Cercador
La Karmina i la Romina
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El color del pintallavis de les dues dones que entraven en la maduresa força immadurament, excessivament emprat als llavis falsament inflats, era, certament, del mateix color -aquest sí, natural- que les potes del colom que esperava que s'hi fixessin, que li llencessin engrunetes del pa industrial -carregat de conservants- que li faria -els faria- més mal que no pas bé.
Acabaven de saludar la tieta longeva d'una d'elles, una anciana en caminador que, els va dir amb to de paciència i humor:
-Fa una colla de mesos que no em donen hora per a Rehabilitació. M'arribarà quan sigui morta?
I esclafí a riure, amb un bri d'inèdita energia, que durà poc. Tancà la boca esdentegada i s'acomiadà i una mosquita tigre quasi mor si l'arriba a travessar un pèl blanc i gruixut de la barbeta de l'anciana. La mosquita cercava bona sang per a la prole, però va endevinar que la d'aquella humana era massa espessa i feina tindria.
La Romina lluïa un nas de bruixa, també anomenat popa de cabra, un nas tomàquet llarg, carnós i molt dolç. El seu nas, intocable, no pas com els llavis molsudament arranjats seguint la moda com reines i plebees. Un nas ni pinòtxic ni cirànic. Un nas únic, vermellós sovint, no pas per picades d'insectes ni per un excés d'alcohol. "Un nas d'amanida selecta", sempre se'l definia. Tot seguit se'l tocava, resseguint-lo, amb el somrís brillant com vernís.
Llavors a la Karmina, menys apersonada, gens piteruda, de cabells pixaners, i ben orgullosa d'aquelles característiques, li vingué de contar-li, enrigolada:
-Saps? Aquestes pàgines de vendes per Internet...quantes no et prenen el pèl, hahaha! Mira, tu, anunciaven una cosa que feia que l'òrgan sexual masculí pogués ser més gros i, un dels que hi va caure, indignat, va comentar que sí, que no era mentida, però que no es tractava d'allò! No encertaries mai mai mai mai què li van enviar!
-Quèèèèè?
-...Una lupa.
Com els ploraven els ulls de tant hahaha! Les llàgrimes, si assolien els llavis, no els farien perdre el color pota de colom perquè el producte labial suportava aigua dolça i salada.
De cop, i de volta, la Romina va col.lapsar. L'endemà l'enterraven.
-Sí, una aturada multiorgànica- repetia, afectadíssima, la Karmina. Sempre més, quan veiés un tipus de tomàquets, li vindria plorera.
No massa lluny de l'església, al costat d'un fanal empudegat de pixats de gos, com un paperot o plàstic mal tirat per terra, el cos inert del colom de les potes pintallavis de les madures força immadures encetava a corrompre's. L'au havia mort...de cop. Només a l'autora d'aquest relat l'importà.
Acabaven de saludar la tieta longeva d'una d'elles, una anciana en caminador que, els va dir amb to de paciència i humor:
-Fa una colla de mesos que no em donen hora per a Rehabilitació. M'arribarà quan sigui morta?
I esclafí a riure, amb un bri d'inèdita energia, que durà poc. Tancà la boca esdentegada i s'acomiadà i una mosquita tigre quasi mor si l'arriba a travessar un pèl blanc i gruixut de la barbeta de l'anciana. La mosquita cercava bona sang per a la prole, però va endevinar que la d'aquella humana era massa espessa i feina tindria.
La Romina lluïa un nas de bruixa, també anomenat popa de cabra, un nas tomàquet llarg, carnós i molt dolç. El seu nas, intocable, no pas com els llavis molsudament arranjats seguint la moda com reines i plebees. Un nas ni pinòtxic ni cirànic. Un nas únic, vermellós sovint, no pas per picades d'insectes ni per un excés d'alcohol. "Un nas d'amanida selecta", sempre se'l definia. Tot seguit se'l tocava, resseguint-lo, amb el somrís brillant com vernís.
Llavors a la Karmina, menys apersonada, gens piteruda, de cabells pixaners, i ben orgullosa d'aquelles característiques, li vingué de contar-li, enrigolada:
-Saps? Aquestes pàgines de vendes per Internet...quantes no et prenen el pèl, hahaha! Mira, tu, anunciaven una cosa que feia que l'òrgan sexual masculí pogués ser més gros i, un dels que hi va caure, indignat, va comentar que sí, que no era mentida, però que no es tractava d'allò! No encertaries mai mai mai mai què li van enviar!
-Quèèèèè?
-...Una lupa.
Com els ploraven els ulls de tant hahaha! Les llàgrimes, si assolien els llavis, no els farien perdre el color pota de colom perquè el producte labial suportava aigua dolça i salada.
De cop, i de volta, la Romina va col.lapsar. L'endemà l'enterraven.
-Sí, una aturada multiorgànica- repetia, afectadíssima, la Karmina. Sempre més, quan veiés un tipus de tomàquets, li vindria plorera.
No massa lluny de l'església, al costat d'un fanal empudegat de pixats de gos, com un paperot o plàstic mal tirat per terra, el cos inert del colom de les potes pintallavis de les madures força immadures encetava a corrompre's. L'au havia mort...de cop. Només a l'autora d'aquest relat l'importà.
l´Autor
889 Relats
937 Comentaris
445535 Lectures
Valoració de l'autor: 9.82
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com
Últims relats de l'autor
- La Karmina i la Romina
- El colom i les cotorretes
- La caseta blanca d'aquella àvia
- La flor blanca del tanatori
- L'home del frac i la dona del frec
- Llufa de fulla
- La Mali i la Hop
- Com cada dia
- En Babagar i el ferro
- Banquejaire
- Aquelles colònies
- La Denya
- La lluna i els polls del cel
- La Tiona
- Orellones sordes