Amor i natura maridats per a d'escriure la passió del cor i el cos..., i tostemps aquesta elegància i finesa que et caracteritza bo i cercant les paraules justes i precises bo i seduint-nos amb i com perceps l'amor ver i sincer...Llegir-te és un plaer, un goig, un exercici d'elevació espiritual.

Un poema sublim!!!, on manifestes de forma poètica la teva estimació envers la dona estimada i ho fas amb aquell "savoir faire" que enamora, amb una galenteria que em remet a la poesia dels trobadors on la dona era una font d'inspiraciió avla que els caballers s'inclinaven amb devoció.

Un poema bellíssim!, on evidència la teva plenitud, la teva experiència viscuda de la vida. Una maduresa envellida com el bon vi de la bota del racó. Els anys porten xacres a la salut del cos, però també fan que els nostres sentits s'aguaditzin i facin possible adquirir una sensibilitat a flor de pell. Un poema on ras i curt resumeix en poques paraules i una descripció poètica el que és arribar a l'avantsala de la fi del trajecte amb la convicció i certesa de saber allò que hom vol per s trobar-se bé amb si mateix.

Ara els metges escriuen les receptes amb l'ordinador , però fins no fa gaires anys ho feien amb boli. Llavors no hi havia ningú que els entengués llevat dels apotecaris que hi estaven avesats ja que la majoria era gent que passava dels cinquanta. Una lletra que no sigui bona de llegir porta a la confusió. Vols dir que no ho feien per curar-se en salut i així evitar ésser titllats, si s'equivocaven en la prescripció, d'haver desgraciat o matat algú? El teu relat, concís però punyent, m'ha fet reflexionar i alhora somriure...Quines ocurrències que tens!!!! Salut .

Bon dia Rosa, entre refredats, canvi de treball a horari nocturn i una cosa i l'altra no hi entro gens a R.C....Però a poc a poquet em vaig fent a la nova feina de regar arbres jovenets de nit i això em permetrà tenir la suficient estabilitat emocional, tots els canvis són traumàtics, per reemprendre el fil literari amb comunió amb vosaltres. Quan he començat a llegir el teu relat creia que t'havies begut l'enteniment en copsar tants castellanismes en desús. Però continuant llegint el relat m:he adonat que per mitjà d'aquest ens has teletransportat a un passat llunyà en què tothom parlava dient una de freda i una de calenta. Recordo jo els llibretets de l'Avui que tan bé ens alliçonava en l'ús correcte del català i també quan jo corregia a la mare que era de Castelló, fins i tot li renyia quan arribava a cada per no haver canviat al castellà quan es trobava amb les andaluses del barri i això que ella de política o consciència nacional res d res, simplement li sortia natural i jo era un màrrec....Un relat , el teu, molt entranyable i diferent a tots els que has escrit. Testimoniatge d'una època en què el nostre idioma prometia un futur normalitzat, cosa que ara no hi passa....

T'atreveixis a experimentar noves fórmules poètiques que no solament conviden a jugar amb la combinació de joc de paraules sinó també a reflexionar , a meditar i a deixar-nos endur pel potent significat amb que utilitzes la paraula COR. I això està molt bé que de retruc fas que en llegir-te expressem allò. que tenim de bo dintre nostre.....Bon any 2025.

És una sort tenir un bon professor que faci pensar, però no estic d'acord en que per a escriure bé cal llegir molt. La creativitat no entén de gent dicte o illetrada. La creativitat és quelcom innat en la persona, en l'esperit. Els lectura diària té molt beneficis. Però quanta gent llegeix molt i són persones sense principis. El millor llibre és el de la l'observació de la naturalesa, ho veiem en la gent que treballa la terra., gent que s'expressa a través de l'intuició i l'experiència. Un relat, el teu, molt diferent a les exquisides literàries amb les que ens obsequies tostemps. Enhorabona, Nil de Castell Ruf.

He hagut de reservar-me una estona de relax per a llegir aquest llarg i sucós relat en el qual vas descapsant escenes diàries d'una cotidianitat molt nostrada, propera, per als que ja ultrapassem els 50 i escaig d'edat i ho fas amb aquell tarannà narratiu que et caracteritza i identifica bo i plasmant situacións xocants, tendres, entranyables i sobretot amb un sentit profund de la condició humana. Entre tots el escenificat em quedo amb el de la figuera on llur textura et fa recordar un hipopòtam, genial!!!!

Vés per on jo també tinc un poema que parla sobre la meva mare, que porta per títol: Oh mare!, publicat el 23-12-2016...Si tens temps li fas una llegida ràpida i em dius que et sembla. El teu m'ha arribat molt endins..Perquè aquesta recerca de la mare és un acció que de pensament tots els que hem tingut una bona mare la fem...Tu vas nèixer abans que jo i veig que no te n'has oblidat pas d'ella, i a més fa la sensació que com més gran ets fas més la hi tens present. I ho comparteixes amb els teus seguidors de relats en català, de forma breu, però emotiva fins a tocar-nos el cor.

