de Sants a Paral.lel

Un relat de: neret

Duia ulleres de pasta negres, texans, camisa per fora i el cabell massa llarg. Quan es pentinava, i ho feia sovint, devia estar nerviós, deixava veure una arracada a l'orella esquerra. Estava agafat a la barra vertical, se'l veia incòmode amb aquella carpeta de dibuix, que no sabia on posar-se-la. Colpejava sense voler als seus veïns de vagó, i fins i tot va donar un copet a la calba del senyor que hi havia assegut davant meu que li va dirigir una mirada assassina. Ell, incòmode, encara es va atabalar més.

Em feia gràcia com intentava ocupar el seu espai vital al metro sense molestar als altres passatgers, i com, el fet de no aconseguir-ho, el fet de sentir-se una presència enutjosa per a l'altra gent, el feia sentir culpable. Devia tenir vint-i-bastants anys, havia pujat a la parada de Sants-Estació, quan la línia verda es buida d'estudiants i s'omple de viatgers que venen del tren. A ell me l'imaginava sortint de la feina per anar a una reunió, o venint-ne. No, millor anant a una reunió de treball, d'aquí la inseguretat que mostrava. Em vaig imaginar que dins aquella carpeta hi duia uns plànols molt importants. Segurament l'últim esbós del projecte... de què? D'una església, vaig decidir. Una església al Pirineu, caprici d'un multimilionari extravagant, que havia de ser a l'hora romànica i innovadora. Arcs de mig punt emmarcant enormes finestrals. Pedra, vidre i pissarra. I un campanar cònic, com un avet. Una idea original, creia ell, però no estava segur que al promotor l'hi agradés. Potser la trobaria massa agosarada? O potser, al contrari, l'hi semblaria que la idea no aportava res que fos significativament nou?.

Aquestes idees feien que es remogués inquiet dins el metro i que ventés algun altre clatellot al senyor calb del meu davant. A mi se m'escapava el riure i ja no sabia on mirar. Finalment, a Espanya, el presumpte arquitecte va recol.locar-se amb les pujades i baixades de gent al vagó i va quedar encarat cap a mi. Vaig desviar la meva mirada, però pel vidre de la finestra, convertida en un mirall per la foscor del túnel, podia veure com em mirava de reüll. Per un moment vaig témer que potser m'havia posat massa provocativa, jo que sempre intento passar desapercebuda, però la morena que hi havia a l'altre costat del passadís, amb un top més explícit que suggerent i que també quedava dins el seu camp visual em guanyava la partida per golejada. Potser s'havia fixat en el meu porta-plànols, on duia l'inacabable treball de descriptiva, o potser, més aviat, havia caçat al vol la meva mirada tafanera.

Aprofitant l'efecte mirall, vaig continuar repassant-lo discretament. La camisa a ralles li combinava amb els texans. Potser li havia triat la nòvia, o potser tenia bon gust ell solet. Si podia dissenyar edificis de pedra i vidre també podia triar-se una camisa. El veia davant l'aparador del Zara, mirant les camises de ratlles. Probablement al veure aquell aparador li va venir la seva idea per la façana de l'ajuntament. Noto que se'm queda un somriure estúpid a la cara i, el que és pitjor, quan arribem a Paral.lel i m'he d'aixecar a corre-cuita perquè se'm passava la parada, no puc evitar mirar-me el noi de les ulleres de pasta amb somriure de beneita. I ell em correspon el somriure amb una rialla, no sé si de sorpresa o de complicitat.

Per fi una mica d'espai. Ja no sabia com posar la carpeta sense despentinar al senyor calb o clavar-la a les costelles de la senyora que llegeix els Pilars de la Terra. La noia del portaplànols no sé si està mirant el sostre o si m'està mirant a mi. Si em mira a mi em deu tenir situat en un altre planeta perquè té cara d'estar en un núvol. Si que em devia mirar a mi, si ara fa veure que dissimula. Igual li sono a algú de la seva classe d'arquitectura, no serà la primera que algú es pensa que sóc estudiant. Els imbècils aquests de Transports crec que s'ho pensen, sinó no em tractarien amb aquest to tan prepotent. Potser té raó la Marta i hauré de començar a anar a treballar amb americana i corbata per a que em prenguin més seriosament.

