El jersei vermell

Avui la primavera té un mal dia i un vent feréstec i empipador ha fet que l’Enric, que en principi volia quedar a l’exterior, a una taula al sol, hagi canviat d’opinió i esperi la seva cita a l’interior caldejat.
Ai sí, la cita! L’Enric per fi s’ha atrevit a quedar amb una dona a través d’aquestes pàgines d’internet que aparellen la gent. Fa només tres dies que s’envien fotos i s’expliquen vivències a través del Whatsapp.
Han quedat a Barcelona, a un cèntric bar on l’Enric no se sent tan ridícul perquè veu que hi ha més gent que també espera.
Li fa ràbia, però no pot evitar repassar la seva vida mentre espera a la dona. Casat als vint-i-dos anys, pare de tres fills, divorciat als quaranta-cinc a petició de la seva muller, que es va enamorar d’un company de feina. Els cinc darrers anys vivint sol a un pis llogat, avorrit, fastiguejat, anant de casa a la feina i de la feina a casa. Els fills fent-li alguna visita, ell fent-los alguna visita.
Una dona apareix a la porta oberta del bar, la llum de l’exterior dibuixa el perfil del seu cos com si fos una nina de paper d’aquelles d’abans, que es retallaven. Ella s’atura perquè ve enlluernada de fora i intenta acostumar les pupiles a la penombra grisosa que es passeja per l’interior de l’establiment.
Ell intueix que és la seva cita, l’Elena. Van quedar que tots dos portarien un jersei vermell, que ell va haver d’anar a comprar expressament.
La veu diferent a les fotos, més alta, més guapa... Ella continua aturada, passejant la mirada per tots els homes que seuen sols, quatre exactament.
L’Enric es fixa en les cames llargues, que manté una mica separades, les botes negres que li arriben fins una mica més amunt dels genolls. Les cuixes blanques que es besllumen a través del nylon de les mitges negres. Ell deixa anar un sospir d’aire calent, feia temps que el desig no se li manifestava, a la boca, a l’estomac, al penis...
La dona mira els homes sols, un per un i, quan els ha vist bé, marxa esperitada.
L’Enric està astorat. No era ella la seva cita? Sí que l’ha vist una mica diferent a les fotos, però portava el jersei vermell. Serà que quan ella l’ha vist a ell no li ha fet el pes. Agafa el mòbil que havia deixat damunt la taula i marca el seu número, ella no contesta. Fa un glop del cafè que ja és fred i pensa que s’haurà d’aixecar i marxar.
Llavors apareix una altra dona a l’entrada del bar. Porta un jersei vermell que s’endevina teixit per ella mateixa. Tampoc sembla la de les fotografies que ell ha vist. La veu molt més grassa, més baixa, més vella... El penis, que se li havia animat fa uns minuts, s’encongeix com un cargol quan li toquen les banyes.
L’Enric, en un impuls infantil, intentant evitar l’inevitable, es treu el jersei vermell que porta i el deixa al seient de la cadira del costat. La dona s’acosta cap a ell, se’l mira un instant i passa de llarg, s’asseu a la taula d’un home amb el qual es saluden fent-se petons a la boca.
Collons, pensa l’Enric, qui ho havia de dir que els jerseis vermells estiguessin tan de moda, ell ho va suggerir perquè recordava haver-ho llegit en una novel·la. Ja n’ha tingut prou d’aventura, se’n torna cap al seu pis, avorrit sí, però sense ensurts ni ridículs. Esborra el número d’ella de la llista de contactes al mòbil.
Quan l’Elena arriba, ja fa cinc minuts que l’Enric ha marxat de la cafeteria. S’asseu a la primera taula que troba buida, veu que té una trucada perduda de l’Enric i marca el seu número, però ell no contesta. L’Elena pensa que es deu haver emprenyat, però és que ella no ha sentit el telèfon, era a una botiga intentant comprar el maleït jersei vermell, que li ha sortit per un ull de la cara. Observa sorpresa que al seient de la cadira del costat n’hi ha un mig del revés. En fi, a veure si amb la cita que té d’aquí una hora hi ha més sort, han quedat que tots dos portaran un mocador groc al coll.