Esquer

Un relat de: llpages
Quan l’Engràcia, la Rosó i la mare Pipetes van passar en fila índia per davant de la paret de l’església d’on penjaven els ex-vots, camí del confessionari abans de missa de dotze, van frenar en sec: alguna cosa havia impactat en llurs retines, i quin impacte! Allà, al bell mig de cames, braços, mans, peus, caps i no sé quantes més parts del cos fetes de cera, hi havia penjats uns pits de dona. Sobresortien no tan sols pel volum de la sina, d’una grandària voluptuosa, sinó pel color, un rosat que destacava del color groguenc trencat de la resta de peces exposades i que conferia una vivor estranya enmig de tanta natura morta; per més inri, ambdues mamelles estaven prou juntes com per formar una descarada regatera. L’autor o autora de l’excessiu ex-vot combregava, indubtablement, amb el corrent artístic de l’hiperrealisme: no tan sols semblava que la falsa pell tingués vida, amb venetes aquí i allà recorrent les protuberàncies esfèriques, tan ben dibuixades que semblava talment que hi corregués la sang, sinó que els mugrons s’hi ressaltaven perquè eren d’un color més fosc i es presentaven erectes com si haguessin mesurat la glaçada temperatura del temple, apuntant cap a les tres dones descobridores quasi amb posat acusador.
- Estem davant d’un ex-vot gratulatori – trencà l’ensurt inicial l’Engràcia. – Qui l’ha penjat dóna gràcies a Déu per la gràcia rebuda, una gràcia ben revinguda, per cert.
- Una barjaula, sens dubte, que no vull imaginar el que haurà aconseguit exhibint-se... – remarcà la Rosó amb cara de mala pècora.
- I si fos un ex-vot propiciatori? Hom demana un favor de part de les forces sobrenaturals abans d’emprendre una acció – raonà la mare Pipetes, tirant de memòria d’un catecisme preconciliar.
- Sempre que l’acció no sigui enlairar el que totes pensem, que no fa falta que la força sigui gaire sobrenatural amb aquest bé de déu de tetes, suggereixo...- respon de nou la Rosó, quasi mormolant.
- Ja ho tinc! És un ex-vot commemoratiu, ofert en posterioritat a un fet remarcable per recordar l’efemèride – afegeix l’Engràcia.
- El clau del segle? O m’equivoco? – insisteix la Rosó, malpensada.
- Va, calla d’una vegada, que ben bé podria ser un ex-vot supererogatori, ofert sense esperar un favor recíproc, sinó com agraïment d’allò que es creu haver obtingut, sense que hagi de ser res concret – barrina l’Engràcia – No ho creus així, Pipetes?
Però la mare Pipetes ja havia tret el mòbil de la bossa i premia els números que engegarien, com la metxa la pólvora, l’enrenou més formidable al poble. Homes i dones, petits i grans van córrer a contemplar allò que, o bé només havien pogut palpar en la foscor, o bé havien entrellucat en llurs libidinoses imaginacions.
- Aquí sí que hi ha camp per córrer... – xiuxiuejava un padrí desdentegat.
- Aquell estiu xafogós, segant el blat a Sicília, quins records amb la Pauleta... – i es duia la mà a la boca en adonar-se que la dona feia cara d’haver copsat alguna part compromesa del missatge.
- Doncs a mi em recorda una marededeu de la popa, una mica exagerada, és clar, però ben formosa - confessava una beata a cau d’orella.
- No en tenen prou, amb els casos de pederàstia? Ara necessiten pornografia dins de casa? Estan malalts! – parlava en veu alta qui posava per primer cop els peus en un espai sagrat.
La parròquia s’anava amuntegant davant de la suggeridora paret, un espai més proper a l’altar que a la porta de sortida. De l’esglai inicial s’havia passat al bescanvi de parers sense aturador, amb un augment de la cridòria que reverberava per tota la nau. Per això ningú s’adonà del tancament de les portes d’accés i de l’aparició de mossèn Xiula a la trona enlairada en la columna oposada a la paret d’atracció popular.
- Germans, si us plau, anem a començar la missa de dotze, feu el favor de seure – engegà amb veu impositora – Com que avui som colla, ompliu bé els bancs, així tothom tindrà lloc.
El ramat de fidels callà, sorprès per l’avís sorgit no se sabia ben bé d’on, enxampat en plena tertúlia. Però no reaccionaren, palplantats com si els haguessin declarats presoners. Sort de l’Engràcia, la Rosó i la mare Pipetes, que van trencar el grup i es dirigiren a ocupar els seus seients de sempre. Aleshores la resta, com a bones ovelles, també es va disgregar i, obedientment i silenciosa, es repartí per les banquetes que, en l’actual conjuntura, els semblava dels acusats.
- Caríssims en la bondat de Déu Nostre Senyor, disposem-nos a oir la Santa Missa. Sortosament, no haig de patir pel fred, avui tots porteu les calces al cap... – primera advertència - Al·leluia!- i enlairà les mans per indicar tothom dempeus.
La celebració de l’Eucaristia transcorregué sense entrebancs: senyal de la creu i cant d’entrada (allò de “quina alegria quan em digueren, anem a la Casa del Senyor” no exigia justificació), acte penitencial (del tot escaient donades les circumstàncies), glòria (lloant Déu i aquella visió gens beatífica...), lectures (mossèn Xiula n’escollí tres, les més llargues que va trobar, la història dels Macabeus com a plat fort, sense pietat, què carai), homilia (tres-quarts d’hora de sermó sobre els vicis i els mals pensaments, com no podia ser d’altra manera), passar el raspall (com que hi eren tots, vergonya a perdre, la col·lecta fou extraordinària), Credo (potser la part més hipòcrita), Oració dels Fidels (ja podien pregar, ja, estaven tots condemnats), consagració (els assistents, farts de tanta monserga, titllaven el mossèn de reconsagrat), Pare Nostre (la part que diu “no mireu els nostres pecats” de què que no arrenca un somriure de l’oficiant), ritus de la pau (i després glòria), comunió (l’expressió “combregar amb rodes de molí” li escau com anell al dit) i comiat (marxeu en pau? L’ànima de cada present més aviat estava trasbalsada).
L’endemà no hi havia ni rastre del pitam com a ex-vot. Quan mossèn Xiula era interpel·lat, es feia l’orni i no responia, com si no hagués passat res. És clar que només l’Engràcia, la Rosó i la mare Pipetes van gosar demanar-li el perquè de l’absència, que la resta de fidels encara corren després d’aguantar la invectiva (o xàfec verbal, com vulgueu) després de dues hores d’ofici. El clerigman del mossèn semblava que se li havia empetitit, de tant cofat com estava d’haver aplegat tot el poble i d’haver-los alliçonat com si fossin nens de teta, i mai millor dit. L’esquer per atreure’ls al collet, vull dir a missa, era qüestionable, potser sí, però davant la possibilitat de salvar ni que fos una única ànima del foc etern, tota murrieria és poca.



