M'han fet riure molt i força, per dins.... Tens molta traça amb els dobles sentits i n'hi ha alguns que són realment molt bons.
El del senegalès és el que més m'ha fet gràcia, em sembla bonissim. Però també n'hi ha d'altres que et fan somriure de seguida. He passat una bona estona llegint-los. Gràcies per compartir-los.

M'ha agradat molt aquest retrat dels adolescents. Comences amb una mirada irònica i plena de detalls divertits, gairebé caricaturesca, però conforme avança el text aflora una tendresa inesperada. El contrast funciona molt bé.També m'agradat que, més enllà de les modes o les aparences, acabis posant el focus en allò que realment importa: la joventut, l'energia i aquella sensació que tot és possible. El final dona una altra dimensió al text i fa que qui el llegeix també es miri aquests nois i noies amb una mica més de comprensió. "Juventud divino tesoro" que en català fóra, com deia ma mare: No hi ha res com ésser jove.

M'ha agradat molt la manera com has sabut transmetre les sensacions de l'estiu. Mentre llegia gairebé podia sentir la calor, les olors, el cant de les cigales i aquella mandra tan pròpia dels matins de juliol. Escrius amb una sensibilitat que fa molt fàcil entrar dins l'escena. Ah!,a casa meva mai hi falta l'alfàbrega, la seva oloretacem porta recorsxd'infantesa. Tot el relat es un seguit de petits instants quotidians, i acaben desembocant en una escena íntima explicada amb delicadesa i sense estridències. Un relat molt agradable de llegir.

M'ha agradat molt. És un relat que enganxa perquè parteix d'una escena ben quotidiana ,arrencar roselles, per cert el carrer on hi visc duu el nom de c/ Rosella, i a poc a poc et fa veure que en realita la Marina està imirant d'arrencar els seus dubtes. La metàfora està molt ben portada d'antuvi.També m'ha agradat com descrius el jardí i les roselles; és fàcil imaginar-se l'escena i gairebé sentir aquella barreja de bellesa i incomoditat. El personatge de la Marina és molt creïble, amb les seves contradiccions i les seves pors, i això fa que al final entenguis perfectament la decisió que pren.
I el final té un punt d'humor que li escau molt. Després de tanta tensió emocional, aquest "Que es foti la Carolina" arrenca un somriure.... En definitiva, una història molt humana, ben escrita i amb unes images que es queden fixades al cap.

Una a visió molt poètica de l’amor, valent-te de la imatge de la rosa de Sant Jordi dins d’un llibre com a símbol central. La rosa vermella representa el sentiment amorós, que queda lligat a la lectura i a la creació d’una història compartida.
La idea de tancar el llibre i de la “tinta” que s’escampa entre les pàgines funciona com una metàfora de com l’amor deixa empremta i marca la vida dels protagonistes. És com si l’amor s’escrivís de manera definitiva i no es pogués esborrar.
L'escrit també presenta l’amor com una història que es va construint entre dues persones, com si fos un llibre que ells mateixos van escrivint amb les seves experiències i emocions.
A mode d'anàlisis és un text senzill però molt simbòlic, amb un llenguatge poètic que transmet emoció i romanticisme.

El relat destaca per la seva capacitat d’entrellaçar present i passat, mostrant com les decisions de la vida adulta no han esborrat el vincle emocional profund entre els protagonistes. La trobada final, carregada de simbolisme (la rosa, l’abraçada, el creuament de mirades), funciona com a culminació d’un desig que ha sobreviscut silenciosament durant dècades. Un text que m'ha emocionat i alhora entrestit...
Vuull remarcar la riquesa del català que has emprat, molt expressiu i amb una forta personalitat que aporta autenticitat i proximitat emocional al relat.
Pel que fa a la llengua, es podria fer una petita observació estilística: en l’expressió
«amb el coratge dels seus tretze anys recent fets»,
potser resultaria més natural en català nostrat dir «tretze anys acabats de fer» o «tretze anys fets de poc», ja que aquestes formes són les que deien els nostres pares i avis.

