Desert

Un relat de: Montseblanc
El tren és un cuc metàl•lic que es menja les vies voraçment. El maquinista el fa anar a la màxima velocitat. Només hi ha sorra i els rails que desprenen un fred resplendor d’argent.
L’Ennia contempla el paisatge amb el front fregant el vidre de la finestreta. Sorra, sorra i més sorra. Finíssima, groguenca, infinita. No hi ha ni dunes.
La noia pensa que, ara mateix, el seu mon, tot el seu mon, es aquest llençol de grans d’arena i el cel blanquinós que sembla que li hagi de caure al damunt.
No hi ha ningú més al vagó, els seients buits criden silenci i cansament.
De sobte, el tren comença a frenar. L’Ennia s’agafa fort al seient, li sembla que els frens fan un crit gairebé humà.
Ja fa mitja hora que el tren s’ha aturat. Ella continua asseguda, esperant algun anunci per megafonia, alguna persona que vingui d’un altre vagó...
A fora, el sol es comença a fer més visible a mesura que es despenja damunt l’horitzó.
S’obren les portes. L’Ennia s’aixeca i treu el cap, salta del vagó, la sorra esmorteix l’impacte i li colga els peus fins els turmells. Contempla el tren i el no res. Al costat de la màquina de davant de tot veu la silueta negra del maquinista que també ha baixat. La noia comprèn que ja no queda ningú més en tot el tren.
La nit arriba de sobte i la llum de dins els vagons dibuixa rectangles a la sorra. Més enllà tot és negre i opac.
El maquinista no es mou de vora la màquina. Ni s’ha girat a mirar-la i ella no sap si acostar-s’hi, si tornar a pujar al tren, si plorar o si riure... Té les sandàlies plenes de sorra, té gana i set, té por.
S’ajup a intentar espolsar-se els peus i sent esgarrifada com es tanquen les portes, el tren es posa en marxa, el maquinista ja no hi és i ella no pot fer altra cosa que veure com tota aquella pila de ferralla passa davant seu sense que hi pugui pujar.
Pensa que potser és que ja ha arribat a on anava, ara ho entén. Unes llàgrimes petites i calentes li enterboleixen la vista, tanca els ulls i el seu darrer alè se li escapa de la boca com una delicada papallona.
El maquinista somriuria si no fos que és una calavera. De vegades, n’hi ha que els costa d’acceptar que ja han arribat a destí.

Comentaris

  • Agraïments [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 28-03-2023

    Hola, Montseblanc: Gràcies pel teu amable comentari al meu poema Epitafi a José Molero. Molt bé m'ha dit. M'has emocionat.
    Cordialment.

  • Últim viatge[Ofensiu]
    Prou bé | 27-03-2023

    Cap al no res, sembla! Una mica inquietant , però amb un punt de romanticisme en com ho descrius. Molt bell! Un bon relat!
    Amb total cordialitat

  • Viatge en el tren.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 26-03-2023


    Sap manejar tota l'acció amb una mestria insuperable. Ho he llegit a poc a poc i veig que, com sempre, un relat molt imaginatiu, amb una certa tensió fins al final.

    L'Ennia viu unes accions sobre la sorra i tot el seu recorregut. Amb un final terroritzat.
    Molta fantasia li has posat, Montseblanc.

    Enhorabona.
    Cordialment.

  • El viatge[Ofensiu]
    Atlantis | 26-03-2023

    Un amic meu, poeta, va escriure el seu últim poema que parlava d’un viatge en tren. M’hi ha fet pensar.
    Molt ben descrita tota la situació, el paisatge i els diferents símbols que et porten a pensar que és l’últim viatge.

    Felicitats pel relat.

  • El viatge[Ofensiu]
    Atlantis | 26-03-2023

    Un amic meu, poeta, va escriure el seu últim poema que parlava d’un viatge en tren. M’hi ha fet pensar.
    Molt ben descrita tota la situació, el paisatge i els diferents símbols que et porten a pensar que és l’últim viatge.

    Felicitats pel relat.

  • Camí de ferro[Ofensiu]

    Els trens tostemps m'han captivitat, ara mateix acaba de passar un per davant de ca meu, cosa normal a la comarca del Maresme. Aquest teu m'ha fet entrar en un somni oníric, viatjat al passat i de retruc al present i també futur. Un relat d'interiorització d'un mateix, retrospectiva de la vida de començ fins al final. I ho fas amb aquesta manera tan sensible que et caracteritza, plena de descripcions que quasi diria jo que hom arriba a palpar-les, a sentir-les i això aporta gran gaudiment en la lectura.

  • L'últim viatge[Ofensiu]
    Cesca | 24-03-2023

    Esborronador i bonic a la vegada. Bella descripció d’un últim viatge.
    Llegir relats que remouen sentiments és un plaer.

  • Terror "un crescendo"[Ofensiu]
    llpages | 24-03-2023 | Valoració: 10

    Un relat que va ennegrint -se a mesura que avança. El tempo és cabdal en aquest tipus de narracions que acaben com un malson. Montseblanc és una mestra del tempo, sap anar girant la roda de l'angoixa a una velocitat tal, que quan té n'adones que estàs atrapat ja no hi ha escapatòria. Enhorabona!

  • Silencis....[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 24-03-2023

    foscor, solitud.... Un relat ple de tristor i d'incerteses, però que no deixa gens indiferent, on la situació sigui o no fictícia t'endinsa en el seu transcurs.

    Molt ben redactat Montse.

    Salutacions.

    Rosa.

  • Simbolisme.[Ofensiu]
    SrGarcia | 24-03-2023

    Estem molt acostumats a llegir relats teus que són plenament realistes.

    Trobo que en aquest canvies totalment de registre; és un relat que jo diria que correspon al simbolisme. La noia, el tren buit i l'estrany maquinista tenen més de representació onírica que de naturalisme.

    Un final ben trist i sorprenent. Una representació de la vida i la mort plena de poesia.