no sé si vinc condicionat pel títol, o perquè darrerament m'he empatxat una mica de novel.les del murakami, però en els dos darrers relats em sembla veure-hi un toc. Només m'hi falta que el protagonista es demani una sopa miso.

I com que el murakami m'agrada, el relat, amb aquest aire m'ha entrat molt bé, i a més, a diferència de les novel.les del paio aquest, el final està molt ben resolt.

quina ironia i quina conyeta... que deia aquell... noi, feia dies que no em passava per aquí, però veig que no he de perdre el costum, perquè m'has fet passar una bona estona! Un sentit del humor molt sa i molt agut, amb un format poc literari (si se'm permet) però que treu molt partit al mitjà.

Ben jugat!

biel martí? sergi yagüe? benaflec?? sembla que haguem viatjat enrere en el temps!

feia molt que no em passava per aquí i molt més que no m'atrevia amb un relat llarg i estic content d'haver-ho fet.

Has aconseguit crear una història molt propera, molt càlida, posant-te a tu, i al lector, en la pell del Berenguer.

L'únic però, per trobar-ne algun i no caure en l'elogi compulsiu, és que per a posar-nos en la pell del protagonista, algunes vegades, omplint-nos de detalls, com quan es troben el noi i la noia a la piscina, la narració es torna un pèl farragosa. Potser és el mateix intent de fer-ho més real, però en algun punt crec que es podria fer més lleuger el relat.

Però vaja, la crítica és des de la sana enveja... espero llegir més variacions del Berenguer!

feia molts dies que no comentava cap relat, i com n'havia llegit algun de teu, al veure aquest entre els darrers comentats, m'ha picat la curiositat.

I m'ha semblat, doncs això, com un polo de llimona... molt fresc, però molt mini... dels de la sèrie de la gina ginesta, trobo que és el que t'ha quedat millor, encara que potser li falta una mica d'història: descrius una situació que fa somriure, però falta una trama que enganxi.

Sobre la manera d'escriure: doncs això, molt fresca i a l'hora molt polida, potser, i això ja és molt subjectiu, trobo que abuses una mica dels signes d'exclamació per fer el relat més coloquial.

"que hi veig clar" que deia el poeta. La soledat no pot somiar el que els altres volen que somiï...

gràcies pels comentaris... sobre la ciutat dels cinc ponts, no cal que la busquis, que no la trobaràs al google earth :-) És completament inventada, volia ambientar-la, en algun lloc concret i proper, però no me'n vaig sortir.


I sobre el -2, -1, 0... té a veure amb el número dels relats... tampoc és un gran misteri!

A reveure!

ei company!

ja m'he llegit el relat i el comentari s'està coient... ja te'l passaré per mail. Et diria resumint que m'ha agradat la idea (m'ha recordat al paul auster, tot el tema de l'atzar), però que potser es podria polir una mica la forma perquè en alguns moments trobo que es fa una mica encarcarat...

ah, i m'han agradat molt els ulls nocturns de la noia!

fins aviat

relat curt, contundent, amb un aire fantàstic... ja feia temps que no llegia un relat d'aquests de la dacar i ja no recordava el bé que te'n sorties...

felicitats

... però se m'havia passat aquest relat. Senyal que fa dies que tinc abandonada la pàgina.

M'ha recordat als primers relats que penjaves: enginyós, amb mala llet i lleugeret... entra molt bé i et deixa amb un somriure a la boca...

felicitats

Jordi

és el segon relat que et llegeixo i el primer en poesia. T'he de dir que m'ha agradat bastant més que l'altre relat. Ja sé que només amb un de cada no puc opinar gaire, però em dóna la impresió que te'n surts molt millor amb la poesia.

Ho sento però has estat de mala sort, com el comentarista anterior jo també sóc un negat per la poesia. M'agrada llegir-la però no tinc criteri per dir què està bé i què no. Et puc dir només el que m'ha semblat però sempre partint d'aquesta manca de criteri.

A veure, a nivell d'estil, el text està molt pulit, riquesa de vocabulari que trasmet aquest ambient oriental, suggerent i ben escrit. El títol ja ens porta cap al japó, després vas jugant amb imatges amb ressonàncies orientals per acabar de dibuixar el que entenc que seria la protagonista.

Pel meu gust, i ja et dic que de gust, en poesia, no en tinc, trobo potser que és un pèl reiteratiu el poema. Diguem que et recrees amb una imatge sense anar més enllà. Suposo que aquesta era la intenció i que el comentari me'l podia haver estalviat, però és la sensació que m'ha donat.

Per la resta, l'única pega, les corbes mòrbides, que no m'acaben de fer el pes. En canvi la nimfea me l'has descobert, que no sabia el que era,

Doncs això, que sento no poder comentar-te el poema amb més traça, però ja no dono per més

fins la propera

Jordi

Bona tarda,

aquest és el primer relat que et llegeixo i diguem que la foto de la biografia i el pseudònim m'han servit per entrar en matèria.

