Aquest poema només el pot haver escrit un melòmen, una persona que viu la música clàssica amb fervor.... Llegint-te ha estat com assistir a un concert, amb tots aquests registres poètics teus que ens remou les emocions, l'ésser que habita dins nostre... I has triat Joan Sebastià Bach, el compositor que s'inspirava elevant la seva consciència al cel.... , a la morada on rauen els grans creadors de l'univers! Perla de Vellut, cada poema teu és un petit joiell no solament per la bellesa que irradia sinó també| perquè ens fa fruir d'una bona lectura. Enhorabona! Nil...

La informació és decisiva, però a voltes ésser indecís es sobreposa per damunt de haver de decidir-se. A mi em costa Deu i ajuda decidir-me. Demano consell a tothom fins a escanyar-los i en acabat
els asecesors s'emprenyen perquè acabo fent alló que em rota dels d'allonses...Joan, els teus consells sempre són de gran ajut i ajuden a reflexionar....

Els monstres són a tot arreu són espectres dels nostres pensaments i dels altres. La cosa està en saber-los esquivar....O en fer-se amics d'ells per tal de que no ens dominin. Aquest poema teu retrata molt bé aquests paràsits astrals que ens sotgen a la cantonada... No et coneixia..., et seguiré ara sé de tu. Molt de gust en conèixet...

No coneixia pas la paraula "Escatxic" com a equivalent a esquitx, m'agrada molt! Aquest poema de les roselles o badabadocs m'ha enamorat no tant sols perquē, com a igual que tu, em remet al records d'infantesa de quan al voltant de casa meva hi creixien a tord i a dret, ara tot són blocs de cases...Sinó perquè tot ell, i de manera molt coincidia, és un joiell poètic per la sega significació i musicalitat que vibra com les cordes d'una arpa.

Com sempre una excel·lent narrativa que llisca com la seda. Curulla de dites que fan més intens el relat. Imagino que no deu ésser gens fàcil trenar aquest relat on has aconseguit un argument entre còmic i seriós com és aquest que has escrit. Jo per exemple, en el meu darrer poema, si és que se'n pot dir poema, hi he esmerçar 100 hores! I com tinc l'ordinador fet malbé del tot... , he de construir el poema en el mòbil emprant la plantilla de publica el teu relat que té una lletra megapetitona!.Jo em sento identificat amb el personatge masculí, quan he de prendre decisions importants ho consulto fins i tot amb les pedres.... I tot plegat per acabar fent alló que em rota....

Amb poques paraules expresses un amor correspost que s'expressa amb gests que conviden a fer un t1astet. Sentir l'amor com un adolescent però amb l'experiència d'una persona ja molt concorreguda és un plus de ets l'èxit!...

Els que es suïciden no van directament al "cel", es queden errant creient que encara tenen un cos. Aquest pobre home romandrà així fins que se n'adoni que va ésser un error i llavor un mantell de llum el durà a on li correspon com a fill de Déu que és com tothom. Us agrada les meves paraules de consol? Un relat molt imaginatiu i amb un rerefons espiritual....

No acostumo a llegir relats tan llargs perquè sóc persona molt impacient. Però vet aquí que em trobo a urgències per un problema de conjuntivitis i com tinc temps esperant el meu torn m'he llençat a llegir aquest impressionant relat que déu haver-te portat moltíssima feina per com de ben narrat que ho està.... Un relat que llisca com la seda, que et mostra arquitectura i paisatge. Que fa contrastar dues famílies d'estatus social diferent. Que talment com fos un quadre pintat et presenta en multi-escenes un reguitzell d'impressions que acaben fent volar a teva imaginació....Jo en el meu darrer poema hi vaig esmerçar 100 hores, unes 6 diàries entre les hores laborals i el dormitar.., i tu? Enhorabona! Nil de Castell-Ruf.

