La ciutat dels cinc ponts

Cinc ponts de pedra, senyorívols i orgullosos, creuen un rierol enjogassat i sorollós. A banda i banda havia existit una ciutat oblidada de la que no resta cap vestigi que no siguin aquells ponts i la tornada llunyana d'una llegenda que ningú no recorda.

L'autocar s'havia apartat de la carretera principal i havia resseguit un camí mal asfaltat que s'endinsava entre pinedes i matollars fins arribar a una esplanada polsosa i mig amagada, potser l'antiga plaça major de la ciutat. Ens aturem i el guia pren el micròfon per encetar la seva explicació amb veu monòtona i ensopida. Estem davant unes ruïnes, probablement romanes, que fa anys que tenen encuriosits els historiadors. La ciutat que havia existit en aquest indret, a banda i banda del riu, va ser assolada sense deixar-ne rastre pels àrabs, o potser pels visigots. A hores d'ara, ningú no ho té gaire clar, encara.

L'única resta que queda de l'esplendor d'aquella enigmàtica ciutat són aquests cinc ponts que, miraculosament, van salvar-se de la fúria dels assaltants. Segurament, apuntaven els savis, els defensors van fugir tan precipitadament que no van tenir ni temps de destruir-los per evitar el pas dels invasors. No hi ha consens, tampoc, sobre perquè no es va reconstruir la ciutat, com s'havia fet tantes vegades al llarg de la història després que una població fos reduïda a cendres pels ocupants. Fos com fos, feia més de mil anys que aquells ponts veien passar l'aigua del rierol enmig de la tranquil·litat del bosc. Cinc minuts per estirar les cames i seguim en ruta. A les dues ens esperen per dinar.

Baixo de l'autocar amb la resta del ramat. L'esplanada està puntejada per esbarzers, mauves, roelles i unes decrèpites paradetes que, m'imagino, deuen vendre rèpliques en plàstic, fusta de faig i porcellana, dels ponts abandonats. M'acosto al riu, al punt on s'amuntega la gent intentant enquadrar una panoràmica que abasti els cinc ponts i la cara satisfeta de l'amo de la càmera.

Ponts romans, havia dit el guia, probablement perquè no pot ni imaginar que aquella ciutat ja existia quan van arribar els romans. Els romans, els primers invasors que van passar de llarg, com tots els que vindrien. Somric, mentre aquella nova tropa que assalta la ciutat, abillada amb bermudes, pantalons d'explorador, barrets i ulleres de sol, s'enfila a l'ampit del pont per sortir a les fotos. Ells també han arribat tard, com tots els seus predecessors, com els historiadors que havia esmentat el guia, què, avorrits de no trobar cap explicació coherent a la presència d'aquells ponts enmig del no res, s'havien inventat una hipòtesis anodina i plausible i havien passat pàgina sense poder, ni voler, aclarir el misteri que habitava en aquell indret.

Han passat els cinc minuts, toca retirada, les tropes es repleguen, llenço una darrera mirada al riu. Els ponts no són majestuosos, els van construir a l'escala del riu, però sense ser una obra imponent, la seva sorprenent integritat després de sofrir les inclemències de més segles dels que es poden imaginar els turistes i la precisió que respira tot el conjunt, els converteixen en una obra digna d'admiració. Es drecen elegants, amb els seus arcs de mig punt perfectament alineats seguint la corba del riu. Les claus de volta formen una escala, amb el punt culminant al tercer pont, el més alt. Just al centre de la clau, a banda i banda del pont, un escut creuat per cinc barres en diagonal. M'enduc la mà al collaret que porto des que me'l va donar el meu pare quan vaig fer els quinze anys. Un quadrat travessat per cinc barres en diagonal. Els hi dic adéu, creuant un dit per davant de la cara i m'encamino cap a l'autocar.

Els turistes s'han cregut la història del guia sense qüestionar-se-la, com fa tota aquella gent que passa per la vida mirant a terra, sense adonar-se'n dels tresors que té davant dels nassos. Més que contemplar els ponts, s'han limitat a fotografiar-los apressadament, com per acomplir amb un tràmit enutjós. Un cop fetes les fotos, han remenat per les paradetes, han regatejat una mica i potser, algun, ha comprat alguna rèplica de plàstic dels ponts per fer contenta l'àvia. Després, han tornat contents als seus seients, l'autocar ha girat, amb penes i treballs, en aquella esplanada polsosa i ha enfilat altre cop el camí que el durà cap a l'itinerari planificat, deixant enrere aquella mena d'anomalia històrica que s'inclou en les rutes a tall de curiositat i que havia sigut el que a mi m'havia empès a creuar l'Atlàntic, com de ben segur feien, cada any, moltes altres persones com jo. Altres que viatgen enmig dels ramats de turistes de paquet de tot inclòs, que feinegen a les ciutats enmig d'eixams d'oficinistes encorbatats, però que comparteixen un origen comú i una mena de discreció compulsiva que ha estat, des de temps immemorial la nostra divisa.

La mateixa discreció, unida a una visió de la història molt avançada a la seva època que devia haver empès als habitants d'aquella ciutat a deixar passar als invasors enlloc d'enfrontar-s'hi, a renunciar a vèncer per la força, però a no escatimar mai esforços per a dominar a l'adversari posant-se, si calia, a casa seva. Una determinació que els havia dut, fins i tot, a permetre que arrasessin la seva estimada ciutat, en el moment més esplendorós de la seva civilització, amb l'única finalitat d'esborrar qualsevol traça de la seva existència per a que no pogués esdevenir, en el futur, un obstacle per a poder ocupar el lloc que tenien planejat en les files dels invasors. Un poble que havia aprés a traçar el camí del seu propi destí fent que els protagonistes dels llibres d'història es convertissin, sense ni tan sols imaginar-s'ho, en els seus humils peons.

Només aquells cinc ponts, com una mostra d'un orgull infantil. Una contradicció en un poble que presumia de planificar al detall la seva història. L'únic vestigi que havien volgut conservar, perquè com deia el meu avi, fins i tot nosaltres necessitem una història, algun punt de llum que aparegui al mirar enrere. I quin millor símbol podia quedar del nostre origen, per a nosaltres que no havíem volgut romandre mai més enlloc, que els ponts que havien travessat els nostres invasors?

I ara, com fem tots alguna vegada a la vida, m'he unit a un altre exèrcit invasor i durant uns fugaços cinc minuts he pogut trepitjar la ciutat dels cinc ponts. Mentre trontollant ens incorporem a la carretera principal em pregunto si ha valgut la pena mantenir, contra tota la lògica que empeny la història, aquest reducte de la memòria, per permetre que qualsevol turista embruti aquestes pedres sense comprendre el que amaguen. En certa manera, m'imagino, és el que han fet sempre amb nosaltres, tenint-nos al costat sense saber que hi érem, menystenint-nos, sense saber qui som, però servint-nos, com un esgraó més en la història que fa temps que teixim. Em sembla que per fi he comprés que aquesta mena de viatges són una altra manera de mostrat al món, o més aviat, a nosaltres mateixos, el que realment som. Just en aquest moment, la meva mirada es creua amb la del guia. Discretament, creua un dit davant la seva cara. Al dit hi porta un anell. Des d'aquí no el veig bé, però no em fa falta. Sé que hi ha el dibuix d'un quadrat creuat per cinc barres en diagonal.