Un relat molt mariner, sobre un dels temes arquetípics: el nàufrag i la tornada a la societat. Com diuen més avall, no és un tema massa original ni el desenllaç és molt sorprenent, però voleu dir que queden temes originals encara?

D'entrada m'ha agradat com expliques la història. L'estil està molt depurat i jo no t'hi he sabut trobar errades (alguna n'hi pot haver, però vaja, el relat està molt polit). El lèxic que utilitzes és ric i amb remisniscències marineres que encaixen molt bé amb el que expliques. L'estructura és lenta, amb frases volgudament llargues. No trobo que sigui dolent, potser fa el relat més espés i crea la sensació de que no hi passen coses, però en canvi vesteix molt bé les coses que passen.

La història en sí, és coherent, s'aguanta bé, encara que no sorprengui. Potser és l'única pega, que el relat està molt ben escrit, però que tampoc no ens has explicat res que se'ns quedi a la memòria. O sigui, que el relat ens ha entretingut, però no busca anar més enllà. Potser, donat que es veu que escrius bé, podries treure més suc a la història.

Dons això, que m'ha agradat descobrir-te. Fins la propera

Jordi

Títol: bé, no sé si és un títol que permeti caçar molts lectors, però sí que sona bé, i és encertat pel contingut del relat.
Argument: Et diré que no és un tipus de relat que m'agradi especialment. No em fa res que una història tingui una part moralitzant, però no m'acaben d'atreure els contes amb missatge construïts al voltant d'aquest missatge. Això no vol dir que menystingui aquest gènere, simplement que no m'atreu. Crec que més o menys això és el que intenta el text: construir una història edificant a partir de la figura del Quelet i les ensenyances del seu pare, amb un conte metafòric de rerefons.

La història que expliques està ben trobada i és molt dolça. No excessivament original, però tampoc ho pretén. La metàfora que has triat per il·lustrar els ensenyaments del pare entra bé però a mi no m'acaba de funcionar, s'entén que l'alzina i el pi, per exemple formen part d'un bosc, cadascun amb les seves peculiaritats, dins d'un tot comú, però potser no se'm fa prou il.lustrativa. Parlo com a lector subjectiu, no et sabria dir si la metàfora està o no ben trobada, només que a mi, com a lector, en un dia plujós com avui, no m'ha acabat d'entrar.

Estil: Utilitzes un estil acurat i dolç, suposo que aquest adjectiu és el que em ve primer al cap amb aquest relat. El vocabulari és senzill i adequat, sense estridències però també sense riscos (crec que es podria enriquir una mica).

L'ambientació incial aconsegueix crear aquest ambient dolç que et deia, potser l'allargues una mica massa. Pel meu gust és massa descriptiva, vull dir que amb menys ja transmetries la idea de pau familiar que vols expressar i la simbiosis amb la natura dels protagonistes. No està malament però es podria polir.

Potser en alguns moments les frases es fan una mica massa sentencioses, per exemple: "va rumiar la millor manera d'explicar-li al seu fill el motiu d'aquell esdeveniment, per tal de que ho entengués i pogués servir-li d'aprenentatge per aplicar-ho a altres situacions." Sona una mica a llibre de text, no? En aquest sentit agilitzar una mica el llenguatge, el faria més proper al lector.

Coses a millorar: en el tercer paràgraf repeteixes "dia" i en el cinquè "fer". La frase "una salutació ràpida va fer-li" està mal construïda i queda artificial. Més endavant utilitzes "destresa" com habilitat per cantar i no crec que sigui la paraula més adequada. Finalment, de la "moraleja" en català, caldria dir-ne "moralitat" (ho he buscat al diccionari). Per la resta, com et deia abans el text és acurat, sense faltes i ben escrit.

Al final, un cop el pare ha contat el conte, trobo que podries alleugerir una mica els darrers paràgrafs. És com si t'asseguressis que el lector ha entès el que volies dir i em sembla que no és necessari insistir-hi tant. La conclusió lliga bé amb el que has explicat. Bon final.

En resum: partint que és un tipus de relat que en principi no m'atreu, trobo que te'n surts prou bé, encara que es podria polir una mica la manera d'explicar-ho. Si vols una crítica totalment subjectiva, jo buscaria una altra metàfora per explicar el què vol dir el pare. Però estic segur que a algun altre lector li haurà agradat aquesta... per tant, res a dir.

Fins a la propera!

Bé, comencem amb un tòpic: de poesia no n'entenc un borrall, o sigui que poca cosa et podré comentar de mètrica i estructura. Lamento no estar a l'alçada d'altres valoracions que veig que t'han fet més avall, però faré el que pugui (crec que en algun moment es va proposar segregar relats en prosa de poesies, per mi no es necessari, perquè tot i no entendre'n m'agrada llegir-ne, però em sap greu perquè potser les víctimes dels comentaris es mereixen quelcom més)

Després d'aquesta introducció, anem per feina:

Títol: bonic, poètic, si se'm permet. D'acord que el recurs del mar no seria el més original del món, però el títol té encant i sedueix. Bé.

