Molt bon relat. Les pors, culpes i frustracions que portem dins del cap sempre acaben sortint. Sovint en forma de monstres que la comunicació i la compassió permeten compartir i transformar en fum que s'esvaeix. No val fugir, perquè els monstres de dins sempre fugen amb nosaltres.

De petit, durant molts anys i cada dia, abans de pujar al llit, mirava que no hi hagués res a sota. No sé perquè ho feia. Alguna vegada hi havia trobat un escorpí, però això no m’amoïnava gens. Has provat de posar sal a l’ampit de la finestra?

En el diccionari d’animals no humans i vegetals, s’anomena humà a tot aquell ésser que és capaç de causar danys a altres éssers sense profit necessari, habitualment pel plaer que provoca en aquests éssers menyspreables l’exercici del poder absolut.

Excel·lent plasmació poètica de la llegenda que Hobbes va traslladar a l'espai metafísic.
Amb una a bona musicalitat

El relat sembla una descripció de les sales de la ВЧК (Cheká) on es tancaven els detinguts per ser interrogats, torturats i assassinats. Terror encara ampliament practicat en l'actualitat en qualsevol mena de règim

Els llamàntols tenen una sensibilitat que copsem més proprera a la nostra. Per això no has fet protagonistes els enciams, però ben podria ser.

Una barreja de vudú, hipnosi i la vaig matar perquè no era meva, amb una bona dosi de terror perquè tu ho dius.

Ben escrit, que ja és molt, amb tots els ingredients per fer vibrar gairebé totes les cordes de la sensibilitat. Llàstima que, com acostuma a passar en aquesta mena de relats, en posar-hi foc s'evaporin les persones.

Se'm fa difícil ajuntar les paraules poesia i monarquia si no és bastir algun sonet burleta.

Ja sabeu com funciona la monarquia, dalt de tot hi ha un senyor, el rei, que ha baixat del cel i té les qualitats de rics i funcionaris i, ja que de senyors que baixin del cel n'hi ha pocs, no es molesten en canviar-lo. Quan es mor, hi posen un fill seu perquè es veu que la qualitat de baixar del cel és hereditària. Aquest sistema té, però, alguna pega. Tota la gent que envolta el rei, rics i funcionaris d'alt nivell, agafen la mania de que ells també han baixat del cel i, naturalment, fan tot el possible perquè els succeeixin els seus fills. Amb el poder que tenen, habitualment ho aconsegueixen. I així anem.

..i també estima, potser.
Ben musicada aquesta història d'un breu encontre sense núvol de culpa

Si, senyor, de la mateixa manera que el millor policia és un antic lladre, per experiència i coneixement de tècniques i actituds, el millor sant sempre és un antic pecador i segur que si rasquem en el santoral podrem trobar el catàleg de màcules, flaqueses i imperfeccions humanes més farcit que si el cerquem entre els estadants de l'infern.

Si m’ho preguntessin a mi, que no serà el cas perquè els que em coneixen saben que no acostumen a tenir prou temps per escoltar la resposta, els contestaria segons l’hora del dia. Si fora al capvespre els diria que res m’agrada més que la posta de sol. Té prioritat davant del sopar perquè el sopar el puc endarrerir i la posta de sol, no. Si fora a la una del migdia, diria que a aquella hora només tinc ulls, nas i boca per al vermut. Ara tinc un flirteig amb el Yzaguirre reserva 130 aniversari i poques coses poden fer-lo trontollar. I com a potiner del bon gust m’agrada acompanyar-lo amb un parell de talls de fuet tendre de no diré on perquè la producció és escassa i no vull que la meva pedanteria en faci flaquejar els estocs. Ara que estem confinats, els veïns de l’edifici fem servir més l’escala. Això vol dir que coincidim més sovint i quan a mitja tarda baixo i sento una olor que em té el cor robat, m’enlairo i tot el món plaent és aquest núvol de mirades, somriures i perfums que em fa oblidar la meva condició terrenal. I al matí, quan em desperto, obro els ulls i em giro cap el cantó d’on ve una respiració compassada amb els reflexes del sol que es colen per les escletxes de la finestra, llavors.. Ostres potser que pari, que això només és un comentari

Quan els pinta la llum, tots els colors fan el blanc, quan els pinta el pinzell, el negre. La llum és un miracle que neix cada dia i ens transmet la serenor de la natura que malmetrem si ens deixem enlluernar pel pinzell.

Per més fantasia que posem en la mirada amb que ens contemplem, mai deixarem de ser una agrupació temporals de vibracions subatòmiques, com ho és la lluna o els corpuscles ondulants de la llum. El nostre destí és quedar-nos per sempre agrupant-nos en formes canviants.

.. trist desconcert

Una bella manera d’explicar la paràbola de la filla pròdiga, la filla extraviada que retorna a la seva casa, la de la mare naturalesa, que la perdona i la rep amb les branques obertes i el sol tou i humit perquè torni a arrelar-hi. La resta de fills perduts hauríem de fer cas a aquest missatge abans que la benvolença de la mare naturalesa es transformi en ira. Hi ha un temps per a cada cosa i el del perdó està caducant.