escapi de pagar-lo, envellim, és el preu de viure. Però el cervell, tot i les mil ganivetades de la vida, continua ben viu, no ens hem de rendir, el foc d'abans, pot ser foc ara, només desitjant-t'ho les flames tornen a cremar, com interpreto del teu magnífic poema, que tracta un tema molt difícil d'una manera brillant.

Un relat que ens deixa a les portes de noves escenes del teu passat amb el Lulo com a protagonista (i qui sap si el seu oncle també), diria que un cop més obres el flascó de les essències, que gaudirem en el proper lliurament.

Aquestes dones que, des de l'ombra, movien tots els fils, els de casa seva i també a l'exterior, em captiven. És molt millor exercir el poder des de l'ombra i no cremar-se, com fan, per exemple, els que realment manen a aquest planeta, posant ninotets de cara al públic, com el Biden...
La teva protagonista, encara que al final es queixa de no poder escollir, fa i desfa com vol.
Això de la "querida" era un costum més d'aquella burgesia que competia per mostrar el millor cotxe, la casa més gran, la puta amb més classe. Ara ja no es fa servir aquest nom, però elles continuen existint...

Moltes gràcies per l'explicació sobre els dips, no en tenia ni idea, saps molt i t'agraeixo que ho comparteixis.

Els protagonistes del teu relat al final tasten, o els hi volen fer tastar, la seva pròpia medecina. Sort que s'ho ensumen i fugen. El que no entenc és perquè es converteixen en dips (primera vegada que veig aquesta paraula). No coneixia la història del gos sant, molt interessant.

El teu relat, llegit ara, el primer dia d'estiu, amb una xafogor que ofega, m'arriba molt més. I puc entendre, i compartir, totes les sensacions que tan bé descrius. Qui no ha viscut un desig així, net i cremant, amb una miqueta de cervell frenant els actes, però amb tots els sentits gaudint infinitament. L'estiu crema i ens arrossega...

A aquestes alçades de la vida, al segle XXI ja, potser tot està dit i escrit, per què trencar-se el cap en escriure coses noves, quan mai sonaran a noves, perquè els millors poemes ja hi són. Si es fan servir els existents, com ha fet vostè, en una espècie de patchwork literari, mencionant els autors, em sembla un preciós homenatge als creadors i també als lectors, que gaudim de tots ells a la vegada, i de vostè, SrGarcia.

Retalls d'una vida, estones d'uns dies, moments especials que cal recordar, que és necessari escriure'ls per paladejar-los, perquè siguin encara més únics. Cada persona té les seves prioritats i el seu mon. Els del casament no salvaran mai un pardalet o traslladaran una llagosta a un lloc més segur. És que ni entendrien a la persona que ho fa. Són mons diferents, però, per molt petit que sembli, el mon de la salvadora de bestioles, és molt més gran, inabastable, infinit, pura vida. I als altres, que els bombin, potser alguns d'ells, necessitin també qui els salvi, però no tindran tanta sort com el pardal o la llagosta, ja s'ho trobaran.

Res ens queda tan profundament gravat com les experiències de la infància. Les imatges, les olors... Seran sempre un camí per tornar a la infantessa i a les persones que hi eren.

Som com aquells asses d'abans, girant al voltant d'una sínia. Només que som legió. Girem i ara trepitgem una pedra, ara ens entrebanquem amb un tronc i ara passem per una mica d'ombra de la figuera del costat. Som així, rucs i lligats, repetint errors. Ara dretes, ara esquerres, ara mato, ara em maten, sense principi ni fi. Bon relat, com sempre, SrGarcia.

Quina raó tens. Les nostres vides han canviat molt i en molt poc temps. Sense adonar-nos hem deixat enrere moltes coses, que han estat substituïdes pel mòbil i similars. És més, la persona que no s'ha deixat "doblegar" per les noves tecnologies, es vista amb mals ulls. El dia que peti tot ens farem un tip de riure.

...un poema ple de sensibilitat, on la natura et serveix d'inspiració, per trenar versos plens de musicalitat.

...dins un altre relat. Això aquí al meu poble no funcionaria, perquè després de tancar passen a netejar, però les biblios em semblen un bonic lloc per passar la nit.

El teu relat m'ha fet arribar les teves sensacions, el que vas sentir, un moment intens en que el passat i el present "van fer contacte". Gràcies per tot el material que has afegit perquè puguem paladejar millor el que ens presentes.

Gairebé sempre les expectatives son superiors al que esdevindrà després, la realitat. Però no hi ha res comparable a fer el camí, a viure, a ser jove i anar a buscar el que ens han promès. Després hi sol haver la decepció. Però els anys i el cervell tenen la deferència de recordar-nos principalment l'aventura abans del final.