J u l i o l

La Carla pren el sol despullada al pati del darrera de casa la seva àvia. Passa els estius amb ella des que era petita, els pares prefereixen Barcelona, però la filla, tot i que ja té vint-i-dos anys, escull la pau que hi ha a la casa dels avis, ara només de l'àvia, al Moianès.

Sap que a l'àvia no li fa gràcia que prengui el sol completament nua perquè, encara que no hi ha veïns a prop, de vegades els excursionista o algun caminant del poble passen a tocar de la tanca i miren cap dins.

Però com que l'àvia ha dit que sortia a comprar el pa, la noia ha aprofitat per lliurar-se a l'escalfor com un llangardaix. S'adorm i el soroll de la porta del carrer li fa fer un vot i posar-se el vestit ràpidament.

L'àvia se la mira rient sorneguerament.

—T'has posat el vestit del revés, nena, a veure si faràs ploure, ja estaria bé.

Fa mesos que no plou, els camins polsegosos gairebé no tenen herbes als costats, els arbres deixen caure part de les seves fulles i els ocells venen desesperats a beure l'aigua que l'àvia els hi posa cada dia al pati del davant.

—Àvia, és que no et volia disgustar. Vols dir que funciona això de portar la roba del revés i fer ploure?

—Abans funcionava, recordo un dia que per error em vaig posar un mitjó del revés i per la tarda va caure una tromba d'aigua que va desbordar el torrent.

La Carla, roman pensativa, seu ara sota la morera, mentre sent a l’avia que prepara el dinar a la cuina. Estaria bé això de provocar la pluja posant-se la roba del revés. Li fa gràcia. Agafa el mòbil i posa una foto d'ella amb el vestit del revés a les seves xarxes. De seguida té likes.

—Nenaaaaa, a dinar —la crida l'àvia des de la cuina—.

"I si tots en massa ens poséssim la roba del revés, un mateix dia? I si quedéssim?" Ho escriu i se'n va a dinar, deixa el mòbil al damunt de la tovallola, al pati.

Quan torna al cap d'una hora, ja fa estona que la bola de neu ha començat a rodar. Els seus contactes han reenviat la seva "idea" i ja es trending topic i totes aquestes coses que passen quan a la gent li agrada una cosa de les xarxes.

Ella, que ho havia escrit més com una broma, es pregunta com pot pensar algú, racionalment, que per portar una peça de roba del revés pot ploure. És cert que hi ha molta gent desesperada, anhelant la pluja, però d'aquí a buscar un mètode tan ximple...

Però la bola continua creixent, al dia següent tothom li demana que fixi un dia, per anar tots amb la brusa, la faldilla, els pantalons del revés. I la Carla diu que el diumenge que ve, el vuit de juliol, tots al carrer amb alguna peça del revés.

Al final, és més un acte de suport a tots els que pateixen la sequera que no pas una manera de fer ploure. La Carla no creu que hi hagi ningú que pugui pensar que per fer això plourà. Però hi ha gent que ho creu, i surten al carrer, i animen els altres a fer-ho. I a la Carla la truquen de les ràdios, de les teles, dels diaris, gent anònima que la volen conèixer...

L'àvia està esglaiada de tota la gent que passen a tocar de la casa, només per veure el lloc on viu la noia que ha tingut "la gran idea". És ben bé que el mon està boig. Però, potser, de vegades cal una mica de bogeria per aguantar.

Els dies de juliol són de quaranta graus a l'ombra, els rius estan secs, els governs busquen solucions ara que el mal ja està fet, els agricultors abandonen les terres, els productes frescos del camp pugen de preu desmesuradament... I què faran els humans? Doncs el diumenge que ve es posaran la samarreta del revés i sortiran al carrer en una mostra de germanor, que potser té un punt de romàntic, però també té molt d'ignorància...

Els diaris en van plens, els noticiaris de la tele. Entrevisten a la Carla, la truquen per fer campanyes publicitàries... I ella pensa en la tranquil•litat que hi havia aquell dia en que se li va ocórrer escriure la maleïda frase...

I avui és diumenge, i tothom al país, a tot el país, es passeja amb la samarreta, o el vestit, o els mitjons del revés. Es miren els uns als altres, a la cua del pa, al parc, al bar fent el vermut. Agermanats en aquesta idea boja, fins i tot amb un punt d'innocència.
Per què no? Per què no poden fer ploure? El dia és radiant, un cel d'un blau metàl•lic i un sol que crema com un ferro roent.

Els periodistes entrevisten a la gent, quan creuen que plourà, hauran de passar dies?
La Carla no surt de casa l'àvia, és allà amb els pares i els seus amics, tots amb alguna peça de roba del revés.

Cap el vespre, es gira un vent que fa gemegar les fulles seques. Apareixen boires a l’horitzó, com munts de nata que no paren de créixer i s’aproximen al poble. Els gossos udolen. Fa més xafogor que mai. Els núvols es tornen foscos, semblen a punt de fregar les teulades. I passen de llarg.

I ja està. La nit es desploma sobre el juliol i apareix la lluna gronxant-se amb un somriure burleta.