Les aventures d’en Noè (4) Un altre naufragi.

- Fes-te enrere!
- No puc, cauré a l'aigua! I acabo de sortir-ne!
- Caram, estic relliscant! Putes roques!
- Eeeh, no empenyeu, els grossos!
- Doneu-me un poc d’espai, merda!
- M'aixafes, no puc respirar!
- Treu-te la pota de la meva cua!
- Fica-te-la al cul, la teva pota!
- Oh no, no vull ningú sobre la meva esquena! Baixeu tots de la meva esquena! Colla de paràsits!

Assegut, agarrat, en una posició inestable, al mascaró de proa apuntant el nas cap al cel, Noah estava contemplant el desastre.

Els animals que havien aconseguit sortir del buc destrossat del vaixell s’amuntegaven en l'illa rocosa contra la qual l'arca s’havia fracassat.

Els dos terços almenys de l'arca estaven ara en l'aigua, les cabines plenes d'ofegats, incloent-hi la seva dona i els seus fills. Els supervivents nedaven, els que en sabien, de nedar, o es congregaven sobre les roques verdoses i relliscoses, cobertes d’una catifa d’algues llefiscoses.

L’espectacle era un caos indescriptible, i com a tal, provaré de pintar-lo, però de manera modesta.

Noè va veure les seves tres nores passar sota les potes de l’elefant mascle de molt mal humor, i la picada humana va barrejar-se a les d’altres d’espècies.
Un dels dos rinoceronts, nerviós, acabava d'enastar un os rentador en una sodomia fatal i no podia desempallegar-se’n per manca d'espai per sacsejar el cap.

El garbuix de sang i d’algues donava ara una pasta groga de la qual sobresortien ossos i òrgans diversos.

Els sons que es desprenien del conjunt de les bestioles supervivents o morint eren una barreja entre un ramat de gats vius a l’escalivada i un concert d'hard-rock tocat per músics alcohòlics amb instruments podrits i una megafonia rovellada.

Noè estava plorant.

Ni per la seva dona, ni pels seus fills. Per la seva missió.

La seva missió divina havia fracassat. Miserablement.

Un escull, un sol, tot sol, en el mig d’un oceà que cobria la terra sencera, i va ser per ell, com un vulgar iceberg de Titanic.

Mala sort.
La humanitat anava a desaparèixer.
La vida anava a desaparèixer.
El perdonaria?

- Podria haver proporcionat cartes nàutiques, el teu déu.

Noè no havia suportat mai l'humor càustic del lleó.

- Segurament el cim d'una muntanya, i hem arribat massa aviat, va contestar el vellet.
-Vista la capa enganxosa i pudent d'algues que cobreix l'illot, ho dubto molt. Sé que la lògica no és el punt fort del teu déu, però això és tot el que vulguis, llevat del pic d’una muntanya.
- Et prohibeixo parlar així dels plans del Senyor!
- Doncs, explica'm aquest escull just sobre el camí de la teva arca.
- Jo... bé... no ho sé...
- Com de costum.
- És un desastre.
- La paraula és ben escollida. Et tornes realista, amb el temps.
- La vida desapareixerà.
- No, la vida no desapareixerà. Acaba de perdre tres-cents milions d'anys, però la puta aigua encara és plena de peixos. Només hauran de tornar a començar el joc, peixos, amfibis, rèptils...
- No entenc ni un borrall, de què estàs parlant?
- Res... Només una intuïció. No entro en els detalls. Esperarem tres-cents o quatre-cents milions d'anys més per veure futbol a la televisió. Potser aquest naufragi no és una catàstrofe, ben mirat...

La seva discussió es va veure interrompuda per una sacsejada brutal. La part davantera de l'arca acabava d'enfonsar-se d’almenys dos o tres metres d’un cop.

- Crec que hauríem de baixar d'aquest vaixell. Dic "vaixell "per complaure't. Si fos franc i honest diria «la resta de la teva merda d'arca dels collons del teu déu!». Aaah, tant de temps que me’l quedava sobre l’estómac. Aleshores, anem?
- On? L'illot és ple de gom a gom.
- Aquest és el moment en què els arguments contundents i les urpes poden resultar útils. Quan els mots no serveixen de res, visca la violència, visca la vida. A l'esquerra, el replà, massacro tots aquells pollastres estúpids, em guardo la zebra i l'antílop, pel berenar, i ja ens acomodarem.
- Oooohéeee! Ooooohéeee!

Noè i el lleó es van girar i van obrir els ulls com un elefant el seu esfínter quan expulsa un metre cúbic de gas intestinal. A cinquanta metres d’ells, un vaixell flotava, un vaixell tan gros com era llur arca.

El lleó va llançar una mirada plena d’odi a Noè que va intentar controlar les seves rampes d'estómac sobtades. En va.

- hooolaaaa! Va respondre en Noè, tremolant, amb les mans fent un megàfon. Nosaltres estem nàufrags, ens poden ajudar?

Una veu amb un accent molt estrany li va contestar:

- Ho sento, però ja estem massa calgats, no podem acceptar passatgers addicionals, llevat potser d’el lleó.
- El lleó?
- Sí, el nostre lleó mascle està molt malalt, no clec que pugui viule molt més, així que m'agladalia plendle el teu lleó a bold, i també, espela, jo demano la llista al vetelinali, aquí, necessitalia una ul femella, una hiena tacada mascle, un palell d’ossos bluns, una femella de cocodlil del Nil i
una leina vespa calnissela. Tens tot això?
- Els supervivents són a l'illot, va balbucejar Noè, no vaig tenir temps de fer-ne un inventari, però qui ets i què fas en aquest vaixell? Com...

