Creixeran noves flors

"La vida sol canviar rere un impàs
viscut intensament.
I una explosió de colors irradiarà
sentiments que envelliran al teu costat
i a poc a poc les peces que han sortit volant
aterraran trobant nous llocs on encaixar
i brotaran noves flors" (fragment d'una cançó de Caïm Riba, 'Els dies es fan curts')


Asseguda en aquell banc de fusta que havia recolzat tantes confessions, penes, il·lusions, lluites i desamors... amb els ulls mig closos, acariciava amb el pensament el ritme de la seva respiració. Aquelles parets aixecades amb la mateixa pedra de la serra de l'Obac la refugiaven de la intempèrie. A fora, la boira embolcallava el monestir i era impossible intuir el relleu de les muntanyes de Montserrat que es veien des de la porta oest d'aquell monument que al segle X havia estat la llar d'una colla de monjos benedictins. Les mans li reposaven damunt d'aquell ventre rodó. Havia enfilat aquell camí sense travessar cap torrent. Era ple de trencalls i havia dubtat de si prendre'n un o altre. S'acariciava la panxa suaument. Poc a poc, un riu de llàgrimes li va regalimar galta avall. No havia estat capaç. La pressió que sentia era summament extrema i una erupció volcànica la va impulsar a fugir d'aquella vida. Renunciava a cuidar més aquell jardí de flors imaginari que tan havia somiat. Feia temps que esperava que florís, però no aconseguia ser una bona jardinera. I el pitjor de tot, havia decidit arrancar aquella llavor acabada de plantar i que encara no s'intuïa. Cremava tot amb massa virulència perquè sobrevisqués res d'aquella història que s'havia marcit.

I ara, allà, abatuda damunt d’ aquell banc, buscava la pau. De la butxaca en va treure un mocador blanc. Se'l va apropar als ulls i es va eixugar les llàgrimes.

Va ser en aquest moment, enmig d'aquell silenci trencat pel seu dolor, que va fixar-se en aquella espelma. També cremava. Però aquell foc era diferent. L'embolcallava. L'acollia. L'abraçava. L'acompanyava en aquell moment de tanta foscor. I poc a poc, observant la seva flama, es va anar calmant.

No sabia quanta estona havia estat allà dins fins que va sentir un soroll de claus. Venien a tancar la porta. Va aixecar-se i va baixar aquells graons de pedra. 'Quan Déu tanca una porta, obre una finestra', va dir-se tot recordant la pel·lícula de 'Somriures i llàgrimes'! El camí de tornada feia baixada. Es va fixar en aquella planta i s'hi va apropar. Amb els dits va acariciar aquelles fulles verdes. Eren suaus. Un borinot es va aturar enmig del botó d'una estepa blanca. L'observava enmig d'aquells pètals lilosos lleugerament arrugats. Ella també s'havia fet gran. La pell s'havia donat. El seu ventre ja no era llis i tenia alguns quilos de més. Però aquella flor era plena de bellesa, va pensar. I llavors, recordant la llum d'aquella espelma que feia una estona l'hi havia fet de far, va somriure i va seguir la seva ruta.

Un cop a casa, tot recordant aquella bonica flor, va agafar el bloc de notes i va escriure:

"Sedosa flor
que il·lumines la obaga
i alimentes els peregrins
que t'adoren."




Música de fons que ha inspirat aquest relat:
Te lo leggo negli occhi, Franco Battiato
Els dies es fan curts, Caïm Riba

Aquest relat també el podeu escoltar al poadcast 'Cuinant relats sentits' de l'Spotify, llegit per mi. Gràcies lectors.