Això que m'has fet és gros, molt gros!

El tren, que ha sortit a les vuit del matí de Vic cap a Barcelona, es va omplint de passatgers a mesura que avança en el seu recorregut. Aquest primer dilluns de juliol costa d’encetar i la gent puja mig adormida encara.

Travessen camps daurats i ressecs, poblacions estabornides per l’estiu implacable.

Al darrer vagó, una vintena de persones, la majoria viatjant soles, arrosseguen mandrosament el tou dels dits per les pantalles dels mòbils. A l’estació de La Garriga puja una parella tota seriosa, semblen un matrimoni, prop dels setanta anys, endiumenjats com es feia abans per anar a la capital. S’asseuen l’un al davant de l’altre i el vagó es torna a moure fins a la propera aturada.

—Això que m’has fet és gros, molt gros! —crida l’home de sobte, mirant a la dona.

Ella abaixa el cap, s’enrojola, sembla que estigui a punt de plorar.

Les paraules de l’home han esquerdat el mig silenci que hi havia i despertat la curiositat d’alguns passatgers, que obliden el mòbil per uns instants i es miren a la parella, fent conjectures. Potser la dona li ha mentit? Que potser li ha estat infidel?

—Això que m’has fet és gros, molt gros! —torna a cridar l’home.

Aquesta vegada les paraules li han sortit folrades d’una tristesa enganxosa que commou a la majoria dels testimonis que ara inclús han guardat el mòbil a la bossa.

La dona continua sense badar boca. Va ben pentinada, vestida amb elegància, porta l’anell de casada, igual que ell. "Així que són un matrimoni", pensa la noia que fins fa poc anava repassant els apunts de l’examen de recuperació.

Conscients de que estan cridant l’atenció dels altres passatgers, la parella seu immòbil, en complet silenci ara, tots dos mirant al terra.

Les estacions es van succeint i la gent oblida a la parella. Fins que ell s’aixeca, amb les llàgrimes rodolant per la cara, palplantat davant la dona i li diu en un mormol esborronador que es fa sentir més que si cridés:

—Això que m’has fet és gros, molt gros!

I ara sí que la dona aixeca la mirada, d’un blau esmorteït i se’l mira com si el volgués abraçar amb l’esguard.

El passatger del costat de l’home, un comptable que va a la feina, té la pell de gallina de veure la intensitat de sentiments que hi ha entre la parella.

L'home somica, es torna a asseure, la dona aixeca les mans cap a ell, però se’n penedeix i torna a ajuntar-les sobre la falda. Ara tot el vagó està pendent d’ells. Tothom voldria saber què li ha fet aquesta dona, d’aspecte inofensiu, a aquest home que és evident que té el cor trencat.

Quan arriben a l’estació d’Arc de Triomf, s’aixequen tots dos i baixen, la dona al davant, ell seguint-li les passes. Vint-i-dos parells d’ulls els hi miren les espatlles, quedant-se amb les ganes de saber què li ha fet la dona a l’home.

Quan la parella arriba a dalt i surten a fora, es donen la ma, es miren i somriuen. Des que es van jubilar i es van apuntar al grup de teatre amateur els hi encanta assajar escenes de les seves obres entre la gent del carrer.