Mira que fan ara!

Hola, Montseblanc. Moltes gràcies pels teus comentaris, sempre agraïts i benvinguts.
Al Baix Camp hi ha un poble que es diu Pratdip; la llegenda explica que això vol dir “El prat dels Dips” o gossos fantasma, aquests són representats a l’escut del poble i els retaules de l’església I de l’ermita de santa Marina. El que va mitificar i va donar a conèixer la llegenda va ser en Joan Perucho a la seva novel·la“Les històries naturals” on un savi naturalista busca a Onofre de Dip, un vampir.
Els soldats es tornen gossos per la seva devoció a sant Guinefort, que, com ells, ha patit el foc amic, però ells no són innocents com el sant gos, ells també l’han exercit, matant oficials, per això es tornen gossos vampir, no mereixen la justícia que reclamen.
La història dels dips la donava per sabuda; posar tres relats en un de sol, potser seria excessiu.
Et torno a agrair el comentari.

Tanta cruesa i tendresa alhora que no deixa indiferent al lector. Quantes dones podrien tenir exactament aquesta reacció davant la mort sobtada de la parella? Potser més de les que podem pensar... Una abraçada!

Bona vesprada, Montseblanc: Gràcies per comentar-me el meu poema "El sol ix de la ribera", on em dius que és un "poema, ple de sensibilitat".
M'alegre que t'haja agradat.
Una abraçada i bona vesprada.
Perla de vellut.

Després de llegir-lo, he decidit de fer difusió del relat entre tots els casos que conec de parelles en les que un s'en va a dormir mentre l'altre queda adormit davant de la televisió. En són legió! Qui sap si, després de llegir el sorprenent relat de Montseblanc, no canviaran l'hàbit...

Realment es dona una bona sorpresa l'Agnès, la qual veu el seu home que està realment mort. Però ella continua fent zàpping. Impressionant.
Tota una història en un minut.
Enhorabona, Montseblanc.

Una abraçada.

Cordialment.
Perla de vellut.

Quin goig poder tornar a llegir-te.
Com sempre, la reina de les sorpreses.

Qui na fredor!, la d'aquesta dona. Ben mirat no són pas poques les dones que s'alliberen en quedar vidues. En aquest relat, que podria ésser un relat com qualsevol altre, resalta la imaginació portada al límit i crear un ambient de plena normalitat de l'hora suprema. Genial! posar-se a fer zàping...

Sorprèn la fredor de la dona. Darrere la seva actitud, potser s'amaga tota una vida de submissió, com es mostra a la frase: "per una vegada podrà ser ella qui tria el canal".
Ha de ser difícil escriure relats tan breus, on es diuen unes coses i se'n mostren moltes més. Com sempre, ho fas molt bé.

Això sí que se'n diu tenir la sang freda. Un final inesperat de totes totes. Per un costat m'ha arrencat un bon somriure, i per l'altre m'he quedat bocabadada. Una barreja d'emocions ben estranya. Això sí, el relat molt bo, i el títol molt encertat.

Una abraçada Montse.

Rosa.