Creixeran noves flors

Un relat de: Nua Dedins
"La vida sol canviar rere un impàs
viscut intensament.
I una explosió de colors irradiarà
sentiments que envelliran al teu costat
i a poc a poc les peces que han sortit volant
aterraran trobant nous llocs on encaixar
i brotaran noves flors" (fragment d'una cançó de Caïm Riba, 'Els dies es fan curts')


Asseguda en aquell banc de fusta que havia recolzat tantes confessions, penes, il·lusions, lluites i desamors... amb els ulls mig closos, acariciava amb el pensament el ritme de la seva respiració. Aquelles parets aixecades amb la mateixa pedra de la serra de l'Obac la refugiaven de la intempèrie. A fora, la boira embolcallava el monestir i era impossible intuir el relleu de les muntanyes de Montserrat que es veien des de la porta oest d'aquell monument que al segle X havia estat la llar d'una colla de monjos benedictins. Les mans li reposaven damunt d'aquell ventre rodó. Havia enfilat aquell camí sense travessar cap torrent. Era ple de trencalls i havia dubtat de si prendre'n un o altre. S'acariciava la panxa suaument. Poc a poc, un riu de llàgrimes li va regalimar galta avall. No havia estat capaç. La pressió que sentia era summament extrema i una erupció volcànica la va impulsar a fugir d'aquella vida. Renunciava a cuidar més aquell jardí de flors imaginari que tan havia somiat. Feia temps que esperava que florís, però no aconseguia ser una bona jardinera. I el pitjor de tot, havia decidit arrancar aquella llavor acabada de plantar i que encara no s'intuïa. Cremava tot amb massa virulència perquè sobrevisqués res d'aquella història que s'havia marcit.

I ara, allà, abatuda damunt d’ aquell banc, buscava la pau. De la butxaca en va treure un mocador blanc. Se'l va apropar als ulls i es va eixugar les llàgrimes.

Va ser en aquest moment, enmig d'aquell silenci trencat pel seu dolor, que va fixar-se en aquella espelma. També cremava. Però aquell foc era diferent. L'embolcallava. L'acollia. L'abraçava. L'acompanyava en aquell moment de tanta foscor. I poc a poc, observant la seva flama, es va anar calmant.

No sabia quanta estona havia estat allà dins fins que va sentir un soroll de claus. Venien a tancar la porta. Va aixecar-se i va baixar aquells graons de pedra. 'Quan Déu tanca una porta, obre una finestra', va dir-se tot recordant la pel·lícula de 'Somriures i llàgrimes'! El camí de tornada feia baixada. Es va fixar en aquella planta i s'hi va apropar. Amb els dits va acariciar aquelles fulles verdes. Eren suaus. Un borinot es va aturar enmig del botó d'una estepa blanca. L'observava enmig d'aquells pètals lilosos lleugerament arrugats. Ella també s'havia fet gran. La pell s'havia donat. El seu ventre ja no era llis i tenia alguns quilos de més. Però aquella flor era plena de bellesa, va pensar. I llavors, recordant la llum d'aquella espelma que feia una estona l'hi havia fet de far, va somriure i va seguir la seva ruta.

Un cop a casa, tot recordant aquella bonica flor, va agafar el bloc de notes i va escriure:

"Sedosa flor
que il·lumines la obaga
i alimentes els peregrins
que t'adoren."




Música de fons que ha inspirat aquest relat:
Te lo leggo negli occhi, Franco Battiato
Els dies es fan curts, Caïm Riba

Aquest relat també el podeu escoltar al poadcast 'Cuinant relats sentits' de l'Spotify, llegit per mi. Gràcies lectors.