Em sembla que la noia no està segura de si em coneix. Es deu pensar que sóc el noi que va conèixer dijous passat a l'Ovella. Clar, els dos venien de sopar, anaven una mica fumats... vinga a jugar al duro (amb quina moneda es deu jugar ara al duro?), rialles per aquí, petonets per allà i passa el que passa. Van desaparèixer abans d'entrar als Enfants. L'endemà es va despertar al seu pis sense recordar com hi havia arribat. Missatges al mòbil de les amigues, les companyes del pis que l'esperen amb barnús darrera la cafetera fumejant, disposades a interrogar-la, rialles malicioses. I ella que només conserva de la nit anterior un mal de cap terrible, la boca pastosa i el record de les rialles d'un noi amb el cabell llarg. Es defensa amb explicacions vagues i confuses i intenta arrencar-los-hi a elles alguna informació més. Un noi amb grenyes, amb pinta de repetidor, se'l veia simpàtic. Regira la bossa i les butxaques dels texans, cap número de mòbil, cap adreça d'internet. Al final dins la bossa troba un encenedor de benzina que no és seu. Ara somriu, potser acaba de recordar-se d'això de l'encenedor i s'està plantejant si ensenyar-me'l. Millor que no, em sabria greu decebre-la, ara que porto dos mesos sense fumar. Ara que, si em fan ballar gaire més el cap amb aquest cony d'estació potser si que hauré de tornar a fumar. Ara no els hi agrada la façana. Ara és massa cara, amb tant vidre i tantes pedres. No volien una estació integrada amb l'ambient? Què hi volen posar a Àger, un calaix de formigó?. Oh, baixa a Paral.lel?, somrient encara. Em donarà l'encenedor? No, quina llàstima. Potser dijous hauré d'anar a fer un beure a l'Ovella.

Comentaris

  • Flaire a proximitat![Ofensiu]
    Daniderch | 07-02-2009

    M'ha agradat molt. Especialment perquè no passa res però ja en tens prou amb el que passa. M'agrada com escrius i és el tipus de conte que m'agrada perfilar. Felicitats.

  • Ben narrat[Ofensiu]
    Gerard Péreulària | 30-12-2007 | Valoració: 6

    simplement ben narrat

  • aquestes dues[Ofensiu]
    Lavínia | 18-01-2006 | Valoració: 10

    òptiques són més que aconseguides: ell que a ella li sembla un arquitecte (...) d'una església romànica i innovadora i ell pensa d'ella que té la cara d'estar en un núvol i pensa que si és el que ha conegut dissabte passat a l'Ovella.

    Quins tripijocs mentals que ens fem quan anem en metro, oi?

    Malgrat tot has dibuixat la sensibilitat de la dona com una romàntica i la del xicot de "cabell una mica massa llarg" amb un pragmatisme concloent. Has caracteritzat bé els personatges.

    Un petonàs.

    Lavínia

    PS

    Neret: Gràcies pel teu comentari a Camí de sirga. Sento que hagi publicat la versió no corregida, per això agraeixo el teu comentari de tot cor. M'avergonyeix molt haver-lo publicat d'aquesta manera.

  • Simpatia[Ofensiu]
    Biel Martí | 17-01-2006

    Simpatia és el que m'ha despertat aquest relat, molt ben escrit, amb les dues parts, pel·lícules que es monta cadascú dels dos personatges. En el fons, ella encerta més que ell. Viatjar en metro pot ser un conyàs, o una aventura, depen de l'humor amb el que et llevis. M'agrada que pel cap d'ella passi el fet de pensar que va provocativa, en canvi ell és més simple i es limita a una història de cap de setmana, mentre ella sembla sospesar diferents opcions. Crec que el ritme és encertat i ajuda a somriure tota l'estona, mentre es llegeix.