Aquest relat teu de fa molt de temps publicat em fa recordar a la meva infantesa en què jugaven a baix el torrent o la riera. Era una època en què fòrem molt feliços, época on es va començar a construir a tort i a dret per a proveir la demanda inmobiliaria dels castellans que arribaven de tot arreu blocs de cases que varen canviar la silueta de les nostres viles i petites ciutats. En la meva época els "dolents de la pel·licula" eren més aviat els que parlaven castellà com ara passa amb els marroquins o sudamericans. No hi vull pensar gaire en aquella época perquè em poso sentimental, i el teu relat m'ho ha fet de posar-m'hi....amb la descripció d'uns detalls que em són d'allò més familiars. De totes maneres...t'agraeixo que hagis reconstruït una manera de jugar que gairebé ja no hi recordava...

M'esgarrifa pensar que un dia no recordi on vaig desar el bolígraf...
La degradació de la ment és un mal que tard o d'hora ens arriba. El teu relat és dur i alhora tendre. Enm fa recordar al pare i a l'avi que al cel siguin. I ho fas amb un bon domini de l'escriptura creativa, de l'escriptura per a llegir-la deanera plaent! Enhorabona.

Jo he estat fins fa 3 anys treballant amb plantes i flors, hi visc sol!. Però tinc 40 plantes d'interior sense comptar les d'exterior... Totes estan esplèndides!, perquè a tothora me les miro i remiro, les acarono... Quan he regalat una perquè me n'he cansat f'ells ...La persona afortunada que la rep em diu al cap d'unes setmanes que se li comença a morir..., de pena...Amb això vull dir que el teu relat m'ha tocat el cor, i l'ànima,! En poques paraules construeixes un smbient que m'és familiar, proper a la meva sensibilitat....Que Déu tingui l'àvia del teu relat a la glòria i acompanyada de les seves plantes...
.

Hi ha qui cerca recer en la religió, altres en el sexe o també en la espiritualitat per a donar respostes a les preguntes existencials que ens fem. El teu relat defuig d'aquests suports com a tall d'exemple i tria el turment i l'enuig com arma de lluita per a sortir d'aquest cercle viciós que és el viure. I sempre ho fas trobant les paraules més escaients, més punyents i més penetrants que per si soles ens arriben a esgarrapar la pell molt sfons i abastar l'ànimà....

En la segon acte del meu darrer poema, En LULO i jo, ja t'avanço que hi sortirà una peça de roba masculina com a fetitxe.... Llegir aquest relat teu m''encoratja a seguint escrivint malgrat que acabo esgotadicim!. Fer-ho al mòbil i dedicant'hi un promig de sis hores diàries després de més de 8 laborals. Aquest darrer relat meu hi vaig esmerçar al voltant de 100h. Però el resultat comporta sempre un clímax! Els teus relats, variats, força breus i portats al precipici...fan que els teus lectors acabin, en llegir-los, amb una imatge explícita a la ment, que fa pensar....i oblidar-te d'allò que t'envolta en aquell moment. En definitiva ... ésser espectador a toca de les escenes que creés amb el teu inconfusible segell literari

Quan el meu avi era petit, parlo devers l'any 1895, hi va fer uns hiverns molt freds. Tot estava glaçat: el safareig, la déu d'aigua i l'aixernador. Un oncle de l'àvia, hereu d'un mas de l'entrada a Barcelona, deia la meva padrina que es passejava per damunt del safareig ...Les collites vàrem ésser minses...., perquè tot es moria i res creuxia per més temps que portés plantat a terra. El teu relat m'ha fet recordar aquests fets que em vàrem contar fa moltíssims anys. Ha estat com un viatge al passat i alhora al futur....,Perquè qui sap amb el canvi climàtic que passarà d'ací uns anys...Però al final del relat, sorpresa!, la descripció era part d'un guió. Admiro la teva facilitat en fer-nos veure escenes com si fossin reals...., tot un art!

Un relat que n'és llums quin futur ens espera.... On la realitat i la virtualitat es confondrà. On interactuarem amb els robots com ara ho fem amb les persones. El mal serà que amb aquests no podrem donar descendència i arribarà un moment que no hi haurà relleu generacional per a posar en marxa cap aparell electrònic...La descripció sota llençols m'ha semblat magnífica!
Em el teu comentari al meu penúltim poema em comenta és referent al poema teu drls gallarets (rosella), que el puc escolta recitat per tu...hi vaig entrar però no me'n vaig sortir....Com ho he de fer ....