Creixeran noves flors

No conec les cançons que has anomenat, ara les escoltaré, però n'he sentit la música reflexada a cada paraula d'aquest preciós relat. Amorosides paraules en un entorn que acompanya el lector. Gràcies per tan bona lectura :)

Un relat ple de poesia, intimitat i pensaments que has narrat amb molt bona mà. No entraré en les motivacions d'aquest món interior de la veu narrativa, s'han de fer lectures lliures de cap pensament preconcebut i cercar referents que inundin de sentit literari, i el teu relat fa aquest propòsit senzill i factible.
Jo no vull saber si està o no prenyada, si compara una cosa o altra. Personalment, jo prefereixo viure el camí descrit, i no sempre és fàcil. Normalment, la gent no vol caminar al costat de la veu narradora.

Dit això, A poc a poc, perquè ara la gent no posa la primera A?
cada dia ho veig més, i em fa mal als ulls, però sé que és una tria personal, malgrat allò que digui la norma.

I l'obaga, una paraula que em transporta a llocs d frescor i recolliment, per descansar. Bonic poema final.

En contra, dir que sembla el començament d'una història més llarga, i per a un relat, no sol ser bona noticia. Sempre serà millor per a una història més llarga ;-)

Gràcies per convidar-me a llegir-te. I gràcies pels teus afalagadors comentaris. No sempre soc jo qui et comenta, el meu altra jo també et visita, molt de tant en tant.

A les referències musicals del relat se n'hi podria afegir una altra, "Cal que neixin flors a cada instant", d'en Lluís Llach, no? Sigui com sigui, m'has fet pensar en Sant Llorenç del Munt, ara amb el restaurant tancat, però amb les escales d'accés. Un relat brillant, prosaic i ple d'olors. Una forta abraçada.

Aleix

Quan les dones es toquen molt la panxa sol voler dir que estan embarassades. Potser venen d'aquí els sentiments que mostra la narradora. El foc és símbol de llum i de calor, però també destrucció, com la vida mateixa. La dona dubta. En sortir es queda observant una planta amb virtuts abortives, encara dubta més i decideix seguir.
Ja dic al títol que aquesta interpretació és improbable, sovint abusem de les interpretacions, mostrant coses que són molt lluny de la intenció dels autors, però la interpretació és possible. Si l'he fet, ha estat com una mostra de l'abús interpretatiu.

Amb rerefons de música, desgranes sentiments, sensacions i malenconies. Escrit amb senzilla tendresa O tendra senzillesa és bo de llegir a poc a poc. Gràcies.
Amb total cordialitat

Hola, Nua Dedins:
He pogut sentir el teu relat de "Cuinant relats sentits de l'Spotify", en la teua pàgina, però m'ha costat prou sentir-ho clar. Bé, que recites molt bé el teu relat amb molta decisió.
És que algunes paraules se m'escapen en sentir-les, per les interferències del meu cap.
Gràcies per compartir.
Cordialment.
Perla de vellut.

És preciós aquest relat, Nua Dedins.

La lectura del poema és preciosa i la del relat és una successió de pensaments poètics que apleguen senzillament des de la flor fins a l'ombria d'un vessant.
En ser biogràfica, em fa pensar que l'has viscut amb molta il·lusió i amb sentiments en el teu interior.
(No puc entrar en la teua pàgina per a sentir-te recitar-la. Em sap mal, però la meua persona no suporta els sorolls estridents. La mateixa de l'ordinador se'm posa dins de mi.)
Cordialment.

PERLA DE VELLUT.

Podria ésser el "Banc del si no fos"... Però no! Aquí no hi ha un plany del cos sinó una mena de reflexió del temps viscut, de l'experiència de la vida, d'allò que que podria haver estat i no és. De trobar-se amb la pròpia essència, amb l'ànima a flor de pell...i ho relates amb un lirisme que comprèn, que fa reflexionar. Una mena de simbiosis entre la persona i el paisatge, la història i la natura en estat pur. Enhorabona, Nil de Castell-Ruf.

L'exercici de confessar-se a un mateix és, segurament, la millor absolució que pot rebre l'esperit.
Un relat on brolla, com diu Aleshores: "Emoció, canvi, nostàlgia, lirisme, reflexió, acceptació, potser penediment o reconeixement de mancances, sembla que dius.". I jo, n'estic completament d'acord.
Enhorabona per aquest gran relat.

En aquest relat, hi juga un paper vital la introspecció. Un bon exercici per trobar-se un mateix, sobretot quan se sent perduda, pertorbada, oprimida, desmotivada... En aquest cas, el recolliment, en un entorn envoltat de roques i natura; la llum d'una espelma i el silenci, li han retornat la il·lusió a la protagonista.

Preciós Nua Dedins.

Un apunt. Em podries passar l'enllaç per poder escoltar el pòdcast? No sé per quin motiu no hi he pogut entrar.

Una abraçada.

Rosa.

Emoció, canvi, nostalgia, lirisme, reflexió, acceptació, potser penediment o reconeixement de mancances, sembla que dius. Tanmateix hi ha una finestra per sortir-se’n. Això és els que jo entenc del relat. Mentre seguim pendents de la bellesa i la validesa del que ens envolta.