Sí, com diu el relat, s'ha de viure l'instant. La teoria és fàcil, la pràctica és més complicada. Però el teu relat és un exemple de que es pot aconseguir i de que fer-ho procura felicitat, si més no, al moment. Ves a saber com va acabar tot, però això ja seria un altre relat.

Una imatge que qui més qui menys ha vist i sí que aixeca preguntes. On van? Qui són? Pels que tenim imaginació sempre és l'inici d'una aventura. Ara he recordat que jo vaig escriure una sèrie de relats en que el protagonista era un home que anava amb moto travessant paisatges de somni i de vegades inclús viatjant en el temps.

Res com les olors per fer de cinta fixadora i transportadora de tota una vida. Els records s'hi enganxen i s'hi trenen. Com en el cas del cafè, potser l'olor més evocadora i comuna de totes.

Fastuós desplegament de vocabulari, sensibilitat i imatges bellíssimes que la imaginació dibuixa amb facilitat gràcies a que domines l'art de la descripció com pocs he vist en aquesta pàgina.
Un suïcidi, entre la posta de sol i el nou dia. Una mort més. Anònima. Com moltes altres que passen cada any a milers. Algú decideix llevar-se la vida, per mil motius. Sigui ara o, com al teu relat, fa un segle.
M'ha agradat molt.
(Un cop un relat està publicat ja no es pot modificar, l'hauries d'esborrar i tornar a enviar si vols que el 1808 desaparegui, encara que no afecta a la lectura i bon enteniment del teu magnífic escrit).

M'encanten les garses, les veig cada dia, des de sempre, els hi agrada viure a prop dels humans i formen part del meu paisatge. I el que tinc molt gravat és el seu cant, "xac-xac-xac" sobretot als migdies d'estiu, amb el sol roent i aquest so trencant el silenci.
M'ha agradat molt el teu poema, cada vers destil·la amor per aquests ocells i fas que veiem la garsa pispant el mirallet. Jo no he vist mai un niu de garses, ja m'agradaria veure què hi tenen!

En aquest teu poema número cent i veig com dues branques que es van trenant per fer-ne una, aquests versos que conformen un cos de dona. Diria que jugues amb el nom, el de la Ruta de la Seda, sempre tan fascinant, tan evocadora; i per un altre cantó hi és l'ésser humà, que t'atreu, que és el lloc on vols ser i estar. Dues rutes, les mateixes sensacions, de descobriment, misteri, atracció...
Per un altre cantó, et volia agrair el teu comentari al meu relat "La solució". La història està feta de vides com les nostres, tots patim, tots estimem, tots som iguals, encara que de vegades sembli que els personatges històrics siguin com actors d'una pel·lícula.

Està clar que hem de viure el moment. Tot el que no diem o fem avui ja no ho podrem fer mai més, cada instant és únic i fugisser. Atrapem l'ara i tant de bo que quan arribi l'hora de marxar sigui amb un somriure de satisfacció per tots els t'estimo donats i rebuts.

Com sempre, un relat molt original, ple d'imaginació, humor i coneixement de la vida. I mira, m'ha agradat que acabés bé, com un conte rosa

Un ritme que arrossega el lector i el fa ballar com vol, de tal manera que al final, quan s'acaba la música, jo mateixa m'he sentit coberta de cendra. Hi percebo dolor i alleujament, lluita i rendició, vida i mort, tot el que som, tot el que tenim, cendra.

Uns versos bonics i plens de sensibilitat. La lluna és molt inspiradora.

Recordo un dia, a principis dels setanta, quan el meu germà va tornar d'escola i ens va dir que el professor li havia ensenyat que el seu nom s'escrivia "Pere" i no pas "Pera" i al DNI hi posava "Pedro", com no.
Bon relat, un record que la majoria compartim.

Els teus relats són molt bons. Aquest el trobo magnífic. Un intercanvi de papers. Qui no ha pensat de vegades què passaria si qui manés fos alguna de les espècies que ara sotmetem? Segur que ens ho farien pagar o, com a mínim, s'invertirien els papers. I així passa al teu relat. Molt ben trenada tota la conversació, molt "normal", els petits detalls de la tecnologia, els anys que han passat, però la situació és una molt habitual i "veure" el quadre que ens dibuixes és inquietant... També m'agrada el toc d'ironia i fins i tot autocrítica, posar al descobert la crueltat i/o l'absurditat d'algunes coses que els hi fem als animals.

M'ha recordat Blade Runner, hi ha una autoritat que persegueix i hi ha uns fugitius injustament perseguits (des del punt de vista actual). A Blade Runner era la suposada manca de sentiments el que delatava als perseguits i en el teu relat és el contrari, és el sentiment de l'enamorament el que fa que la protagonista rebi la visita de l'autoritat per "corregir" la "mala conducta". M'ha produït la mateixa sensació d'angoixa, de tristesa, de temor... perquè podria ser. De fet, si ho penso, ara mateix és així, ens uneix a tots una pandèmia, el dolor, la por...

Doncs a mi em fa l'efecte que les coses podrien anar ben bé així. És més, tant de bo anessin així. Una vida resolta i un final cert. La incertesa i el probable patiment són de les coses que més torturen als que es fan grans i s'acosten a la mort. A mi no m'importaria, viure amb normalitat, fer els anys que em toquin i després que em reciclin. Bon relat, Neus!

Som persones i els cossos les nostres eines per comunicar-nos, tant és si tenen un tros de carn més o menys. Som cervells, som cors, som ànimes. El teu protagonista, adaptant-se, ens ho demostra. Un exemple de resiliència.
Coincideixo amb Atlantis en que el que has escrit del mes de febrer és preciós, tal com és.