Devers el 2016 vaig publicar un poema sobre la mort de ma mare, Oh mare!, duia per títol Llegint el teu he trobat certa similitud amb el meu, si més no, en què representa tenir-la com a companys de viatge. Com una ombra que en qualsevol moment pot irrompre. El teu poema és fruit de la reflexió humana i si et serveix de consol et diré que aquesta com a tal no existeix pas. Ans el contrari de mort no és vida sinó naixement. Hi ho fas amb un respecte exemplar, elegant i sobretot amb una sinceritat que m'agrada moltíssim. Bon Nadal!

Precisament ahir m',explicava un company de feina que podria ésser món fill que em deia que anava a visitar són àvia paterna de 97 anys, la materna està ingressada en una residència i ja no hi toca gaire. Em comentava que la paterna viu sola i s'ho manega tot: netejar la casa, comprar, anar aquí i allà....en fí està molt pita! El teu relat m'ha colpit la reciprocitat que hi ha entre la neta i l'àvia. Aquesta confiança de mirades i somriures on no calen les paraules perquè l'estimació flueix entre ambdues. Enhorabona!

Primer de tot et prego que si passen els dies i no t'he comentat que m'ho facis avinent....a vegades me'n descuido i més en aquests darrers dos mesos que estic passant, ara ja he passat lo pitjor, uns moments terribles d'incertesa i d'insomni degut a canvis professionals que m'obligen, per a poder fer front als diners manllevats per la remodelació de ca meu, ha haver de treballar en horari nocturn i a damunt guanyar molt menys. Imagina't!, treballar de nit i a l'interperie i amb lo fredolic que sóc de mena i a una edat a poquíssims anys a tocar de la jubilació.... Això s'esdevindrà amb l'entrada del nou any!
Pel que fa al relat el trobo molt proper, perquè m'ha fet recordar quan les associacions de veïns eren el pal de paller dels barris, en què tothom s'involucraba en pro del bé de les persones amb les quals es convivia. Ho ho fas amb una posada en escena excel·lent per la seva breuetat, però alhora força descriptiva. En què cadascú dels implicats sap exercir llur paper de forma exclusiva. Lo dels plàstics per protegir el terra de taques ha estat genial! Enhorabona....

Primer de tot et prego que si passen els dies i no t'he comentat que m'ho facis avinent....a vegades me'n descuido i més en aquests darrers dos mesos que estic passant, ara ja he passat lo pitjor, uns moments terribles d'incertesa i d'insomni degut a canvis professionals que m'obligen, per a poder fer front als diners manllevats per la remodelació de ca meu, ha haver de treballar en horari nocturn i a damunt guanyar molt menys. Imagina't!, treballar de nit i a l'interperie i amb lo fredolic que sóc de mena i a una edat a poquíssims anys a tocar de la jubilació.... Això s'esdevindrà amb l'entrada del nou any!
Pel que fa al poema d'antuvi m'ha fet recordar un que jo vaig publicar amb data de 9-5-2017, i que porta per títol DIT DEL COR, te'l recomano a que el llegeixis, t'agradarà....El teu és un de devessall de passió, de desig, de voler ésser estimada fins al límit! M'encanta quan aquestes paraules emergeixen d'una ànima madura, experta, que sap allò vol sense tibuteix, conscient de cada milímetre de pell del seu cos.Hi ho fas amb la finesa i l'el·legància que et caracteritza, amb sinceritat i sense vergonya d'expresar allò que sents o que voldries sentir... Enhorabona.
Enhorabona!

Primer de tot et prego que si passen els dies i no t'he comentat que m'ho facis avinent....a vegades me'n descuido i més en aquests darrers dos mesos que estic passant, ara ja he passat lo pitjor, uns moments terribles d'incertesa i d'insomni degut a canvis professionals que m'obligen, per a poder fer front als diners manllevats per la remodelació de ca meu, ha haver de treballar en horari nocturn i a damunt guanyar molt menys. Imagina't!, treballar de nit i a l'interperie i amb lo fredolic que sóc de mena i a una edat a poquíssims anys a tocar de la jubilació.... Això s'esdevindrà amb l'entrada del nou any!
Pel que fa al teu relat m'ha "frapat" l'ànima! En poques paraules has descrit un univers que he sentit o experimentat en la pròpia pell, talment com si em trobes un situ! Serà perquè aquesta atmòsfera de ocàs de la joventut coincideix amb la meva edat de quasi pre-jubilació. a l'edat de la gent que conec que porta el mateix recorregut existencial? Les descripcions excel·lent, recreades en un ambient de decadència que em fa reflexionar sobre els encerts i equivocacions de la vida. Al text hi ha un comiat, un adéu perpètu condicionat per les imminents responsabilitats que els hi ocasionaran persones alienes al seu món d'amor d'anys i panys! Desolat i trist he restat amb el final de la història....Però la vida és així i continua....Enhorabona!, per tan belli entranyable relat. Nil de Castell-Ruf

Brinda s'hauria de fer tothora,!, perquè la vida és un miracle tal com la concebin els humans. Com molt bé ho dius en el teu poema: aprendre ésser cada millors. En aquest poema hi besllumo la teva faceta d'home místic...Estic compres!