Vinyes verdes vora el mar

Carles Linares m´agrada el teu relat que parla de somnis. Jo com a bona somiadora
no puc menys que felicitar-te. M´agrada el teu escrit. Com a bona descendent de noruegs jo moltes vegades somio en el meu Nord. L´he visitat varies vegades i em va encisar els seus fiords i la bellesa i la seva gent. Jo somio a vegades que hi torno, potser algun dia ho faig.

Els vikings eren humans com nosaltres i somniaven tan com nosaltres. Eren pirates, cosa que significa exactament la paraula «viking» i com tots els pirates del món, prenien amb violència les coses dels altres (amb aquesta definició, la quasi totalitat dels personatges dels llibres d’història eren pirates...).
Però, cal saber, que la majoria dels qui anaven fer de vikings, era per arreplegar prou diners per comprar-se una terra, una granja, al seu país, i després tornaven a ser pagesos. Els vikings «professionals», si puc dir-ho així, no eren nombrosos. Buscaven també noves terres on instalar-se, i ho van fer a Angleterra, Escòcia, Irlanda, Normandia, Islàndia, Groenland... Cosa que havien fer, per exemple, exactament de la mateixa manera els anglo-saxons al prejudici dels Celtes els tres segles precedents. I una vegada installats en els nous països, van tornar a ser pagesos.

Aquest mite del guerrer heroic, sense por, només buscant arribar al Valhalla és una invenció, en gran part, d’Hollywood... Eren gent molt pragmàtica, que evitaven les batalles, i llurs succesos eren degut sobretot al fet que amb llurs vaixells, anaven ràpid on volien i desapareixien també el més aviat possible. Sobre el continent, han perdut la majoria de les batalles, i les evitaven com la pesta.
També les espases, la majoria venien de l’imperi franc, i hi havia lleis per impedir-ho, però els traficants d’armes de l’època eren els mateixos que els d’avui.
És veritat que feien por, i els reis carolingis preferien pagar-los per anar-se’n, cosa que només els feia tornar...

En aquest relats, he buscat banyar el lector en un ambient de pau, de tranquilitat, per despertar-lo al final a cops de destral... És un somiador de debó el personatge que conta la història? Si s’imagina les creus d’or i d’argent, o les granjeres de pits acollidors, per mi, ja sap ben bé que en faria... tornem al tema eternal entre el qui escriu i el (o la, perdó) qui llegeix, i és perfecte així.

Cadascú les seves preferències.
Bon relat, ben pensat, ben estructurat i bé escrit!
Ben tornat!
Sort
Amb total cordialitat

El contrast de com pensa el mar i com la terra, la seva descripció, m'ha agradat molt. Amb un bon llenguatge, resumeixes els somni d'un jove que, al contrari del pare, somia amb la serenitat i la pau de la terra ferma.

L'imaginari popular veu als víkings com una colla de bàrbars que sembraven el terror allà on desembarcaven. Aquest relat ho desmitifica, el protagonista té sentiments quasi poètics. És el que m'agrada del relat, aquest contrast entre la violència imminent i els familiars pensaments íntims. Bona feina, Carles!

Relat rebut correctament, entra a concurs.


Gràcies per participar.


Comissió XII Concurs ARC de microrelats