    Biel.

  • no et sabria dir per què[Ofensiu]
    Berenice | 31-10-2005

    .. però la teua imatge, i alguna de les paraules del relat han conjugat fantasmes del meu passat
    maco
    m'ha fet mal, però bonic..

    m'agraden els nois amb carpetes de dibuix, ulleres de pasta i cabells massa llargs..

  • M'ha encantat[Ofensiu]
    Thalassa | 29-10-2005 | Valoració: 9

    vaig llegint delícies per aquí, i jo de sequera...

    Thalassa, per Sants-estació, de tant en tant...

  • petroli[Ofensiu]
    pivotatomic | 29-10-2005

    Companyer!

    Llegir els teus relats és sempre un plaer. Aquí treus petroli d'una situació que hem viscut tots (fixar-nos en algú al metro) i ho fas, bàsicament, gràcies a l'estil (pq, la història, en sí mateixa, no és "Doctor Zhivago", precisament). Però el relat aconsegueix tot el que es proposa, que és del que anava la cosa, no?

    En fi, que ja ho saps, però que t'ho torno a dir. Jo, al meu equip, hi tindria sempre un neret!

    Per cert, suposo que presentaràs algun relat per la versió 2.0, no?

  • La sustituta de la Llibre...[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-10-2005

    res, que em vull guanuyar una cervesa...

    He de dir que si bé el relat té una esturctura coneguda, l'efecte mirall, que fa els relats rodons, i acaben per oin comencen, tu portes aquesta estructura de forma equilibrada, i molt ben portada, Te ritme, i ens porta unes imatges que tots ens hem demanat algún cop. Tothom va al metro algun cop pensant que farà el seu veï en que treballarà i quines idees porta al cap. I llavors les mirades es creuen, potser amb timidesa, potser amb una mica de feeling, i arriba una parada i tot s'esvaeix. Fas sentir molt bé aquesta situació i la portas molt ben desenvolupada en la primera part de la noia, fins que arriba a Paral.lel, però en canvi he de dir que la part del noi, es més complexe, costa més de seguir, la història és més embolicada, i no tant equilibrada, i les disquisicions dels protagonista sobre qui es la seva companya de vago son una mica pasades de voltes, massa fantasioses. No m'ha agradat tant... ara el final rodó, que torna al principi, a la primera història, donant un gir molt bo. En conjunt i malgrat que la segona part no m'ha agradat tant la trobo ben treballada, i que enganxa...

    Bé, res que la substituta de la llibre no ho fa tant bé ja ho sé, però espero el veredicte per saber si m'he guanyat la cervesa...

  • Aprofitant l'efecte mirall...[Ofensiu]
    jacobè | 11-10-2005

    Hola neret! M'alegro de la bona acollida que tenen els teus relats. Merescuda! Me'l vaig llegir fa dies però l'he volgut deixar reposar i per no ser la primera en comentar...A més, me l'he imprimit per fer la lectura tranquil·lament on mereix ser llegit: al metro! Bé, en el meu cas al tren de rodalies que també té les seves històries...
    M'has fet riure en tot el relat. Una vegada més, domines la narració d'un fet des de diferents punts de vista i amb un discurs interior molt ben portat. Aquest estil enganxa i el saps relatar amb molta gràcia. I tens l'habilitat de passar d'un punt de vista a l'altre de manera subtil però clara, sense crear confusió al lector.
    I ara la crítica (personal!)...Trobo a faltar una mica més de text en el discurs interior del noi. Vull saber més coses del que pensa de la noia...
    Res, una sensació que he tingut al fer la lectura. Potser perquè estava molt ficada en la història!
    Ah! I la senyora que llegeix els Pilars de la Terra molt ben trobat! Què llegir al metro sinó aquest llibre?

  • la de 10 cèntims?[Ofensiu]
    qwark | 03-10-2005

    M'ha resultat terriblement familiar, pels escenaris urbans (tots ells molt propers) i pels personatges (que segur que m'he creuat al metro més d'un cop). El que m'ha agradat menys és que has aconseguit que em torni a sentir vell: no recordo haver jugat al duro des de l'entrada de l'euro!