Comentaris

  • Modernitat [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 01-02-2022 | Valoració: 10

    La modernitat s’ha apoderat també d’aquesta església, fruit del caràcter del Seu capellà. Cridar l’atenció, aquesta és la qüestió. I ho ha aconseguit, i tant! Un relat ben precís, ple de detalls que apropen el lector a la realitat. Una forta abraçada.
    Aleix

  • Un bon esquer[Ofensiu]
    Prou bé | 01-02-2022

    I un bon relat! Renoi! El coneixement que vesses de tot el que es refereix al món dels capellans i les esglésies! Recordo parets plenes d' exvots i la basarda que em feien de petita! El personatges molt ben dibuixats i la història... Fantàstica!


    Ja sé que no abusar gaire agrair els comentaris, però els teus als meus relats m'han fet posar molt contenta
    Amb total cordialitat

  • Un bon esquer[Ofensiu]
    Prou bé | 01-02-2022

    I un bon relat! Renoi! El coneixement que vesses de tot el que es refereix al món dels capellans i les esglésies! Recordo parets plenes d' exvots i la basarda que em feien de petita! El personatges molt ben dibuixats i la història... Fantàstica!


    Ja sé gaire no abusar agrair els comentaris, però els teus als meus relats m'han fet posar molt contenta
    Amb total cordialitat

  • Bons resultats[Ofensiu]
    Montseblanc | 20-01-2022

    Els capellans se les han d'empescar com podem per aconseguir que els fidels vagin a missa. Al final, bona collita d'ànimes i de calers, què més es pot demanar?

  • Marketing[Ofensiu]
    Carles Linares | 10-01-2022 | Valoració: 10

    Distret, més que distret... només el títol traheix tot...

  • Ite missa est[Ofensiu]
    kefas | 10-01-2022


    Divertidíssima història sobre la capacitat dels gestors d’intangibles per comercialitzar els seus productes. I de impecable factura. Als col·laboradors en l’execució de les cerimònies rutinàries, abans anomenats escolans, ens agradava especialment la darrera frase, “aneu, s’ha acabat”, que assenyalava la fi de l’enèsima porció de tedi que havíem de suportar els caps de setmana. Per això tenim una mirada còmplice per les agressives tècniques publicitàries de mossèn Xiula.

  • Missa completa: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 10-01-2022 | Valoració: 10

    Hola, Lluís, un relat molt complet i per a profunditzar. De principi a final m'ho he llegit i m'ha impressionat enormement. Dues vegades per captar l'essència de tot.
    Sí, és així, de tot hi ha en el món, a l'hora de fer la missa i saber sentir-la.
    Molt bon relat.
    Cordialment.

  • El reconsagrat mossèn Xiula.[Ofensiu]
    SrGarcia | 10-01-2022

    Caram, m'ha impressionat la taxonomia dels exvots. Mai havia sospitat que n'hi hagués de tantes classes.
    També ben triats els noms: la mare Pauletes, mossèn Xiula i la Pauleta del segador sicilià.
    Són les coses que té l'astúcia: et fas un fart de cavil·lar, buscant un sentit a les coses i l'únic sentit que tenen és fer-te cavil·lar.
    Mossèn Xiula va demostrar ser molt murri i desentès, ara, després de la pallissa que va pegar a la seva clientela, potser ja no els tornaria a veure més; potser només el segador, si la seva dona l'obligava a anar a confessar els pecats amb la Pauleta.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

203 Relats

621 Comentaris

260608 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.