Tinc un quadre al menjador
a l'alba és fosc i enigmàtic
al migdia, esclat de color
a la tarda floreix, màgic
amb els colors del lànguid sol
el capvespre el torna tímid
i s'amaga en la foscor.
He comptat cinquanta quadres
al menjador.

Primera dama de la cordialitat,
està molt bé el teu poema de nadalenca dolçor, amable i joganer i el comentari en el que tens present la família lírica que encara acompanyes amb el teu pensament.

Que el solstici d'hivern ens doni el que promet: una renaixença.

Ennuvolada
t'enfoses dins la sorra.
El mar s'ho mira.
Et salva la nau blava
i li beses la quilla.

El poema sembla una invocació al Déu dels cristians.
L'ús de la mostassa, però, em despista.
Quan ho varen escriure els evangelistes no existien els frankfurt ni els bratwurst, menja amb qui sempre he associat la mostassa.
Si elimino aquesta referència queda bé.

Hi ha una frase feta que afirma que en les baralles sanguinàries la veritat és la primera víctima. Ara, amb la veritat difunta des de fa temps, és la compassió dels combatents que ha ocupat el seu lloc de víctima preferent en la brega. Queda, però la llunyana mirada compassiva que mostra que el sentiment amb que hom pren part en el sofriment d'altri (DIEC) no s'ha extingit i els nens, que són homínids sense la capacitat creativa ni destructiva dels seus congèneres més desenvolupats, són l'única mostra de la possibilitat d'un món compassiu en el futur. No està tot perdut, potser. Tant de bò.

Ens les fumàvem les lianes. En aquell.temps els porros només existien al Rif.

Folla de boja, de trepitjar o de cardar?

Tots som
la mateixa cosa.
Primer
llençol d'escuma
després
pedra foguera
del frec
volen guspires
la pell
flames enerva
per ser
foc que no crema.

Tinc un problema. Sense voler he llençat el pinyol de la tercera oliva dins el pot del detergent concentrat. Algú sap d'alguna manera de recuperar-lo sense fer malbé l'envàs.

M'ho ha semblat pel què expliques. Jo estic a baix, entre calçotets. Perquè no quedem als pantalons i ens rasquem l'esquena. A mí m'agrada!

Digue'm poeta, però això de fer servir tantes lletres perquè entaforem el cap entre unes mamelles em sembla excessiu.

Fuig de la lluna
la llum manllevada
per anar a la terra
a eixugar sang incauta.
Torna la llum
enrojolada
per vestir la lluna
de vergonya bàrbara.
No sap si podrà
sota el vel salvatge
quadrar secrets
dolços i amables.

Descriviu un passeig, una mica a l'estil del Dante, per un món que és el vostre, idíl·lic, el que reconeix que som com som i que la lògica no ho pot canviar, en una societat normativa que exigeix la sinceritat amb l'altre. Ah, i sense hipocresia. La pregunta és, on para aquest món?

A Capri no hi he estat, però l'havia ballat i els records que en tinc també són d'ombra suau que s'esmuny en acabar la cançó, misteri encès pel desig de la gruta misteriosa, tendra ombra perfumada i roc en forma de colze per mantenir l'intermedi airejat. La navegació, però no tenia el rumb cap a la pau de l'infinit, sinó cap al combat del..

I també és bellíssima la imatge d'una rosa iluminada pel sol.
La disposició dels pètals genera un munt d'ombres i colors que en fan un dels espectacles més prodigiosos del jardí.