El gat negre

— Que em portaràs mala sort!
— Jo?
— Sí, tu! N’estic segur.
— Escolta... És increïble, som al segle vint-i-u, fa cinquanta anys que van anar fins a la lluna, i encara regeixes la teva vida amb supersticions d’aquesta mena... Que voldries ficar-me en un sac i llençar-me al riu, oi que seria divertit? O t’agradaria més lligar-me a una pira i veure’m cremar amb la bruixa del barri?
— Sempre exageres...
— No, de cap manera. Creus que és fàcil la meva vida? Saps tots els entrebancs, només perquè tinc el pèl negre?
— Altra vegada, ja hi tornem. Voldries potser que et serveixi de Mur de les Lamentacions? Què contaràs? Que ets un pobret, un gatonet negre, i la gent és doleeeenta amb tu, el pobre gatonet negre... Que no t’estiiiimen? Que voldries fer-me plorar, potser?
— No! Nosaltres, els gats negres, no volem pietat, volem justícia!
— Justícia? Tu?
— Sí, jo. Black Cat Life Matters!
— Porteu mala sort, els gats negres.
— I això no és un prejudici, potser? Pel color dels meus pèls? Per la culpa dels meus pares. Quan penso en el germanet, blanc com la neu, que viu en aquesta casa burgesa, tan gras de tot allò que li donen per menjar, i jo, negre com el carbó, condemnat al carrer... És tan injusta la vida. I a més, per tothom, porto mala sort. Jo, la tinc, aquest maleïda mala sort, la tinc, no la porto als altres.
— No és una llegenda o una superstició, a nosaltres, sempre ens has portat mala sort. Al pare, a la mare, a dues de les meves germanes... Què...? Que plores? Tu?
— Sí, jo...
— No m’ho puc creure.
— Mira, vinga més a prop, no són llàgrimes?
— Ja vinc, aquest espectacle, no me’l vull perdre. Però... Què fas? Nooooooo!

El gat negre, poc després, va afegir:

— Com n’era de tendre, aquest ratolí. Sí, bé crec que li he portat mala sort. Quines bestieses que s’ha de contar, ara, només per poder cruspir-se un ratolí!

I va riure com solen riure els gats negres.