La Mali i la Hop

Un relat de: Mena Guiga
Va ploure, pluja bombollosa, de durada, una bona part de la tarda. Mitjans juny. Increïble, tot i que, per més que la sequera havia amenaçat, els camps de golf estava clar que romandrien impecablement regats i mantinguts. L'economia dels del dalt supera els núvols, els designis dels quals -es diu- són manipulables.

Va ploure tant que va caure del niu. Un pardal panxa amunt enmig d'una plaça envoltada de cafeteries. Tu tornaves de prendre un tronquet de xocolata escalfat al microones. Tu anaves amb un paraigua i unes botes florejats, ambdues peces de tons malva i verd fosc. Encara no t'empassaves que la primavera perdonés el planeta i es comportés com els humans no feien amb ell. Aleshores vas adonar-te de l'ocell petit que encara es bellugava, poc. No podies deixar-lo. El cervell no t'ho permetia, amb la insistència del cor. Et feia angúnia agafar-lo. Calia fer-ho. No et pots passar la vida demanant que et resolguin les coses que et costa o no t'agrada fer. Tenies la paperina d'una barra de pa plegada al bolso. Hi vas posar l'au, i la vas sostenir al palmell d'una mà. Aniries a cala Lluïsa, la que salvava gatets i algun colom, tòrtora o gavina. Vivia ben a prop. Trucar el timbre i demanar ajuda, tu no en sabies res de què fer amb aquella bestiola...moribunda? Les potes estirades inerts, magres. El plumatge ben moll. Els ulls, boteruts i quasi closos. El cos s'inflava respirant. Li regalaves alès calents des de la teva boca, per escalfar-lo. El fill de la dona va obrir. Ella no hi era. No trigaria. Va mirar-se l'animal. 'És un pardal. No viurà pas. No mengen fàcilment'. I que, si volia, que esperés. Sort que el vent bufava menys. Tu volies anar a casa a posar-te el pijama, sopar d'hora i llegir una novel.la en francès sobre una granja vegetal dita 'el palau de les ortigues' que s'entenia menys que el francès-belga, que, segons un francès, és més senzill, el francès-francès consta de moltíssims mots, gran riquesa. La Lluïsa va aparèixer quan li explicaves a l'ocellet que el mes vinent una tal casava la filla en una masia d'standing i quina mà de diners que els hauria costat i que tu ni boja mai dels mais te'ls gastaries en vanalitat i frivolitat, deixa't estar de tradició, religió, moda. No t'agradava i punt. No i no. Vestits de núvia caríssims. Això sí, tunejables, de més d'un ús. Tastos de possibles vermouts estil casa reial. Fer nit a la masia-hotel, els familiars més directes. Esmorzar-hi l'endemà. El superviatge dels acabats de casar que feia anys que cardaven. Tots els regals. Que no.Un ram de roses de paper de bitllets de cinc-cents euros. Ah, no, Palestina és lluny, no és la nostra realitat.

La Lluïsa de seguida va dir que calia embolcallar-lo i posar-lo sota una llum. Que li semblava que no sobreviuria. Què en faria? Tirar-lo al cubell de les escombraries. No, si moria, que t'avisés, l'enterraries al teu jardí. No te l'enduies, vas necessitar fer-li saber, primer perquè tenies els gats i segon perquè no sabies encuidar-te'n com ella, l'entesa. L'endemà passaves a veure la Mali, així vas voler anomenar al supervivent. Ma de Maite, una coneguda que va interessar-se per l'ocell que patia mentre esperaves la Lluïsa i Li per la filla de la Lluïsa, la Lina, que et va enviar el missatge comunicant que sí que se'n sortiria, el pardal. Que piulava fresc com una rosa en la gàbia on l'havien col.locat. Si l'haguessis dut al veterinari, va afegir, tal volta haurien actuat per bé. Els pardals són espècie protegida. Aaaaaah.

Feliç per haver rescatat un pobre ocell, per haver ajudat a la seva existència gràcies a la persona a qui li vas portar, a la nit vas agrair al firmament un fet tan petit i grandiós. Ignoraves que, aquella mateixa setmana, et trobaries amb en o la Hop.

Abans, però, havies salvat de ser trepitjada a la cuina una aranyeta.
Importava.

La Hop era en una galleda amb mig pam d'aigua del cel. A l'eixida. Si no arribes a anar buidant l'aigua de la pluja de recipients diversos no l'hauries vista. Tampoc sabies si s'hauria ofegat. El cas és que allà dins hi havia una llagosta. Vas agafar la galleda i vas abocar l'aigua amb l'insecte damunt les plantes. Ella va quedar-hi a la superfície, movent-se amb certa dificultat. Llavors vas adonar-te d'una pota desenganxada, separada del cos. Amputada. Més avall, al celler, en primera fila, en una cadira de plàstic d'un blanc que no recordava gens aquest color, la gata negra jeia endormiscada. No vas voler creure que hagués estat 'jugant' amb la llagosta. Per què sempre cercar culpables? Podia haver estat un accident. La llagosta, sí, li diries Hop, no era de les que claudiquen. Amb la pota abandonada enrere, s'enfilava a un lliri . Et va dir el de la casa, via cerca internet, que una llagosta sense pota/potes pot viure. Que pot ser sota vigilància -en una caixa i posant-li la teca- o pel seu compte. És clar que, i vau estar-hi d'acord, no pas en una llar amb felins. Calia traslladar-la. La vau posar dins una caixa de sabates, entre fulles de caputxina, les darreres. Tot seguit, tancar la caixa, amb foradets per l'aire. Més tard, quan vas marxar d'haver fet la feina, te l'endugueres amb la bicicleta. Li vas trobar un indret preciós lluny de l'asfalt. Segur no es pot dir mai: la seguretat no existeix. Amb arbres, canyes i herba alta i baixa. La vas dipositar en una tija de pastanaga silvestre. Li vas desitjar sort, a la Hop. I la vas fotografiar, tan vulnerable, tan bufona.

Avui, abans de ficar-te al llit, quan miris els estels i la lluna, recordaràs la Hop. I la Mali. Això il.lumina. Un casament, no.


Comentaris

  • Vida i vides[Ofensiu]
    Montseblanc | 18-06-2024

    Retalls d'una vida, estones d'uns dies, moments especials que cal recordar, que és necessari escriure'ls per paladejar-los, perquè siguin encara més únics. Cada persona té les seves prioritats i el seu mon. Els del casament no salvaran mai un pardalet o traslladaran una llagosta a un lloc més segur. És que ni entendrien a la persona que ho fa. Són mons diferents, però, per molt petit que sembli, el mon de la salvadora de bestioles, és molt més gran, inabastable, infinit, pura vida. I als altres, que els bombin, potser alguns d'ells, necessitin també qui els salvi, però no tindran tanta sort com el pardal o la llagosta, ja s'ho trobaran.

  • Senzillesa[Ofensiu]
    llpages | 16-06-2024 | Valoració: 10

    Una lectura fàcil, unes imatges deliciosament descrites, sintonia en l'opinió que s'hi reflecteix, què més puc demanar? No calen temes transcendents ni grans nissagues per gaudir d'un text que et fa passar una bona estona. Bona feina, Mena Guiga!

  • Ben trobada[Ofensiu]
    Ginebreda | 15-06-2024 | Valoració: 10

    Preciós relat. Sempre m'ha encantat com escrius. Soc el nou nick de la Bloodymaruja. Post pandèmia i amb moltes morts al darrera. Però renascuda en la Gibebreda.

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

883 Relats

933 Comentaris

442804 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.


L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com