Sant Jordi (2) La princesa rebel·la.

- Ja estic arribant, Princesa, coratge!

Les peülles del corser blanc immaculat ja no tocaven terra. Semblava volar. L’armadura del cavaller, enllustrada de fresc, brillava com flames d’argent en la llum del sol ixent. Una vegada més, Sant Jordi, el cavaller blanc, l’incansable defensor de la justícia, anava a afegir una nova gesta a una llista ja llarga d’actes heroics.

Va estrènyer la llança, havia de clavar directament la punta al cor del drac. Encara uns metres...

- Para, idiota!

El crit estrident va esquinçar l’aire. El cavall va frenar tan sobtadament que Sant Jordi va acabar estavellant-se com una buina fresca als peus de la princesa, filla del rei.

- Què fas aquí, tu? Va preguntar, amb una veu de hiena histèrica.

Sant Jordi es va posar dempeus, buscant on havia anat a parar la seva espasa, desapareguda de la beina. Va veure la princesa que s’havia tallat el vestit a mitja cuixa i retallat l’escot tan ample que escot no era més la paraula adient. S’havia alliberat els cabells de totes les cintes daurades que els donaven forma.

- Princesa? És la princesa? La filla del rei? O m’he equivocat?
- Sí, i tu, qui ets?
- Jo? El cavaller Sant Jordi, naturalment. Un cavaller blanc sobre un cavall blanc. No m’ha reconegut?
- He vist un personatge vestit de llauna, explotant un animal domèstic, i amb armes. I què volies fer amb la teva llança? T’agrada la violència?
- Matar el drac, naturalment.
- Increïble...
- Sí, sóc un heroi, i...
- Quin carca! No m’ho puc creure...
- Carca? Jo?
- Sí, tu. Vens per salvar-me? De què?
- Del drac, per l’amor de Déu!
- Ah ah ah ah!

La princesa va riure amb la veu d’una hiena tacada normal. Sant Jordi va realitzar que amb els seus ulls ficats en l’escot més que generós, havia oblidat que hi havia prop d’ells un altre personatge, un drac cruel i terrible. Quan el va mirar, l’animal semblava més aviat avorrit. Es gratava entre els dits dels peus amb les urpes de les mans, les parpelles mig closes.

- Per què has vingut avui? Va demanar la princesa.
- Per salvar-la, quantes vegades hauré d’explicar-ho?
- La pregunta és: per què avui?
- Perquè... perquè... avui, el drac anava a devorar-la... no entenc la pregunta.
- Per què no has vingut abans-d’ahir? Fa dos dies, la ciutat ha lliurat una jova refugiada de l’orient. O fa una setmana, Maria, una dona de fer feines del castell? O abans d’ella, Núria, una empleada de la fàbrica de taps de suro? Per què has vingut avui? Perquè avui, la víctima és una princesa, oi que sí?

Sant Jordi va quedar-se badat. Es va girar, quasi buscant l’ajuda del drac, però aquell li va somriure i va mirar cap al cel. El nostre heroi no entenia res del discurs de la princesa.