Comentaris

  • Sant Llorenç del Munt?[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-07-2024 | Valoració: 10

    A les referències musicals del relat se n'hi podria afegir una altra, "Cal que neixin flors a cada instant", d'en Lluís Llach, no? Sigui com sigui, m'has fet pensar en Sant Llorenç del Munt, ara amb el restaurant tancat, però amb les escales d'accés. Un relat brillant, prosaic i ple d'olors. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Interpretació improbable[Ofensiu]
    SrGarcia | 08-07-2024

    Quan les dones es toquen molt la panxa sol voler dir que estan embarassades. Potser venen d'aquí els sentiments que mostra la narradora. El foc és símbol de llum i de calor, però també destrucció, com la vida mateixa. La dona dubta. En sortir es queda observant una planta amb virtuts abortives, encara dubta més i decideix seguir.
    Ja dic al títol que aquesta interpretació és improbable, sovint abusem de les interpretacions, mostrant coses que són molt lluny de la intenció dels autors, però la interpretació és possible. Si l'he fet, ha estat com una mostra de l'abús interpretatiu.

  • Un relat...[Ofensiu]
    Prou bé | 06-07-2024

    Amb rerefons de música, desgranes sentiments, sensacions i malenconies. Escrit amb senzilla tendresa O tendra senzillesa és bo de llegir a poc a poc. Gràcies.
    Amb total cordialitat

  • Molt interessant [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 05-07-2024

    Hola, Nua Dedins:
    He pogut sentir el teu relat de "Cuinant relats sentits de l'Spotify", en la teua pàgina, però m'ha costat prou sentir-ho clar. Bé, que recites molt bé el teu relat amb molta decisió.
    És que algunes paraules se m'escapen en sentir-les, per les interferències del meu cap.
    Gràcies per compartir.
    Cordialment.
    Perla de vellut.

  • Una vida amb noves flors. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 04-07-2024 | Valoració: 10

    És preciós aquest relat, Nua Dedins.

    La lectura del poema és preciosa i la del relat és una successió de pensaments poètics que apleguen senzillament des de la flor fins a l'ombria d'un vessant.
    En ser biogràfica, em fa pensar que l'has viscut amb molta il·lusió i amb sentiments en el teu interior.
    (No puc entrar en la teua pàgina per a sentir-te recitar-la. Em sap mal, però la meua persona no suporta els sorolls estridents. La mateixa de l'ordinador se'm posa dins de mi.)
    Cordialment.

    PERLA DE VELLUT.

  • Florida per a estimar.[Ofensiu]

    Podria ésser el "Banc del si no fos"... Però no! Aquí no hi ha un plany del cos sinó una mena de reflexió del temps viscut, de l'experiència de la vida, d'allò que que podria haver estat i no és. De trobar-se amb la pròpia essència, amb l'ànima a flor de pell...i ho relates amb un lirisme que comprèn, que fa reflexionar. Una mena de simbiosis entre la persona i el paisatge, la història i la natura en estat pur. Enhorabona, Nil de Castell-Ruf.

  • Dins d'un mateix.[Ofensiu]
    Eloi Peri | 03-07-2024

    L'exercici de confessar-se a un mateix és, segurament, la millor absolució que pot rebre l'esperit.
    Un relat on brolla, com diu Aleshores: "Emoció, canvi, nostàlgia, lirisme, reflexió, acceptació, potser penediment o reconeixement de mancances, sembla que dius.". I jo, n'estic completament d'acord.
    Enhorabona per aquest gran relat.

  • Introspecció[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 02-07-2024 | Valoració: 10

    En aquest relat, hi juga un paper vital la introspecció. Un bon exercici per trobar-se un mateix, sobretot quan se sent perduda, pertorbada, oprimida, desmotivada... En aquest cas, el recolliment, en un entorn envoltat de roques i natura; la llum d'una espelma i el silenci, li han retornat la il·lusió a la protagonista.

    Preciós Nua Dedins.

    Un apunt. Em podries passar l'enllaç per poder escoltar el pòdcast? No sé per quin motiu no hi he pogut entrar.

    Una abraçada.

    Rosa.

  • Sortir-se’n[Ofensiu]
    aleshores | 02-07-2024

    Emoció, canvi, nostalgia, lirisme, reflexió, acceptació, potser penediment o reconeixement de mancances, sembla que dius. Tanmateix hi ha una finestra per sortir-se’n. Això és els que jo entenc del relat. Mentre seguim pendents de la bellesa i la validesa del que ens envolta.

Valoració mitja: 10