Home, doncs ja està bé el clatellot, inclús seria per fer-lo anar uns anys al purgatori, ja que ho vol provar tot. Mira que ens ha arrossegat per tots els estaments socials, fent-nos veure el pitjor de cada un d'ells. No hi ha gent bona, bones intencions, negocis nets, bons sentiments? El protagonista no en troba pas. És el que som, miris on miris, a dalt de tot o a baix de tot, els cucs ho foraden tot. Bon anàlisi, divertit com sempre, però amb l'agror de fer-nos veure com n'està de podrida la raça humana.

Ostres, pobre cuca, ella que havia vingut a proposar-vos un trio hahaha.

SrGarcia, aviat farà un any que no publica. Trobo a faltar els seus relats sense filtre, el desconcert que de vegades em provoquen, l'humor amargant, els seus coneixements d'història, la mala llet, la ironia... Va, a veure si s'hi posa ara que ha arribat la primavera i tot floreix.

Un preciós poema que sembla una cançó tradicional, d'aquestes que els pretendents canten a les noies per captivar-les i portar-les al ball de festa major.

Un relat àgil, que és llegeix a bon ritme, perquè ja veus a venir que alguna cosa no rutllarà. El teu llenguatge fa volar el cor junt amb el del protagonista, fins que al final també el lector queda desinflat com la dona. Hi ha "olors" que són barreres insuperables. Ja ho va dir l'Helena, que calia evitar els peus vora la cara hahaha.

Ep, un poema! Ple d'humor com els teus relats. Amb un fons seriós, perquè, qui no s'ha preguntat, en el cas de que hi hagi vida més enllà, com s'ho faran els que han tingut diverses parelles? O, en el cas de ressuscitar el dia del judici final, tindrem el cos de quan vam morir, de quan érem joves, anirem podridets, serem una pila de pols, ànimes de llum?

Un relat molt original on la deessa esdevé gairebé humana, amb els nostres dubtes, indecisions i frustracions. I també un relat que ensenya, que mostra que molts cops pensem que els diners són sinònim de fortuna, quan l'home pobre i feliç del bosc demostra el contrari (encara que no és habitual, no ens enganyem).

Veig que a categoria has posat "Biogràfica", per tant entenc que això ho has viscut. Sé que és molt fàcil parlar des de la distància i havent llegit tot el procès, però jo et diria que en el moment en que es va tallar la relació, allà ho hauries d'haver deixat estar del tot. Allò que et va dir ell "que sempre serieu amics" forma part del conjunt de frases que es diuen, com "no ets tu, soc jo". Per ell, escriure això de l'amistat per sempre, va ser una manera maca de tancar la relació (ho fan molt això). Tu t'ho vas agafar al peu de la lletra, error teu, la relació ja s'havia acabat. Passa pàgina, no mereix ni un segon més del teu temps.

Vivim en una societat on tot s'analitza, es reflexiona massa. I si sentim i punt? I si ens deixem arrossegar de tant en tant per les sensacions, pels sentits desfermats? El teu poema mostra un episodi d'aquests. Passió, desig, neguit, intensitat, PURA VIDA (una mica, de tant en tant, va bé).
Una abraçada, Aleix.

És cert, com diu la teva protagonista, que els miralls fan que una habitació sembli més gran, però també ens tornen imatges que no volem veure, sobretot a partir de certa edat. Sort que ella ho acaba acceptant. No sé si arribarà el dia en que una arruga sigui vista com quelcom positiu i no pas negatiu.

Per a una persona com jo, impulsiva i que no li agrada desfer els plans prèviament fets, el teu protagonista és tot un exemple de com, de vegades, ens hem d'aturar i reflexionar, envejo la pau que troba al final.

Jo penso que si aquest noi et va comentar el tema de la seva darrera parella va ser perquè ell estava tranquil, ningú vol neguitejar a un amant esporàdic amb el que busca passar-ho bé. Segurament ell s'havia fet una anàlisi de sang i per això t'ho va comentar com aquell que res. Ja sé que és fàcil parlar ara des de la distància.
"Jogineig" és correcte? No hauria de ser "joguineig"?

Un altre relat marca de la casa. Ple d'humor i escrit a partir d'un fet real que podem observar a diari a diferents llocs. Excepte per la noia nua, és clar, això ja és més peculiar, però no pas inusual. Són els temps que ens ha tocat viure i tu n'estàs fent una col·lecció de relats admirable.

El drama del pallasso trist que ha de fer riure. Potent la imatge final amb les llàgrimes i les gotes de sang.

Buf què trist i què real. I què bé que transmets totes les sensacions i els sentiments. M'ha emocionat.