Aquella tarda

Se’n sol dir. La gent de vegades “no ens entenem”, i és normal, però en qualsevol cas, mai no soportem ser menystinguts, cosa natural.


Moltes gràcies pels aclariments via Google del poeta Alareer. Podem veure com des d’una suposada legitimitat basada en una elecció (condicionada per la propietat del mitjans de comunicació) es pot destruir sistemàticament tot el que conforma una societat: els periodistes, els metges, els poetes, …I sobretot els nens. El coló (sapiguem-ho aquí també) no és gens pietós.
Destrueixen tots els equipaments, escoles, hospitals, biblioteques,…amb una sistemàtica esfereïdora.
No sabem si això és el que ens espera a “Occident” si ens plantem.

Però sí una profunda satisfacció. Retrat de família ben estructurat i explicat. Amb un bon final.
Amb total cordialitat

Si més no, malgrat les aparences, la hipocresia... Aquestes arrecades servirien, un cop venudes, per a sufragar el viatge. Un relat que de manera planera i concisa retrata allò que són les famílies un cop falten els progenitors.

Molt bon relat de la veritat d'una gran mentida.

Molt ben plantejat aquest relat. El final resulta tota una mentida, que no esperaven. Representava el que no era. La protagonista!, és una hipòcrita com una catedral.
És que volia les joies.

Una abraçada.
Cordialment.

per sobre de tot, menysprear als que creus que estan per sota de tu. L'ego insaciable, i la falta de valors i sensibilitat cap als altres... Unes arracades que acaben sent el símbol d'una gran mentida.

Molt bon relat Atlantis.

Rosa.