Eppur si muove.

Un cop més hem d’agrair a l’historiador Jordi Pimpeny que hagi recuperat per a les glories catalanes una apropiació forànea, en aquest cas la d’atribuir al físic toscà Galileu que remugués Eppur si muove just després d’haver estat forçat a abjurar la teoria heliocèntrica.

No, no fou Galileu de Pisa en el segle XVII, sinó el filòsof protovalencià Bartomeu d’Altea en el segle V aC, qui afegí entre dents I tanmateix es mou, impotent, quan hagué d’admetre públicament que tot ésser és immutable i que el moviment sols és una il·lusió dels sentits.

Tot havia començat quan el també filòsof Zenó d’Elea decidí viatjar des de l’Hespèria on residia fins a l’Hespèria més occidental, concretament a l’empori comercial anomenat Hemeroscopèon, futura Diànium romana i Dénia valenciana. El seu propòsit era rebatre una mistificació que s’estava difonent des d’un remot poblat del sudoest, d’on procedien unes llepolies en forma de maons elaborades amb ametlles i mel. Els indígenes pretenien que allò que originalment eren dos ingredients amb entitat pròpia es transformava en una nova substància, de nom impronunciable i que acabaria anomenant-se torró, gràcies a un procés que mantenien en el secret més rigorós. Tot un repte per a Zenó, que no podia admetre que l’essència de les coses experimentés canvis i els hi ho volia demostrar. Però, abans que pogués fer-ho, Zenó d’Elea, parmenidià de tota la vida, hagué de veure-se-les amb Bartomeu d’Altea, heraclitià de pedra picada, que s’havia apressat a anar a Hemeroscopèon des del seu poble quan va tenir notícia de l’arribada d’un viatger tan distingit. Per a ell no hi havia cap altra realitat que el canvi —les transformacions, que eren canvis en el temps, i el moviment, que era un canvi de posició a l’espai— i que ametlles i mel s’haguessin transformat en torró era tan natural com que de moldre gra de blat en sortís farina i que, de la cocció de la massa constituïda per aquesta, aigua, sal i llevat, s’obtingués el pa. I així li ho va fer saber el d’Altea al d’Enea, davant d’un públic espectant.

I volgué reblar el clau, sense adonar-se que ell solet es ficava a la gola del llop, declarant que encara hi havia una transformació més evident: que el torró-en-origen s’hagués transformat en torró-en-el-punt-de-venda. Fou llavors quan Zenó, que duia dards enverinats, li llançà el primer: la paradoxa d’Aquil·les i la tortuga, per demostrar que, a la llum de la raó, res no es mou. Aquil·les—digué—, anomenat a la Ilíada "el dels peus lleugers", és reptat per una tortuga a competir en una cursa i, segur de les seves possibilitats, li ofereix un gran avantatge inicial. En ser donada l’eixida, Aquil·les arriba en poc temps a la posició on era la tortuga, però mentrestant aquesta haurà recorregut una curta distància. Sense desanimar-se, continua corrent però, en arribar de nou on era la tortuga, aquesta haurà avançat una mica més. D’aquesta manera, Aquil·les mai no guanyarà la carrera, perquè la tortuga anirà sempre per davant d’ell.

A Bartomeu ja li rodava el cap, però encara tingué esma per sortir-se’n amb una improvisació aparentment airosa: Zenó només havia demostrat que Aquil·les mai no podria avançar la tortuga, ni tan sols atrapar-la. Més encara: si el dels peus lleugers havia donat a la tortuga un avantatge inicial, això implicava que la tortuga s’havia mogut cap endavant per col·locar-se en posició o que Aquil·les havia retrocedit la mateixa distància; o sigui que el moviment existia. Llavors fóu quan Zenó d’Elea, mirant-se’l amb displicència, li va llançar el dard letal. Bé —digué—, prescindim de la tortuga i fixem-nos únicament en la posició que ocupava inicialment. Si Aquil·les vol arribar fins aquesta posició, abans haurà de recórrer la primera meitat de la distància que els separa i que anomenarem d. Però per desplaçar-se la meitat de d, abans haurà de recórrer la meitat d’aquesta meitat, o sigui la quarta part de d. I, per moure’s la quarta part de d, abans n’haurà de recórrer la vuitena part. I així successivament, de manera que Aquil·les hauria de recórrer un nombre infinit de distàncies, per a la qual cosa necessitaria un temps infinit: la conclusió és que mai no arribarà a cobrir la distància d. I, com que d pot ser tan petita com vulguem, el corol·lari és que, en realitat, Aquil·les no es mou perquè el moviment no existeix. I, davant les exclamacions d’admiració del públic congregat, Bartomeu no va tenir més remei que assentir ostensiblement amb el cap.

Només temps a venir es demostraria que el límit de la sèrie d/2 + d/4 + d/8 + … + d/2ⁿ, per a n tendint a l’infinit, és d i que, anàlogament, la suma dels temps invertits en recórrer aquestes distàncies també és una durada finita. Així que el protovalencià Bartomeu d’Altea no podia saber que la raó, correctament menada, convergia amb l’experiència visual a l’hora de certificar que Aquil·les podia recórrer qualsevol distància finita d en un temps finit, però ho intuïa, i la sensació d’haver-se deixat entabanar miserablement era tan forta que no pogué reprimir aquell I tanmateix es mou: una autoafirmació tan patètica com inútil de cara a la posteritat. Gràcies, Pimpeny nostrat, per restituir-li almenys l’autoria!