Va ser interromput sense manera pel lleó.

- Com és la lleona?
- Calenta, una mica massa, passa el temps follant amb tots els calnívols de l’arca. Sense dil les dels altles.
- Genial, perquè la lleona que aquest nan canut va embarcar era més freda que les neus del Kilimanjaro. A més, ara està sota l'aigua.
- Però qui ets? Va cridar en Noè, cada cop més enfadat, al capità de l’altre vaixell.
- Em dic Noé Wang Tchouang, natulal de Shandong. Hi ha alguns anys, l’Etelnal, lloat sigui el seu nom, em va donar la missió de constluir una alca i embalcar un palell de cada espècie animal abans que l’Etelnal desencadeni el diluvi.
- Però... Però... Però... aquesta és la meva missió, què dimonis?
- Ni idea, també em pensava que ela l'únic. Però m'aglada veule les coses plagmàticament, ala sóc l'únic. Com ha dit una vegada un glan filòsof del meu país: «Si el teu vaixell s'enfonsa, no espelis veule el polt».

El lleó, poc interessat pel pensament xinès, va saltar a l’aigua i va nedar frenèticament cap al nou vaixell.

- Meva, la lleona porca!

Els mariners van llançar una escala de corda, ell la va agafar i el van aixecar al pont. Un cop el lleó va ser a bord, Noé Wang Tchouang li va preguntar:

- Encala haig de discutir amb l'altle Noè? Sembla de molt mal humol.
- Oblida't, és impossible tenir una discussió seriosa amb ell. Un petit naufragi i ho veu tot en negre. Bé, on és aquesta lleona calenta?

Noé Wang Tchouang va assentir i llençar la seva llista al mar. Poc després, el vaixell va començar a allunyar-se. Noè no entenia res.

- Senyor! Què és aquest embolic? Va cridar als núvols.

Una veu li va respondre des del cel.

- Em truquen?
- Sí, sóc jo, Noè.
- Noè? Quin Noè?
- Què vols dir, quin? Bé, aquest és el tema del dia. Pot explicar-me com, després de naufragar sobre l’única roca de tot l’oceà, em trobo amb un altre Noè?
- Sí i què?
- Però, mai m'has dit que n'hi havia un altre!
- Un? N'hi ha molts.
- Molts?
- Naturalment, no pensaves que ho apostaria tot sobre el mateix cavall? D’arques, n'hi ha desenes passejant per l'oceà del diluvi. Així em puc permetre el luxe de perdre’n unes, com avui la teva. En un negoci, no pots ficar tots els ous en el mateix cistell. I també, per la riquesa genètica, és millor, només una parella per espècies fora una miqueta arriscat.
- Però jo, qui he cregut en tu?
- Afortunadament. Creus que és fàcil descobrir idio... persones fiables i lleials?
- Però, de quin Noè explicarem la història?
- A qui li importa, només vaig triar nois que es diuen Noè, bé gairebé, també tinc un Quetzalcoatl i un Toumboubou, i un Vodkakovsky també, el que volia carregar un parell de mamuts que no eren a la llista, però tothom se’n fot. Quan escriurem l'informe, només parlarem d'un Noè. I en record del teu sacrifici, vinga, sóc tan generós, jo diré que tu, el Noè de... d’on vens, ja? Ah sí, me'n recordo, tu Noè, d’un poblet de res enmig de res, eres l'únic, t’agrada així?
- Ah, perquè estic fotut, si ho entenc bé?
- Bé, diguem que tens problemes, sí.
- La fe salva, oi?
- Estalvia'm els teus sarcasmes, la fe salva, sí, de vegades... poques...  aquí, en el teu cas, la fe... no et queixis massa, n'hi ha prou per menjar en aquesta illa per aguantar fins al final de la riuada. Amb una miqueta de sort...
- No tinc res per cuinar carn, ni tan sols tinc un ganivet, jo...
- Tàrtar de zebra, és famós, una antiga recepta oblidada dels teus ancestres australopitecs.
- Qui? No sóc un descendent d’Adam i d’Eva?
- Qui?
- Adam i Eva?
- Ah sí, ara recordo, sí, clar, el conte amb el... sí, d’Ava i d’Edam, no, de Gouda... o Massdamer... No m’en recordo. Doncs, hi ha carn a l’illa, encara tens prou dents, pots sobreviure. Mira l’aspecte positiu de les coses. I per si de cas, tens ganes que et fan pessigolles per sota del cinturó, pots alleujar-te amb una bestiola. Tancaré els ulls.
- Però...
- Espera! Oh no, dues arques que han xocat! Són realment massa estúpids! Pietós, obedients i
no gaire intel·ligents, és pràctic per un déu, això no obstant, hauria d'haver escollit mariners...
- Senyooooooooor!
- Ara què?
- Sóc vegetarià!
- Tot per emprenyar-me, mira, que també ets afroamericà i transsexual? Si vols menjar, hi ha un munt de musclos penjats a les roques, bon profit.
- Tanmateix, els musclos també són animals.
- Qui t'ho ha dit? Has anat a l’escola?
- No...
- Confia en mi, la teva fe et salvarà, potser, els musclos són... fruites. Sí, t'ho juro. Bé, no puc quedar-me, encara tinc feina. No sóc un deu otiosus. Adéu. I bona nit.
- Adéu... La paraula idònia...