Obssessió

Va escriure d'esma l'hola lacònic amb què encetava totes les partides. Enyorava les tardes de dissabte al club, perquè una feina absorbent i una reubicació de l'oficina li havia tallat en sec la possibilitat de continuar jugant en viu. Sort que, amb l'ajut de les noves tecnologies, havia reprès per internet la seva afició quasi malaltissa pel mal anomenat joc-ciència.
Aquesta vegada, la resposta del contrincant, àlies 666, fou diferent, potser massa original: estàs jugant la teva darrera partida. Ja hi som, va pensar, un altre que en fa bandera d'allò que l'amenaça és més forta que l'execució, etc… La xarxa és plena de sonats, mentiders compulsius, ingenus impúdics, reprimits sexuals, exhibicionistes irrefrenables, i tot l'espectre d'ànimes del purgatori que us pugueu imaginar. Sense donar-hi més voltes, va fer la seva primera jugada amb blanques.
A part de moure peça, el següent missatge insistia en el mateix to amenaçador: per cada peça que em mengis, la teva vida se'n ressentirà. Va preferir deixar-ho aquí i canviar a la posició d'una altra partida en línia.
Quan l'endemà va reprendre el seu combat amb 666, a la pantalla de l'ordinador va llegir: hem bescanviat peons, ja cal que et preparis. Aquella mateixa nit no va dormir gaire bé, i l'endemà no hi va haver manera de concentrar-se per esbrinar on havia deixat la seva cartera, amb tota la documentació i la darrera paga a dins. El guany de més peons negres va anar seguit d'una punxada a la roda a primera hora del matí (no pateixis, te'n penediràs); quan se li cruspí ambdós cavalls, la seva jaqueta de pell nova va quedar inutilitzada per un allau de cagades de colom en passar sota un balcó (has mort el meu animal preferit, acabaré amb la teva gosadia); amb la retirada dels alfils del rival, va patir una reacció al·lèrgica en acabar un sopar d'empresa que el va deixar prostrat al llit un parell de dies (com t'atreveixes a matar els meus consellers?); el pitjor va ser quan les quatre torres van ser eliminades del taulell: el seu gos fou atropellat per un motorista que es va donar a la fuga (cap torre amurallada pot protegir-te ja del teu fatídic destí). Un seguit de fets desgraciats perfectament sincronitzats amb les captures que s'esdevenien sobre el taulell: simples casualitats o l'acompliment de l'amenaça?
El cert era que començava a obsessionar-se, fins al punt que encara recordava les rialles dels companys de departament quan van veure'l completament abstret examinant una posició que havia intercalat al bell mig de la projecció en Power Point de la presentació de comptes davant del consell d'administració. D'aquí a l'acomiadament fou qüestió d'hores.
Més greu va ser quan les dames van sortir fora del camp de batalla (tu també ets misògin?): la seva companya va decidir deixar-lo en sorprendre'l embadocat davant la pantalla quan feia uns segons que li havia dit, en ple engrescament conjugal, que anava a buscar la capsa de preservatius. Ara ja no es podia fer enrera: la idea que si perdia la partida li'n podia anar la vida el començà a trasbalsar fins al punt d'estar sempre pendent de la resposta. Quan apareixia el Tu mous, ràpidament es posava a pensar una rèplica única, convincent, decisiva. Això el va afectar, i molt, en el seu dia a dia: s'havia fet instalar uns prestatges al bany on poder recolzar el portàtil i estar pendent de la pantalla mentre s'afaitava; els veïns se'l miraven estranyats quan entrava a l'ascensor amb el portàtil obert a les mans, tan distret que amb prou feines deia el bon dia; sempre triava carrers on pogués seguir connectat inal·làmbricament, encara que la ruta fos d'allò més estrafolària, i així que entrava en un cafè demanava sempre "tenen Wi-fi?", que deixava el cambrer rumiant quina nova pasta deuria ser aquella que havia entrat a acompanyar el catàleg dels croissants, els xuxos i les ensaïmades. Però les sortides es van anar espaiant en el temps, fins que va quedar reclòs a casa amb la mirada fixa al què pogués moure el rival. La deixadesa en el vestir, en el menjar i, no cal dir-ho, en el relacionar-se amb l'exterior, havien irromput amb tanta força que s'havia convertit en un miserable eremita esclau d'una partida d'escacs.
La partida havia estat estranya, inclassificable: al seu contrincant no li feia res de sacrificar peces menors per peons si això empenyia la seva infanteria cap a la promoció. I així fou com van arribar a la posició següent:
Blanques: Pa7, Ph6, Cf4, Cg4, Aa6, Ab6, Rd3.
Negres: Pa2, Ph2, Ra1.
La cosa estava pràcticament decidida: va moure 1. Rc2 amenaçant Ad4 mat, i el va envair un alleujament mental tan intens com el que deuen sentir els condemnats a mort en el moment en què el jurat els conmuta la pena la capital per cadena perpètua. Aquest estat de gràcia, però, li va durar poc: les negres van respondre 1. …, h1=R negre (!!). Com? Una promoció a rei? Això era il·legal! Va intentar contactar amb l'administrador, però va ser debades (deuria estar xatejant al fòrum). Es va adonar que ara Ad4+ deixava el rei a a1 mort, però el de h1 en posició d'ofegat, de manera que la partida podria ser declarada taules. Vols caldo? Tres tasses!, així que va respondre 2. a8=R negre (!!). Tu mous, tu mous, s'anava repetint. Amb la continuació següent: 2. …, Rb1 només podia seguir la mateixa tàctica que el rival, peons amunt: 3. h7. Sorprenentment, 666 no deia res, s'havia quedat mut de cop: va moure 3. …, Ra1. Finalment, va jugar, amb la mà ferma perquè no li rellisqués el ratolí, h8=D+++. Triple mat! No tan sols havia mort un rei negre sinó tres a l'hora! Havia guanyat al monstre! L'amenaça havia deixat d'existir: ell havia guanyat la partida i conservaria, per tant, la vida. Quin descans! Es va deixar caure en els braços de Morfeu i va dormir un dia seguit.
Això sí, en una cosa havia tingut raó el seu rival: havia estat la seva darrera partida d'escacs. No va poder jugar mai més: el seu cervell se n'havia ressentit tant de l'esforç titànic a què havia estat sotmès que els seus veïns, uns dies després d'adonar-se que no donava senyals de vida, van haver de fer ús dels serveis socials de l'ajuntament per ingressar-lo en un sanatori en veure'l totalment incapaç de comunicar-se amb ningú. Si et dirigies a ell, amb un aspecte més propi d'un nàufrag en una illa deserta que d'un ciutadà del segle vint-i-u, només responia: Tu mous.