Argument: mar i amor, una noia entre les onades. El mateix que et deia pel títol: no serà la temàtica més original del món però és molt suggerent.

Sobre com ho expliques: d'entrada, com t'han dit abans, per un text tan curt, hi ha un excés de faltes d'ortografia. No costa gaire passar el corrector del word i millora molt la imatge del text.

Sobre els versos: ja et dic que no entraré en la mètrica i en la rima perquè fa molts anys que he oblidat que era un sonet (ja em sap greu, ja) De tota manera s'agraeix que els versos tinguin alguna rima (no sé si correspon a alguna estructura normativa). El que intentaré fer és valorar, sempre subjectivament, els recursos que utilitzes:

A la primera estrofa, el darrer vers no m'acaba de fer el pes. El mar erosiona la distància entre ell i la noia? No tenim la noia dins el mar. Potser sóc massa prosaic, però no acabo d'entendre la imatge.

De la segona, tampoc no entenc massa que vols dir amb la metàfora del cos d'argent. A mi em suggereix més aviat quelcom fred. El darrer vers tampoc m'acaba de fer el pes: "t'assaboreix les corbes més preuades" dóna la idea que la noia té corbes més i menys preuades d'una manera no gaire elegant (pel meu gust).

A la tercera, a part que és el que acumula més faltes, hi ha una manca de concordància: "el mar és on..." i després el mar passa a ser subjecte. A mi no m'acaba d'encaixar aquest canvi gramatical.

La darrera estrofa és la que m'agrada més, aquí l'ús de l'erosió del mar trobo que hi és més escaient.

En general utilitzes un vocabulari adient, potser l'únic que no m'acaba de fer el pes és la repetició d'erosiona, encara que deu contribuir a donar ritme al poema.

En general, tenint en compte que no sóc pas un gran lector de poesia, trobo que el poema transmet la passió que sent l'autor cap a la noia, a través d'aquestes imatges marítimes. El sentiment hi és, innegablement, i això és el més important. Potser la manera d'expressar-lo es podria polir més.

El títol: realment molt adient al que estàs explicant, potser m'hi sobra el signe d'exclamació, potser em xoca pel contrast amb el substantiu.

Argument: Un instant en la vida d'una persona, vista des de dos punts de vista, des de dins i des de fora. Un drama amagat darrera poques paraules. La veritat és que m'ha agradat com ho planteges.

Estructura: M'agrada força això de plantejar la mateixa història des de dos punts de vista i en aquest cas, a més el contrast encara fa més interessant aquest recurs. Per criticar potser et diria que el paràgraf del mig no aporta gran cosa. És a dir, entre el primer i el tercer ja ens faríem la idea de la situació de la noia, en l'altre tindries l'ocasió d'explicar-nos alguna cosa més de l'Albert, per exemple. Com et deia, això dels diferents punts de vista, crec que és un bon recurs al que podries treure més partit.

Estil: M'ha agradat molt el primer paràgraf, sobretot els cels de plastilina. La veritat és que la part de la noia està bastant per sobre del paràgraf del mig, tant argumentalment (com t'he dit abans) com a nivell d'estil. Trobo que els seus pensaments tenen un aire poètic que entra molt bé.

Coses que crec que són millorables: del primer paràgraf, a la frase "la neu la colgava fins a les espatlles" no li acabo de trobar el sentit en aquest context. Les dues metàfores (el jonc i el rizoma) tampoc m'acaben d'entrar, les trobo una mica forçades.

Del segon paràgraf, et diria que el diàleg no em sembla gaire natural, potser perquè sona una mica a tòpics de conversa d'hospital. Pel que fa a la descripció que et criticaven més avall, et diré que a mi no m'hi sobra, tampoc aporta molt a la narració, però li dóna una mica de proximitat (pel meu gust, eh!)

El darrer torna a tenir un nivell alt, no t'hi critico res. M'ha agradat especialment la imatge de les paraules que es gronxen com arracades.

Pel que fa al vocabulari i a l'ortografia, cap queixa. No t'he sabut trobar cap falta i el lèxic, sense ser recarregat és variat i exigent.

En general, trobo que has partit d'una bona idea i que l'has guarnit bé, sense arribar a aprofitar-la tant com es podria. Ja et dic que em sembla que fluixeja la part dels parents de la malalta i en canvi en els pensaments de la noia aconsegueixes crear una atmosfera amb molt d'encant.... espero que es desperti algun dia!

... saben trobar la bellesa en els racons més insospitats!

feia molt temps que no et llegia i m'ha agradat tornar a fer-ho!

felicitats pel relat!!

jordi

... representa que el tema del peix era per fer penitència, i en canvi hi ha gent que es menja una paella el divendres sant... a veure, molta penitència no fan... que això bé d'una altra época, en que només hi havia arengades...

en fi...