El poema sembla una invocació al Déu dels cristians.
L'ús de la mostassa, però, em despista.
Quan ho varen escriure els evangelistes no existien els frankfurt ni els bratwurst, menja amb qui sempre he associat la mostassa.
Si elimino aquesta referència queda bé.

Hi ha una frase feta que afirma que en les baralles sanguinàries la veritat és la primera víctima. Ara, amb la veritat difunta des de fa temps, és la compassió dels combatents que ha ocupat el seu lloc de víctima preferent en la brega. Queda, però la llunyana mirada compassiva que mostra que el sentiment amb que hom pren part en el sofriment d'altri (DIEC) no s'ha extingit i els nens, que són homínids sense la capacitat creativa ni destructiva dels seus congèneres més desenvolupats, són l'única mostra de la possibilitat d'un món compassiu en el futur. No està tot perdut, potser. Tant de bò.

Ens les fumàvem les lianes. En aquell.temps els porros només existien al Rif.

Folla de boja, de trepitjar o de cardar?

Tots som
la mateixa cosa.
Primer
llençol d'escuma
després
pedra foguera
del frec
volen guspires
la pell
flames enerva
per ser
foc que no crema.

Tinc un problema. Sense voler he llençat el pinyol de la tercera oliva dins el pot del detergent concentrat. Algú sap d'alguna manera de recuperar-lo sense fer malbé l'envàs.

M'ho ha semblat pel què expliques. Jo estic a baix, entre calçotets. Perquè no quedem als pantalons i ens rasquem l'esquena. A mí m'agrada!

Digue'm poeta, però això de fer servir tantes lletres perquè entaforem el cap entre unes mamelles em sembla excessiu.

Fuig de la lluna
la llum manllevada
per anar a la terra
a eixugar sang incauta.
Torna la llum
enrojolada
per vestir la lluna
de vergonya bàrbara.
No sap si podrà
sota el vel salvatge
quadrar secrets
dolços i amables.

Descriviu un passeig, una mica a l'estil del Dante, per un món que és el vostre, idíl·lic, el que reconeix que som com som i que la lògica no ho pot canviar, en una societat normativa que exigeix la sinceritat amb l'altre. Ah, i sense hipocresia. La pregunta és, on para aquest món?

A Capri no hi he estat, però l'havia ballat i els records que en tinc també són d'ombra suau que s'esmuny en acabar la cançó, misteri encès pel desig de la gruta misteriosa, tendra ombra perfumada i roc en forma de colze per mantenir l'intermedi airejat. La navegació, però no tenia el rumb cap a la pau de l'infinit, sinó cap al combat del..

I també és bellíssima la imatge d'una rosa iluminada pel sol.
La disposició dels pètals genera un munt d'ombres i colors que en fan un dels espectacles més prodigiosos del jardí.

A mi també m'agrada aquest flautista que tocava en un grup amb nom de pagès. En aquells temps de guitarres estridents, la flauta era un cant angelical que et guiava, fossis rata o no, a l'encontre del paradís.

En els joves la mort és, sovint, un excés de vida i això que sempre som massa joves per a morir és un missatge subliminal dels fabricants de iogurt. Parla amb ells i et diran que, malgrat la data de caducitat, un iogurt sempre és massa jove per estar caducat.

Home, no ens ho feu això! Vos no necessiteu escombriaires, sinó els germans Iglésies,
que en un tres i no res venen, recullen i s'ho emporten.

El relat no l'he llegit tot. Potser perquè anava adormit, però en passar per Lausana he recordat que hi viu un antic company de pis, en Wolf, I l'he anat a veure.

És un relat cinematogràfic. El veig projectat en la pantalla del meu caparró amb el personatge de la mort,  un ciutadà qualsevol que passeja tranquil·lament entre la gent ocupada en els seus afers diaris per escollir els beneficiaris de la loteria de la parca.

De fet, no cal que ens vingui de fora, la mort la portem a dins des que naixem. És una secció incomprensible de la vida perquè és la negació de la vida i, en conseqüència, i aquest és el drama, la negació de tots els esforços que fem per conservar-la.

La frenètica obligació de fer coses que no són essencials per aprofitar la vida és justament un desaprofitament de la vida, és una distracció perquè no ens adonem que no la vivim.