EL DARRER VIATGE

Com que els nostres posicionaments polítics són irreconciliables, no té sentit seguint-ne parlant. Sí, en canvi, que volia aclarir dues qüestions:

Allò del somriure mefistofèlic no volia ser una ofensa sinó més aviat una floreta: igual que la foto del perfil de Kefas, en actitud beatífica, em suggereix el qualificatiu de panxacontenta, la teva, un rostre sorgint de la foscor, il·luminat lateralment i amb un somriure inquietant, em suggereix la figura de Mefistòfil; només hi falta un núvol que surti de la boca i que posi "Tindràs l'eterna joventut a canvi de la teva ànima".

Pel que fa a les meves preferències musicals, no passen per Rocio Jurado, Antonio Molina, Francisco o Maria Dolores Pradera, sense que això comporti cap menspreu per aquests cantants. Mai m'ha agradat aquest gènere que anomenen copla espanyola, i sí, curiosament, el fado portugués i la samba brasileira. Pel que fa als nostres cantants, Maria del Mar Bonet, i després anirien el Joan Manuel Serrat dels seixanta, en especial el del disc "Cançons tradicionals", i la Marina Rossell.

Em sembla molt bé que t'agrad el "Vespro della Beata Vergine", de Claudio Monteverdi. En lloc de la música barroca primerenca, jo prefereixo la seva culminació amb la "Matthäuspassion" de J. S. Bach. I, de Bach a Stravinski, passant per molts (no tots). També em flipa el jazz. Pel que fa a la música pop, el meu rellotge va quedar aturat amb The Beatles, tret de capricis puntuals com la punk Nina Hagen. De "Ghosts Again", de Depeche Mode, ni n'havia sentit a parlar, sense que això comporti cap rebuig a priori.

Abans era més radical i maniqueu, però amb els anys, que són molts, m'he anat tornant més eclèctic. I, entre els relats de la meva pàgina, se'n poden trobar alguns que ho mostren, tot i que l'últim, "Tres cançons" (29/08/2024), és una endevinalla musical molt senzilla. Com que els habituals, Llpages i SrGarcia, encara no han dit ni mú en aquests quatre dies, et convido a pensar-hi una mica i participar: el secret és conèixer aquestes tres peces fins a poder-les tararejar de memòria.

Ja ens ha passat un parell de cops, recentment. Estem amb quatre o cinc pàgines obertes en el navegador, i amb l'administrador per eliminar missatges estrangers obert, per error cliquem restaurar relat i va a la llista d'espera un altre cop, un relat ja publicat anteriorment. Quan el traiem de la lista de pendents per publicar es republica amb data del dia , com ha passat amb el teu.

No hi ha follets, sols dits maldestres!

La llàstima és que sempre hi ha qui malpensa, però no, sols són petits errors de no estar prou atent a les pàgines obertes en el navegador.

Bé, gaudeix de la segona vida del relat! Malgrat que parli d'un fet tant luctuós.

Abans de res, Jomagi, explica'm com t'ho has fet: el relat està datat ahir, 26/08/2024; malgrat això, té gairebé dues mil lectures; dels sis comentaris, cinc són de maig, juny o juliol, i d'aquests, un és un autocomentari del 03/06/2024 on et queixes de la manca de comentaris.

Jo dec ser un mal català perquè, quan llegeixo expressions com "desfeta política, social i cultural", "circ absurd i miserable" o "fastigós i apestós és escriure sobre aquesta dissortada Catalunya del 2024", em pregunto si hi ha algun error i, en realitat, es vol al·ludir a la Catalunya de Felip V o de Franco.

Dec ser un mal català, perquè el meu posicionament polític, reflectit en el relat "Jo confesso" (26/09/2023), és abans de classe que nacional; seguint en clau d'humor, abans seria "progre" que "indepe", si ambdues coses fossin incompatibles. Respecto l'independentisme (només faltaria!) però jo només he estat un indepentista conjuntural.

