Ningú no el pot matar Part final

Un relat de: Carles Linares


Destapo el flascó i me’l porto al nas. Hmm... No sabria dir per què, però aquest perfum em sembla més per excitar una dona... Un arom estrany que no aconsegueixo catalogar. Sí, n’estic segur, Chiara ha creat aquest perfum per ella, per la meva pell, però la transformarà en gata calenta ella... Com n’és de viciosa la meva amiga. Tinc sort que no hagi volgut fer mai la mafiosa, no seria jo el cap dels caps.

Deixo degotar el perfum en el palmell de la mà dreta i me l’eixugo sobre el coll i el pit. Porto una camisa lleugera i oberta per ostentar la meva virilitat, el meu pelatge, com diu Chiara. No m’agrada gaire que hagi tornat blanc, però per Chiara, sóc el seu tigre de Sibèria, sóc un volcà en erupció sota la capa gruixuda de neu. Pot fer, a vegades, al·lusions una miqueta vulgar, la noieta, però seria un mentider si digués que no m’agraden.

La flaire del perfum és realment potent. No sé encara quin efecte tindrà sobre Chiara, però m’imagino el millor. Si jo sóc un tigre, ella és la bagheera, amb els seus cabells negres com el carbó més fosc.

- Miauuu...

Un gat? On? Oh, arriba de la terrassa... Un persà. Quina bèstia tan magnífica. M’encanten els gats, però hi sóc al.lèrgic, i no me’ls puc tenir a casa. El seu pelatge és de color de caramel clar sobre el qual es dibuixen esses lleugerament més fosques.

- Signore? Sergio ja és aquí amb la pistola a la mà. Una gatta?

Sergio somriu. I té raó, és una gata. I va d’eixida, sembla, sí, està en zel. S’apropa de mi i comença a fer vuits contra les meves cames. Sergio riu de bon cor i se’n torna. Sergio, assassí fidel...

- Miauuuu, miauuu...

Els crits s’acceleren i esdevenen més agut. La gata lleva el cul i sembla tornar boja. Va tan d’alta i no para de refregar-se’m.

- Miauuuuuuuuuuuuu, miauuuuuuuuuuu...

- è il profumo che la eccita, capo! Em crida Sergio del passadís, amb un somriure d’orella a orella.

El perfum.... Si Chiara l’ha inventat per excitar-se, pot, segur, també excitar una gata...

A menys que...

M’ajupo per acaronar-la, primer l’esquena, lleva el cul tan alt que deu estar desarticulant-se les anques. Després, passo la mà sota el seu ventre... Sento sota els meus dits com un estoig dur...

Un detonador tàctil...

Només he pogut pensar dues paraules, «Fills de...» abans de l’explosió.

Comentaris

  • Bravo, bravissimo![Ofensiu]
    llpages | 06-11-2022 | Valoració: 10

    Un final de traca i mocador, i mai millor dit si de detonacions es tracta. Inesperat del tot el destí fatal del protagonista, ni t'ho ensumes (malgrat la flaire felina, hahaha)! Això és un gran mèrit de l'autor, me'n trec el barret! Enhorabona, Carles!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Carles Linares

56 Relats

198 Comentaris

10781 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
De nacionalitats francesa i Suïssa, visc a Alemanya i sóc una barreja de catalana, murcià, savoyarda i suís alemànic.
M’he enamorat de la llengua catalana i encara l’estic aprenent i treballant, i el camí és llarg...
Si us plau, perdoneu les faltes que encara en trobareu massa en els meus textos, però, com es diu, de mica en mica s’omple la pica i el meu objectiu és que cada vegada n’hi hagi menys, però també publicar aquí textos que us faci riure i somriure.
Si trobeu faltes més grosses que una casa, m’ho podeu dir als comentaris, moltes gràcies per endavant.

Bilder hochladen

RIURE DE TOT ABANS D'ESTAR OBLIGAT D'EN PLORAR (Beaumarchais)

charles.linares@gmail.com

Com ho podeu veure, en el nom d'usuari, he tret la H per catalanitzar-lo ;-))