Aquella tarda

Les arracades

Com que és hivern la tarda serà curta. Això va pensar mentre preparava els canapès i les gormanderies per obsequiar la visita dels parents rics del pare. Tot el matí havia estat feinejant per la casa de manera exagerada, traient la pols dels llocs més recòndits i enllustrant els poms daurats de les portes i armaris. Sabia que els xalets i els àtics on vivien no tenien res a veure amb el seu pis de la Barceloneta.
Elles empolainades i guarnides i més informals ells, amb un niqui i uns pantalons de marca, van arribar amb un excés de puntualitat. La seva presència va fer emmudir les parets de la casa així com la seva conversa falsa i intranscendent li ressonava el record de la seva infància, quan s’amagava sota el llit per no veure’ls si venien de visita.
I també el record de la seva mare, les seves llàgrimes i les seves inseguretats, quan la menyspreaven per considerar que no estava a la seva altura. Avui recolliria, en nom seu, les arracades d’or i brillants que li havia deixat, com herència, la matriarca de la família a la qual havia cuidat fins als últims dies.
La mare va morir abans que ella, però sabia que les anhelava. Ara ella se les vendria per poder fer aquell viatge a EUA per acabar el doctorat sobre Sociologia, que havia posposat per falta de medis.
I sí, la tarda va ser curta, però a ella se li va fer més llarga que un dia sense pa.


Repte clàssic : aquella tarda