- Has perdut la llengua? Que se l’ha menjada un drac?
- No, així i tot...
- On eres abans-d’ahir, el dia que el drac es va empassar la pobra Aixa?
- Abans-d’ahir... feia nit en un hotel, prop de la platja de Llafranc, més al nord.
- Ja sabies que hi havia un drac a Montblanc?
- Clar, tanmateix...
- Esperaves el dia de la princesa?
- Clar, sóc un cavaller noble. En totes les històries de drac i de cavaller, hi ha una princesa, i no pas una immigrada o una treballadora!
- Carca, no tens ni la mínima consciència social. Les dones pobres poden morir, però les princeses, no? Saps què ets? Ets un racista, un racista de classes, un feixista!
- No puc arriscar-me la vida per salvar una dona de fer feines! Què diria el meu pare?
- Ah, el teu pare reflexiona per tu? No tens prou neurones per decidir tu mateix del que vols fer de la teva vida? Doncs, les noies del poble, poden sofrir, però les princeses, has de venir a rescatar-les. És la teva lògica?
- Sí, és un bon resum.
- I després, et pensaves casar-te amb la princesa? Hauries anat a veure el rei, amb el cap del drac, i, aclamat per la població, hauries rebut la mà de la beneita, enamorada del seu salvador?
- Clar, sóc el gendre ideal per un rei. De bona família, benestant, de bones maneres, ja vaig ser moltes vegades a la televisió, qualsevol rei em pagaria per acceptar la seva filla. Si a més d’això elimino un monstre que terroritzava el país...
- Doncs és un pacte entre tu i el rei. I dels meus sentiments, què en fas? No només ets un carca, racista, però també un masclista de primera classe.
- Així es passen les coses en les històries de...
- Prou amb les teves històries que fa segles que es repeteixen de generació en generació. No tens la més mínima imaginació... No pots pensar fora de la capsa en la qual et van ficar quan vas néixer? Saps què ets?
- Un carca, va dir el cavaller, bufant.
- Comences a realitzar, molt bé. Veus, jo he somniat d’un món millor, diferent, on tots seríem iguals, homes com dones. Igualtat, aquesta paraula no desperta res en el teu cervell?
- Sí, vol dir que en lloc de viure la vida agradable i gandula de princesa, hauria, des de petita , treballat de sol a sol, i sovint de nit també, només per poder menjar una teca mig podrida. I jo hauria guardat les cabres i les ovelles al mig dels llops, amb quatre o cinc anys. Sap, la seva igualtat és un somni impossible. I no em vull, dels seus somnis.
- Que podia esperar d’un home blanc, ric i heterosexual?
- Princesa, va prosseguir Sant Jordi, pot somniar tot allò que vol, però he de recordar-li que a uns quants metres, hi ha un drac, un animal carnívor, que viu a costa de la població, i que vostè és el seu àpat d’avui, i que jo he vingut per salvar-la, tot i que, sincerament, se me n’estan passant les ganes.
- Ets ridícul, cavaller. El drac no em farà cap mal, ens estimem.
- Què?
- Ens estimem. Suposo que això també no ho pots entendre. Ja sé, per tu, el drac és una mala bèstia, horrible, terrible, una plaga, que cal exterminar. Però jo he descobert la seva bellesa interior. No és un monstre, té un cor, un cor ple de sentiments i d’amor, i no de pedra, com tu. Necessita amor, ell també. Per què somrius, beneit, no em creus?
- Sí, només tinc dificultat per imaginar-me com...
- Com què? Ah, ja veig, obsés... No entens res, el meu pobre dragonet... sempre odiat, perseguit, rebutjat, perquè és diferent.
- Vol fer-me plorar sobre el drac?
- Perfectament! És una víctima, damnificada per una societat despietada que no accepta el dret a la diferència.
- Jo veig un drac, menjador de carn humana. Una miqueta difícil d’acceptar la diferència...
- Racista, tan sols un racista, perquè té altres tradicions culturals que nosaltres, perquè la seva pell presenta un altre color, perquè...
- Són escates.
- I tu, amb la teva disfressa de llaunes, per amagar els teus complexos de mascle que necessita ensenyar armes per exhibir la seva pseudovirilitat? Aquest drac, a més, és un refugiat, un exiliat. Va haver de fugir de terra seva, encara jove, per culpa de gent com tu, caçadors, cavallers, soldats, tots aquests mascles que odio. I ara, tu, l’heroi, el voldries encalçar una vegada més.
- Em pensava que aquí seria el final de la seva carrera de depredador, almenys va ser planejat així.
- No tocaràs un sol dels seus cabells, ni un! Jo viva, no li faràs res.
- Molt bé, doncs us estimeu, m’inviteu a la boda?
- Pfff... marxarem d’aquí, per buscar una terra on podrem viure el nostre amor lliurement.
- Bé, la molestaria si pogués discutir dos minuts amb el seu gran amor?
- No, de cap manera, ho entendràs millor, potser. Us deixo, ja tornaré.

La princesa es va allunyar, cap al llac, amb una galleda. El drac era assegut, amb els braços creuats sobre la panxa.

