Una nit va sortir el sol

Un relat de: neret

Recolzat a la barra del Penta, el Sergi intentava explicar-li a la rossa que no se'n podia anar sense sentir "La Bola de Cristal". La rossa no l'entenia, primer perquè era alemanya i encara no parlava un borrall de català, després perquè, amb la boca pastosa de whisky amb cola, com si s'hagués empassat una bola de paper d'estrassa, al Sergi no se l'entenia massa i finalment perquè no havia sentit a parlar mai ni de l'Alaska ni de La Bruja Averia. Malgrat tot, somreia divertida i semblava que s'ho estava passant francament bé.

A mitja explicació el Sergi va intentar recordar com se li havia pogut complicar tant la nit per estar, a les tres de la matinada d'un dijous, parlant amb una rossa que fins feia una estona no coneixia de res i que a hores d'ara encara no sabia com es deia, esperant, no recordava exactament què mentre li explicava, per fer temps, quines eren les cançons que posaven al pub el darrer cop que hi havia entrat, quatre anys enrere.

Recordava, vagament, que la nit havia començat a complicar-se cap a les vuit del vespre. Sortia de la feina, encara capficat amb uns números que no li quadraven, quan va ensopegar, literalment, amb l'Ignasi Solans. El darrer cop que s'havien vist va ser en un sopar d'antics companys de classe a la Cabanya, feia tres o quatre anys. Aquell cop, el Sergi li va explicar com li anava la seva feina a l'enginyeria, els quilòmetres que portava recorreguts amb l'atrotinada furgoneta de l'empresa fent amidaments topogràfics i calicates pels sembrats més ressecs de les Garrigues i els preus estratosfèrics dels pisos que s'estaven mirant amb la Marina, la seva nòvia. L'Ignasi el va tenir una hora escoltant les seves aventures a Bolònia i a Gant en les seves estades del doctorat, les darreres trompes que havia agafat amb els seus alumnes de la universitat i les vacances que estava planejant amb la seva nòvia noruega que havia conegut a l'Interrail de l'estiu. Al cap de dos patxarans i tres cubates al Penta la conversa va derivar en un reguitzell de batalletes de la carrera i en un seguit d'intents infructuosos d'obtenir el telèfon de dues estudiants de medicina valencianes.

Després d'ensopegar, de les abraçades protocol·làries i abans de començar les explicacions pertinents sobre el que havien estat fent els darrers quatre anys, van decidir anar a celebrar el retrobament. L'Ignasi va dir que feia molts dies que no parava per Lleida i va exigir anar a fer unes braves a l'Iruña, que, com tothom sap, són el plat més conegut de la gastronomia lleidatana, juntament amb els caragols a la llauna. A les braves les van seguir unes quantes tapes més i es van acompanyar amb profusió de canyes i una mica de pa. Altre cop les explicacions de rigor. El Sergi i la seva feina, els projectes de boda, els sopars amb els de la colla, la sensació agredolça de la monotonia desitjada. L'Ignasi, la vida improvisada, les estades de postdoctorat a Finlàndia i a Mèxic, els viatges amb motxilla per Sudamèrica amb la nòvia, ara irlandesa, les classes escadusseres a la universitat, la sensació agredolça de la provisionalitat desitjada.

Se'ls hi va passar l'estona volant, fins que a l'hora del patxaran, del segon paxaran, concretament, el Sergi va recordar que no havia avisat a la Marina que no aniria a sopar. La trucada va ser ràpida i efectiva. "Si, si, me l'he trobat pel carrer a Rambla d'Aragó" "Ja li donaré records" "Si si, igual com sempre, bé amb una mica més d'entrades que jo" "Si, escolta que no vindré a sopar" "Si he begut? Per què ho dius? Una mica, lo normal" "Volíem anar a fer un beure, vols venir?" "Si, si un i prou" "Com vulguis, no faré gaire tard" "Si, si, ja li dono records, de les seves parts també, diu" "Ja et dic que està igual".