El poema construeix una escena íntima i simbòlica on l’amor es desenvolupa en un espai carregat de misteri: la mina tancada. A través d’imatges sensorials com el raïm, el formatge o el tacte, el texte evoca una sensualitat terrestre i immediata, que contrasta amb la presència inquietant del cel, els falcons i el núvol. Aquesta tensió entre allò íntim i allò amenaçador genera un clima de suspens poètic.
La mina esdevé un símbol obert a la interpretació: pot representar el desconegut, el perill o àdhuc el desig profund que atreu i inquieta alhora. El vers final, amb la pregunta retòrica, reforça aquesta ambigüitat i deixa el poema obert, convidant el lector a completar-ne el sentit i això el fa gran..

Aquest poema expressa una intensitat emocional molt marcada, amb un llenguatge metafòric que associa la persona estimada amb elements naturals com el volcà, l’estrella o el riu. Predomina un to líric i apassionat, on la figura de l’ésser estimat es converteix en centre absolut de l’univers del jo poètic. Alhora, el text juga amb imatges sensorials i simbòliques que reforcen la idea d’una emoció gairebé desbordant.

Aquest poema utilitza el clavell com a símbol de l'amor, la il·lusió i la connexió íntima amb l'altra persona, fusionant els sentiments personals amb l'entorn del poble i el pas del temps, des del vespre fins al despertar. Destaca per un llenguatge lliure i emotiu que transmet una gran sensibilitat romàntica. El text resulta molt autèntic, proper i escrit des del cor.

M’ha agradat molt el to tan proper i sincer amb què està narrada la història, sembla gairebé una confidència feta a cau d’orella. Vas introduint la situació quotidiana amb calma, sense presses, i això fa que quan apareix el “joc” tingui encara més força. Està molt ben trobada aquesta barreja entre imaginació i realitat, que no saps ben bé fins on arriba una cosa o l’altra, i manté la intriga fins al final. El te un punt ironic i divertit que tanca el relat amb molta gràcia, i fa somriure. A més, la protagonista està molt ben dibuixada, amb les seves contradiccions entre la timidesa i el desig de jogar. Es llegeix molt fàcilment i enganxa. Molt bon relat.

Un poema molt suggerent, ple d’imatges delicades i amb una musicalitat que acompanya molt bé la lectura. M’ha agradat especialment la presència del colibrí, que dona un toc simbòlic i lleuger a tot el conjunt. Hi ha una sensibilitat íntima i una manera molt personal de parlar del desig i l’afinitat. Potser en algun punt la densitat d’imatges demana una lectura pausada, però això també li dona profunditat. Molt bonic.

M’ha agradat molt el teu poema. Té una sensibilitat especial que es percep des del primer moment, i aconsegueix transmetre una emoció sincera sense caure en l’excés. Les imatges que utilitzes són suggerents i ajuden a crear una atmosfera molt ben construïda, gairebé palpable. També valoro el ritme, que flueix amb naturalitat i acompanya el to del poema.

M’ha agradat molt el teu poema. Té una sensibilitat especial que es percep des del primer moment, i aconsegueix transmetre una emoció sincera sense caure en l’excés. Les imatges que utilitzes són suggerents i ajuden a crear una atmosfera molt ben construïda, gairebé palpable. També valoro el ritme, que flueix amb naturalitat i acompanya el to del poema.

Aquest poema és una celebració lírica i sensorial de la comunió entre la natura i el món interior de qui l'escriu. Destaca per la seva capacitat de transformar el paisatge —des dels arbres mediterranis fins als cereals— en una experiència íntima i còsmica.
Com tots els teus poemes un treball d'orfebreria poètica.

M’ha agradat molt el relat. Comences amb una escena molt angoixant i aconsegueixes que el lector pensi el pitjor, però després tot es resol d’una manera inesperada i gairebé tendra. Manté molt bé la tensió fins al final.
També està molt ben trobat com vas reconstruin què ha passat amb els bombons, la porta oberta i el gos tafaner. Tot sembla encaixar en una petita cadena d’accidents.
I el final amb el nen despertant-se entre les potes del gos es bonísim, perquè desfà tota la por acumulada d’una manera molt humana. M’ha semblat un relat molt rodó.