- Drac, et puc dir drac, o tens un altre nom?
- Em pots dir Carles, si vols.
- És veritat, us estimeu?
- Abans de començar la discussió, no provaràs de matar-me?
- Jo? No. I de totes maneres, la meva espasa és encallada sota el teu peu. No arriscaré la meva vida per aquesta boja... vull dir...
- Boja és la paraula justa. Et puc dir Jordi?
- Sí, serà la primera vegada de la part d’un drac, però avui és un dia amb moltes primeres vegades.
- Bé, com va passar? És un dia tan estrany que jo també en perdo el fil... Ah sí... doncs, com cada matí, em desperto, em grato els collons, vaig al llac pel meu bany, tranquil. M’apropo d’aquí, l’esmorzar era lligat a l’alzina, com cada dos dies, i avui, una princesa, i que feia bona flaire. Em canviava de les dones de poble que em donen el més sovint.
- Compte, si et sent...
- Tens raó, parlem més baix… La deslligo, vull despullar-la, no m’agraden els trossos de teixit entre les dents, i aquesta, en lloc de plorar o cridar, com fan totes, s’agafa al meu coll, comença a petonejar-me i em declara que m’estima, que per ella, els dracs són el símbol de la llibertat, i altres coses que no he entès.
- I què vols fer, de debò?
- És boja, no podré suportar-la. Quan li he preguntat què menjaré avui, em va contestar que em prepararà un enciam de flors, perquè menjar carn és un crim ecològic, per l'escalfament global, i coses així...
- Un enciam de flors? Pobre Carles, va riure en Jordi.
- T’imagines, la conec només des d’una hora i...
- Una hora? Oh, vol dir que duia una hora de retard.
- Sí, més o menys, em va estranyar veure’t venir ara.

En Jordi va somriure.

- No t’ho prenguis malament, Carles, però he perdut temps, necessitava informacions sobre tu, quina raça de drac, talla, ferocitat estimada, etc.
- Doncs vas venir perquè et pensaves que podies vèncer-me.
- Ho sento, però a vegades, si el drac és massa gros o massa ferotge... Ho entens?
- Sí, jo també, només vaig a països on sé que tenen pocs soldats. Sempre cal fer un balanç dels riscos i dels guanys potencials. N’he conegut tants, de dracs joves, que se sentien més fort que els altres i que van acabar enastat. Sóc un drac raonable i prudent.
- M’agrades, noi. Doncs, te la menjaràs?
- Clar, creus que vull escoltar un altre discurs sobre la societat multicultural i el masclisme que impregna la vida a la cort, i els cavallers que exploten les masses. Sóc un drac, no en tinc res a fotre, un depredador, al final de la cadena alimentaria. I tu, buscaràs un altre drac i una altra princesa?
- No, n’estic tip de princeses, tornaré a fer televisió. De fet, tinc un contracte per animar un talk show, «Confessions de cavallers».
- Bona idea.
- Sí, amb cavallers i princeses que contaran llurs aventures, amb vídeos, música, un show de debò. Oh oh, tinc una idea geniaaaaal... Te la cruspiràs la princesa?
- Sí...
- Puc filmar? Tinc el meu portable nou amb càmera HD.
- Vols dir que passaré també a la televisió?
- Escolta, la menjaràs, però primer, la despullaràs, lentament, ha de cridar d’horror i de dolor, cal veure el pit, és important, i després, la menjaràs viva, ha de quedar-se viva el més temps possible.
- No sóc tan cruel...
- Farà un vídeo geniaaaaaal, la penjaré al YouTube, com publicitat per la nova emissió. Tornarà viral, milions, milers de milions se la miraran en bucle.
- I jo, seré el dolent?
- No, espera, acabo d’imaginar-me altra cosa. Una emissió de tele-realitat, «La isla de las tentaciones». Una illa, un drac, tu, i una dotzena de princeses. I hauran de seduir-te, i cada setmana, te'n menges una. I una sola sobreviurà al final. Te la cruspiràs després.
- Interessant, i què guanyaré?
- Podrem fer-nos un munt de calés. Ens podrem fer rics, t’ho prometo. Seràs una estrella de la televisió. I això t’obre totes les portes de la societat.
- M’agrada. Estic tip de fugir de tot arreu.
- Socis?
-Socis. Ah, torna la boja.
- Espera dues minutes... Tinc prou bateria, molt bé, gravaré primer la veu off.

«Allò que aneu a veure és un document excepcional. He pres tots els riscos possibles, per vosaltres. Greument ferit en un combat desesperat amb el drac més terrible que he pogut encontrar en la meva vida de cavaller heroic, he assistit al final de la bona princesa de Montblanc, un àngel devorat per un dimoni. Amb la resta d’energia i de sang, vaig poder gravar l’escena, amb el meu nou Appsung TX234, el telèfon intel·ligent més potent sobre el mercat, que podreu comprar amb una reducció excepcional de 15% amb el codi «SantJordi» a la pàgina web www.Appsung.com. I ara, comença l’espectacle terrorífic»

- Pots iniciar la degustació, Carles, i bon profit. I no oblidis, s’ha de veure bé el pit, i les cames també. El cul, no, fora vulgar. Hola, princesa! Tenim una sorpresa per vostè.
- Què passa aquí? Carles, amor meu, per què em mires amb aquests ulls? Mira, he trobat flors...