Plou i fa sol

Ja torna a començar. Així que l’aire es faci més humit, tot seguit sento la irritació que’m puja a la gola.

Els metges diuen que no es pot curar, almenys tant de temps que no acceptaré de canviar de professió. Canviar... Són divertits, els fills de bones famílies... Tenen un despatx de ministre en llur torre de vori, es pessiguen el nas perquè fas massa ferum de plebs i gosen dir-te de canviar de feina. Amb la meva edat? I les meves qualificacions, o més aviat sense qualificacions. Qui em contractaria? Qui? Ja no em puc moure, és l’única feina al meu abast.

Em recorda aquest president francès, humiliant un aturat dient-li que per trobar un lloc de treball cal travessar el carrer... Aquest menyspreu etern de les classes benestants envers els pobres, que no són pobres perquè no han tingut sort, perquè han nascut en una família ja pobra, perquè el mercat del treball s’està tornant un nou mercat d’esclaus, no... són pobres perquè són massa ganduls, ni poden travessar un carrer...

Podria dir que tinc ganes de vomitar, o de plorar, o d’indignar-me, però res. Sóc massa vella per creure encara en una altra cosa que els dolors i la teca quotidians.

Seguiré doncs amb la meva feina i els meus problemes de salut. He perdut totes ganes de queixar-me. Prenc la vida amb allò que em dona, és a dir poc, i me n'acontento.

Aviat plourà. No serà potser res més que una gotellada, prou per molestar-me, això no obstant, hi ha pitjor, molt pitjor. Així que comenci a caure l’aigua, em poso nerviosa i sento el nus que està lligant-me l’estómac. Llavors, puja la pressió a l’esòfag, tot seguit se’m fa la boca aigua i començo a escopir.

«Hipersensibilitat a la humitat». Sis mesos d’espera i cinc-cents euros per una consulta amb el més gran especialista de Barcelona resulten en una sentència que hauria pogut fer tota sola, des de petita. Cal plorar-ne o riure-se’n? No té ni idea, aquest metge altiu, qui sóc en realitat. Miserable humà ordinari.

Ara plou més fort, però no rebaixa la calor. No m’agrada del tot, fa més de dos mesos que no hem vist una sola gota d’aigua i tota la ciutat és coberta sota la capa de pols, dipòsit de totes les brutícies arossegades per l’aire estival.

Puc sentir venir la crisi. Incontrolable.

Els núvols són cada vegada més foscos, quasi negres.

Un baluern esquinça l’aire.

La tempesta, tot d’un cop, es desencadena.

La ciutat tremola sota els retrunys de trons infernals, les ziga-zagues dels llamps dibuixen una teranyina de llum i la maledicció torna a néixer en el meu cos.

Vull cridar, els aücs sorgeixen de la meva boca, omplen l’aire i es barregen en el brogit infernal que s’abat sobre la vila.

L’embruix de l’aigua pot començar. Potent. Irresistible.

Què veig? El més gran especialista corrent com una llebre poruga? No t’agrada l’aigua? Tinc una sorpresa per tu... Apropa’t encara una miqueta... ja està... ah ah ah, la regada que li he fotut, ha caigut a terra, ah ah...

I ara puc bagolar: sóc la mestressa de l’aigua!


Sóc vella, molt vella, he vist créixer aquesta ciutat, encara que pocs m'hagin vist, amb llur nas acotat a la voravia. Mirar a dalt de llurs vides miserables, ja no ho saben fer més. Ni tan sols se'n recorden que tenen aquesta possibilitat.

Jo i les meves amigues, som les guardianes de la catedral.

Som el seu exèrcit de gàrgoles.