Pel que fa al comentari "La desfeta ha començat" al meu relat "Negrates i moros de merda", on el titlles de "poc crític i força demagògic", només pretenc aclarir-te tres coses:
És veritat que fa deu anys que resideixo a València, però cada tres o quatre mesos pujo a Barcelona, l'última vegada va ser del dia 13 al 23; així que no t'ha d'estranyar que el diumenge 18 fullegés El Periódico en un bar.
Sóc ateu, en part gràcies a haver patit vuit anys als Maristes de Sants, o sigui que, si demano "permissivitat per la religió de l'Islam" ho faig des de la defensa d'un Estat realment laic i aconfessional, no pas "des d'un amor religiós catòlic".
Quan parles d'"una pressió demogràfica aclaparadora, llargament desitjada políticament", he de dir que sembla que et refereixis al País Valenciá i, més concretament, a la ciutat de València, on l'ús del valencià (la variant dialectal catalana que es parla a València) és molt minoritari. Aquí el conflicte no ve dels africans sinó dels hispanoamericans, singularment de colombians i equatorians, que arriben amb la idea que parlant espanyol no tindran cap problema... i realment és així, perquè l'única defensa del valencià, que seria l'escolarització dels fills en aquesta llengua, ha estat bloquejada pels governs municipal i autonòmic del PP i Vox, que deixen en mans dels pares la decisió sobre la llengua vehicular.

I, seguint amb aquest comentari teu, t'agraïria que m'expliquessis això de "uns frikis de Cadaqués", amb què amplies allò de "quatre adolescents de l'Empordà que parlen català" que escrivia Kefas en el seu comentari "El títol és cridaner perquè al meu poble aquestes expressions no les fem servir". Suposo que deu ser algun fet relacionat amb el tema immigració, que jo desconec perquè a València no ha arribat la notícia. Gràcies.

El desencís del company mort el porta a escriure la carta de comiat agafant les paraules d'Espriu i donant-lis la volta.

Trist i decebedor aquest relat.

pero potser com diu Espriu, perquè va estimar

.... amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

El teu protagonista no vol ser català i anar-se'n a l'altre món, perquè aquest és molt materialista.
Sí, tens raó. Que descanse en pau, que és millor!

Gràcies per llegir-me i comentar-me el meu poema "Im. Memòria de Joan Sebastià Bach". I per dir-me: "Posats a ser melòmans".

Cordialment.

Perla de vellut

Em sento del tot identificat... , anar-se'n i tot continuant anant vers la deriva nacional de la nostra malaurada vinguda a aquest món. Per primer cop en la nostra història estem desanimats, desarmats, minoritzada en el nostre propi terrer Patri. Aquest relat teu fa reflexionar sobre aquesta llosa que ens ha caigut al damunt i amb un humor que fa honor al nostre tarannà....

No tinc cap problema a comentar aquest relat, per molt cru que sigui, malauradament és una gran realitat. Tot fa bastant de pudor, i simplement, ja en tinc el pap ple, suposo que com molts de nosaltres. I expressar una situació nefasta i eterna com aquesta sempre és d'agrair.

Salutacions jomagi.

Rosa.

... per motivar-me a fer aquest escrit:

Em costa entendre aquesta estranya manca de comentaris encara que siguin de crítica negativa davant de certs relats sobre l'actualitat social i política catalana, que potser sí que poden ser aspres i durs però, que sorprenentment tot i ser son força llegits pels lectors-autors de RC, intueixo que són molts els que eviten I passen d'escriure el més mínim comentari... I hom pensa que, pot ser que encara quedi gent d'aquella que pensa que és millor passar d’aquests temes no sigui cas que ...?

Tan fastigós i apestós és escriure sobre aquesta dissortada Catalunya del 2024 el maltractats que som i hem estat des de sempre?... Pot ser que per a molts això encara els faci, diguem-ho clar... caguera?

Recony!... si és així, fem-nos-ho mirar!

Gardenia, una abraçada. Jomagi.

Aquets relat m'ha fet pensar molt.... sigui veritat o no, es cru, es veu un desig i una utopia que voldríem molts que així fos.... Però ho tenim molt cru, res a fer, des de la seva torre ens estant vigilant i ens condemnen ha no ser ni lliures, ni cultes ni res de res... Hem deixat de ser raça per ser cada dia una ridícula i vulgar tribu.

Com algú va dir una vegada: " PAN Y CIRCO "