Aquest relat teu és una mena de manual de vida per a desencisats... Escrit amb seny i sensibilitat. Que convida a ésser positiu i no perdre mai l'esperança, tot plegat és sanador! Estic amb tu que al protagonista li cal fer una pausa i acceptar que tot passa per alguna raó o altra i que aquesta sempre té una finalitat de créixer espiritual ésser cada vegada millors. L'àngel que l'acompanya és un mateix , és aquest doble o jo intern que plora, riu i pateix en paral·lel amb la nostra presència terrenal. Un relat que m'ha impressionat i que diu molt de tu...Ahhhh! Explorar una disciplina artística, tal com ho dius, ajuda a superar obstacles...

He de confessar que he hagut d'anar al diccionari per saber el significat d'unes quantes paraules i tot així, sense acabar d'entendre'l m'ha agradat de com sona. Però vet aquí que un cop esbrinat el significat se m'ha esclarit el cap i he entès el missatge del teu escrit. Força comprensible per a mi que sóc un estudiant fervent i amateur de tot allò que concerneix a la cosmologia i la religió científica o metafísica.... M'has sorprès i alhora et dono la benvinguda entre nosaltres....i enhorabona pel teu primer retat.....Nil de Castell-Ruf.

S'ha d'estar en estat d'Alfa per a dir sí a tot! és cert!. Amb l'estat de consciència actual de la gent i amb els auriculars del mòbil a sobre, difícilment hom pot apercebre totes aquestes sensacions de Uque suara acabes esmentes. Oi i tant!, que els arbres dances i les flors somriuen. Un poema amb molt de ritme i ua bella musicaliuta

Jo em sento sortós dels companys de treball i encara que a voltes els veig com a l'art de la meva família de viatge existencial no ho són pas!, no ens enganyem... Però la veritat és que tracto amb tanta gent que quan sóc a ca meu no necessito a ningú...Això no és bo tampoc i malgrat que sóc de tarannà super sociable sempre vaig solet arreu....Llegint el teu relat hi percebo una certa monotonia i solitud, voluntària, és clar!!! Però al mateix temps veig que el teu personatge se'n surt tot sol, sort de les aficions' i això és bó i palesa està bé amb un mateix malgrat la minusvàlua...

Amb aquesta percepció sensorial teva que palesa el teu poema hom pot fer-se a la idea de com veu l'autora com ha d'ésser una relació fisico-emocional. Un nivell de compenetració que gairebé jo diria que no és a l'abast de la majoria de les persones. Tot ell molt poètic i agradable als sentits, per a gaudir de la seva lectura. Enhorabona i gràcies per aquest regal poètic.

Cal posar oli al forrellat per tal que no grinyol pasi... Els anys no passen debades... Cal viure en el present.Els records amb el temps també es rovellen i passen pel cap grinyolant com una mena de pel·licula en blanc i negre i en ocasions també muda. M'ha colpit el teu poema, pel que dius i com ho dius! Un poema per a emmarcar ....

Un poema emotiu, bell, colpidor i sobretot espiritual! Escrit metafòricament, però comprensible per a tothom perquè neix del cor, del més alt amor que uns pares poden expresar devers els seus fills. Comprendre la paternitat o maternitat a través d'aquesta bonica metàfora que són els estels diu molt de tu....Enhorabona!

Un relat molt escaient i ple d'humor per a encetar la Diada de Sant Jordi. I ho fas en forma teatralitzada i amb diàlegs i tot. A mi em costaria Déu i ajuda elaborar un text com aquest. Em manca sentit de l'humor i saber narrar amb aquesta senzillesa entenedora per a infants i grans.

Els mars emboirats em fan estar una mica cloc-piu. La boira en general porta depressió o tristesa, tot el contrari d'un mar assolellat...El teu poema té la forca de les imatges que influencien damunt l'estat d'ànim del lector i això vol dir, per a mi, que és talment com si haguessis pintat un quadre.... Enhorabona!

Sens dubte el foscan de la nit són les millors hores per a embolcallar-se amb poemes i atipar els monstres que tens sota el llit. Un poema molt enginyós i molt ben trenat que li he llegit d'una tirada bo i gaudint de la seva musicalitat i significació. Hom percep llegint-lo que per a tu la poesia forma part del dia a dia de la teva vida i del teu ésser. Enhorabona!

M'he sentit identificat de ple amb l'argument de la temptadora xocolata, en el meu cas són les galetes Núria integral amb el cafè i llet del matí en llevar-me. Però jo a diferència del personatge del teu relat, estic estupendo de cos i sense haver fet o fer cap mena d'esports en ma vida, "Quien tuvo retuvo!" Llegir aquest text divertit, entretingut i alliçonador mentre suco les galetes és tot un plaer per a començar el dia amb un somriure. Bona jorn tinguis Neus...

Recordo aquesta època com si fos ara. Per què sera que les nenes feien bombolles de xiclet i nosaltres els nois no!. Qüestió de destresa dic jo...És el mastegar un xiclet quelcom més que un hàbit plaent?. El que és segur és que llençar-los a terra és un acte incívic sense perdó. Gràcies per fer-me tornar 40 anys enrere en el temps.

Recordo aquesta època com si fos ara. Per què sera que les nenes feien bombolles de xiclet i nosaltres els nois no!. Qüestió de destresa dic jo...És el mastegar un xiclet quelcom més que un hàbit plaent?. El que és segur és que llençar-los a terra és un acte incívic sense perdó. Gràcies per fer-me tornar 40 anys enrere en el temps.

Saps que quan vaig viure a Cornualla, entre altres feines, vaig treballar de pescaire a alta mar, tota la setmana! Llegint el teu mariner poema m'hi has fet recordar.... Llegir paraules com blau, gavina, xiscle, xarxa m'han fet recular a aquells vells i bells temps. Un poema molt ben trenat amb gust a aigua dear. Enhorabona Nil.

Certament la poesia ens serveix per a sincerisar-nos, confesar-nos, establí un vincle o comunió amb allò que creem en un full en blanc. M'agrada molt com ho has explicat... Amb aquesta musicitat que llisca com la seda.