El foc amic

...amb amics així no cal tenir enemics, eh? M'ha interessat i he cercat què vol dir això de foc amic i en rellegir el relat ho he entès tot millor. No en sabia res d'aquest tipus de procediment, que no sé si és llegenda només o si també succeeix a la realitat, que imagino que si, però, sigui com sigui, enhorabona per un relat tan ben documentat i sorprenent. Aprofito per agrair-vos el comentari al meu relat "Tres som multitud". Gràcies Sr. Garcia i bon cap de setmana! Magda

Bona vesprada, Sr. Garcia:
Gràcies per la teua opinió sobre el meu poema "Queda-te'l", on em dius que és "lliurement". M'alegre que t'haja agradat.

Cordialment.

Torno a aparèixer aquí només per informar-te que he contestat el teu comentari "Original" a "Vint nanoocurrències sobre SEXE" allà mateix, en un autocomentari on explico més coses.

De fet, els protagonistes del relat van ser els primers a matar fent servir el foc amic, i van passar de ser botxins a ser víctimes. No van entendre bé que en la llegenda el gos que havia sofert una injustícia seria venerat com un sant defensor de la mainada. Ells amb el seu dolor i ràbia busquen venjança. Molt bon relat que ens intriga des de la primera frase. Felicitacions!

Desconeixia aquesta paraula i, mirant el diccionari, m'he trobat que l'assimila a "esgarrapacrestes", que sembla ser la reutilització que els fusters fan de les fulles de ribot per eliminar les rebaves de cola.

El problema, pels qui en desconeixíem l'ús en el sentit que tu li dones, és que és equívoca: a mi, esgarrapacristos em sona més a menjacapellans que no pas a missaire.

Vaja amb Guinefort, en aquesta història tan ben explicada i especial amb molta fantasia. Una història medieval amb pèls i senyals que m'ha sentit amb molta gana de rellegir-la i que m'ha fet pensar les situacions que passaven amb aquest gos tan particular.
Molt bon relat, Sr. Garcia.
Enhorabona.
Cordialment.

Perla de vellut

Tot i haver passat l'equador del termini per al NanoRepte 1075, tema: PA AMB TOMÀQUET, a hores d'ara només dos concursants hi han presentat nanorelats a concurs.

Sé que cap dels dos freqüenteu el Fòrum, ni menys els NanoReptes, però, atès que el meu recull de nanoocurrències sobre el tema, fora de concurs, us ha mogut almenys a comentar-los, penso que igual hi teniu coses a dir i us convido formalment a no quedar-vos-les al pap, participant-hi. Déu, o qui sigui que mou dels fils d'aquest món imprevisible, us ho pagarà.

Una història fantàstica m'ha agradat tant la teva versió com l'original. De vegades no som conscients de la lleialtat dels animals.
PD: Gràcies per comentar, el meu relat. Ah!, i sí, gràcies a Sant Google s'aprenen moltes coses. Per sort, la tecnologia / IA, de vegades no és tan dolenta.
Fins aviat,
Neus

Moltíssimes gràcies SrGarcia pels teus bonics comentaris al darrer relat 'El punteig de la vida'. Certament, en el nostre dia a dia vital com més harmonia, més bonic! I sí, la vida mateixa és una melodia si la sabem escoltar bé. Amb moments més harmònics i d'altres més dissonants, tant se val, així és. Sentir!!! Això ens fa humans!

A seguir escrivint i que les lluites siguin poques! Molt bon diumenge!

Alguna cosa sabien o s'ensumaven aquells soldats supervivents: l'anomenada guerra "defensiva" no ho era, els aterridors soldats contraris no eren sinó mares i fills aterrits-...faltava el moment de fer-li un yahu a aquell Lethal-Onofre i acabar-li de completar...el nom.

Lluny del teu estil habitual, crec que intentes lligar massa temes: els soldats lliurepensadors i justiciers, oficialment desertors, que guarden cert parentiu amb el protagonista del meu nanorelat "Venjança o justícia", del recull "Vint nanoocurrències sebre RENDICIÓ" (09-01-2024), que s'escapen pels pèls de ser víctimes del foc amic i que acaben convertits en dips, no se sap ben bé com; a les antípodes dels dips, Sant Guinefort, gos màrtir, que va rebre culte fins a 1940, segons llegeixo a la Wikipedia (a la Viquipèdia no hi surt l'article), i encara, la connexió subliminar entre el nom del capità, Onofre, i el cavaller Onofre de Dip, personatge central de "Les històries naturals", de Joan Perucho, citat en el meu relat "Dips" (16-09.2023).

dels mal anomenats dèbils, que en realitat són els que sempre estan al capdavant.
Història i fantasia que no deixen fil per randa. Sant Guinefort i la infanteria o van deixar ben clar, i així finalment se'ls hi va reconèixer..
Rosa.