Mentre enfilaven cap als vins, el Sergi feia broma sobre la sort que tenia l'Ignasi de no haver de trucar a ningú per avisar-lo que no anava a sopar. A l'Ignasi se li va ennuvolar la mirada, uns instants, va canviar la rialla eufòrica per un somriure melangiós. "Vols dir que és una sort no tenir a ningú a qui trucar per avisar que no vas a sopar?".

La inèrcia els va dur cap al bar on començaven les nits dels dijous quan ells estudiaven. El bar dels combinats de litre de garrafa s'havia convertit en un pub irlandès amb música de discoteca. Amb dues Guinness al davant van començar a destil·lar les queixes, les de sempre i les que guardaven per les ocasions especials. Van rebre tots: alumnes, nòvies (irlandeses, noruegues, catalanes i una eslovena que havia aparegut per la universitat un estiu), els caps, els amics que ja no trucaven, les famílies que trucaven massa, les distàncies que mai no eren prou llunyanes ni prou properes. Les seves vides es reflectien als vasos de cervesa i n'arrancaven espurnes de queixes que semblaven retrets al que l'un tenia i a l'altre li agradaria tenir. Retrets endolcits per l'escuma de la Guinness, que els vestia de melancolia i resignació.

I podien haver estat allí, una Guinness darrera l'altra, fent balanç del que eren i del que podien haver estat si no hagués sigut per aquelles dues rosses. De fet, abans de veure les rosses van veure el Víctor, i darrera el Víctor, la resta de la tuna. El Víctor era un parell d'anys més jove que ells, però de fet podia ser igualment el pare de la resta d'estaquirots que, armats amb panderetes i bandúrries havien irromput al bar entre les rialles comprensives d'uns i els renecs sufocats d'altres. El Víctor no els hi havia caigut mai gaire bé a cap dels dos. Més que caure'ls-hi malament els hi feia ràbia, directament. Per cregut, per prepotent i per com l'havia col·locat a la universitat un tiet seu diputat al Parlament. El fet que a més encara fos de la tuna, ni que fos de la brigada geriàtrica, encara els hi feia més ràbia.

El Sergi, amb aquella lucidesa filosòfica que dóna l'alcohol ingerit reposadament però en quantitats elevades, va dir que, en el fons, li havien d'estar agraïts al Víctor. Que els hi havia curat aquella innocència estúpida, que els hi feia pensar, quan eren joves, que la vida era justa i que al final cadascú acabava trobant el lloc que es mereixia. L'Ignasi va assentir, i amb aquell punt d'espiritualitat estripat que dóna l'alcohol, ingerit reposadament però en quantitats excessives, va dir que en moments com aquell, i també quan sentia parlar l'Acebes, va afegir, li agradaria creure en la justícia divina. Van riure, desmesuradament per la gràcia que tenia l'acudit, van brindar i van decidir, a l'hora, donar una empenteta a la lenta maquinària burocràtica de la justícia divina.

L'instrument de la seva venjança bíblica havien de ser les dues rosses a les que estaven dedicant una serenata el Víctor i un dels seus sicaris. El Sergi, acostumat a fer la feina bruta, es va abraçar efusivament amb el Víctor com si fos un company d'universitat que feia anys que no veia, la qual cosa no deixava de ser certa. L'Ignasi, mentre tant, aprofitant la confusió, el seu aire bohemi i desmenjat, que tanta sortida tenia, i la seva llegendària caradura, va entaular conversa amb les dues rosses, en una barreja de català, anglès i rudiments d'alemany, que va identificar com la seva llengua nativa. En va tenir prou amb cinc minuts, quan el Sergi encara no havia acabat d'explicar-li al Víctor en que consistia exactament la feina de la seva oficina, per endur-se les dues noies del bar amb la promesa que les duria a un "typical catalan students bar". El Sergi, veient que ja havien complert l'objectiu es va acomiadar del Víctor i la seva pandereta amb una altra abraçada efusiva.

Un cop fora del bar, una bafarada d'aire fred el va fer tornar a la realitat i es va adonar, mínimament, del que estaven fent. Abans d'explicar-li els seus recels al Sergi, aquest ja li havia aclarit que les dues noies eren de Freiburg, que portaven tres dies a Lleida i que estaven d'erasmus. Per ells, tant pel Sergi que feia segles que no s'acostava a una universitat, com per l'Ignasi que feia temps que voltava per Barcelona, els hi va semblar tremendament exòtic que a Lleida hi hagués erasmus alemanyes.

