La Mali i la Hop

Va ploure, pluja bombollosa, de durada, una bona part de la tarda. Mitjans juny. Increïble, tot i que, per més que la sequera havia amenaçat, els camps de golf estava clar que romandrien impecablement regats i mantinguts. L'economia dels del dalt supera els núvols, els designis dels quals -es diu- són manipulables.

Va ploure tant que va caure del niu. Un pardal panxa amunt enmig d'una plaça envoltada de cafeteries. Tu tornaves de prendre un tronquet de xocolata escalfat al microones. Tu anaves amb un paraigua i unes botes florejats, ambdues peces de tons malva i verd fosc. Encara no t'empassaves que la primavera perdonés el planeta i es comportés com els humans no feien amb ell. Aleshores vas adonar-te de l'ocell petit que encara es bellugava, poc. No podies deixar-lo. El cervell no t'ho permetia, amb la insistència del cor. Et feia angúnia agafar-lo. Calia fer-ho. No et pots passar la vida demanant que et resolguin les coses que et costa o no t'agrada fer. Tenies la paperina d'una barra de pa plegada al bolso. Hi vas posar l'au, i la vas sostenir al palmell d'una mà. Aniries a cala Lluïsa, la que salvava gatets i algun colom, tòrtora o gavina. Vivia ben a prop. Trucar el timbre i demanar ajuda, tu no en sabies res de què fer amb aquella bestiola...moribunda? Les potes estirades inerts, magres. El plumatge ben moll. Els ulls, boteruts i quasi closos. El cos s'inflava respirant. Li regalaves alès calents des de la teva boca, per escalfar-lo. El fill de la dona va obrir. Ella no hi era. No trigaria. Va mirar-se l'animal. 'És un pardal. No viurà pas. No mengen fàcilment'. I que, si volia, que esperés. Sort que el vent bufava menys. Tu volies anar a casa a posar-te el pijama, sopar d'hora i llegir una novel.la en francès sobre una granja vegetal dita 'el palau de les ortigues' que s'entenia menys que el francès-belga, que, segons un francès, és més senzill, el francès-francès consta de moltíssims mots, gran riquesa. La Lluïsa va aparèixer quan li explicaves a l'ocellet que el mes vinent una tal casava la filla en una masia d'standing i quina mà de diners que els hauria costat i que tu ni boja mai dels mais te'ls gastaries en vanalitat i frivolitat, deixa't estar de tradició, religió, moda. No t'agradava i punt. No i no. Vestits de núvia caríssims. Això sí, tunejables, de més d'un ús. Tastos de possibles vermouts estil casa reial. Fer nit a la masia-hotel, els familiars més directes. Esmorzar-hi l'endemà. El superviatge dels acabats de casar que feia anys que cardaven. Tots els regals. Que no.Un ram de roses de paper de bitllets de cinc-cents euros. Ah, no, Palestina és lluny, no és la nostra realitat.

La Lluïsa de seguida va dir que calia embolcallar-lo i posar-lo sota una llum. Que li semblava que no sobreviuria. Què en faria? Tirar-lo al cubell de les escombraries. No, si moria, que t'avisés, l'enterraries al teu jardí. No te l'enduies, vas necessitar fer-li saber, primer perquè tenies els gats i segon perquè no sabies encuidar-te'n com ella, l'entesa. L'endemà passaves a veure la Mali, així vas voler anomenar al supervivent. Ma de Maite, una coneguda que va interessar-se per l'ocell que patia mentre esperaves la Lluïsa i Li per la filla de la Lluïsa, la Lina, que et va enviar el missatge comunicant que sí que se'n sortiria, el pardal. Que piulava fresc com una rosa en la gàbia on l'havien col.locat. Si l'haguessis dut al veterinari, va afegir, tal volta haurien actuat per bé. Els pardals són espècie protegida. Aaaaaah.

Feliç per haver rescatat un pobre ocell, per haver ajudat a la seva existència gràcies a la persona a qui li vas portar, a la nit vas agrair al firmament un fet tan petit i grandiós. Ignoraves que, aquella mateixa setmana, et trobaries amb en o la Hop.

Abans, però, havies salvat de ser trepitjada a la cuina una aranyeta.
Importava.

La Hop era en una galleda amb mig pam d'aigua del cel. A l'eixida. Si no arribes a anar buidant l'aigua de la pluja de recipients diversos no l'hauries vista. Tampoc sabies si s'hauria ofegat. El cas és que allà dins hi havia una llagosta. Vas agafar la galleda i vas abocar l'aigua amb l'insecte damunt les plantes. Ella va quedar-hi a la superfície, movent-se amb certa dificultat. Llavors vas adonar-te d'una pota desenganxada, separada del cos. Amputada. Més avall, al celler, en primera fila, en una cadira de plàstic d'un blanc que no recordava gens aquest color, la gata negra jeia endormiscada. No vas voler creure que hagués estat 'jugant' amb la llagosta. Per què sempre cercar culpables? Podia haver estat un accident. La llagosta, sí, li diries Hop, no era de les que claudiquen. Amb la pota abandonada enrere, s'enfilava a un lliri . Et va dir el de la casa, via cerca internet, que una llagosta sense pota/potes pot viure. Que pot ser sota vigilància -en una caixa i posant-li la teca- o pel seu compte. És clar que, i vau estar-hi d'acord, no pas en una llar amb felins. Calia traslladar-la. La vau posar dins una caixa de sabates, entre fulles de caputxina, les darreres. Tot seguit, tancar la caixa, amb foradets per l'aire. Més tard, quan vas marxar d'haver fet la feina, te l'endugueres amb la bicicleta. Li vas trobar un indret preciós lluny de l'asfalt. Segur no es pot dir mai: la seguretat no existeix. Amb arbres, canyes i herba alta i baixa. La vas dipositar en una tija de pastanaga silvestre. Li vas desitjar sort, a la Hop. I la vas fotografiar, tan vulnerable, tan bufona.

Avui, abans de ficar-te al llit, quan miris els estels i la lluna, recordaràs la Hop. I la Mali. Això il.lumina. Un casament, no.