Quines coses diuen aquestes dones velles, amb un toc d'humor que m'ha fet passar una estona entretinguda. Molt reeixit aquest relat.

La lluna des de tostemps ha fascinat a l'ésser humà, s'ha poetitzat tant que al final l'han violada! L'han profanat posant-t'hi els peus al damunt...Però sempre hi haurà aquell poeta, entre els quals ets tu, que l'acariciarà amb dolces paraules que faran que arribin al cor de tothom, aquells fidels lectors que et llegeixen amb delit.

En alguns dels meus poemes faig sortir una gavina. Les gavines vàren ésser molt presents en ma vida quan jo vivia a Cornualla, les hi retratava, m'inspira poèticament en elles i les empaitava quan vaig treballar de pescaire mar endins. Llegir aquest petit tresor poètic teu me les ha fetes recordar amb certa melangia

Jo tinc el goig de treballar a la platja i cada dia veig cossos enrogits pel sol, pells blanques que venen del nord.. . I me n'adono que continuen fent la seva com si res passes....El teu poema de manera poètica i enginyosa exposa els efectes que produeix romandre tot el dia al sol....i hi fas amb vocabulari que enamora...

Somniar és de franc i portem més de 300 anys somniant en una Catalunya possible....El teu somni oníric l'experimenten molts i això ens ha portat a tornar a sofrir sense mai arribar a vèncer.... M'ha agradat saber que no sóc únic que té aquests "estraños sueños"....

Com tostemps ens sorprèn amb la teva imaginació i ho fas arrancant-nos un somriure. Sempre he trobat els autobusos o autocars de mitjà o llarg recorregut com un espai íntim, on tots van a l'uníson... No m'estranya pas que en el teu relat els passatges acabin estant a l'aguait del que s'hi diu....i més que quan el monòleg té un to tant suggerent i llaminer com el que descrius. Als humans ens agrada recordar-nos amb les històries personals dels altres per més banals que siguin aquestes....

Fa un parell anys vaig anar a prendre un cafè i llet amb un amic de Mallorca a una cafeteria a tocar de la Plaça de Catalunya. Vaig demanar que em fiquessin una magdalena de les que tenien exposades i a l'hora de pagar em cobrava més del que hi marcava a l'expositor....i en dir-li jo que s'equivocava va em digué: és que a la tarda les magdalenes pugen de preu.... El teu relat reflecteix del tot l'idiotesa a que hem arribat....La ciutat s'ha despersonalitzat tant que els que l'habiten de tota la vida es troben que ja no els hi pertany....M'agrada aquesta facilitat que tens per observar i exposar allò que la majoria no veu o calla....

La mar sempre és inspiradora i si hom albira un vaixell navegant-t'hi encara més. En poques paraules has materialitzat per escrit unes sensacions que arriben ben endins del lector. Amb aquest punt entre dolç i melangiós que tant et caracteritza. Nil de Castell-Ruf.

Podria ésser el "Banc del si no fos"... Però no! Aquí no hi ha un plany del cos sinó una mena de reflexió del temps viscut, de l'experiència de la vida, d'allò que que podria haver estat i no és. De trobar-se amb la pròpia essència, amb l'ànima a flor de pell...i ho relates amb un lirisme que comprèn, que fa reflexionar. Una mena de simbiosis entre la persona i el paisatge, la història i la natura en estat pur. Enhorabona, Nil de Castell-Ruf.

Reflexions a flor de pell d'una persona que contempla la vida bo i apercebin el més mínim detall i aquests fa un relat poètic que penetra en la pell del lector....Agraeixo en un dia rúfol com el d'avui paraules tan belles...

A mi en diu el meu cap quan entro al seu despatx que faig enveja per què sempre somric, quan els altres companys de feina fan cara de pomes agres.... Em surt natural!, i això que, com a tothom, tinc les meves penes també. Joan, m'he sentit identificat amb la teva reflexió.

Doncs jo he llegit poquíssima poesia, novel·les menys que els dits de la mà. Això sí ...assaig molt i vet ací que ara tinc afició a escriure poesia. De totes maneres cada persona és un món i hi ha gent que gràcies a lectura han esdevingut molt escriptors com ara el personatge del teu relat.

A dalt les golfes del mas de l'avi, em contava, el pare que es hi havia un "mundo" on a dins s'hi atresorava ple de llibres de navegació, i un llibre de bitàcola.... d'un avantpassat nostre, capità de vaixell del Masnou. Per fortuna un cosí meu ho conserva encara....Jo guardo fotos de l'avi del meu avi i escriptures i testaments escrits amb ploma. Llegir aquest relat teu m'ha colpit el cor. Un relat escrit amb coneixement de causa i com no!, amb la teva innata creativitat literària...

Si més no, malgrat les aparences, la hipocresia... Aquestes arrecades servirien, un cop venudes, per a sufragar el viatge. Un relat que de manera planera i concisa retrata allò que són les famílies un cop falten els progenitors.

Li tenien en consideració a n'en Miquel, llurs fills, abans de conegués la Lluïsa? Si deixem de banda la qüestió del patrimoni i diners que pugui tenir aquest home de 90 anys, crec que té dret i llibertat en fer amb sa vida allò que més li plagui.... Pocs a aquesta edat tenen la forca i el tren de escomençar una nova etapa existencial. Aquest relat teu fa reflexionar molt.....