Després de l'experiència de l'irlandès van decidir portar a les noies al Penta, per anar sobre segur. Quan van obrir la porta, van veure l'interior atapeït de gent i van sentir com sonaven "Fresones Rebeldes" van somriure pensant que, afortunadament, algunes coses no acabaven de canviar del tot. Al Sergi el somriure li va durar poc perquè estava realment preocupat pel que podien pensar aquelles noies sobre les seves intencions. Intentava protestar i fer entrar en raó a l'Ignasi, però aquest, per tota resposta li va demanar un whisky amb cola i dues cerveses per les noies. "San Miguel, typical from Lleida" va aclarir.

Ràpidament el Sergi es va situar en el seu paper al pub i a la vida en general. Potser el va ajudar "La Chica de Ayer" que li recordava altres nits, molt llunyanes, gairebé oblidades. L'Ignasi va treure a ballar la més alta i, aprofitant el soroll i la gentada que omplia el local, se li arrambava més del que li hauria agradat a la seva nòvia irlandesa. Ell va intentar, dins de les seves limitades possibilitats, donar conversa a l'altra rossa. La noia feia cara d'entendre poc, però semblava que trobava tota aquella situació molt divertida. El Sergi es va anar animant i va demanar un altre cubata per augmentar la seva fluïdesa amb l'anglès "I speak better drunk english" li va aclarir a la noia, cada cop més riallera. Però els cubates no van tenir l'efecte desitjat, i cada cop passava amb més alegria de l'anglès al català. Total, la noia posava sempre, més o menys, la mateixa cara. "Do you understand me, oi?".

Si, ja recordava què esperava, que l'Ignasi o l'alemanya més alta es decidissin finalment, o no, i que ell pogués tornar cap al seu pis a dormir una estoneta. No volia ni plantejar-se que havia de fer amb l'amiga riallera si al final aquells dos desapareixien. Però no es van decidir. Potser l'Ignasi s'havia fet gran i només volia jugar, o s'havia recordat finalment que h
avia d'anar de vacances amb una nòvia irlandesa, o potser era la noia, que encara que riallera, era espavilada i només volia passar l'estona amb aquells dos carallots que eren més simpàtics que els de la tuna i a més els hi pagaven les cerveses. Fos com fos, quan els van fer fora, amablement, del local, mentre sonava "New York, New York", ningú tret del Sergi no volia anar a dormir. Bé de fet les dues rosses no van opinar, només van assentir rialleres quan l'Ignasi va proposar d'anar a buscar un altre bar obert.

Després de trucar a alguna reixa mig abaixada i de caminar sense massa rumb ni massa equilibri per carrers deserts, van acabar fent cap a un bar que, ja en aquells temps immemorials en que ells dos estudiaven, era el primer d'obrir a la zona. Davant un entrepà de llom amb formatge i un cafè amb llet les coses es veien més clares, o com a mínim menys borroses. El Sergi ja no pensava amb dormir, sinó amb els maldecaps que l'esperaven a l'oficina al cap de dues o tres hores. Però de tota manera no podia reprimir un somriure. Veia les dues noies mig adormides, escoltava l'Ignasi explicant batalletes mil cops repetides i exagerades i no podia deixar d'estar content per com se li havia complicat la nit.

El van deixar davant de casa quan el sol començava a treure el cap mandrós, amb una rialla estúpida a la cara i una mirada il·luminada per la dolça melancolia d'haver tornat a ser jove i irresponsable per una nit.

Comentaris

  • Memorable[Ofensiu]
    Biel Martí | 16-04-2006

    Sí noi, tenint en compte que et llegeixo, no entenc com se m'havia passat per alt (high past, en australià) aquest relat de retrobaments: retrobament de les boratxerres juvenils, del lligar a les discoteques de nit, de la sensació que sortint de nit un manté l'esperit lliure de la joventut... L'has escrit amb senzillesa, com si fos un record de qualsevol de nosaltres (sense parafernàlies literàries). Quan dic memorable no només em refereixo a que és un molt bon relat, sinó que ha evocat coses que segurament tots o mols trentaanyers (traducció cutre-literal de treintaañero) tenim en quedar amb amics que coneixem des de l'institut, que comporta el fet d'haver compartit moltes experiències entre alcohol, música a tota hòstia i altres anècdotes que, en estat sobri, val més no recordar.

