Els motius van a la seva i la única cosa que els importa és generar efectes.
En aquest relat expliques uns efectes que resulten atractius pel lector, però són explicats sense els detalls que invoquen a la seva vessant més sicalíptica. Això li permet continuar com espectador que, a diferència dels protagonistes, s'adona dels inconvenients de la situació i es pregunta pels motius que la han produïda. Diuen que els bons relats són els que generen preguntes.

Causa és tot allò que produeix un efecte. Motiu és el sentiment o raonament que ens fa moure com a causa. La força de la gravetat és la causa atzarosa de molts efectes, i ho fa sense cap motiu per fer-ho, com el volcà de La Palma.
Quan omplim una pàgina de paraules ho fem perquè tenim un motiu per fer-ho. Ara mateix el meu motiu és intentar clarificar les meves idees sobre les diferències entre motiu i causa,  motiu que és l'efecte d'haver llegit la teva reflexió. Així doncs, tu has tingut un motiu per redactar un text que ha estat la causa que ha generat el meu motiu per redactar-ne un altre. Sense el teu motiu no hauria existit el meu.

La vols recuperar per arrancar la pàgina d’alguns impresentables a qui agradaria esgarrapar a la Maria del Mar si sabessin que la tenen a tocar. Diguem per on pares que et vindré a ajudar.

... del manual d'incerteses.

Espero la segona, a veure si és tan reeixida com la primera.

Sempre he admirat els veïns del nord pel seu exquisit bon gust. Mentre els d’aquí penjàvem als desagraïts i contemplàvem la seva agonia delectant-nos amb els espeternecs del cos, els de més enllà els esquarteraven i els d’allà enllà els feien patir amb unes armes de foc que varen ser el inici del canvi climàtic i que, si els tocaven, els deixaven mal ferits, els veïns del nord feien servir un instrument que era la imatge viva de la dalla i separava cos i ànima en el temps en que tarda un pensament en fugir del cap d’en Trump (per fer més terrible la imatge)

Bon relat en el que es nota la ma d’un excel·lent químic que ha barrejat els ingredients suficients per produir una reacció exotèrmica que proporcioni la suficient escalforeta al cap del lector sense implosionar-lo.

Fins i tot els de muntanya, quan tenim entrebancs, ens capbussem en el teu mar. El de la infància

Però potser el vent no era de Marinada

Disculpa l'acudit fàcil, però si el penses, té el seu què.

Està prou bé la manera amb què ens parles de placidesa sense placidesa.

Demostres que la escultura és imprescindible.

I és que el que tenim a la punta de la llengua només ho pot llegir algú que tingui prou sensibilitat per fer-ho.

Al meu parer, la poesia és la manera de transmetre amb la comunió de paraules la veritat que no poden expressar les paraules. I no la trobo en aquest poema. Potser perquè després del vol prometedor de les dues primeres estrofes (ai l’abús del genèric amor), esperava que els quatre primers versos de la tercera desembocarien de forma natural en la paraula justícia. De forma incomprensible hi has posat vida.

Quan algú comenta un text teu amb el que sembla una saviesa sorneguera, no parla de tu sinó de l’enfilall de paraules que veu i el que li suggereix en aquest moment. O potser no. Si un text és bo i el llegeixen diferents persones amb maneres de pensar discrepants, en resultaran moltes lectures contradictòries. Això vol dir que cadascuna l’ha fet seu a la seva manera, que el teu relat és universal. T’has de preocupar si tothom hi veu exactament el mateix.

Jo hi veig en Woody Allen al teu relat.

Per reblar el clau del teu injustificat disgust, d’aquí a una estona potser et renyaran per haver contestat amb un comentari els comentaris del teu relat. No t’hi capfiquis. Quan t’expliquin el tema dels comptadors ho entendràs.

El teu relat fa deu pams i a tants pams no hi arribo. He començat pel final i he llegit el darrer mig pam.
Òndia, noi, quina gresca sideral, quin rebombori sicaliptic ! Desitjo que no fora als peus dels Encantats perquè em moriria d’enveja. A mi, una nit estrellada em varen fer fora del refugi de Sant Maurici per fer soroll en estavellar una bota de muntanya al cap d’un ratolí que burxava al costat de la meva orella. I és que hi ha espetecs i espetecs i el teu era dels de Cantonigròs.

la teva història m’ha confirmat el que sospito, però no m’atrevia ni a pensar.
Que s’escurcen els dies me’n vaig adonar molt aviat, cada estiu, quan enfilava la tardor i cada mossegada que la nit li clavava al dia era una mossegada a la meva ànima, que s’anava enxiquint al mateix ritme que ho feia el dia. Que s’escurça l’enteniment, fa temps que ho tinc clar. He observat l’evolució de la manera de pensar dels meus amics i tot el beatífic entusiasme que, de joves, manifestaven en favor en favor de les causes nobles s’ha transformat en exigència perquè les practiquin els altres. Que s’escurcen els marits és el que la teva història m’ha confirmat. Jo de marit sempre n’havia tingut només un i ,complidor com és, sempre arribava allà on jo l’hi demanava que havia d’arribar. Ara, obligada per la necessitat, n’he afegit un altre i estic veient que, si no canvio jo, me’n farà falta un tercer.

Molt bé, mala pècora, i no serà per les satisfaccions que tu em proporciones.

Així era com ens saludàvem amb una amiga, amb un to de veu alt i clar perquè tothom ho sentís. Era quan encara no havíem descobert a Lucreci i predominava en nosaltres l’afany de provocació. Ara, quan ens trobem, les salutacions són d’allò més correctes, tot i que, de tant en tant, quan ens acomiadem, m’apropo a la seva orella i li deixo anar un “Apa, ves a la merda!”. Sé que em contestarà “Impossible, hi estic a tocar”

segur que li tremolen els calaixos per l’emoció de veure’s una altra vegada a casa. I quan es torni a sentir plena i comenci la setena vida, fins i tot miolarà de satisfacció. No entén què pot haver passat, al principi sentia dir que, per norma, tot era immutable i ara comença a sentir que la mutabilitat és la norma. A veure què passarà quan tornin aquests dos. Ara mateix riuen com dues criatures, segur que és perquè estan contents d’haver-la tornat a casa.