Ningú no el pot matar Primera part

Buorgiono. Mi chiamo Giovanni, Giovanni da palermo. Io sono il capo dei capi dei capi. Della mafia, ovviamente. Sono Catalani? Bene, parlo català, també. Naturalment, el meu accent em traeix, però no veig per què hauria d’avergonyir-me d’ésser un Sicilià de Palermo i de pura raça. És a dir, una autèntica barreja de tots els bandolers, comerciants, traficant d’esclaus i pirates qui van viatjar pel Mediterrani al llarg dels segles, de molts segles. Un sicilià fins a la punta de les ungles, o fins a la punta del canó, o del punyal, si ens ho mirem des d’una altra perspectiva... Humor mafiós, no sé si l’apreciareu, perquè es tracta d’un humor molt fi i difícil de traduir. Almenys si no ets ni sicilià ni mafiós.

Vaig passar uns anys a Catalunya, pel treball, fa anys, pfff... molts anys. Feia d‘aprenent d’assassí, el principi normal d‘una carrera professional per a un jove espavilat. He matat, o almenys fet malbé, molts mals pagadors, competidors deslleials, policies empipadors, jutges honestos (no rieu, pot passar, tot i que sembla increïble, almenys a Espanya) o gent que senzillament em feien mala pinta… Era jove, idealista, entusiasta, i un amant de la feina ben feta.

Era bonic ser jove, sí...

Em recordo que vaig ser el primer a fer fabricar torrons de Xixona amb quinze per cent d’oli industrial i quaranta per cent de farina aromatitzada, la resta essent sucre que no n’era de veritat, però en teniu el gust, més o menys. Vam fer una fortuna, fins que quasi tota la indústria va començar a fer torrons que no eren més torrons...

Recordo el miracle del torró. Quan abocaven els ingredients en el dipósit, eren com una illa de cagallons picolats de gos, flotant sobre un mar de vòmit de borratxo, però en aquell moment, entrava en acció la mecànica, allò que jo anomenava «el miracle dels batedors», el meu miracle de Cana, no transformaven aigua en vi, sinó merda en or.

La barreja que en resultava, una vegada motllada en plaques i deixada en repós tenia l’aspecte i el gust del torró. Aquest color de caramel clar, aquesta superfície que sembla llisa, però que sents lleugerament rasposa quan l’acarones amb la punta del dit que es queda lluent de gras quan el mires a la llum. A la boca, com un cruiximent dolc que acabava fonent-se entre la llengua i el paladar...

Merda en or, amb noranta per cent de beneficis, era més rendible que la droga.

Era una època formidable.

Avui, no es podria fer més, ja que la unió europea amb les seves regulacions, que són en realitat desregulacions, ens va sabotejar una gran part del nostre treball. Si qualsevol empresari sense escrúpol pot fabricar en qualsevol lloc i vendre qualsevol merda en qualsevol país d’Europa, amb què ens guanyem la vida nosaltres, els mafiosi de bona fe? Tenim encara uns quants sectors rendibles que no gosen tocar, però no durarà... Per sort, som gent amb molta imaginació, tanmateix es cada vegada més difícil. Era més senzill abans, però que voleu? La bola gira i l’aigua passa sota els ponts...

Quan era jove a Catalunya, eren temps d’aventures, em sentia com un descobridor de terres incògnites... quina bella època ! Podies fer tot el que volies... no podia tancar els ulls a la nit? Mirava les llistes i anava a matar a algú qui s’ho mereixia. Cadascú mereix de morir, si busques bé. Ja sé que no és habitual, però degollar una persona deshonesta em relaxava els nervis. No podria explicar per què... Ho portem a la sang, deia el meu pare. M’havia contat que un dels meus ancestres, a l’edat mitjana, que es deia també Giovanni, havia matat molts Francesos, quan els Sicilians i els Catalans eren amics. Encara en som, d’amics, és clar... La tradició del coltell s’ha anat perdent a moltes famílies al llarg dels segles, però la meva sempre s’hi va quedar fidel.

No vaig tenir mai cap entrebanc amb la policia, tampoc amb la justícia, si goso emprar aquesta paraula, sempre m’ha fet somriure. Tenia prou polítics, oficials i jutges a la butxaca per preocupar-me’n. Els uniformes i les robes només serveixen per espantar i perseguir els pobres i els idealistes, com en cada país civilitzat normal.


Avui, ja vell, continuo matant, però només amb la boca, només haig de donar un ordre, o suggerir al final d’un àpat, entre il caffè i la grappa que daixonses o dallonses ja havien gastat prou oxigen o vist prou el sol, i els meus amics ho entenen. Res d’escrit. Com diem a Sicília, les paraules s’envolen, els cadàvers queden.

El privilegi de ser el cap dels caps.