    Bé, biografies personals a part, m'agrada el recurs aquest de fer servir diferents punts de vista; com diuen per aquí, fins i tot és més divertit quan hi ha part de realitat en aquestes ficcions.

  • Xinxeta | 02-10-2005

    M'encanten aquests monòlegs interiors! Les mirades d'un i de l'altre m'han recordat el teu "retrat de ..." i el final és molt bo perquè tanques bé el relat però també perquè redactes el text encadenant tots els pensaments del protagonista d'una tirada.
    Un relat divertit amb un bon títol: m'agrada que transcorri a la línia verda amb les seves corresponents parades, és un tipus de recurs que us hauré de copiar! ;-)

    Per cert, que el comentari de la Tiamat tampoc té desperdici! I quin gremi, el dels arquitectes!

    Fins ara,

  • Tiamat | 01-10-2005

    res, que m'ha fet somriure molt, aquest relat (saps prou perquè...)


    m'has fet arribar a la conclusió que, la carrera d'arquitectura, a part de ser cara i llarga, és aparatosa. Hi ha dies, que pots pujar al metro, i anar carregat amb:
    - bolso
    - llibre per llegir al metro
    - carpeta de la facultat
    (fins aquí, normal)
    - carpeta per dibuix (tamany DIN-A1)
    - tub amb plànols cargolats dins
    - motxilla a l'esquena, perquè has de dur, a part del tupper per dinar, pinzells, pintures, paleta per les pintures, llapis HB, 3H i 2B, i uns quants de colors, maquineta, goma d'esborrar, escaire i cartabó, regle amb números, calculadora,..
    (i de tant en tant)
    - una maqueta
    (i, ja molt de tant en tant)
    - el portàtil

    Sí, una mica aparatós, tot plegat, no? (i l'espectacle que fas, quan vols baixar del vagó... el millor, és quedar-se a tocar de la porta, i d'allà no et mou ningú).



    I sobre el relat, m'ha agradat, aquest monòleg intern que cada un té referent a l'altre personatge, i la idea final crec que està molt ben trobada. De debó, t'ha quedat molt rodonet. Només hi he trobat un fallo: dubto molt que, la pobra noia, tingui temps per sortir, si és que és de debó una estudiant d'arquitectura :P

    Per cert, fixa't que a
    "aprofitant l'efecte mirall, vaig continuar repassant-lo discretament. La camisa a ralles li combinava amb els texans. Potser li havia triat la nòvia, o potser tenia bon gust ell solet. Si podia dissenyar edificis de pedra i vidre també podia triar-se una camisa. El veia davant l'aparador del Zara, mirant les camises de ratlles. Probablement al veure aquell aparador li va venir la seva idea per la façana de l'ajuntament. Noto que se'm queda un somriure estúpid a la cara i, el que és pitjor, quan arribem a Paral.lel i m'he d'aixecar a corre-cuita perquè se'm passava la parada, no puc evitar mirar-me el noi de les ulleres de pasta amb somriure de beneita. I ell em correspon el somriure amb una rialla, no sé si de sorpresa o de complicitat."
    hi ha un canvi de temps, diria que involuntari...


    bé, espero llegir més relats teus de metro, són molt divertits de fer, especialment si el personatge és de debó. Et sents fins i tot una mica pervers, al fer-ho. Però una perversitat que a mi em té ben enganxada :P



    una abraçada!

    Tiamat

  • el somriure...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 01-10-2005

    Uns diàlegs interiors molt curiosos i ben portats, que ens transporten a una situació quotidiana, font de molta inspiració. Els trens, els metros... Tanta gent fent tantes coses inversemblants i amb vides completament desconegudes, a tansols uns centímetres de nosaltres.
    El relat no té cap clímax on hagi de passar una cosa o una altra, té un ritme suau i tranquil.

    Força bo, neret, força bo! Felicitats : )

    m

Valoració mitja: 8.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: