Ningú no el pot matar Tercera part

Un relat de: Carles Linares


Desprès d’aquests anys de formació a Catalunya, el pare em va cridar a casa, perquè assumeixi a poc a poc totes les responsabilitats de l’empresa familiar, ja que ell volia fruir d’una pensió tranquil·la i justificada. Sempre havia somiat de l’Amazònia. Oi que és divertit? Quan era jove, havia llegit llibres d’aventures, d’Indians, de ciutats d’or, i coses així, i ja gran, ha volgut viure els seus somnis de nens. Va comprar una propietat a la vora d’un afluent de l’Amazon, i va començar una nova vida, sana, en plena natura.

Però no ha tingut sort, el pobre, es va fer devorar pels piranyes. Anava a pescar peró hi havia un forat a la barca i no va poder nedar perquè s’havia lligat els peus i les mans. És estrany, deu ser una tècnica de pesca d’allà, no ho sé. Ara he tornat aquesta propietat en una granja geganta, on creixen plantes rendibles que necessiten... calor... Algunes llengües d’escurçons han volgut responsabilitzar-me de la ferocitat dels piranyes. Sobretot els meus germanets. Que voleu, la gelosia forma part de la natura humana. Llàstima que no tinguem piranyes a Sicília, però tenim tradicions més locals. Els meus pobres germans van desaparèixer en una granja. Un porc afamegat menja tot, absolutament tot. Encara millor que un peixonet amazonià. És més ràpid pel pobre àpat. És millor si els dones vius als porcs, encara tenen temps per saber-ne greu de llurs malifetes envers el germà gran, és a dir jo.

Desprès d’haver arreglat el trencaclosques familiar, he construït, any rere any, un imperi i ara, com us ho deia al començament, soc el capo dei capi dei capi, el cap dels caps dels caps.



Però encara sóc un home i les dones sempre van ser el meu punt feble, i els meus enemics van utilitzar-les tantes vegades... No sabria dir quantes noies boniques i traïdores van acabar al fons del mar, lligades a una pedra o a blocs de plom. Sempre una llàstima, tan joves, però què hi puc fer jo? No és culpa meva.

Ara, tot i la meva edat, soc encara prou verd i tinc una amiga en la qual tinc una confiança absoluta, Chiara. Ah Chiara, em torna boig. Chiara. Una pantera calentíssima. No només és d’una bellesa quasi sobrenatural, amb els seus mugrons com babà de limoncelo, les seves natges que quan camina, semblen un vaixell de luxe balancejant al ritme de les onades, la seva boca, llavis i ulls, com d’una tigressa afamegada quan veu una cérvola... Hmmmm.... Però també és una artista de talent, polifacètica. Tot allò que toca, ho transforma en or. Sense violar cap llei, increïble, no? I sabeu, inventa ella mateixa els perfums que porta. Coneix els ingredients que poden excitar un mascle. És increïble.
Inventa flaires que podrien fer trempar un mort.

Avui m’ha enviat un nou perfum, un regal personal. Naturalment, l’he fet analitzar pels químics que tinc a casa, l’amor no treu la prudència. No és que suspecti Chiara, no, però entre la seva casa i aquí, poden passar coses. Jo he reeixit a ficar metzina o explosius en pizzes sense que el pizzaiolo ni el lliurador se n’adonessin.

Ah, Sergio, el meu guardaespatlles més fidel me’l porta. Sergio també és un artista, pot matar algú amb dos dits, sense dolor. També pot ser més brutal quan cal donar un escarment. Cap metzina, doncs.

Us podria contar cent i mil històries de Sergio, però la més divertida, em faig un fart de riure cada vegada que la conto, és la següent: fa uns anys, uns emprenyadors de la policia americana van venir a remugar la merda aquí, a Sicília. I que els hi va passar? El seu helicòpter va ser abatut per un coet sol-aire. Fins aquí, res de particular, la vida normal. Però Sergio va deixar el llança-coets en el cubell del restaurant tunisià del barri, ben embolicat, amb les impressions dactilars dels propietaris sobre el farcell. Ho havia previst tot. I tots van acabar a Guantanamo! Fins a la dona de fer feines, tot just acabada de desembarcar de Tunísia. Ah, Sergio, quina imaginació! No hi ha res de més fàcil que donar a la policia exactament allò que voldria trobar.

Bé, tornem al regalet de Chiara.

Comentaris

  • quina història!![Ofensiu]
    Atlantis | 04-11-2022

    intrigant l'habilitat d'aquest mafiós amb les piranyes i els perfums. Continuarà oi?

  • Caleidoscopi [Ofensiu]
    llpages | 04-11-2022 | Valoració: 10

    Hi ha tants fets diversos en aquest relat com colors en un caleidoscopi. Molt entretingut, ben carregat de comportaments sense escrúpols, com ha de ser si parlem de màfia. Va, no et torbis i posa fil a l'agulla de la quarta part, l'espero amb candeletes!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Carles Linares

56 Relats

198 Comentaris

10784 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
De nacionalitats francesa i Suïssa, visc a Alemanya i sóc una barreja de catalana, murcià, savoyarda i suís alemànic.
M’he enamorat de la llengua catalana i encara l’estic aprenent i treballant, i el camí és llarg...
Si us plau, perdoneu les faltes que encara en trobareu massa en els meus textos, però, com es diu, de mica en mica s’omple la pica i el meu objectiu és que cada vegada n’hi hagi menys, però també publicar aquí textos que us faci riure i somriure.
Si trobeu faltes més grosses que una casa, m’ho podeu dir als comentaris, moltes gràcies per endavant.

Bilder hochladen

RIURE DE TOT ABANS D'ESTAR OBLIGAT D'EN PLORAR (Beaumarchais)

charles.linares@gmail.com

Com ho podeu veure, en el nom d'usuari, he tret la H per catalanitzar-lo ;-))