ESTIMADA CARME JUNYENT

No oblidaré mai el fet de conèixer-te en aquelles festes majors on tots érem tan escandalosament joves; així com posteriorment en aquella universitat il·lusionant, dura i esbojarrada pel maleit franquisme, i que tot i així ens en vàrem sortir prou bé, sobretot tu, amb aquella gran empenta de noia tan especial que eres...

Però ara ens has deixat per d’anar-te’n abans d’hora; i el més indignant com a pacient, entremig d’incòmodes llengües forasteres amb creixement demogràfic sense aturador tal com has deixat constància en el teu colpidor i darrer escrit...

Últimament per una intervenció d’un ictus, he patit també la vergonyant experiència d’aguantar, com tants d’altres, que se’t dirigeixin en castellà (en diversos accents...) sense poder mantenir res de català ni que sigui per dignitat... res de res; no t’entenen o no volen. En ocasions amb certa subtilesa i en altres (les més) barroerament!... Sincerament, no hi ha res a fer; la mala gestió de manca absoluta de bons polítics amb pebrots per no dir collons els uns, i els altres pel persistent odi visceral (genètic ?): El nostre català està agonitzant!...

Carme... siguis on siguis; amb tot el que has lluitat, patit i suportat... pensa que una dona com tu, amb aquella veu tant teva especial i inoblidable, seràs recordada pels que tant t’hem estimat i respectat...

Et recordaré molt i aniré fent fins que sigui cridat com tu ara, per continuar la nostra amistat en un indret o altre, desconegut i misteriós; lluny d’aquest caòtic món tan meravellós que s’apaga com el nostre català, de mica en mica. Ah!... la gran estupidesa humana.

Carme, reposa en pau.