He tornat a llegir el teu primer conte, però les coses són differents ara. Fa tres mesos, he ensenyat al meu fill de set anys i mig a jugar als escacs, bé, he de dir que em val caler repassar les regles, doncs jo he tornat a aprendre, feia tant de temps que no hi havia jugat, potser 30 anys... i ara, em ganya nou de cada deu vegades... Els divendres, el porto a un club on tenen una seccio juvenil, i allà ja ha gagnyat moltes vegades a jugadors més grans i experimentats... Tot aixó per dir que veig ara el teu relat amb ulls nous... i ara vaig a buscar el joc per reproduir la partida ;-)

el teu relat és cridant de veritat... avegades ets en un magatzem i sents la veu que diu que van a tancar daquí a vint minuts, a deu minuts, i la gent continua com si no haguessin sentit res...

Des de fa unes setmanes, tinc el cap ficat al que passa allà, per raons també personals, a mès del treball i del covid que va instalar-se a casa, i aquest matí, desprès de llegir tot allò que podia sobre Marioupol, he pensat d’anar a llegir una història del meu mestre d’escacs preferit per canviar-me les idees... No va passar així, però tanmateix el teu text és molt reeixit...

Ho lamento molt, però com ja t'ho he dit, davant d'una poesia com aquesta, sóc un babau de debò. Em falten les conexions neuronals ;-)
Reconeixo el treball i la qualitat, això sí, però...
He mirat vídeos sobre la metrica poetica catalana, i coses així, pensant que provocarien un canvi en el meu cervell, però no... M'emprenya, sí, de no saber apreciar, perquè llegint els altres comentaris, sembla molt bé com a poesia...

Ho sento.

Bé almenys he après paraules noves, fusa i semifusa ;-)

Els vikings eren humans com nosaltres i somniaven tan com nosaltres. Eren pirates, cosa que significa exactament la paraula «viking» i com tots els pirates del món, prenien amb violència les coses dels altres (amb aquesta definició, la quasi totalitat dels personatges dels llibres d’història eren pirates...).
Però, cal saber, que la majoria dels qui anaven fer de vikings, era per arreplegar prou diners per comprar-se una terra, una granja, al seu país, i després tornaven a ser pagesos. Els vikings «professionals», si puc dir-ho així, no eren nombrosos. Buscaven també noves terres on instalar-se, i ho van fer a Angleterra, Escòcia, Irlanda, Normandia, Islàndia, Groenland... Cosa que havien fer, per exemple, exactament de la mateixa manera els anglo-saxons al prejudici dels Celtes els tres segles precedents. I una vegada installats en els nous països, van tornar a ser pagesos.

Aquest mite del guerrer heroic, sense por, només buscant arribar al Valhalla és una invenció, en gran part, d’Hollywood... Eren gent molt pragmàtica, que evitaven les batalles, i llurs succesos eren degut sobretot al fet que amb llurs vaixells, anaven ràpid on volien i desapareixien també el més aviat possible. Sobre el continent, han perdut la majoria de les batalles, i les evitaven com la pesta.
També les espases, la majoria venien de l’imperi franc, i hi havia lleis per impedir-ho, però els traficants d’armes de l’època eren els mateixos que els d’avui.
És veritat que feien por, i els reis carolingis preferien pagar-los per anar-se’n, cosa que només els feia tornar...

En aquest relats, he buscat banyar el lector en un ambient de pau, de tranquilitat, per despertar-lo al final a cops de destral... És un somiador de debó el personatge que conta la història? Si s’imagina les creus d’or i d’argent, o les granjeres de pits acollidors, per mi, ja sap ben bé que en faria... tornem al tema eternal entre el qui escriu i el (o la, perdó) qui llegeix, i és perfecte així.

Fa anys que els Anglesos han pronosticat la futura societat: els tres tercos, un trec de la població que treballa i viu bé, un terc que treballa i viu mal, o sobreviu, i un terc que no serveixen de res...

I és el camí que emprem, a tota l'europa...


perdoni, no tinc la c trencada al meu teclat, i és un nou laptop amb linux, encara no he buscat com fer-la

Hola Lluis,
ja he tornat, ara que la vida torna a ser més "normal".
He escrit genial i ho penso de debò. El cervell més petit qu'un testicle, he rigut tot sol davant de la pantalla, per sort, és la pausa esmorzar en la oficina...

Només una cosa, no recordo si ja t'ho he dit, amb textos així de llargs, seria més agradable per la lectura airejar-los amb linies blanques, retallar el text en paragrafs etc. Cap crítica, els altres no ho sé, però només de veure un bloc així escrit en petits caràcters...

Porto molt de retard en llegir els relats de le súltimes setmanes, per raons diverses, i comenco amb els seleccionats dels concurs. Aquest és el primer i val la pena, si mereixia d'acabar entre els set.

Pregunta: aquesta firma treballa a l'internacional? Perquè em sembla que van fer un bon treball a Istambul, en una ambaixada... ;-)))

La llegenda de la foto diu que aquestes dues gàrgoles són de la catedral de Barcelona. No puc verificar i em malfio d'allò que circula en l'internet.
Si algú pogués confirmar, me n'alegraria molt. Gràcies.

Distret, més que distret... només el títol traheix tot...

Aquest relat és tan bo a llegir que un turró a menjar. De la meva part, és un dels millors compliments. Mataria la meitat de la humanitat per un bon torró.

Bé , s'ha de dir que avui dia, quan llegeixes la composició, del torró, les ganes de menjar-ne desapareixen...

gràcies pel teu comentari del cosí de Suècia. De fet, es culpa teva... sí, és el teu comentari sobre el teixó que és un carnívor que és membre d'aquesta família dels mustélids. Hio sabia, però ho havia oblidat... i docns teixó, mustélids, golut, ja tenia un nou relat ;-)

A consumir sense rectriccions... molt bo, ens fas tot allò que vols dels escacs...

serà la bona?....

Feu clic aquí per anar a veure els peixets suecs