    Biel.

  • llegint aquest relat he recordat...[Ofensiu]
    pivotatomic | 06-03-2006

    ...perquè et tinc entre els meus favorits.

    Perquè tu, companyer, expliques històries.

    Aquesta, en concret, no és ni la més original, ni la més divertida, ni la més trepidant que he llegit. Però es llegeix amb extrema facilitat, proporciona un somriure còmplice (ja sigui per l'estil o pel que expliques) ara sí, ara també i et deixa amb un regust agredolç que és molt d'agrair.

    Després d'haver llegit moooooooooooolts relats dins d'aquest web, he arribat a la conclussió que saber explicar una història és un bé preuat, que, per increïble que sembli, està a l'abast de no massa gent.

    Tu el tens.

    I per això, sempre, sempre, és un plaer llegir-te.

  • Tempus fugit[Ofensiu]
    dacar | 05-03-2006 | Valoració: 7

    Massa jove per ser gran, massa gran per ser jove...

    Pel que veig, has sabut fer un retrat força acurat del moment en què un dia alguna cosa ens agafa pel coll i ens diu a cau d'orella "hola, em dic nostàlgia, benvingut a la resta de la teva vida". I sempre, sempre passa davant d'una cervesa.

    Tens més cròniques de festes majors de les comarques de Lleida? Que hi toquin els Tremendos?

    Salut

  • Joventut que fuig[Ofensiu]
    98765 | 05-03-2006

    M'ha agradat el ritme del relat, tot i que potser en algun moment decau. Queda clara la impressió d'estar fent alguna cosa que pertany a un altre moment vital, més allunyat dels -ai!-deures adults i quotidians.

  • seguint la vida que s'escapa[Ofensiu]
    qwark | 04-03-2006

    Guiness, cançons dels vuitanta, un enginyer que recorre Catalunya... Després, el record melangiós de la joventut que s'escola. Qualsevol relataire més o menys expert, hauria de reconèixer que aquest és un relat d'en Neret. Potser la gràcia d'aquests relats tan quotidians és la identificació del lector amb el que es narra. En el meu cas, t'haig de confessar que ho has aconseguit fins i tot amb els noms dels personatges.

    He trobat curiós que hi afegeixis referències al passat que compartim molts lectors. I que d'alguna manera, això es pugui relacionar amb la conversa d'aquests dos vells amics que, com passa sempre (però sempre), acaben treient els mateixos temes de conversa de la seva memòria col·lectiva.

    Un altre fet curiós és que facis servir la tercera persona, com si volguéssis allunyar una mica la percepció de que el relat és autobiogràfic. Al principi jo també ho feia, però la primera persona té alguns avantatges.

    Un plaer (com sempre) llegir-te.

  • Records[Ofensiu]
    angie | 01-03-2006

    Un relat ben treballat i amb dosi de records, bufff... molts. M'ha fet gràcia que parlessis de "la Bola de Cristal", haha...
    En resum, m'ha semblat molt amè i reflexa molt bé el que els personatges viuen una nit, de manera improvitzada i que al final acaba com totes... sortint el sol.

    Per cert, el fragment de la teva biografia, molt bo... U2 i el seu Miracle Drug.

    angie

  • Bon exercici...[Ofensiu]
    rnbonet | 01-03-2006

    ... de temps que quasi tots hem viscut, de tardes i nits en blanc sense saber ben bé perquè, d'estones inoblidables a recer d'allò que no tornarà...
    Almenys a mi m'ha fet sentir nostàlgic.
    Salut i rebolica, company!

  • Interessant.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 28-02-2006 | Valoració: 8

    He llegit aquest article a trossos.

    M'agrada, trobo que expressa bé les cites, la màgia, la beguda, l'enyorança...

    Aquesta màgia no forma part de la meva vida en concret, però a estones m'agrada llegir-la.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: