Una invitació a treure la nostàlgia a passejar.

A l’estiu, vora els camps, hi havia tronxos de col. Les batalles de tronxos i terrossos, que sempre amagaven alguna pedra, acabaven a la farmàcia, on un farmacèutic loquaç i sarcàstic ens desinfectava amb aigua oxigenada, posava mercromina i una bena si calia i ens acomiadava amb un somriure sardònic mentre deia, apa, cap a casa, que vostre mare us en hi afegirà més.

.. aquesta bella al·legoria del Paradís. Sempre ens havien explicat la història de la serp i la poma que t’omple de ciència quan te la menges, cosa que Newton va demostrar que no era veritat, la poma t’omple de ciència quan et cau al cap. El món és dels trinxeraires que viuen amagats al Paradís i es casen amb la filla de l’amo després d’atonyinar a la gent de bé.

Espero amb ànsia la continuació, per veure què fa Caïm.

També ho deia en Paul Valèry "Allò que hi ha de més profund en l'home és la pell"

I aquesta buidor que tu sents només es podrà omplir si de la meva en fas una nostra.

Després de llegir-te crec que hauries de fer com jo i seguir el consell de Sant Agustí, “Estima i fes el que vulguis”

Disculpa, jugo amb l'error del títol, una barreja de mallorquí, italià i català?

En relació al cafè, t'asseguro que jo no hauria tornat després del primer. Noto instantàniament qualsevol cosa que se li addicioni. Si no és molt dolent, està clar

Ara, més torturades que mai

Xalo amb la xamba del xuclador de tots els mots del xuixo

A mi m’agrada enfonsar les mans en la terra humida de l’hort. Provaré d’aguantar-les dins més estona del que ho faig habitualment. A veure si començo a notar el pessigolleig del creixement dels borrons.

I, fàcilment, en la recerca de la utopia es troba la distòpia.

La frase final és un sarcasme, oi? Sinó, no em quadra

L'amor només amb amor es paga.

Ara entenc perquè noto un fort corrent d’aire que circula entre les meves dues orelles

Mira, després de llegir aquest didàctic relat ho he vist clar, parles de teatre. Quina cosa, sinó, pot conjuminar simultàniament polítics, actes, mascaretes i condons.

Et veig interessat per l’arqueologia de condó. Per això em plau informar-te de l’existència del condó de ganxet, no sé si fet amb punt de cadeneta, baix o nan, però, això sí, ben disminuïts perquè quedessin molt apretadets. Ignoro si els va inventar la tieta Enriqueta o va ser algun francès que li va passar la manera de teixir-los. El que és segur és que, amb gran èxit, en va escampar la tècnica en un temps en que els primers deu manaments eren d’obligat acompliment i tothom es delia per practicar l’acte de manxar sense posar la marxa enrere.

Si em vols agrair aquest enginyós comentari ho pots fer comentant el meu darrer trist poema. Ja no estic tant trist, el teu relat m’ha fet somriure.

M'ha fet gràcia. “Jo, que sóc de ciències, poc en sé de quins són interessants.”, dius, referint-te als llibres, com si el “ser de ciències” fora alguna mena de minusvalidesa per navegar amb desimboltura pel mar de les lletres. Quan dius que “ets de ciències” estàs dient, com creia Newton, l'Isaac, que ets filòsofa. Perquè la filosofia és l'art de desfer els malentesos que provoca el llenguatge, aquesta imperfecta i alhora bella manera de comunicar-nos. I “els de ciències”, entre els que m’incloc, tenim la bona costum de dubtar de tot allò que no té un significat clar, una correspondència en el món real. I per aquesta bona costum ara sabem que la terra no és plana, que per aconseguir la curació d’una malaltia, tallar el cap a una víctima és un pèssim camí i que l’amor no existeix, encara que existeixin els amors, aquestes relacions alegres amb elements del nostre entorn. I que per escriure bé el millor és tenir necessitat de fer-ho.

Una altra cosa. Quant puguis, i si llegeixes això pot ser ara, passa pel Forum. L’entrada VOTACIONS NANOREPTE 984 - LA NEU espera que designis quins són els teus dos nanos preferits.

I, apa, a continuar escrivint, que dius coses molt interessants i ben dites.

El desig és un gos mutant que necessita un collar perquè no s'escapi. Sota els llençols cal prèmer amb el pols el comptador  de sang i  posar el collar quan els batecs afluixin. Si no tornen els lladrucs de festa sempre quedarà el càlic consol de pensar que els articles RPC quan funcionen aviat, es trenquen i sempre fan el mateix paper que els fulls (brins!) enganxats d'un llibre sota el diluvi.