Camins de dubtes
que deixa l'amargor
del desencïs
dins del sentit
de la inconsistència
d'un món de mones

Camins elíptics
que deixen les paraules
impetuoses
dins del sentit
de l'extravagància
d'un món de mones

Encara que sigui agosarat lliurar-s'hi en el imprevisible i cruel abril. Fa temps (potser 60.000 anys?) que sabem que som jardí i terra humida i calèndula i no ho volem reconèixer. Tenim el plenitud a la punta dels dits i ens deixem convèncer pels que diuen que és a l'altre cantó del món.

Som víctimes del nostre èxit. Els virus i els algorismes ho saben prou i se'n aprofiten per mossegar-nos allà on més ens dol.

Trobo que és una mica llepafils aquest noi. No recordo haver-me trasbalsat tant quan vaig topar amb l'allò. A casa no erem massa freudians i, tot i que el jo el teníem clar, ens havíem d'esforçar per arribar al super-jo. Que vols que et digui, al pa, pa i al vi, vi!. De manera que el bon dia en que, per imperatiu categòric, vaig tenir l'allò a tocar, em va frapar d'allò més. Peró ara estic content. En mi conviuen el jo, el super-jo i l'allò sense massa problemes. Només els que causa l'allò nouvingut quan s'allarga massa i penetra en el territori dels altres dos.

Pel que es refereix a la resta, molt bé aquest sensitiu i pastoril passeig cronològic per l'àmbit de les estacions, amb esclafit final

Ho planto aquí perquè allà no es notifica. Després d'haver-ho fet malament.
I tampoc cal atapeir el forum amb entrades que la resta de relators no saben d'on venen.


Sou la veu d'un continent
amagat en la història
i vostres mots són el vent
que aviva la memòria

Que la deessa fortuna
ens aixeca i ens ensorra
talment com ho fa la lluna
amb el mar quan l'amorra
és veritat oportuna
que sovint no ens ve de gust
però no vol dir que la lluna
faci aquest món més injust

Persistiu en vostre intent
de musicar el pensament
és segur que una cançó
farà aquest món molt millor.

Sou la veu d'un continent
amagat en la història
i vostres mots són el vent
que aviva la memòria

Que la deessa fortuna
ens aixeca i ens ensorra
talment com ho fa la lluna
amb el mar quan l'amorra
és veritat oportuna
que sovint no ens ve de gust
però no vol dir que la lluna
faci aquest món més injust

Persistiu en vostre intent
de musicar el pensament
és segur que una cançó
farà aquest món molt millor.

Mira, acabo de tornar del Paraguai perquè és el temps de collir la Passionària. D'haver llegit ahir aquest relat, te n'hauria enviat perquè si es regala el divendres sant, porta amb ella la fortuna. He vist els alumnes buscant la capital. Encara no l'han trobada. Ni la trobaran perquè la capital del Paraguai és Buenos Aires, la mateixa que la del Uruguai. Tothom qui té ruscs ho sap. Ja em diràs on haig de venir a buscar la mel.

Ai senyora Identitat
que no us digueren a vos
que un petó de veritat
sempre ha estat cosa de dos?

Quan reclameu un petó
i pareu  llavis o galta
com si fóssiu un pendó
o el mantell d'una gran santa
no veieu que en bon besar
més que rebre cal donar ?

Si és que ha sobreviscut, m'agradaria conèixer l'opinió de l'apuntador.

Les sis bales del tambor
dispara el dolent malvat
mata al bo, la noia, el gat
i també al apuntador.

No entenc això del saxo, però si que es posés a estudiar alemany en un atac d'ansietat. És homeopàtic. Per curar la desesperació no hi ha res com prendre alguna cosa que et desesperi una miqueta més.

Sort que les Catànies il·luminen  el lloc, perquè  si ho han de fer els forenses, ni amb l'ajuda de les aurores boreals ho aconseguiran.

Tot plegat és una encertada crítica del frívol comportament humà. Ja sabem que som un ramat de rucs i que mai canviarem, però sempre va bé que algú posi el dit a la nafra per frenar la imparable deriva del dolent cap el fatal.

Mira, l'he llegit així


I és quan arriba la nit
Que tinc la dolça esperança.
No de fe, de sexe amb tu
D'aquell de llarga abraçada
Del teu cos dins meu, ben nu.

Vigorós exercici de presències que m'empeny a fer-ne una sumarització

Es tomba la casa en els somnis
i el trànsit la deixa ben morta,
dins somnis de deixa que casa
amb trànsit de morta a la tomba
Serà casa de morta en somnis
o trànsit que tomba la deixa?
Es casa la morta i la deixa
amb somnis del trànsit a tomba.

Les bones eleccions són el camí més adequat per aconseguir les millors ereccions.

SrGarcia, la raó, entesa com la capacitat de fer servir la capacitat de raciocini, la teniu sempre. En això no cal que us la doni, si no sofriu cap desgavell mental, sempre la teniu.

En relació als meus comentaris, mai intento convèncer a ningú. Exposo la meva opinió, fonamentada en lectures crítiques de gent que també exposa la seva. En l’apartat de la ètica, que sempre m’ha interessat més que la moral, cal dir que un dels meus llibres de capçalera és la materialista Ètica de Spinoza, un panteista precursor de la cosmovisió que ha estat de moda i, potser, encara ho està.

En relació a la Justícia us haig de dir que és una virtut i no una institució, virtut que en més o menys grau tenim tots nosaltres i que exercim en major o menor fortuna, sense massa diferència de com l’exerceixen els uniformats que constitueixen l’aparell de la justícia que aplica les lleis. Avui mateix, quan he anat a comprar, una senyora ha agafat un pot de melmelada. Estava en una postada alta i en l’acció n’ha caigut un altre terra i s’ha trencat. Ella, a l’hora de pagar, volia pagar també el pot trencat. La caixera s’ha negat a cobrar-li al·legant que si els pots haguessin estat més accessibles, no hauria passat. Ha estat un acte de justícia en el que de, forma sorprenent, tots els actors anaven en contra dels seus interessos. La majoria d’espectadors opinàvem que la clienta no l’havia de pagar. Em temo que la presència d’advocats hauria complicat molt la aplicació de la virtut de la justícia.

El Bòsfor d’Almasy és una llicència del guionista de la pel·lícula “El pacient anglès” amb la que el protagonista bateja el pouet que hi ha entre la base del coll i l’estèrnum de la seva amant, protagonitzada per la Kristin Scott Thomas. El pouet del relat no és figurat, és real, però, com podeu entendre, no citaré el nom de la seva propietària.